Charles Dickens va tenir vuit fills, als quals adorava: era molt criaturer i un bon pare. El 1843, va quedar horroritzat per un informe del govern britànic sobre l’ocupació laboral de dones i nens, que evidenciava les pèssimes condicions de treball de les criatures que treballaven a les fàbriques. L'escriptor portava el patiment infantil ficat a dins. Encara que per un breu període, per culpa de l’empresonament del seu pare, de petit havia hagut de treballar en condicions precàries. És clar que la família s’havia recuperat del mal tràngol, però el novel·lista va quedar sensibilitzat per a tota la vida. Va decidir fer alguna cosa. L’octubre d’aquell 1843, Dickens va impartir una conferència al voltant de la temàtica a Manchester, una de les ciutats més bestialment industrialitzades i on, de fet, la històrica Revolució Industrial havia arrencat amb més força. Enmig de la xerrada, Dickens, que havia pensat escriure un pamflet en contra del maltractament laboral infantil, va pensar que el millor que podia fer era allò que sabia fer més bé: escriure una història, una narració que provoqués una bona sacsejada, un treball de ficció que fos capaç d’esquerdar mínimament l’esperit purità, tan extremament classista, victorià, en definitiva, que permetia el patiment dels nens a les fàbriques. La va clavar.

'A Christmas Carol', el popular 'Cançó de Nadal', es va publicar el 19 de desembre del 1843. En pocs dies, la potent narració de Dickens, en realitat una novel·la curta, va provocar un terratrèmol literari mai vist. Aquell Nadal, a Anglaterra, no es parlava de res més. La història del personatge principal del llibre, Ebenezer Scrooge, el garrepa dels garrepes, un avar de manual, i la seva transformació, captivava els lectors de manera immediata; 'A Christmas Carol' es va convertir en un fenomen de vendes insòlit, amb còpies pirata i tot. I també en un dels textos més representats arreu del món. No importava la procedència, ni tan sols l’adscripció religiosa. La narració embruixadora del llibre permet a qualsevol lector/espectador aproximar-se al fons ètic i moral d’una metamorfosi humana sense precedents. La petita història de Dickens, que se segueix reeditant, ha estat adaptada al cinema, al teatre i a la televisió en incomptables ocasions. És de les històries més versionades i segurament també grapejades de la literatura, però la potència de Scrooge és tan genuïna que les versions, modificacions i adaptacions no fan més que accentuar-ne l’efectivitat. 

Scrooge, combinació de Screw (‘cargolar’) i Gaug (‘mesurar’, ‘calcular’), un calculador recaragolat, en definitiva, és un dels personatges més reeixits de la literatura contemporània. Dickens excel·leix en el retrat robot de l’avar solitari, totalment insolidari, que només pensa a guanyar diners i enriquir-se. Molt hàbilment, va lligar la miserable existència d’aquest ésser sense sentiments amb l’ensopiment generalitzat que havia patit la celebració del Nadal en plena època victoriana. La commemoració nadalenca havia perdut l’antiga connexió amb els valors de la solidaritat i la preocupació familiar pel benestar i la felicitat dels seus membres, en darrera instància, dels nens. I aquest era el gran tema. 'Cançó de Nadal' sacsejava perquè, en realitat, tenia molt a veure amb el que passava al Londres de mitjan segle XIX. Allò no era cap conte per passar l’estona el dia de Nadal, sinó una crítica ferotge i una condemna al capitalisme industrial. Els lectors van captar-ne perfectament la intenció. Dickens retratava una realitat duríssima que pràcticament ningú no havia denunciat. 

'Cançó de Nadal', a més, lligaria dos elements contraposats: la garreperia impenitent de Scrooge amb la indefensió de les criatures. Entremig, l’excusa perfecta, el Nadal com a moment de treva momentània i la possibilitat de redempció per a aquest avar sense escrúpols. Després de la conferència, Dickens va entrar en coma creatiu. Va escriure el llibre a marxes forçades i el petit volum es va posar en circulació quatre dies abans d’aquell Nadal. Es va començar a vendre com xurros. És probable que ni tan sols ell imaginés l’impacte demolidor que provocaria Scrooge, amb moments àlgids com aquell en què rep la visita de dos senyors en el tètric magatzem que regenta; demanen a l’usurer que senzillament col·labori amb els nens que passen gana. Però l’avar s’hi nega, cruelment, dient que tant de bo la seva negativa contribueixi a disminuir l’excés de població, “Decrease the surplus population!”. Quina resposta! Scrooge, per cert, maltracta el noi que l’ajuda al magatzem, Bob Cratchit, un bo de pel·lícula. Dickens ho fa de manera habilíssima. Scrooge té Bob Cratchit aferrat a la cadira fent els comptes del negoci, la nit de Nadal, just la nit en què la família del noi, carregada de criatures, l’espera per a la celebració familiar. Quan finalment el deixa marxar, Scrooge es fica al llit. 

Aleshores comença la festa per al lector, no pas per a Scrooge, que rebrà la visita de tres fantasmes -remordiments de consciència-, tres moments literàriament històrics, totalment dickensians. El primer fantasma, el fantasma del Nadal del passat, porta Scrooge a la seva infància i joventut; li fa veure que ell mateix com a nen havia sofert i de quina manera, quan precisament s’havia hagut de quedar sol un Nadal, a l’escola, mentre els altres nens se n’anaven a celebrar-lo a casa seva. Aquest primer fantasma, que per postres és el del seu antic soci, un home també horriblement avar com ell, que ara arrossega unes cadenes, les cadenes de la misantropia, li recorda igualment que l’origen del seu mal humor rau en el desengany amorós que Scrooge havia patit de jove, quan la promesa que tenia havia trencat el compromís i l’havia deixat. De cop i volta, Scrooge s’horroritza i s’adona de quina manera l’experiència de la vida l’ha anat amargant. Dickens hauria de ser considerat el primer psicòleg modern. El calvari de la nit va 'in crescendo'.

La segona aparició espectral és el Nadal del present, 'Christmas present', que en anglès permet un doble joc de paraules. Dickens en estat pur. Més que un fantasma, es tracta d’un gegant assegut al damunt d’una pila de menjar, dolços, pastissos (perdó, púdings), galls dindis i regals de tota mena. És el Nadal fet imatge, i aquest segon fantasma li recorda precisament la vida humil però esperançada de Bob Cratchit, al qual paga una ridiculesa i té aferrat comptant diners. Scrooge també és informat que un dels fills del seu empleat està malalt, un nen pàl·lid i escarransit anomenat Tiny Tim. I malgrat tot, els Cratchit celebren el Nadal tan feliçment com poden. Corprès, Scrooge pregunta al fantasma del Nadal del present què li passarà al pobre Tim. L’espectre li diu que si les coses no canvien, el nen morirà, fet que, en efecte, contribuirà, com repunta el fantasma, a disminuir l’excés de població, “decrease the surplus population”.

Es tracta d’un moment màgic del llibre, perquè aleshores apareix el tercer espectre, el fantasma del Nadal del futur, del Nadal que encara ha de venir. Aquesta entitat no parla, però dóna a Scrooge una visió horrible: un home que mor en la més absoluta solitud i és enterrat en una tomba solitària. La làpida mostra un nom: Ebenezer Scrooge. Davant la mort que li parla i l’alliçona, Scrooge s’horroritza de manera definitiva. Tot d’una, s’adona de la brevetat de tot plegat, i de les coses que es poden arribar a fer en vida. El penediment, la culpa, la por l’escanya. És un moment emocionant: “Digues-me que no és veritat! Digues-me què he de fer!”. Llavors, l’avar es desperta. S’adona que és viu, que tot ha passat durant la mateixa nit i, el més important, que tothom pot canviar. Això és Dickens. Acabem d’entrar en la ment del geni. I el geni sempre, sempre, transforma. 

Dickens va fer un llibre rodó. Com que volia fer-lo atractiu al màxim, amb l’editor va decidir incloure-hi il·lustracions de John Leech, un il·lustrador boníssim amic seu. L’èxit del volum va ser fulgurant, justament per aquest final transformador, que havia de provocar una autèntica revolució nadalenca, la del mateix Nadal tal com el celebren els Cratchit. Scrooge per primera vegada riu. També vol saber quin dia som. Obre la finestra, treu el cap, a baix hi ha un nen, un nen! “Quin dia som?”, li pregunta. “Nadal, avui és el dia de Nadal”, respon el nen. Scrooge li llança una moneda: li encarrega comprar un gall dindi, “el més gros que hi hagi”, per al seu amic Bob Cratchit. Una de les il·lustracions de Leech, probablement la més poderosa, és la dels dos nens que li mostra l’espectre del Nadal del futur. És la imatge de la desolació de les criatures en el seu màxim exponent. Una visió que acaba de convertir Scrooge. El fantasma li diu que la revolució, de fet, comença amb la felicitat d’aquests nens. 

'A Christmas Carol' va provocar una vertadera sacsejada. Mai abans un llibre havia remogut tan durament la doble moral de tot un país, una narració que s’havia d’estendre arreu amb un efecte tan profund i volcànic en tot aquell qui, encara ara, topa amb aquesta història. Scrooge, per acabar-ho d’arrodonir, fa una broma a Bob Cratchit, però li apuja el sou. Dickens dedica la darrera escena al petit Tim, pàl·lid però somrient: pel que sembla, salvarà la vida. El nen, el que tots portem a dintre, sobreviurà.