Subscriu-t'hi
Història contemporània

Així es va viure el 23-F des de la caserna clau de Catalunya

Un esquadró de tancs i de vehicles blindats del regiment de cavalleria Numancia van estar a punt de prendre Barcelona la nit del 23-F. El capità d’infanteria Gabriel Cardona ens va explicar com es van viure els fets dins la caserna de Sant Boi

Clàudia Pujol (text) / Gabriel Cardona (assessorament)
1 Els fets del 23-F i el context polític i econòmic
Moment de l'assalt al Congrés dels Diputats liderat per Antonio Tejero, el 23 de febrer de 1981
Moment de l'assalt al Congrés dels Diputats liderat per Antonio Tejero, el 23 de febrer de 1981

Tot va començar a mitja tarda del 23 de febrer de 1981, quan havien irromput al Congrés diversos autobusos de la Guàrdia Civil mentre es votava la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo. Poc després que el tinent coronel Antonio Tejero hagués assaltat per la força l’hemicicle, el capità general de la III Regió Militar amb capitania a València, Jaime Milans del Bosch, havia declarat l’estat de guerra i havia tret la divisió motoritzada Maestrazgo al carrer. En aquell moment, ningú no sabia res de la poderosa divisió cuirassada Brunete, amb seu a la rodalia de Madrid, ni de la resta de guarnicions, i tothom estava a l’expectativa. A Cardona, que un militar de prestigi com Milans del Bosch hi estigués implicat no el va sorprendre. Per a molts era un militar exemplar que havia participat en l’heroica defensa de l’Alcázar de Toledo, i aquest cop es podia interpretar com l’últim intent per presidir la Junta de Caps d’Estat Major.

Tejero, el militar que va embogir en ser traslladat al País Basc
Però amb el nom de Tejero sí que no hi comptava. Sabia que l’any 1978, el tinent coronel havia estat al darrere de la fallida Operación Galaxia, un pla colpista que volia frenar els processos de reforma política, però ningú no el tenia en gaire bona consideració. Tejero era “el Pepito Grillo de la Guàrdia Civil”, perquè sempre protestava. El rumor que corria és que, des que l’havien destinat a Guipúscoa com a cap de la Guàrdia Civil, Tejero havia embogit. El País Basc era un destí funest per als guàrdies civils. Casernes antiquades. Un protocol de seguretat extrem: evitar accions rutinàries, seguir trajectes alternatius, canvis d’horaris, inventar-se professions fictícies... Qualsevol precaució era poca per a aquells que havien de treballar a la gola del llop. I, cada dos per tres, un enterrament. Cardona sabia com de dramàtiques podien ser aquestes cerimònies, en les quals assistien, a més de la família, nombrosos militars, guàrdies civils, policies i membres de l’extrema dreta. Acompanyats de la bandera, la Mare de Déu del Pilar i l’himne espanyol. Després de la missa, era el moment de resar pels morts. Aleshores, el plor de les vídues s’acoblava a l’estrofa final de l’himne de la Guàrdia Civil: “Viva el orden y la ley. Viva la Guardia Civil”. En ambients tan tensos com aquests, un podia estar temptat de pensar que la democràcia era la mare de tots els mals.

Inflació, atur i ETA
A més, de munició, als colpistes no els en faltava. La inflació, l’any 1981, era del 14% i la taxa d’atur superava el 16%. Sectors de la patronal i de l’Església culpaven Suárez d’haver traït el llegat franquista. Fins i tot l’expresident Tarradellas havia anunciat que feia falta “un cop de timó”. Però el que més preocupava els cossos de seguretat era l’assot del terrorisme. Entre la mort de Franco i el 23-F, ETA havia assassinat unes quatre-centes persones, la majoria guàrdies civils o militars, i des de feia temps circulava el rumor d’un possible cop dels coronels. Cardona pensava que, potser, de tant anunciar que venia el llop, alguns s’havien oblidat del perill.

2 Gabriel Cardona s'assabenta del cop d'estat i es trasllada a la caserna de Sant Boi de Llobregat
Gabriel Cardona al front de la seva companyia a una desfilada a Sant Boi de Llobregat
Gabriel Cardona al front de la seva companyia a una desfilada a Sant Boi de Llobregat

El capità d'infanteria Gabriel Cardona va explicar a SÀPIENS l'any 2010 com es va viure la nit més tensa de la Transició a la caserna de Sant Boi de Llobregat.

Cardona va adonar-se que alguna cosa no rutllava quan va anar a buscar la seva filla petita a l'escola. En arribar a casa, els seus mals pressentiments no trigaren a fer-se realitat. En Lluís, el seu fill gran, l’esperava amb un missatge inequívoc: "Ha trucat el senyor Pereira i m’ha dit que et digués que «a València, ja està»", va dir sense entendre res. El senyor Pereira era el seu amic, el capità Àngel Pereira. En Gabriel va mirar la seva dona. "Sili, l’exèrcit s’ha revoltat a València". Va sintonitzar Ràdio Nacional al transistor. Tan bon punt van sentir-se els primers compassos de la marxa militar, la Sili va començar a plorar. “Tant treballar per la democràcia i...”. En Gabriel va engegar el televisor just en el moment en què unes confuses siluetes d’uniforme desapareixien i la pantalla es quedava en blanc.

Cardona es dirigeix a la caserna de Sant Boi
Mentre es debatia entre trucar o no a Sant Boi, va sonar el telèfon. Li trucaven de la caserna per comunicar-li que li enviaven un cotxe a buscar-lo. Del quarter de Sant Boi al seu domicili del carrer de Vilamarí de Barcelona hi havia només deu quilòmetres. S’havia de vestir ràpidament. Va enfundar-se l’uniforme caqui de campanya, va calçar-se les botes Segarra, va col·locar-se la pistola Super-Star al cinturó i va agafar dues capses de munició. Al voltant d’un quart de vuit del vespre sortia de casa seva un capità d’infanteria de quaranta-tres anys que no sabia si tornaria a veure la seva dona i els seus quatre fills. Com a cofundador de la Unió Militar Democràtica —una organització clandestina fundada a la darreria del franquisme amb l’objectiu de democratitzar les forces armades—, s’havia posicionat clarament per un bàndol. Si el cop d’estat triomfava, tenia les hores comptades. La imatge del 18 de juliol del 1936 li martellejava el cervell.

A dos quarts de vuit del vespre, el capità Cardona arribava a la caserna de Sant Boi, seu de la Prefectura d’Automobilisme d’una escola de formació professional per a soldats i de l’única unitat cuirassada de Catalunya, el regiment de cavalleria Numancia. Va fixar-se que uns oficials municionaven i proveïen de carburant l’esquadró de tancs i de blindats. Que els M-47 i els TOA M-113 escalfessin motors només podia voler dir una cosa. La base d’automobilisme era una unitat tècnica, en la qual la majoria dels oficials eren demòcrates i no franquistes, fet que constituïa una excepció en el conjunt de l’exèrcit.

El cap de la caserna simpatitza amb el cop
Manava, però, el comandant Guerra, que no podia dissimular la seva simpatia per aquell cop. Tant és així que, quan el capità Cardona va entrar a la sala d’oficials, se’l va trobar prenent-se tranquil·lament una cervesa. Cardona li va dirigir una mirada inquisitiva. "Nada, que la Guardia Civil ha ocupado las Cortes y se va a nombrar un gobierno provisional", va dir Guerra.

La resposta, tot i que esperada, el va neguitejar encara més. Els seus pitjors temors es confirmaven. Va anar a buscar el capità Pichaco i els tinents García, Rodero, Cabot i Venancio, tots ells demòcrates, i van debatre què calia fer. Si anaven molt mal dades, sempre podien provocar que la tropa impedís que els tancs poguessin sortir. Aleshores ja coneixien el puzle complet dels fets.

3 Malentesos tragicòmics a la caserna
Cardona (segon per l'esquerra), amb els comandaments de la seva companyia del Regiment de Jaén
Cardona (segon per l'esquerra), amb els comandaments de la seva companyia del Regiment de Jaén

"Disculpe, capitán Cardona, pero preguntan por usted". El cambrer de la sala d’oficials el va treure del seu capficament. A la porta l’esperava un soldat que li va comentar que el caporal primer l’enviava a dir-li que havien detingut dos guàrdies civils prop de la caserna. Es veu que el sentinella havia sospitat que el Land Rover verd oliva amb sostre de lona que s’apropava podia estar relacionat amb els colpistes del Congrés i havia donat el crit d’alarma. Els soldats havien rodejat el vehicle, n’havien fet baixar els ocupants i, ara, els apuntaven amb els fusells.

Malentesos tragicòmics
La situació li va semblar gairebé grotesca. Els joves soldats havien pensat que els guàrdies civils eren rebels i els guàrdies civils començaven a creure que els rebels eren ells. "Mi capitán, a nosotros nos han enviado a cubrir el transformador", va dir un dels guàrdies amb prudència. Sempre que hi havia situacions d’alarma s’enviaven patrulles a protegir les instal·lacions estratègiques: torres de transmissions, dipòsits de gas i benzina. I és clar, centrals elèctriques i transformadors. "Todo ha sido un error. Pero es normal en una noche de tanta tensión como esta, ¿no? Vayan a cubrir el transformador y yo mismo llamaré a su superior para explicarle la confusión", va resoldre Cardona. Després va girar-se als soldats: "Habéis estado muy bien, chicos. Pero la próxima vez, en lugar de apuntar, preguntad antes, ¿vale? —va recomanar-los el capità—. Suerte que no ha habido disparos".

Cardona dona la seva opinió dels fets
Després d’aquella estona al pati, el fred l'havia calat  fins al moll de l’os. Ja no sabia si era només per les baixes temperatures o pels mals presagis de la situació. Va posar-se bé la gorra i va entrar novament a la sala d’oficials. El tinent coronel Mediavilla, que era el cap dels esquadrons de carros, se li va apropar amb ganes d’encetar conversa: "¿Qué, Cardona? ¿Cómo lo ve todo eso? ", va demanar-li. Tothom estava temptejant el terreny. No li va estranyar que li demanessin l’opinió. Li era reconeguda una gran influència sobre la resta d’oficials.

"Mal rollo, mi teniente coronel. Eso me recuerda demasiado el 18 de julio. Igual que entonces se ha producido una situación que algunos oficiales ven clara y otros no. Y todo el mundo tendrá que elegir de qué lado se pone. Y mire, yo estoy dispuesto a dar la vida por la patria, pero por nada del mundo querría que mañana me fusilaran por traidor o por ingenuo, y que mi familia se avergonzara de mi".

4 El coronel ultradretà José Valdés Cavanna informa que ha posat el regiment de Sant Boi a les ordres de Milans del Bosch
Gabriel Cardona (el quart d'esquerra a dreta), en unes maniobres amb oficials de l'exèrcit francès
Gabriel Cardona (el quart d'esquerra a dreta), en unes maniobres amb oficials de l'exèrcit francès

No va poder dir res més, perquè l’exaltat coronel ultradretà José Valdés Cavanna, el superior immediat de Mediavilla, va entrar com una tromba a la sala dels oficials i se’l va endur al despatx contigu. Cardona i un parell d’oficials més van poder sentir tota la conversa. "He llamado a Milans del Bosch poniendo el regimiento a sus órdenes ", va retronar la veu de Cavanna.

A Cardona li va fer l’efecte que l’havien colpejat. Tots els que eren a la caserna de Sant Boi sabien que l’èxit o el fracàs del cop a Catalunya depenia de si aquella força cuirassada sortia al carrer o no. Quedava, però, saber de quin bàndol estava Mediavilla. I amb les quatre paraules que havien creuat, Cardona no ho tenia clar. "Nosotros no debemos obediencia a Milans del Bosch, sino al capitán general de Cataluña. Y Pascual Galmés no se ha pronunciado. Además, he estado hablando con los oficiales y la cosa no está muy clara", va sentenciar.

A Cavanna, les paraules de Mediavilla el van disgustar profundament i se’n va anar amb la cara que li cremava de ràbia. Cardona i els altres oficials demòcrates que havien seguit la conversa van experimentar un gran alleujament. De moment, l’intent de fer saltar la guspira que encengués tot l’exèrcit havia estat sufocat.

El missatge de Jordi Pujol: havia parlat amb el rei i aquest l'havia tranquil·litzat
Si el primer raig d’esperança d’aquella nit va ser el posicionament de Mediavilla, el segon va ser el missatge del president de la Generalitat, Jordi Pujol. Va parlar per Ràdio Nacional d’Espanya a Sant Cugat i va assegurar que havia parlat amb el rei i que aquest l’havia tranquil·litzat. 

5 La sensació de Cardona: els colpistes actuen improvisadament
Gabriel Cardona, exmilitar i historiador, en una imatge del 2010
Gabriel Cardona, exmilitar i historiador, en una imatge del 2010 Dani Codina

Cardona pensava que els colpistes actuaven improvisadament, perquè Ràdio Nacional havia estat funcionant la major part del temps. I la SER no havia deixat d’emetre ni un moment. De fet, era a través dels transistors que els oficials de la caserna de Sant Boi seguien l’evolució dels esdeveniments a València i a Madrid —on alguns militars com Pardo Zancada intentaven revoltar la Brunete—. La pilota era al teulat dels capitans generals. Depenent de com anessin les coses, donarien suport a la legalitat o s’unirien als revoltats.

Cardona va trucar al seu amic Díez Gimbernat, que estava destinat a Capitania, perquè l’informés de què s'hi coïa.

Hermetismo total. Galmés lleva dos horas hablando por teléfono y el único que puede entrar en su despacho es el coronel Cervantes.
¿Y fuera del despacho?
Algunos presionan para que se tomen medidas preventivas. Otros opinamos que debemos dar sensación de normalidad.

Poc després d’aquesta conversa, seria Díez Gimbernat qui trucaria a Cardona per comunicar-li l’ordre de Pascual Galmés: “¡Que no se mueva nadie!”. Salvats.

Inquietud per la no aparició del rei
Però per què el rei trigava tant a aparèixer? Per què el cap de les forces armades no es definia públicament? Els colpistes asseguraven que complien les seves ordres. Si Joan Carles I llançava un missatge contrari, tot s’hauria acabat. En aquells instants, quan el futur de la democràcia estava en joc, Cardona va trobar a faltar l’abrandament de De Gaulle. L’any 1961, després que Salan i Challe encapçalessin un motí dins l’exèrcit destinat a Algèria, el general francès es va definir de seguida i va fer una vibrant crida per televisió recordant que ell representava la legalitat. Cardona estava convençut que al rei no li interessava un pronunciament com aquell. Tenia el precedent del seu avi Alfons i del seu cunyat Constantí. Ambdós, per haver acceptat situacions similars, havien acabat perdent el tron. Però aquelles hores interminables demostraven que el monarca no s’arriscaria a una declaració democràtica fins que no esbrinés quines cartes amagava cadascú.

6 Joan Carles I llegeix el seu comunicat
Joan Carles I durant el discurs del 23 de febrer de 1981
Joan Carles I durant el discurs del 23 de febrer de 1981

Al voltant de la una de la matinada del 24 de febrer, es va començar a sentir rebombori a la caserna de Sant Boi. “¡El rey, el rey! ¡Hablará el rey!”. Tots els oficials, armats, es van col·locar al voltant del televisor. La tensió era tan gran que quasi es podia palpar. Amb l’expressió seriosa i vestit amb l’uniforme de capità general de l’exèrcit de terra, Joan Carles I va començar a llegir el comunicat. Fins a la meitat del seu discurs, Cardona no va tenir clar de part de qui estava el rei. Quan va haver acabat, el comandant Guerra va trencar el silenci. "Pues no ha dicho nada", va escopir amb to sec. "Pues yo creo, mi comandante, que lo ha dicho todo", va replicar el tinent Rodero. La resposta desafiadora d’aquell oficial va sulfurar el comandant. En unes altres circumstàncies, haurien acabat molt malament. Però després de la derrota dels seus, va decidir que ja trobaria l’ocasió de venjar-se d’aquella insubordinació. "¿Sabéis qué? Que eso se ha acabado. Todo el mundo a dormir, ¡que ya es hora!", va tallar el capità Cardona.

Al quarter de Sant Boi s’havia habilitat una habitació per passar-hi la nit. Cardona, i uns quants militars més, es van estirar damunt dels llits sense desvestir-se i sense guardar l’arma. A la llunyania se sentien les veus d’alguns oficials que continuaven escoltant la SER. Cardona estava tan exhaust que no va trigar a adormir-se.

El van despertar les paraules del tinent Venancio: "Mi capitán. Los tanques se retiran de Valencia". Ara només faltava que els insurgents deixessin anar el govern, que encara el tenien segrestat. Va tancar els ulls pensant que el fet que l’exèrcit s’hagués passat la nit a les casernes, tot i la seva ideologia, era la prova més concloent que el rei no hi estava al darrere. Ara bé, dins la caserna de Sant Boi tothom era molt conscient que havia anat d’un pèl que el cop no hagués triomfat a Catalunya.

7 Altres conxorxes militars prèvies al cop d'estat
El Congrés dels Diputats
El Congrés dels Diputats Wikimedia Commons

Des de la fallida Operación Galaxia —el pla colpista de Tejero i Sáenz de Ynestrillas del novembre de 1978— fins al pronunciamiento del 23-F, a l'estat espanyol es respirava un ambient de conspiració permanent. Per a molts militars, la política de Suárez sobrepassava el pla de la transició que havien planejat el rei i el vicepresident de Carrero Blanco, Torcuato Fernández Miranda. En aquest pla de transició no hi figurava ni l'establiment de l'estat de les autonomies ni la legalització del PCE. Per aquest motiu les reunions secretes eren el pa nostre de cada dia. Us diem les trobades més importants:

El dinar de Lleida. Sembla que en l'àpat del 22 d'octubre de 1980, Enrique Múgica, Joan Reventós i Antoni Siurana haurien ofert al general Alfonso Armada que presidís un govern de coalició. Armada era un dels homes de confiança del rei i congeniava amb la reina. Estava convençut que Suárez havia traït el projecte que se li havia confiat i que la solució era un De Gaulle a l'espanyola. Ell es veia com el militar de prestigi que la situació requeria per protegir la monarquia, combatre el terrorisme i frenar l'avenç autonòmic.

La conversa de Vaquèira. El 3 de gener de 1981, aprofitant que el rei estava de vacances a Vaquèira, Armada el va anar a veure en qualitat de governador militar de la província. Van parlar durant sis hores i la hipòtesi més probable és que el general se li oferís per a un govern de concentració i que el rei no ho hagués descartat.

El discurs de la Pasqua militar. La inquietud de l'exèrcit era tan evident que, el 6 de gener de 1981, en el discurs de la Pasqua militar, el monarca va pronunciar l'advertiment que "a nadie le quepa la menor duda de que sabemos adónde vamos y de dónde no podemos pasar".

La trobada a València. Armada i Milans del Bosch es van reunir a València el 10 de gener de 1981. En aquesta reunió, Armada va fer saber a Milans que el rei donava suport al cuartelazo.

Conspiradors a Madrid. El 18 de gener de 1981, al número 5 del carrer del General Cabrera de Madrid, es reunia la plana major dels conspiradors. Hi havia, a més de Milans del Bosch, els generals Iniesta, Carlos Alvarado, Dueñas Gavilán i Torres Rojas; el coronel Ibáñez Inglés; els tinents coronels Tejero, Mas Oliver i Meer de Ribera, i el comandant Pardo Zancada. Van acordar que si en un mes Armada no aconseguia la dimissió de Suárez i que el rei el proposés com a president, donarien via lliure a Tejero.

De Suárez a Calvo Sotelo. Amb la dimissió inesperada de Suárez, la UCD va reaccionar i en el seu II Congrés, a Palma, el 6 de febrer de 1981, va trobar un bon candidat a president del govern, Leopoldo Calvo Sotelo, un conservador de prestigi que va tranquil·litzar molta gent. La solució Armada perdia força.

La decisió de Tejero. El 18 de febrer de 1981, quan es complia el termini que s'havia donat a Armada, Tejero es va reunir amb diversos capitans de la Guàrdia Civil i van decidir que l'assalt al Congrés seria el 23-F, aprofitant la segona votació d'investidura. És clar que poc abans del cop Tejero encara no tenia cap aliança concretada. Semblava que a Milans i a Armada se'ls hagués empassat la terra.

Subscriu-t'hi

Portada SÀPIENS 224 (novembre 2020)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada SÀPIENS 224 (novembre 2020)

Judici a Martín Villa

Repassem la trajectòria del polèmic governador civil de Barcelona, des dels càrrecs polítics fins als consells d'administració

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto