Examen visual del retaule 'in situ' (en una capella lateral de l’església) i inici de la redacció de la fitxa tècnica. Se n’estudien els materials constitutius i les tècniques emprades, se’n prenen mides, se’n fa l’examen estilístic i iconogràfic, es valora el seu estat de conservació i se’n fan les fotografies pertinents.

Es fa peça a peça, i de la manera més acurada i segura que sigui possible. La fusta del retaule, molt malmesa en la part inferior per l’atac de tèrmits, i en altres punts també pels fongs, resulta difícil de desmuntar i traslladar.

Per tal d’eliminar els insectes i altres organismes nocius, es col·loquen les peces en una cambra estanca on s’injecta nitrogen i s’elimina pràcticament tot l’oxigen, i s’hi deixen durant 20 dies. Aquest sistema és completament innocu per a l’obra i molt efectiu, però té l’inconvenient de no ser preventiu. Per tant, un cop restaurada l’obra serà necessari fer un seguiment periòdic perquè no es torni a infectar, i un control de l’entorn on quedarà ubicada.

Totes les peces i els detalls són sotmeses a diverses tècniques per fer una diagnosi acurada del seu estat. Primer es fan les fotografies amb llum difusa (amb il·luminació suau, de l’anvers i revers de totes les peces, per iniciar la documentació de l’obra). Després s’utilitza la fotografia amb llum rasant (per veure les alteracions de la superfície i veure les capes pictòriques en perill de despreniment). A continuació, la fotografia transil·luminada (amb un focus de llum des del darrere) s’empra en les teles per veure’n el gruix de la pintura i les pèrdues, i per observar amb més claredat les clivelles i els estrips. La fotomacrografia (augmentada a l’escala 10:1) serveix per veure la textura de la tela.

La fotomicrografia (càmera fotogràfica aplicada a un microscopi) serveix per a l’observació dels pigments al laboratori. La fotografia amb radiacions ultraviolades s’utilitza per trobar-hi les possibles intervencions anteriors o addicions i repintades posteriors. I la reflectografia amb llum infraroja i raigs X mostra les capes subjacents a la superfície pictòrica (com el cas de dibuixos preliminars, 'penediments' de l’artista i canvis de composició, pintures ocultes, etc.).

En el cas del quadre que presideix aquest retaule, les fotografies transil·luminades han permès observar el que falta a la tela de capa pictòrica o de preparació, ja que permet veure’n la densitat, i les fotografies amb llum rasant han permès veure els estrips de la tela, les marques deixades pel bastidor, les costures...; s’hi han aplicat també fotos amb llum ultraviolada (per veure els retocs posteriors) i reflectografies d’infraroigs i radiografies (que han descartat la presència de pintures subjacents).

Amb l’observació al microscopi s’obté la informació del tall estratigràfic de les diferents capes que conformen l’obra (suport, capes de preparació, capes pictòriques i capes superficials). Al laboratori es determinen també les causes de les alteracions i la composició química d’aquests substrats de cara a proposar el sistema de neteja més adequat a cada cas. En el cas del retaule, l’analítica assenyala que la capa superficial (molt dura i enfosquida) és una capa de resina aplicada en una anterior intervenció, que cal eliminar. 

Les anàlisis fisicoquímiques dels pigments, a més, serveixen per reconèixer la tècnica pictòrica: la tècnica del tremp d’ou i el daurat a l’aigua i l’oli per imitar el color de la pell. En algunes superfícies del daurat, per exemple per representar els brodats dels teixits, és visible la tècnica de l’estofat (es pinta al tremp una superfície prèviament daurada, i amb un burí es raspa la pintura per fer visible el fons d’or). També se’n reconeixen els pigments: predominen el verd, el vermell i el blanc (pigments minerals), i puntualment es troba alguna laca verda i vermella, el blau polit com a tonalitat de fons, i el negre.

La neteja es duu a terme en dos nivells de profunditat. Primer es fa de manera superficial, amb una solució aquosa, per eliminar les capes de pols, brutícia i greix; i després hi ha una segona neteja amb dissolvents gelificats, per eliminar la resina enfosquida. El gel s’utilitza perquè millora el contacte amb la superfície, alhora que evita la penetració dels dissolvents en la capa pictòrica. Per determinar quin serà el millor producte de neteja en cada cas —el més efectiu i alhora el menys nociu tant per a la peça com per al restaurador—, prèviament es duu a terme l’anomenat 'test de Cremonesi', que valora diferents paràmetres en la superfície pictòrica. El test permet trobar la solució de neteja ideal, amb un determinat pH i una determinada concentració dels components actius que no faci malbé la policromia. Quan la peça ha estat netejada completament, es fa un envernissat protector amb una resina de baix pes molecular, que és un producte estable i reversible.

Als indrets on hi ha pèrdues de policromia i llacunes, s’hi fan els retocs adients sota el criteri de la mínima intervenció. En el cas de les llacunes, es deixa la fusta com a base. No es recomponen les pèrdues de daurat, sinó que es deixa a la vista la capa preparatòria de to marronós anomenada bol. En les petites superfícies en què s’ha perdut també el bol, s’hi apliquen retocs del seu mateix color, tot seguint el criteri il·lusionista: vist a la distància de l’espectador, creen un efecte harmònic, però de prop, els retocs (realitzats amb la tècnica de l’aquarel·la, ben diferent de l’original i reversible) es poden reconèixer.