Fins entrada la segona meitat del segle passat, animals com les mules o els matxos -i, en menor mesura, altres animals de peu rodó, com els ases o els cavalls- eren imprescindibles per a les cases pageses del nostre país. No debades, abans de l’arribada de la maquinària agrícola, les mules i els matxos eren un dels pilars fonamentals sobre els quals es basava la feina al camp o a la muntanya, ja fos llaurant, transportant la fusta dels boscos o, fins i tot, estirant els carros amb què els traginers conduïen les mercaderies d’una a altra banda.

Al voltant del treball d’aquests animals hi havia una sèrie d’oficis tradicionals que van deixar de tenir raó de ser en el moment en què la maquinària va irrompre a casa nostra. És el cas de tractants de bestiar, que eren els comerciants que compraven i venien els animals per a les nombroses fires que hi havia al llarg i ample de la nostra geografia, entre les quals destacaven les de Verdú, Organyà, Puigcerdà i, sobretot, Salàs de Pallars. Els tractants acostumaven a vestir de la mateixa manera: gorra a la testa, brusa negra i l’imprescindible bastó de quinquillanya a les mans que els permetia tocar la part més sensible de l’animal sense el perill de rebre una coça com a resposta. Bona part d’ells acostumaven a lluir un toscano entre els llavis. Un d'ells era Llorenç Cortina.

Llorenç Cortina explica que el tema del tracte va començar a anar de baixa cap al 1960. Segons ell, hi va tenir molt a veure la posada en marxa, l’any anterior, del franquista Pla d’estabilitzacio econòmica, que va fer despertar una economia fins llavors adormida. A causa dels efectes del Pla, van començar a arribar als camps de l’Estat els tractors que bona part dels països europeus ja feia anys que venien funcionant. La conseqüència més immediata va ser l’arraconament dels animals que fins llavors havien fet les feines que el futur reservaria a les màquines. I immediatament, les fires van entrar en una crisi irreversible, i a mesura que el brunzit dels tractors inundava els camps catalans, la feina dels tractants va deixar de tenir raó de ser i els seus protagonistes van haver de fer front a una reversió laboral obligada pels nous temps. 

El darrer 'gran tracte'
Malgrat això, la vida reservaria a Llorenç Cortina el seu “darrer gran tracte”, com li agrada de qualificar-lo. Tot va començar l’estiu del 1961, quan dos comerciants italians van entrar en contacte amb els germans Casado de Tudela (Navarra), una de les famílies de tractants amb més solera de tot l’Estat. Els italians, que anaven amb militars indis, van fer saber als navarresos que les forces armades d’aquell país asiàtic estaven interessades a adquirir una gran quantitat de bestiar mular, per tal de reforçar el seu exèrcit, enredat en una de les tradicionals baralles amb el Pakistan. Immediatament, els Casado, a causa de la magnitud de l’operació, van cercar l’ajut d’altres comerciants i amics, com els Cortina de la Pobla de Segur.

El Llorenç ho recorda perfectament: “La vetlla de la fira de Viella, el 7 d’octubre del 1961, l’Ismael Casado es va presentar a casa i em va proposar de comprar totes les mules i els matxos que pogués per enviar-los a l'Índia. De primer em vaig pensar que s’havia tornat boig, però l’endemà ja vaig anar a la fira de Viella i en vaig comprar cinquanta”.

Van ser els primers animals d’un llarg procés que va ocupar tres anys de la vida del Llorenç. Durant aquest temps, va visitar totes les fires que tenien lloc a la zona que li havien encarregat els Casado (Catalunya i Aragó) i va viatjar fins a les masies més amagades per tal de comprar uns animals que perdien a tota velocitat la utilitat que havien tingut durant els segles anteriors.

El reconeixement dels animals, una operació imprescindible
Un cop localitzats, Cortina havia de dur a terme el reconeixement de les bèsties, una operació imprescindible abans de l’adquisició. S’havia de mirar l’animal de cap a peus. “El primer que es feia -afirma el Llorenç- era passar-li la mà pel braguer, per saber si la mula era mansa o guita. Si fotia garrotades, no interessava”. I també se li miraven les dents, per comprovar l’edat, i els ulls, per descobrir si era guerxa. I a partir d’aquí començava la part més laboriosa de tota l’operació, ja que només mans expertes podien detectar si un matxo era xiscló (mancat d’un testicle) o esmeligat (un melic gros i foradat). També era molt important comprovar si el matxo o la mula era picó o bifi (problemes a la mandíbula que els dificultaven menjar), si era geperut o si tenia alguna berruga més o menys grossa en alguna part del seu cos. Les cames de l’animal mereixien una atenció especial per als tractants, sobretot els cascos, ja que allà, segons Llorenç Cortina, es veia si la bèstia tenia càncer. 

La negociació del preu
Juntament amb el reconeixement, l'altre moment clau era la negociació del preu. Però en aquella època, les coses havien canviat molt. Ja quedaven molt lluny els temps en què, per una bona mula, a la fira de Salàs es podien arribar a pagar trenta i, fins i tot, quanta mil pessetes. A la primeria dels anys seixanta, Llorenç Cortina no anava més enllà de 9.500 pessetes per bèstia de talla gran (18 centímetres de canya) i una mica més de la meitat per una de mida petita. Hi havia una altra conjuntura, i per a molts pagesos vendre el bestiar mular representava l'última oportunitat de treure profit a uns animals que ja havien entrat en la seva època de plena decadència.

Sense anar més lluny, segons Llorenç Cortina, “aquells que no van voler vendre se’n van penedir, ja que amb l’arribada dels tractors les mules van deixar de tenir utilitat. I una mula menja cada dia, no la pots tancar en un armari i oblidar-te’n”.

Durant aquells tres anys frenètics, Llorenç Cortina va comprar 1.188 animals, entre mules i matxos. En el conjunt de l’Estat, els germans Casado van aconseguir prop de deu mil mules i matxos, que successivament eren concentrats a llocs habilitats de Balaguer, Barbastre, Tudela i Alcalá de Henares. Allà, els animals eren lliurats de manera convenient: és a dir, ferrats, xollats i ben nets als militars indis, que els transportaven, mitjançant camions o en tren, fins al port de Barcelona. Des d’allà, el bestiar embarcava en primer terme cap a Messina (Itàlia), on s’arreglava tota la paperassa pertinent, i posteriorment cap a Bombai.

L’historiador Ramon Boixareu recorda que els embarcaments de bestiar mular cap a aquell país asiàtic van ser força nombrosos, i que en alguns d’ells, a més dels animals i dels treballadors navarresos que havien estat contractats per la família Casado, hi anaven mossos de les cases de la muntanya catalana, alguns dels quals van aprofitar la primera escala al port de Messina per tornar al nostre país i abandonar la incomoditat d’un viatge que els semblava no havia de tenir fi.

Amb la venda del bestiar mular a l’Índia es va posar punt final d’una manera irreversible a una llarga època que va tenir en els animals de pota rodona, i, amb ells les fires massives i els tractants de bestiar, un dels principals eixos econòmics de la Catalunya rural. A partir de llavors, en paraules de Ramon Boixareu, “es va produit la desaparició pura i simple de les bèsties (sobretot mules i matxos, però també rucs i cavalls) com a instrument de treball en l’agricultura i en el transport, i la seva substitució pels elements mecànics que coneix el món modern”.