Ni el gos d'atura, ni la vaca bruna, ni l'ovella ripollesa, ni la gallina del Prat. El ruc català és l'única de les cinc races d'animals vinculades a l'agricultura d'autèntica procedència catalana que s'ha convertit en icona estampada en banderes i automòbils de tot tipus. Però el seu èxit de màrqueting i mediàtic parteix d'una debilitat: del perill de desaparèixer completament que el va amenaçar durant anys.

Això, és clar, sumat al fet que, lluny del tòpic, el ruc català és una raça d'excepcional qualitat molt apreciada per les seves característiques morfològiques: força, resistència, intel·ligència i elegància. Se'n van exportar molts, principalment als Estats Units, on van ser indispensables per a la conquesta de l'Oest.

I és que el ruc català està acostumat a superar dificultats. De fet, per això va néixer. Per això va tenir un gran valor per al món de la pagesia durant anys i panys. I també per aquest motiu l'any 1916 el ruc va ser considerat pels Estats Units l'animal més preuat del món per la seva noblesa, fortalesa i alçada. No oblidem que el Partit Demòcrata té com a símbol un ase, tot i que segons la llegenda per motius d'una refrega electoral protagonitzada pel qui acabaria essent president Andrew Jackson.

En definitiva, la figura del ruc va arrelar amb força en la societat dels EUA. No debades, en moments clau de la seva història, el ruc català va ser-hi present. Era l'animal de càrrega preferit en la conquesta del Far West americà.

Qüestió de resistència
Quan a partir del 1776 els nord-americans ja independitzats i amb nació pròpia van decidir endinsar-se en l'ampli territori que s'obria més enllà de la frontera de les tretze colònies inicials, la travessa que van iniciar per explorar i colonitzar va deure bona part del seu èxit a la resistència del ruc català, que podia estar tres dies de travessa sense beure res i portar càrregues de fins a cent quilos.

Abans de l'esclat i la comercialització a gran escala de les maquinàries amb rodes, el gran instrument de càrrega eren els rucs. De fet, ja adverteix un dels grans artífexs de la seva recuperació i reivindicació, Joan Gassó i Salvans, que la desaparició del ruc va començar quan el camp es va mecanitzar i es van construir carreteres. Però els molts factors que diferencien i prestigien la figura de l'ase català van ser els motius pels quals Gassó va decidir recuperar aquesta raça autòctona, fet que li ha reportat premis nacionals i internacionals. I els amics nord-americans, que per bé o per mal, mai no obliden, el van fer membre de l'American Donkey and Mule Society.

(Aquest article es va publicar a la revista SÀPIENS núm. 85, el novembre del 2009)