Subscriu-t'hi
Història contemporània

El sorprenent robatori del tren de Glasgow

L'any 1963, 15 homes van assaltar un comboi carregat amb més de dos milions de lliures en un cop que esdevindria llegendari

Carles Padró
1 El sorprenent robatori del tren de Glasgow
La policia registra els dos primers vagons del tren de Glasgow
La policia registra els dos primers vagons del tren de Glasgow

L'agost de 1963, quinze homes van unir-se amb l'objectiu d'assaltar un tren postal carregat amb més de dos milions de lliures. Minuciosament planificat i brillantment executat, la cadena de fets posteriors -des del procés de cerca i captura dels delinqüents fins a les dues fugues de la presó- van convertir el cop en llegendari. El seu desenllaç va demostrar una vegada més, que la realitat sovint supera la ficció.

Un any per oblidar
Si els britànics poguessin esborrar algun any de la seva història recent, no seria estrany que triessin el 1963. Durant aquells dotze mesos, els fonaments de la Gran Bretanya van quedar greument afectats per l'efecte de tres escàndols majúsculs que van posar contra les cordes la seva integritat com a país. A la darreria de gener, un dels màxims responsables de l'MI6 (el servei secret britànic a l'estranger), Kim Philby, fugia a Moscou des de Beirut amagat en un vaixell de càrrega soviètic. Philby, peça fonamental de l'espionatge britànic, en realitat havia estat treballant pel KGB durant més de trenta anys, fet que va provocar un dany irreparable al seu govern en plena guerra freda.

Tot i que l''establishment' i els mitjans de comunicació van intentar treure-hi importància, aquell acte va sacsejar, i de ple, la moral del país. Cinc mesos més tard, i quan encara es fregaven els ulls d'incredulitat, els britànics veien com el seu ministre de Defensa, John Profumo, confessava que havia pagat els serveis d'una prostituta de dinou anys que, a la vegada, es gitava amb Eugene Ivanov, agregat militar de l'ambaixada soviètica i també espia del KGB. Aquell nou escàndol, a més de costar el càrrec a Profumo i provocar la posterior caiguda del llavors primer ministre, Harold MacMillan, deixava ferida de mort la credibilitat de tota la classe política. Però, per si no n'hi havia prou, la llista de successos d'aquell any fatídic encara no s'havia acabat. El 8 d'agost, a les 3.15 h de la matinada, quinze delinqüents assaltaven el tren postal que feia el recorregut Glasgow–Londres. El botí: 2.631.784 lliures esterlines de l'època (gairebé 29 milions d'euros d'avui). Les conseqüències: que es posés en dubte la seguretat nacional i els cossos de policia i que la moral de tot un país entrés en crisi.

La preparació de l'assalt
Els preparatius del que es convertiria en el robatori més important i espectacular del segle passat es van cuinar a foc lent. A les acaballes dels cinquanta, el somni de Bruce Reynolds, que feia poc que havia sortit de la presó de Worm­wood Scrubs, era assaltar un tren postal —els bancs transportaven grans quantitats de diners amb aquest mitjà de locomoció— i gaudir d'una vida desenfrenada sense penúries econòmiques. Però sabia que no ho podia fer sol. Durant tres anys va reclutar personal, fins a tenir catorze còmplices més: Douglas Gordon Goody, Ronald Buster Edwards, Charlie Wilson, Ronnie Biggs, Roy James, Roger Cordrey, Tom Wisbey, Jim Hussey, Bob Welch, Brian Field, Leonard Field, Jimmy White, William Boal i John Daly.

Reynolds sabia els horaris dels trens, els seus recorreguts i les mesures de seguretat que protegien els botins. Li faltava, però, concretar un detall de vital importància: com aturar el tren sense despertar massa suspicàcies. En això l'ajudaria Roger Cordrey. Cordrey va tenir la idea de cobrir amb papers negres el senyal verd del semàfor i, usant bateries i filferro, convertir-lo en un senyal vermell. Van convenir que el millor lloc per aturar-lo seria a Leighton Buzzard a Bed­fordshine. El tren passava per aquesta població a quarts de quatre de la matinada i podrien executar l'operació en la foscor més absoluta.

El pas següent era trobar una bona base d'operacions, un amagatall prou discret i proper al lloc on cometrien l'assalt. Després de rastrejar a conscièn­cia el terreny, es va llogar a través d'un advocat la granja Leatherslade. Allí hi instal·larien el quarter general i emmagatzemarien tot el material necessari. En aquella granja hi confluïen diversos camins, estava a una distància prudent de l'objectiu (una trentena de quilòmetres) i tenia una vista privilegiada de la zona que els permetia estar alerta de qualsevol moviment sospitós.

2 Els fets del 8 d'agost de 1963
Ronnie Biggs
Ronnie Biggs

Un cop formalitzat el contracte de lloguer, els membres de la banda s'hi van traslladar i començaren els preparatius perquè cadascú tingués clar quan, com i què havia de fer en cada moment. Ja només quedava esperar la trucada de l'informador que tenien a l'oficina de correus de Glasgow. I decidiren calmar els nervis jugant al Monopoli. Finalment, quan passaven deu minuts de la mitjanit del 8 d'agost del 1963, va sonar el telèfon. El tren que esperaven havia sortit de Glasgow i anava carregat amb cent vint sacs plens de bitllets; una quantitat extraordinària perquè el dia anterior havia estat festa.

El tren s'acosta
Els malfactors es vestiren amb la roba de l'Exèrcit que tenien preparada i es posaren en marxa. Havia arribat l'hora. A un quart de quatre de la matinada, Jack Mills, el conductor de la locomotora que remolcava els dotze vagons postals del tren Glasgow–Londres, un dels denominats combois fantasmes (ferrocarrils que no consten a les llistes perquè viatgen de nit i transporten correu, diaris i revistes), acabava de deixar enrere la petita estació de Leighton Buzzard i es trobava a setanta-vuit quilòmetres de l'estació londinenca d'Enston. De sobte, va veure brillar un senyal ambre d'alerta i, una mica més lluny, un de vermell que el comminava a aturar-se. Tan bon punt el comboi es va deturar del tot, l'ajudant del conductor va baixar del tren per dirigir-se a la cabina telefònica situada al costat de la carretera, com manava el reglament.

Comença l'acció
Però la línia telefònica havia estat inutilitzada poc abans pels assaltants. Tom Miller, el cap del tren, també complint les ordenances, va abandonar el seu lloc en l'últim vagó per anar a col·locar els senyals de seguretat a la distància reglamentària de mil cinc-cents metres. D'aquesta manera, el comboi va perdre dos dels seus guardians —que foren reduïts pels atracadors— en qüestió de minuts. Quatre més s'amagaven dins els dos vagons que contenien el botí, però com que tenien prohibit sortir-ne, estaven vir­tualment neutralitzats. Pel que fa als setanta-cinc empleats de correus que s'ocupaven de classificar les cartes a l'interior del tren, no es van assabentar de res del que succeïa a les vies. Quan van veure com el cap del tren s'allunyava, els assaltants van pujar a la locomotora i van deixar fora de combat el conductor d'un cop amb una barra de ferro.

La presa del botí
Acte seguit, van procedir a desenganxar la locomotora i els dos vagons plens de diners de la resta del comboi, i els van conduir fins al pont de Bridego, a poca distància d'allí. Sota mateix del pont, situat en un lloc solitari i desèrtic, hi passava una carretera de tercer ordre on els esperaven un camió i diversos automòbils. Van esbombar les portes dels vagons i vuit dels atracadors van reduir els quatre vigilants sense massa problemes. En quinze minuts, cent vint sacs precintats amb 2.631.784 lliures esterlines (l'equivalent al pressupost d'un estat petit de l'època) tancades a dins van passar del tren al camió. L'operació s'havia acabat, després de desenvolupar-se amb una precisió i netedat pròpies d'una intervenció quirúrgica.

3 Recerca i captura dels lladres
Ronnie Biggs
Ronnie Biggs

Mentre a la base d'operacions de Leatherslade els assaltants embogien calculant la part del botí que els tocava a cadascú, la notícia arribava per fi a oïda de la policia. A primera hora del matí, les primeres unitats arribaven al lloc dels fets. El desconcert era total. El superintendent de la policia encarregat del cas assegurava que el cop havia estat "òbviament, un pla organitzat brillantment", i el director general de correus, incrèdul, afirmava que havia estat planejat des de dins i clamava per una completa i urgent revisió dels sistemes de seguretat als trens.

L'amagatall de la granja
El desplegament policial va ser el de les grans ocasions. Les primeres mesures van ser pentinar la zona a consciència i oferir una generosa recompensa a qui delatés els malfactors. Però els milers de trucades diàries no duien en lloc més que a una cursa desenfrenada per guanyar uns diners caiguts del cel. De sobte, el rumb de la investigació va fer un gir. John Marris, un veí de la granja on s'havien allotjat els assaltants, va trucar a la policia per dir-los que uns dies abans havia vist una colla de desconeguts entrant i sortint de Leatherslade. Poc després, Marris i el sergent de la policia encarregat d'investigar aquella pista entraven a la granja.

La primera cosa que els va sorprendre va ser el fet de trobar les finestres cobertes amb sacs i els vehicles tot terreny amb el mateix número de matrícula als garatges. Una vegada dins, van comprovar que hi havia indicis d'una ocupació recent, menjar per alimentar tot un exèrcit i sacs del banc esparracats. Fins i tot van trobar unes set-centes lliures que els ocupants s'havien deixat. La infinitat d'empremtes que hi trobarien més tard a les ampolles de cervesa, al quetxup i a les fitxes del Monopoli van ser suficients per iniciar el compte enrere de la detenció de tota la banda.

Les primeres detencions
Als investigadors del cas no els deixava de sorprendre que els mateixos cervells que ha­­vi­en planejat brillantment el cop haguessin estat capaços de no pensar a eliminar totes les evidències incriminatòries d'aquella granja. Però la cobdícia, el relaxament i, sobretot, la dissolució de la disciplina i l'esperit de grup, aconseguiren dilapidar tots els mèrits de Reynolds i companyia. L'anàlisi de les empremtes va donar resultats concloents i, en menys d'una setmana, Scotland Yard coneixia la identitat de tots els culpables. En qüestió de pocs mesos, dotze dels quinze membres de la banda eren detinguts i posats a disposició judicial. Les condemnes van ser exemplars: trenta anys per a set dels assaltants, entre vint i vint-i-cinc anys per a uns altres quatre, i tres per a l'advocat que havia llogat la granja i que, segons el jutge, no tenia constància de les malfactores intencions dels seus clients. Els tres restants, entre els quals hi havia Reynolds, serien detinguts i condemnats un temps després. Ara, el botí s'havia esfumat.

L'admiració de l'opinió pública
Al conjunt del país, el procés fou acollit de diverses maneres. Però, en general, el públic estava meravellat per la perícia dels assaltants i al carrer se'ls jutjava amb certa indulgència. Fins i tot el novel·lista Graham Greene es preguntava al Daily Telegraph "Pertanyo a la minoria de qui els admira pel seu valor i la seva habilitat?". Per altra banda, corrien veus que afirmaven que, tot i la diligència demostrada per les forces de seguretat, la policia no havia estat a l'altura i que aquell assumpte era un muntatge per fer oblidar el cas Profumo. El seguiment del cas era amplíssim i els mitjans de comunicació se'n feien ressò conscients dels tints novel·lescs que farcien el cor de la història. I, de raó, no els en faltava. Només quatre mesos després de la sentència, un dels condemnats, Charles Wilson, fugia de la presó de Winson Green, a Birmingham, gràcies a una operació dirigida des de l'exterior pròpia d'una pel·lícula de Hollywood. Durant uns dies va córrer el rumor que havia estat segrestat per una banda rival que volia obligar-lo a confessar on s'amagava el botí. Però una segona evasió, la de Ronald Biggs, el 8 de juliol del 1965, va descartar la hipòtesi.

Ronnie Biggs, el fugitiu
Una segona operació de fuga va deixar les institucions penitenciàries i la policia britànica en evidència. El 8 de juliol del 1965, un camió de mudances i tres cotxes es van plantar davant d'un dels murs de la presó de Wandsworth, on Ronald Biggs complia la seva condemna.

Del sostre del camió, en va sortir una escala que es va elevar. Un encaputxat va enfilar-s'hi fins arribar al capdamunt del mur, des d'on va llençar una segona escala (ara de corda) a l'interior del pati. En veure-la, els presos van immobilitzar els guàrdies, circumstància que va aprofitar Biggs per enfilar-s'hi i deixar-se caure sobre els matalassos que protegien el sostre del camió. Un cop allí, tres persones van ajudar-lo a baixar i el van introduir en un dels cotxes. En total, l'operació es va dur a terme en només tres minuts, durant els quals no es va arribar ni a accionar l'alarma del centre.

A partir d'aquell moment, Biggs comença un llarg periple que el duria a convertir-se en un personatge llegendari. I és que, si bé Charles Wilson fou capturat al Canadà el 1968, Biggs perllongaria la seva fugida durant 36 anys. Després d'evadir-se de la presó de Wandsworth i sotmetre's a una operació de cirurgia estètica a París, Biggs va viatjar primer a Espanya i després a Austràlia, on va viure 5 anys amb el nom de Terry Cook. Finalment va arribar a Rio de Janeiro, on es va casar i va tenir un fill, Michael, amb la ballarina de striptease Raimunda de Castro. Fou al Brasil on, l'any 1974, un agent dels serveis secrets britànics, Jack Slipper, el va identificar. Però la immediata petició d'extradició cursada des de Londres fou denegada, atès que la llei brasilera impedia l'extradició d'algú amb un fill nascut en el seu territori.

Els anys 1981 i 1997 Anglaterra tornà a demanar-ne sense èxit l'extradició. Finalment, l'any 2001, als 71 anys, Ronald Biggs va enviar un correu electrònic a Scotland Yard en què els anunciava: "Sóc un home malalt i el meu últim desig és entrar en un pub com qualsevol anglès i demanar una pinta de cervesa". En arribar a Londres, fou detingut i empresonat a Belmarsh (on continua avui en dia), per complir amb els vint-i-vuit anys de condemna que tenia pendents des de l'agost del 1963.

Subscriu-t'hi

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada SÀPIENS 224 (novembre 2020)

Judici a Martín Villa

Repassem la trajectòria del polèmic governador civil de Barcelona, des dels càrrecs polítics fins als consells d'administració

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto