Considerat un dels novel·listes més cèlebres de la literatura universal, Charles Dickens va saber construir un món i uns personatges propis en unes narracions d'una punyent crítica social. Entre les seves obres destaquen 'Oliver Twist' i 'David Copperfield', de la qual va arribar a vendre'n a la seva època 100.000 exemplars.

L'imperi més vast mai conegut
La matinada del 20 de juny del 1837, poques hores després que Guillem IV morís, l'arquebisbe de Canterbury va demanar per la néta del difunt: Alexandrina Victòria. La jove reina va heretar una corona, la quarta part del món —l'imperi més vast mai conegut— i un país sacsejat per la fúria de la primera industrialització. En algun moment d'aquella jornada, dreta davant els finestrals del palau de Buckingham sobre Saint James Park, la nova sobirana contemplà al lluny el perfil de la City de Londres. I a dins, el secret del poder: els diners. En efecte, d'allà havien sortit els diners per derrotar Napoleó, els diners que havien pagat la màquina de vapor de Watt, i les carreteres, els canals i els raïls que van engegar una revolució econòmica de conseqüències llavors imprevisibles.

De segur, el Tàmesi resplendia com si fos un riu de monedes als ulls de la monarca. Però no és aquest el dibuix popular del Londres del segle XIX. Més aviat al contrari, l'estampa de la capital anglesa era la d'uns carrers fangosos, grapats de nens vestits amb parracs i una densa, grisa i freda boira. En 1837 començava a forjar-se la llegenda més fosca de Londres.

Seguint Dickens
En part, un dels culpables de la llegenda fou Charles Dickens. Aquest 20 de juny, el jove escriptor de cabells esbullats i el mocador nuat damunt del pit avança per Trafalgar Square entre senyors amb barret de copa i dones amb els enagos emmidonats —ja se sap, la moda. Quina gentada, per cert. Sembla mentida, però fa cinc anys aquesta bella plaça i la National Gallery eren els estables de la residència reial. Avui, les carretel·les d'un cavall passen amb dificultats entre el públic. Les dames comenten les dents artificials del doctor Watson, "que no es poden distingir de les naturals" segons anuncia la seva clínica de Waterloo Road. Els cavallers, mentrestant, valoren els lots de la subhasta que ha de tenir lloc aquesta tarda al mercat de Covent Garden: una propietat a Jamaica, amb 190 esclaus inclosos, sortirà al preu de 2.415 lliures.

Com que dinar al carrer és un costum en boga ara a Londres, alguns vianants fan cua davant de les nombroses parades: per sis penics compren el diari i un sandvitx de pernil, púding de carn o una ració de peix fregit; a la nit hi ha sopa de pèsols i patates. Dickens no s'hi atura. El govern del vescomte de Melbourne vol obrir una investigació sobre l'explotació infantil a les fàbriques. Dickens n'ha d'escriure la crònica pel ‘The Mirror of the Parliament', el periòdic del seu oncle. Fora de les seves oficines, tanmateix, escriu altres coses. Novel·les. En realitat, pamflets, diuen alguns.

Era Londres tan gris, tan brut i dur com retrata la literatura de Charles Dickens? El barri de Westminster pertany a una classe social forta, dinàmica, i obsessionada: volen convertir la ciutat en la fàbrica del món. La majoria dels londinencs, no obstant això, viu d'una altra manera. Segons conten els reports oficials de l'època, alguns propietaris enormement rics cedien carrers sencers a parcers, que al seu torn ajustaven la renda de cada portal als llogaters que eren capaços de pagar-la: oscil·lava entre les 20 lliures i els deu xílings (moneda fraccionària britànica equivalent a una vintena part de lliura esterlina i a 12 penics) per setmana.

Amb sous entre 48 i 160 xílings mensuals, era d'esperar que els informes locals alertessin de situacions dramàtiques: a Church Street, tres famílies comparteixen una sola cambra en torns de dia i nit, vora d'una casa on viuen 27 persones. Si d'això se'n pot dir viure a Londres... són els treballadors de la fàbrica. Si hi havia a penes 900.000 l'any 1800, el cap i casal britànic superava els 4.500.000 a les acaballes de segle.

Una ciutat dinàmica
La transformació de la ciutat, és clar, afectà profundament la seva qualitat de vida. Per exemple, a la primeria de la dècada dels trenta, les autoritats havien pavimentat amb fusta tot Oxford Street en un intent desesperat d'amortir el brogit de vagons, diligències i omnibusos que omplien Londres tan bon punt sortia el sol. Les queixes del veïnat, a Central London, obrien les seccions de cartes de la premsa: "L'ocasió d'una conversa amb un amic al migdia ni es qüestiona, no pots sentir ni una paraula...". Una dringadissa ensordidora, devia pensar Dickens quan s'aviava cap a l'est: els vehicles feien servir campanetes per avisar els vianants, els venedors les usaven per atraure l'atenció del públic, i els pidolaires, per demanar almoina.

En el trànsit que la convertiria en Greater London, viure a Londres significa assumir riscos, de fet. El sorollós motor d'aquella fàbrica potser és el "temple que el capitalisme anglès aixeca al déu dels diners", com lamentarà la socialista francesa Flora Tristan en el seu diari després de visitar-la en 1839; és, també, perillosament bruta. Un acudit diu que la catedral de Saint Paul té "dret a una capa diària de cendra perquè s'ha construït gràcies a l'impost sobre el transport de carbó pel Tàmesi". Més de 450 persones moren cada any a la ciutat per "obstrucció de les vies respiratòries". Quan Dickens entra a la cambra, espolsa la jaqueta de l'habitual capa de granit i sutge; en la gibrella, es renta a consciència oïdes i narius.

Amb Dickens la postal de Londres, doncs, adquireix un altre color. El progrés econòmic del país, del qual es beneficia una minoria, deixa una llarga rastellera de damnificats. I la capital anglesa, emblema d'aquest sistema triomfant, és una màquina de generar marginats. No debades, Londres és possiblement la ciutat europea amb més pobres. És, de fet, la ciutat dels pobres.

Per pal·liar-ho —o més aviat per maquillar-ho—, fa tres anys el Gabinet va posar en marxa una llei de societats d'ajut als pobres basada en dos principis: els salaris dels que se'n beneficiarien serien inferiors "al d'un treballador independent de classe baixa" i les condicions havien de demostrar que qui resistia dintre de l'asil era "per manca de la convicció moral que habilita les persones a pertànyer a la societat". Miserables i humiliats d'una tacada.
La workhouse de Londres, ‘l'asil dels pobres', es troba a Bishopsgate Street. A prop també del Banc de Londres, i no gaire lluny de l'hostal cap on es dirigeix Dickens cada dia. L'asil té 101 tutors —en representació de 98 parròquies—, guardes, un tresorer, un assistent mèdic, una infermera, un professor, un capellà, una matrona, un director i 400 peus de llarg de rajola. Arribarà a tenir més de 420 residents. Els amos de la fàbrica, tanmateix, no deixen caps per lligar: els londinencs més desprotegits han de filar llana, cosir roba i sabates, i batre cànem. L'asil produeix almenys 800 lliures anuals.

Sota la pressió de periodistes i literats —i de la Workhouse Visiting Society, formada exclusivament per dones—, les denúncies per abusos es multiplicaran fins que el 1845 succeirà una tragèdia: a l'asil d'Andover, una desena de nens moriran aixafats en el tumult per aconseguir restes de carn d'un dels contenidors de fem. Els periòdics en parlaran durant mesos. L'any 1847, la llei de societats d'ajut serà derogada. Mentre Dickens andareja cap a la seva habitació de lloguer es pregunta... què atreu la gent cap a Londres, doncs? Ell té la seva resposta. Comença a ser preuat per un cercle creixent de lectors. Ara que té esposa, Catherine, aquesta admiració i les vendes dels seus relats li permetran mudar-se per fi a una casa. Sí, tan sols a Londres un escriptor com ell podia somiar. Perquè a la nova societat londinenca i victoriosament urbana hi ha espai per a la creativitat i la llibertat pública.

Quan cau la nit
Una llibertat que alguns troben, no cal dir-ho, especialment al Londres nocturn: a Waterloo Road, les prostitutes s'abillen amb vestits estrafolaris, i els transvestits passegen per Regent Square. Els finishes, casinos amb xampany per als rics i tavernes amb cervesa barata per als treballadors, obren de 20 a 23.30 h. Així acaba un dia del 1837 a Londres: en quina altra ciutat del món si no fos aquí hi hauria despeses a l'any per 8.000.000 de lliures en vicis i 2.700 casos de sífilis?

La pau i la relativa estabilitat d'una Europa sense Napoleó accelerà el ritme del creixement industrial del país. La Gran Bretanya arribaria a produir el 53% del carbó mundial i a comerciar el 40% dels productes del planeta. La població va augmentar de nou a més de 16 milions de persones. El canvi demogràfic va significar un vertader cataclisme domèstic que provocà l'abandonament massiu de l'economia agrària per la ciutat. La situació va afavorir els salaris mínims i les més penoses condicions de treball.

La ciutat
Londres es va poblar de grans edificis i avingudes, mercats, factories i enormes suburbis. Richard Horwood protagonitzà el primer assaig seriós de confeccionar un mapa de la capital britànica amb els noms de les cases i carrers: quan va morir a la primeria del segle XIX, el mapa, inacabat, tenia 28 metres quadrats. El següent intent, conegut com a First Ordinance Survey of London, conclogué en 1850 i comprenia 847 fulls, tot i que només traçava línies entre carrers sense distingir si els edificis eren botigues, oficines o llars.

Una jornada inhumana
La fàbrica Bow Road Factory fou anomenada "presó" per la premsa, i "esclaus blancs" els seus treballadors i treballadores. La jornada començava a les 6.30 h (a les 20 h a l'hivern) i finalitzava a les 18 h, amb només dos descansos per menjar, sempre dempeus, una ració de pa amb mantega i te calent. El sou era de quatre xílings (una vintena part de lliura esterlina) setmanals per als menors i de vuit per als adults. L'equip se'ls descomptava del migrat salari i se'ls oferia allotjament per dos xílings a la setmana.

L'any 1837, Charles Dickens complia 25 anys i encetava la publicació en solitari dels 'Pickwick Papers', retrats literaris de la societat britànica, que posava a la venda cada mes. Amb el segon lliurament, Dickens va oferir un avanç de la que seria la primera novel·la en llengua anglesa amb un nen com a personatge central, i l'obra amb què més s'ha identificat la ciutat de Londres: 'Oliver Twist'. Part dels seus lectors, que esperaven una banal història d'aventures infantils, la refusaren en considerar-la un pamflet socialreformista.

Ho sabies?
La dècada dels anys 30, el regidor Joseph Balzagette va presentar a la Corporació de Londres un pla per construir 2.000 quilòmetres de canonades que portarien el fem de la capital al riu Tàmesi però lluny de la ciutat. El projecte pretenia solucionar l'anomenat 'night air', l'aire de la nit, emanacions d'hidrogen i gas metà dels milers de pous cecs londinencs que, d'acord amb els informes mèdics, causaven bronquitis, febres, disenteria, tifus i fins i tot morts per asfíxia. La Corporació no ho veié viable, però.