Subscriu-t'hi
Història contemporània

Com era una farmàcia al segle XIX?

Dels remeis artesanals als medicaments industrials

Maria Coll (text), Xavier Sorní (assessorament)

El XIX va ser el segle de la transició farmacèutica, el segle en què els farmacèutics catalans van passar de dispensar les seves fórmules magistrals elaborades artesanalment a despatxar els medicaments industrials. Resseguint la petja de la nissaga d'apotecaris Forés-Carulla de l'Espluga de Francolí, descobrirem el canvi d'hàbits que va comportar el progressiu desenvolupament de la química.

Quan el 1923 Artur Carulla va obrir la porta de la seva farmàcia a la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona, duia a les seves espatlles els coneixements de cinc generacions d'apotecaris que el precedien. Enrere quedaven les balances, les peses i els matrassos de la farmàcia del carrer de Canós de l'Espluga de Francolí. I per davant tenia el repte de treure el màxim rendiment de l'experiència familiar i de les especialitats farmacèutiques que li brindava la latent industrialització del sector.

1 'An apple a day, keeps the doctor away'
Botiga de l'apotecari -  Wikimedia Commons
Botiga de l'apotecari - Wikimedia Commons

En la societat en què va néixer Artur Carulla, el 1868, s'anava poc al metge, només s'hi recorria en cas de malalties severes. Per un constipat, diarrea, restrenyiment o cremada superficial, la major part de persones s'automedicaven o visitaven el seu apotecari de confiança.

Un dels remeis més dispensats a les farmàcies catalanes a mitjan segle XIX era el sulfat de quinina per a les febres, o la morfina -un dels remeis més eficaços contra el dolor. També es continuava dispensant la triaga, un antídot compost per més d'un centenar d'ingredients (sobretot carn d'escurçó i espècies orientals com l'opi) que s'utilitzava contra tota mena de metzines. Per a alguns, una autèntica panacea.

Les farmàcies en general, i la dels Forés Carulla no n'era una excepció, tenien un mostrador a la part davantera des d'on s'atenia el públic i en el qual no podia faltar la farmacopea, el seu llibre de capçalera. En aquest llibre oficial es recopilaven les receptes de productes amb propietats medicinals i s'hi incloïen els elements de la seva composició, les mesures i els mètodes de preparació.

Molts dels ingredients dels remeis s'emmagatzemaven en pots. En aquella època, el nombre de recipients, que en una farmàcia mitjana no baixava del centenar, i la seva qualitat artística -alguns estaven decorats amb arrels o herbes- indicaven l'estatus social de farmacèutic i, de passada, realçaven la mística de l'establiment. Des d'antic, un requisit indispensable dels pots de farmàcia era la impermeabilització dels recipients que s'aconseguia gràcies a l'envernissament de la terrissa, intern i extern, per eliminar la porositat; brunyits o vidriats. En aquest darrer cas, els recipients de ceràmica es banyaven amb un vernís barrejat d'estany que els donava el color blanc de base, després en decoraven i s'introduïen al forn. L'últim pas era retolar-ne el contingut amb les sovint inintel·ligibles abreviatures del farmacèutic.

Les farmàcies disposaven també de rebotiga -i algunes fins i tot d'un jardí amb plantes medicinals-, que era on s'acumulaven les bosses de paper per a les pólvores, les ampolles per a les preparacions, els motlles per als supositoris o l'instrumental per a les emplastracions. Era, enmig d'aquests útils i, per tant, amagat dels ulls dels clients, on l'apotecari confeccionava les preparacions a partir de components simples (vegetals, minerals o animals) o compostos (alcaloides, glucòsids). Al segle XIX, l'apotecari, un veritable guardià de la salut pública, gaudia d'un cert reconeixement no solament social, sinó també científic, especialment pels seus coneixements de les ciències naturals. I això que pocs eren els que havien cursat estudis reglats de farmàcia. De fet, Barcelona no inauguraria la seva Facultat de Farmàcia fins al 1845.

2 Els medicaments, quin luxe!
Farmàcia italiana del segle XVII -  Wikimedia Commons
Farmàcia italiana del segle XVII - Wikimedia Commons

Al segle XIX, però, no tothom podia permetre's el luxe d'atansar-se a una farmàcia. Els preus dels medicaments no anaven en consonància amb els salaris i molta gent els havia de pagar a terminis o, fins i tot, i en pobles com l'Espluga de Francolí, intercanviar-los per blat. Així es desprèn dels llibres de comptes dels Forés Carulla de l'any 1835, en què també es pot resseguir que, en els anys de males collites, la morositat farmacèutica augmentava considerablement. No és estrany. Mentre que els salaris d'un treballador mitjà rondaven el ral per dia, una unça (33 g) d'agàric blanc -usat per purgar els humors flegmàtics i colèrics- ja valia 4 rals, i una dracma (42 g) de coloquíntida – que també es feia servir com a purgant- costava un ral i mig, per posar un parell d'exemples.

Conscients de les dificultats de molta gent per accedir als medicaments, en nombrosos pobles catalans van proliferar els anomenats 'aconduïts'. Eren persones que s'acollien a dos tipus de 'conductes'. La primera era la 'conducta oberta', en què l'ajuntament contractava un apotecari per assegurar l'assistència als pobres que no poguessin pagar els tractaments prescrits pels metges, i que va generar adagis populars recopilats per Joan Amades com "Apotecari aconduït, mort de gana o rebentat" ("mort de gana" perquè les conductes eren molt baixes, i "rebentat" pel cansament que representava haver d'atendre molts malalts per tirar endavant).

La segona era la 'conducta particular'. Aquí el contracte s'establia entre l'apotecari i l'aconduït. L'apotecari es comprometia a prestar-li servei farmacèutic per un any i l'aconduït abonava la quota al cap de l'any. Una mena de venda a crèdit, que no tenia cap lligam amb l'Administració. Les conductes tenien clàusules d'exclusió de serveis no escrites, com el cas de la sífilis (malaltia de transmissió sexual infecciosa de caràcter crònic) o la tinya (malaltia que afecta la pell, els cabells i les ungles).

3 D'apotecaris a farmacèutics

La industrialització va tenir un gran impacte per a l'activitat farmacèutica Al llarg del segle XIX, i sobretot al final, van anar apareixent medicaments nous que l'apotecari no podia obtenir amb els seus propis recursos, a uns preus més econòmics perquè se'n produïa molta més quantitat -les conductes progressivament deixarien de tenir sentit- i es van començar a assumir responsabilitats sobre la qualitat dels medicaments.

Aquest reportatge es va publicar al número 93 del SÀPIENS (juliol de 2010)

Subscriu-t'hi

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Elionor d'Aquitània, la reina més poderosa

Fem un recorregut per la biografia d'una dona que va tenir una vida de novel·la

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto