Subscriu-t'hi
Història contemporània

Els dies feliços del dalai-lama a la Xina

Viatgem al 1954 per explicar la trobada històrica entre el líder tibetà i el dirigent de la República Popular de la Xina, Mao Zedong

Carles Llorens
1 La trobada històrica entre el dalai-lama i Mao Zedong
Muntanyes del Tibet
Muntanyes del Tibet Wikimedia Commons

L'1 d'octubre del 1949, després de l'ocupació japonesa durant la Segona Guerra Mundial i la posterior guerra civil contra els nacionalistes de Chiang Kai-shek, Mao Zedong va proclamar la República Popular Xinesa. Una vegada assolida aquesta fita, va abordar el tema que més l'obsessionava: restablir la integritat d'un país al qual la història, en diferents moments, havia sostret territoris. L'illa de Taiwan, convertida en base dels exèrcits enemics de Chiang Kai-shek, que només aspiraven a tornar al continent, era el territori que més el capficava. La colònia britànica de Hong Kong, una taca a l'orgull nacional dels xinesos, era el segon. Ja en els escrits juvenils de Mao hi havia, però, tres altres territoris que creia que havien de tornar a la mare pàtria: Xinjiang (la zona musulmana a l'extrem oest), Mongòlia (que s'havia convertit en una república independent a l'òrbita de l'URSS) i el Tibet.

Els crèdits d'Stalin
Poques setmanes després d'arribar al poder, Mao va visitar dues vegades el dirigent soviètic Josif Stalin, a Moscou. En la reunió del 16 de desembre del 1949, el líder xinès va demanar-li ajuda per reconquerir Taiwan i Hong Kong. Stalin va accedir a donar-los diversos crèdits, però va eludir participar en cap operació militar. En la segona reunió que van mantenir, el 22 de gener del 1950, només es va parlar del Tibet. Mao li va confessar que la Xina s'estava preparant per atacar el Tibet i li va demanar que un regiment aeri soviètic ajudés a transportar-hi tropes. Stalin no solament va accedir a aquesta petició, sinó que es va permetre recomanar-li d'inundar el país de l'Himàlaia i totes les zones frontereres amb població xinesa.

2 La modernització del Tibet
Bandera no oficial del Tibet
Bandera no oficial del Tibet Wikimedia Commons

Què hi havia darrere de la fixació de Mao pel Tibet? Una raó és la nacionalista. Hi havia, però, una segona raó important, que Stalin podia entendre perfectament: el Tibet era el paradigma del món feudal que els comunistes volien liquidar. Governat per un monarca budista que, cíclicament, es reencarnava, el poder polític i religiós encara es confonien. Per Mao, la modernització del Tibet en particular i de la Xina en general era una prioritat. Cal no oblidar que ell mateix provenia d'un món rural, tradicional i primitiu, i atribuïa totes les desgràcies de la Xina al seu retard. Considerava que si els països europeus havien pogut imposar unes humiliants colònies a les costes xineses era per aquest motiu. De la mateixa manera que considerava que si el Japó era més fort que la Xina era perquè havia sabut imitar la Revolució Industrial europea. La modernització impulsada a la Unió Soviètica era el referent que s'havia de seguir. Segons recordava Mao en els seus discursos, calia "tallar les cadenes feudals a la Xina i al Tibet".

Com a conseqüència de tot això, a mitjan 1950, l'Exèrcit de la Xina Popular va començar a moure importants contingents militars prop de la regió oriental del Tibet. Davant la impossibilitat que l'Exèrcit tibetà pogués contenir les tropes de Mao, el Govern del país va enviar delegacions demanant ajuda al Regne Unit, als Estats Units, a l'Índia i al Nepal. Per les respostes rebudes, els tibetans ben aviat van ser conscients que ningú no els ajudaria davant del gegant xinès.

La provisionalitat del sistema institucional tibetà
El sistema institucional tibetà, primitiu pels comunistes però perfectament pautat per ells, tenia una gran debilitat congènita en el sistema d'elecció del sobirà. Entre la mort d'un dalai-lama, la trobada de l'infant en què s'havia reencarnat i la seva majoria d'edat, hi havia uns llargs períodes de regència, en els quals forçosament es vivia una certa provisionalitat. I aleshores, amb les tropes xineses a la frontera, el catorzè dalai-lama, Tenzin Gyatso, va ser obligat a abandonar la seva adolescència i a ser entronitzat amb només setze anys. Era el 17 de novembre del 1950. Just un mes després, els efectius de l'Exèrcit de la República Popular començaven a penetrar en territori tibetà. En poc temps, més de 20.000 xinesos ocupaven completament la regió de Chamdo, a l'est del Tibet.
Davant l'agressió, el jove dalai-lama va enviar un missatge al Govern xinès al qual emplaçava a una bona relació d'amistat i a abandonar la part ocupada del Tibet. Durant uns mesos es va imposar una treva. Les dues parts semblaven disposades a negociar i una delegació del Govern tibetà es va desplaçar a Pequín. El 23 de maig del 1951 es firmava l'acord dels disset punts, un text que, tot i respectar el poder del dalai-lama, imposava la sobirania de la República Popular Xinesa. Segons fonts tibetanes, el cap de la delegació va ser forçat a signar —fins i tot es parla de tortures— i els segells de l'Estat del Tibet que rubricaren el pacte van ser falsificats. Tot i la indignació inicial, el dalai-lama va acabar acceptant l'acord. "Estàvem desesperats", admetria anys després Tenzin Gyatso.

Persuadir les autoritat xineses
Amb pocs mesos van arribar a Lhasa, la capital, uns quinze mil soldats xinesos. Acampar contingents tan nombrosos va crear greus disturbis. També fou un problema l'aprovisionament d'aquests soldats. El malestar es va agreujar, però, quan els xinesos van començar a substituir la bandera tibetana per la xinesa i quan es disposaren a reclutar tibetans per al seu exèrcit. En el moment de màxima tensió entre els xinesos i els tibetans, el dalai-lama va ser invitat a visitar la Xina i a participar en l'Assemblea Nacional del Poble Xinès que havia de redactar la nova constitució de la República Popular. Tot i que molts tibetans consideraven que no havia de participar-hi —alguns perquè consideraven que no s'adequava a la seva dignitat, i d'altres perquè temien que no tornés—, Tenzin Gyatso ho va acceptar. "Tenia l'obligació d'entrevistar-me amb les més altes autoritats xineses, per tractar de persuadir-les perquè complissin les promeses fetes en l'acord que ens havien imposat". Conscient que no es podia escapar del domini xinès, la seva pretensió era alleugerir-ne l'opressió.

3 Amb tots els honors
Mao Zedong i el dalai-lama a Pequín el 1954
Mao Zedong i el dalai-lama a Pequín el 1954 Wikimedia Commons

El dalai-lama arribava a Pequín el 9 de setembre del 1954. A l'estació l'esperaven el vicepresident Chu-te, el primer ministre Chue-en-lai i una gernació de joves comunistes amb la consigna d'aclamar-lo. Aquell mateix vespre, li oferiren un luxós banquet amb dos-cents convidats. Dos dies després, era rebut pel mateix Mao Zedong a Zhongnanhai, la "Casa Blanca" xinesa. Tenzin Gyatso, abillat amb l'esplèndida vestimenta roja i daurada, va arribar-hi acompanyat de cinc funcionaris tibetans. Tenia dinou anys i s'estrenava en les relacions internacionals. I, és clar, va quedar impressionat de dirigir-se a aquell home de seixanta anys, rodejat de personalitats del Govern, que es trobava en el moment àlgid del seu immens poder. Mao va rebre'l dient-li que s'alegrava que el Tibet hagués tornat a la "mare pàtria" i que la Xina tenia com a objectiu portar-hi el progrés.

En els dies següents, el dalai-lama va poder fer-se una idea de qui tenia al davant. Segons va escriure, Mao li va semblar "un home més aviat gris" però amb una "força magnètica" i unes "maneres distingides". "El seu vestit era exactament igual cada dia, tot i que canviava de color. En algunes ocasions vaig veure que tenia els punys de la camisa desfilats. Les seves sabates tenien l'aspecte de no haver estat mai enllustrades". Tenzin Gyatso també escriuria que "no semblava massa saludable. Respirava amb dificultat" i que li preocupava el fet de compartir àpats amb ell perquè corria el rumor que patia tuberculosi.

Alleugerir l'opressió del poble
En els sis mesos que el dalai-lama va romandre a la Xina, va participar en les sessions parlamentàries, va viatjar per tot el país i es va entrevistar onze vegades més amb Mao. Si l'objectiu de Tenzin Gyatso era alleugerir l'opressió al seu poble, el del dirigent xinès era guanyar-se el jove dalai-lama. Així, en les diverses trobades, el Gran Timoner va elogiar-li el seu interès per les ciències o les tímides reformes que havien començat a impulsar al Tibet, va invitar-lo a participar en una reunió a casa seva en què es parlava de com millorar la vida dels camperols o, més important, va fer-li creure que apostava per un Tibet autònom, en lloc d'un Tibet governat per un comitè politicomilitar.

La dinàmica de les converses es movia, però, entre l'afalac i l'amenaça implícita. Només en aquesta dinàmica es poden entendre dues converses que van tenir a soles i on van parlar de religió. En la primera Mao va dir al dalai-lama que considerava el budisme com una bona religió i a Buda un personatge que havia millorat les condicions del seu poble. Només unes setmanes després li va fer una observació en un sentit molt diferent: "La religió és un verí. Mina la resistència de l'home i retarda el progrés d'un país". També li va argumentar que al Tibet hi havia massa monjos, i això era perjudicial "per a la reproducció de la mà d'obra" —una percepció que, durant la Revolució Cultural, deu anys després, es traduiria en l'obligació que els monjos trenquessin el seu vot de celibat i es casessin. Entre una i altra posició, Tenzin Gyatso va quedar desconcertat. Segons va escriure, ell podia sintonitzar amb l'afany d'igualtat i de justícia del comunisme. Com a religiós, però, no podia assumir el plantejament purament materialista de l'existència humana.

4 L'any nou tibetà
Estàtua del Gran Buda
Estàtua del Gran Buda Wikimedia Commons

L'esdeveniment més singular en el qual van coincidir els dos es va produir, però, el 6 de febrer del 1955 al Tibet. Per correspondre a les amables atencions que li havien dispensat durant l'estada a Pequín, el dalai-lama va aprofitar la celebració del nou any tibetà per oferir un gran sopar a les autoritats xineses. Mao hi va assistir, i quan Tenzin Gyatso li va explicar que, en aquella cerimònia, era tradicional llançar un tros de pastís cap al cel, com a ofrena a Buda, el dirigent xinès va complir amb la tradició. És clar que mentre tothom mirava cap amunt, el Gran Timoner en va llançar un altre bocí al terra, com volent deixar clar el seu materialisme. En el discurs posterior, Mao va afirmar que "és bo pel Tibet tenir un líder com el dalai-lama" i va instar que els tibetans no solament cridessin: "Llarga vida al president Mao!" sinó també "Llarga vida al dalai-lama" i que n'exhibissin el seu retrat.

Afirmacions d'aquesta tipologia van contribuir que Tenzin Gyatso es cregués la bona intenció de Mao, es cregués la promesa que governarien des del respecte a les institucions tibetanes i que l'objectiu dels representants xinesos al Tibet era el d'ajudar-los. El carteig que van mantenir el líder xinès i el tibetà durant l'estiu del 1955 tampoc no profetitzava que les relacions poguessin anar en un altre sentit. En una de les cartes que el dalai-lama va enviar al dirigent comunista hi adjuntava una flor tibetana. Mao li va correspondre enviant-li una altra flor i una nota: "Sovint el trobo a faltar i recordo els moments feliços que vàrem passar durant la seva estada a Pequín". Tenzin Gyatso trigaria encara un temps a adonar-se que "el perill de Mao era que tot era veritat a mitges".

5 El bombardeig de palau
Palau de Norbulingka
Palau de Norbulingka Wikimedia Commons

L'abril del 1956, i d'acord amb el plantejament que Mao havia fet al dalai-lama, va començar a treballar el Comitè Preparatori de la Regió Autònoma del Tibet. Amb una composició en què els xinesos eren majoria i en el qual sols es debatien els terminis amb què s'imposaria el comunisme, el Govern tibetà molt aviat va jutjar-lo inútil. Mentrestant, a Lhasa havien començat els disturbis i, a la regió més oriental de Kham —on l'ocupació xinesa era més dura—, una rebel·lió va acabar aplegant un exèrcit de 60.000 homes.

A les zones revoltades, la repressió xinesa va ser implacable. Nombrosos temples i viles senceres van ser completament destruïts per l'artilleria pesada o directament bombardejats. Al llarg del 1957, amb el Govern tibetà contra les cordes i amb el dalai-lama procurant fer tot el possible per apaivagar les ires contra el seu poble, el conflicte es va estendre per totes les regions del Tibet. La responsabilitat de Mao en els fets és inqüestionable. El 24 de juny del 1958 va demanar als seus caps militars una "solució violenta i esclafant". El 22 de gener del 1959 va escriure: "S'ha de produir una guerra total i decisiva si volem que el problema quedi definitivament resolt". Enrere quedaven els "feliços dies" de Pequín.

El març del 1959, els esdeveniments es van precipitar a Lhasa. El dalai-lama va rebre una invitació molt singular. Se'l convidava a anar a una representació teatral dins del campament xinès sense la seva guàrdia personal que, habitualment, constituïen vint-i-cinc homes armats. La peculiaritat de la petició, i la certesa que, a l'est, invitacions similars havien comportat la desaparició d'alguns lames, va encendre totes les alarmes. Tothom va intuir que Tenzin Gyatso seria segrestat i, així, el dia previst, 30.000 tibetans van bloquejar el Palau de Norbulingka perquè el seu líder espiritual i polític no pogués assistir a la representació teatral.

De camí a l'exili
Durant els dies següents, es tenia la certesa que el palau seria bombardejat. El dalai-lama tenia, doncs, les hores comptades. Així és que, disfressat de soldat i amb només la seva guàrdia pretoriana, a les dues de la nit del 18 de març del 1959 va sortir del palau i va fugir en direcció a Lhasa. Durant un mes, amb una comitiva de 350 soldats, sovint amb la protecció de guerrillers tibetans, va estar caminant sense pausa pels ports muntanyosos de l'Himàlaia. Una vegada en territori indi, el Govern el va acollir i li va concedir asil. Poques setmanes després, s'instal·laria a Dharmsala, al nord-oest del país, que es convertiria fins avui en la capital de seu exili.

Des d'allí s'assabentaria que, tal com havia temut, dos dies després de la seva fugida, el Palau de Norbulingka havia estat bombardejat; que el nombre de tibetans que havien perdut la vida a causa de la repressió xinesa era de 87.000 i que uns 100.000 tibetans havien hagut d'exiliar-se. També l'entristiria ser conscient per primera vegada que, des de Pequín, Mao havia estat al corrent de totes les operacions empreses contra el Tibet.

6 Per què la Xina reclama el Tibet?

Amb quina base es fonamentava Mao per reclamar la sobirania sobre el Tibet? No eren raons ètniques, ni culturals, ni de fronteres. D'una manera molt evident, el poble tibetà és diferent del xinès, tant ètnicament, com culturalment. A més, durant segles, la Xina i el Tibet havien tingut unes fronteres mútuament reconegudes. La República Popular fonamentava els seus drets, doncs, en raons històriques. Mao es reclamava hereu de la sobirania que, suposadament, havien exercit els emperadors xinesos sobre el Tibet. La pregunta és, però, allò que els emperadors havien exercit sobre el Tibet era una veritable sobirania?

Des dels temps de Genguis Khan i els seus descendents, al segle XIII, els tibetans mantenien una peculiar relació amb l'imperi Mongol que, per moments, ocupava bona part de l'actual territori xinès. Era una relació que s'anomenava Chö-Yön (‘monjo-patró'). Per un pacte religiós i militar, el sobirà tibetà tenia autoritat religiosa sobre els mongols i, a canvi, reconeixia una certa hegemonia política al seu emperador. En definitiva, una relació en unes claus molt feudals, per la qual el Tibet tenia la protecció dels mongols.

La relació entre l'emperador i el dalai-lama
A mitjan segle XVII, la dinastia dels Qing, d'origen manxú, heretà tots els drets dels emperadors mongols i, d'aquesta manera, va començar la relació entre el dalai-lama i l'emperador xinès. Així, des del segle XVII fins a la darreria del segle XIX, l'emperador va tenir els seus representants al Tibet, els ambans. Clarament cal dir, però, que la sobirania romania intacta en mans del dalai-lama.

Aquestes relacions marcades per la tradició es van trencar quan l'any 1903 les tropes colonials britàniques de l'Índia van ocupar el Tibet. L'actual dalai-lama, Tenzin Gyatso, en alguna ocasió ha culpat els occidentals de voler aplicar els seus esquemes de sobirania i de no entendre una relació com la de Chö-Yön, ben habitual a l'orient. Més enllà d'aquestes culpes, els britànics van tenir la responsabilitat d'obrir la porta a la Xina. L'any 1910, amb el pretext de treure els britànics, els xinesos van fer arribar les seves tropes fins a la capital tibetana, Lhasa. Llavors no hi van pas anar, però, només a restablir la relació de Chö-Yön. Ja hi havia una voluntat clara d'ocupació. Amb la crisi de l'imperi Xinès, els tibetans van aconseguir, però, d'expulsar els xinesos i, així, des del 1912 fins al 1950 el Tibet va tenir una completa independència. En aquest període, a Lhasa, ni tan sols hi havia els ambans. Vist des del 1950, amb una Xina en plena febre nacionalista, el detall es perd i la República Popular fonamenta la seva reclamació de sobirania en drets històrics.

Subscriu-t'hi

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Elionor d'Aquitània, la reina més poderosa

Fem un recorregut per la biografia d'una dona que va tenir una vida de novel·la

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto