Subscriu-t'hi
Història contemporània

Els museus de l'espoli: les 10 grans obres de la discòrdia

La polèmica constitució del fons arqueològic de les principals col·leccions europees

Antoni Janer (text) / Arturo Pérez (assessorament)

Visitar museus com el Museu Britànic de Londres, el del Louvre de París o el de Pèrgam de Berlín és un autèntic plaer per als amants de la història. No és casual, però, que les grans peces de l'arqueologia es trobin exposades en les sales d'aquests museus. La seva presència respon a les vel·leïtats polítiques d'uns països que fa tres segles es volgueren reafirmar davant tot Europa, vinculant-se amb les grans civilitzacions de l'antiguitat. I per assolir aquest objectiu no importaren les maneres, l'espoli fou la moneda corrent en l'adquisició d'antiguitats.

1 El zodíac de Dandara
El zodíac Dendara al Museu del Louvre
El zodíac Dendara al Museu del Louvre Vania Teofilo / Wikimedia Commons

La cursa per obtenir antiguitats arrenca amb les disputes colonials que a les acaballes del segle XVIII protagonitzaren Anglaterra i França. Aleshores, les dues grans potències del continent pugnaven per aconseguir el control d'Orient. Els anglesos havien estat els primers a moure fitxa amb la conquesta de l'Índia el 1773. Davant aquesta maniobra, els francesos no podien romandre amb els braços plegats. Ho sabia bé el general Napoleó, qui el 1797 va convèncer el Directori de la Revolució Francesa de la necessitat de conquerir Egipte a l'imperi Otomà. Era la millor manera de contrarestar el poder dels anglesos.

Napoleó, home d'una alta formació acadèmica i àvid lector dels clàssics, era un gran coneixedor del patrimoni artístic. Ja el 1792 havia inaugurat a París el Museu de Napoleó, per tal de poder exhibir la ingent quantitat de quadres i escultures que s'havia emportat de la península Itàlica. "Roma ja no és a Roma", arribà a dir. La idea havia estat molt ben acollida en una República Francesa profundament inspirada en la mística de la Roma republicana. La incorporació d'Egipte al Museu era el millor complement a aquest referent romà. El 1798 prop de dos-cents científics —entre ells, arquitectes, enginyers, dibuixants i matemàtics— s'embarcaven amb Napoleó en direcció a la terra dels faraons.

L'entrada a Egipte fou un èxit. I no hi faltà gens d'èpica. Va ser a les portes del Caire, no gaire lluny de les piràmides de Gizeh, on Napoleó pronuncià la famosa frase amb la qual volgué esperonar els seus militars: "Endavant soldats! Recordeu que des d'allà dalt de les piràmides, quaranta segles us contemplen". El general cors, tal com féu Alexandre el Gran vint-i-dos segles enrere, es presentà davant dels egipcis com l'alliberador del jou estranger dels mamelucs, casta guerrera d'origen turc que governava el país dels faraons al servei de l'imperi Otomà. Napoleó va saber jugar bé les seves cartes: pretengué modernitzar Egipte, tot respectant, però, l'islam i les institucions autòctones. I mentre els soldats s'engrescaren en aquesta tasca civilitzadora, l'equip de científics començà a rastrejar el país a la recerca d'antiguitats.

A setanta quilòmetres al nord de Luxor, els homes de Napoleó van fer una de les troballes més destacades d'aquella expedició. Es tracta del zodíac de Dandara, un baix relleu de gran importància perquè és l'única representació del cel que es conserva del segle I aC. Aquesta obra, esculpida al sostre del pòrtic d'una cambra dedicada a Osiris, al temple d'Hathor de Dandara, va arribar a París el 1822 i avui encara s'exposa al Louvre.

2 La pedra de Rosetta
La pedra de Rosetta
La pedra de Rosetta Getty Images

Hi havia antiguitats que saltaven a la vista, com l'esfinx, les piràmides i els obeliscs; d'altres, en canvi, com la pedra de Rosetta, foren trobades fortuïtament. Era el primer cop que es donava importància a peces com aquestes. Fins aleshores, els governadors àrabs s'havien mostrat indiferents amb el passat preislàmic, que consideraven una era d'ignorància religiosa. I fins i tot els mateixos egipcis havien girat l'esquena a les construccions dels seus avantpassats, ja que les veien com els habitacles de genis malèfics. Fou un francès, Jean-François Champollion, qui desxifrà el 1822 l'escriptura jeroglífica de la pedra de Rosetta. Però qui la conserva no són pas els francesos...

L'egiptologia encetada pels francesos no trigà a canviar de mans. L'agost del 1798 l'Armada Britànica de l'almirall Nelson, aliada de l'imperi Otomà, va vèncer les tropes de Napoleó a la batalla del Nil. Aleshores es començà a negociar amb els vencedors el futur del material catalogat. Foren unes negociacions molt tenses. Els francesos fins i tot arribaren a amenaçar els anglesos de cremar-ho tot abans de lliurar-los-ho, fent-los així responsables de destruir "una nova biblioteca d'Alexandria". Finalment arribaren a un acord: només pogueren endur-se les còpies escrites, mentre que les grans peces foren confiscades.
Una altra de les condicions de la desfeta francesa fou que totes les obres romanes del Museu de Napoleó fossin retornades a Itàlia. Es desmantellava així un museu que començava a quedar relegat en un segon pla amb el desenvolupament del Museu del Louvre de París. Aquest nou museu havia nascut el 1793 sota l'ideal revolucionari de democratitzar l'accés a la cultura, sense distinció de classe social o renda econòmica. Ara, amb tot, quedava mig coix amb la irrupció dels anglesos, que ja tenien, des de feia temps, un lloc on conservar els tresors dels faraons: el Museu Britànic.

El gran mal del ‘Grand Tour'
El Museu Britànic fou dels primers que es crearen a Europa. Es constituí el 1753, quaranta anys abans que el del Louvre, a partir d'una variada col·lecció d'antiguitats que el metge i naturalista Sir Hans Sloane havia donat a l'Estat britànic en morir. Col·leccions com aquesta havien proliferat per tot el país al llarg del segle XVIII arran del que es coneixia com a ‘Grand Tour'. Es tractava del viatge que durant dos anys els joves de l'aristocràcia anglesa feien pels països de la Mediterrània, acompanyats d'un tutor.

L'objectiu era formar-se culturalment per poder esdevenir eficaços servidors de l'Estat en llocs de responsabilitat diplomàtica, militar o civil. El problema, però, és que el ‘Grand Tour' acabà convertint-se en la més gran operació d'espoli d'art clàssic des del saqueig que a partir del segle IV aC, però sobretot en el segle II aC, practicà Roma en conquerir Grècia. I és que aquells joves aristòcrates s'apropiaren de molts ‘records' arqueològics que després vengueren al mercat negre, aprofitant el culte a les ruïnes que alimentà el romanticisme imperant de l'època. Fa temps que Egipte intenta recuperar la pedra de Rosetta i moltes d'altres peces clau de la seva història que s'exposen, com a part fonamental de la seva col·lecció, a les sales del Museu Britànic.

3 Els marbres del Partenó
Els marbres d'Elgin exposats al Museu Britànic
Els marbres d'Elgin exposats al Museu Britànic Andrew Dunn / Wikimedia Commons

Amb la febre col·leccionista desfermada pel ‘Grand Tour', aviat ampliar els fons dels museus europeus es convertí en una qüestió d'estat, la manera de reflectir el seu poder imperialista. En aquesta cursa, hi tingueren un paper destacat els diplomàtics. A Egipte, els cònsols francesos i britànics es disputaren tot tipus d'objectes. Qui finalment, però, s'emportà el botí més preuat fou la diplomàcia britànica. I no precisament a Egipte, sinó a Grècia.

L'any 1799, l'escocès Thomas Bruce, setè comte d'Elgin, havia estat nomenat ambaixador de Gran Bretanya a Constantinoble. La cort otomana l'havia rebut amb els braços oberts. Feia un any que Lord Nelson havia foragitat Napoleó del seu protectorat d'Egipte. Lord Elgin, però, sabia que Constantinoble només era un trampolí per fer el salt a Grècia, sota el jou otomà des del segle XV. I és que el diplomàtic escocès s'havia proposat aprofitar el seu càrrec per contribuir al progrés de les arts a la Gran Bretanya amb l'adquisició d'antiguitats gregues. D'aquestes, la més desitjada eren els marbres del Partenó de l'acròpolis d'Atenes. Quan el 1800 Lord Elgin arribà a la capital de l'Àtica amb el seu equip de treball, s'hi trobà un Partenó fet molt malbé. No debades, el 1687 aquesta joia arquitectònica del segle de Pèricles havia volat pels aires en ser bombardejada per les tropes venecianes, que sabien que els turcs la utilitzaven com a polvorí. El diplomàtic escocès no trigà a rebre l'autorització del Govern turc per poder-hi treballar. Aquesta autorització, però, només donava llum verda a la realització de dibuixos i còpies; en cap moment no parlava del trasllat de cap escultura de l'acròpolis.

"M'he vist obligat a emprar mètodes una mica bàrbars"
Amb tot, Lord Elgin era conscient que aquelles peces eren el millor regal que podia fer a la Gran Bretanya. Per poder-se-les endur, no tingué cap mirament. El 16 de setembre del 1802, Giovanni Lusieri, el coordinador del seu equip d'artistes, escrivia una carta al diplomàtic escocès en què deia: "Tinc, senyor, el plaer d'anunciar-vos que estem en possessió de la vuitena mètopa [part del fris dòric] [...]. Aquesta peça ens ha portat molta feina en tots els sentits i m'he vist obligat a emprar mètodes una mica bàrbars". En una altra carta, Lusieri diu: "Me n'enduré un [de capitell] del Partenó, però cal serrar-lo en dos".

Al cap d'un temps Lord Elgin va enviar una carta a Lusieri en què li deia: "Cada peça s'ha d'embalar per separat de manera que no es pugui reconèixer". També li ordenava que s'enduguessin una de les cariàtides de l'Erectèon, un altre temple de l'acròpolis. Lusieri, ple de dubtes, li va respondre de la manera següent: "Si toco el frontó de la banda oest i en trec una cariàtide, m'hauré d'amagar de tot el món". Tanmateix, Lusieri hagué d'acatar les ordres del seu superior. Després d'haver pagat un suposat suborn a les autoritats locals, el 1804 arribaren a Londres les primeres caixes amb els tresors de l'acròpolis. En total, se n'embalaren dues- centes. Totes foren transportades en els vaixells de l'Armada Britànica. El poeta Lord Byron, que moriria lluitant al costat dels grecs en la guerra de la independència (1821–1839), condemnà el pillatge perpetrat pel seu compatriota: "Cecs estan els ulls que no vessen llàgrimes mentre veuen, oh, estimada Grècia, els teus sagrats objectes saquejats per profanes mans angleses [...]".

A Londres, en un principi els frisos del Partenó foren emmagatzemats a l'humit jardí de la casa de Lord Elgin, mentre aquest buscava comprador. El 1816, després d'haver estat segrestat pels francesos, l'ambaixador escocès es trobava amb greus problemes econòmics i va decidir vendre les peces per 35.000 lliures esterlines, una xifra considerable en aquell temps. Amb la compra dels ja batejats com a marbres d'Elgin, el museu londinenc accelerà l'adquisició de dues de les set meravelles del món antic: el mausoleu d'Halicarnàs (segle IV aC) i el temple de Diana d'Efes (segle VI aC).

Des de l'any 2007, Atenes té obert un nou museu a l'acròpolis. Una de les seves enormes ales està destinada per acollir en un futur els marbres del Partenó que entre el 1804 i el 1810 l'ambaixador del Regne Unit Lord Elgin es va emportar a Londres per vendre'ls després al Museu Britànic. Aquest museu londinenc, però, de moment es nega a negociar amb les autoritats gregues les condicions del seu retorn i les considera una "propietat legal". Es dóna la paradoxa que, per problemes d'espai, moltes d'aquestes peces no estan permanentment exposades al públic.

4 La Venus de Milo
La Venus de Milo al Museu del Louvre
La Venus de Milo al Museu del Louvre Getty Images

França veia amb enveja tots aquests moviments, de manera que va començar a esperonar els seus diplomàtics perquè també burlessin les autoritats otomanes de Constantinoble. El 1821 arribava al Museu del Louvre la Venus de Milo (segle II aC), i el 1836, la Victòria alada de Samotràcia (segle III aC).

És considerada una de les tres perles del Louvre, juntament amb la Victòria de Samotràcia i la Gioconda. Es descobrí el 1820 a l'illa grega de Melos, aleshores sota poder otomà. Segons algunes fonts, els francesos se la van apropiar després d'una batalla campal contra els illencs. Fruit d'aquest enfrontament, l'escultura hauria perdut els braços. Ara és un símbol d'orgull nacional, sobretot des que França va tornar a Itàlia una altra esplèndida venus, la Medici.

5 L'altar de Pèrgam
Altar de Zeus al Museu de Pèrgam de Berlín
Altar de Zeus al Museu de Pèrgam de Berlín Wikimedia Commons

En aquesta cursa embogida per adquirir antiguitats, aviat també s'hi sumà Alemanya. El 1841 el rei de Prússia ja s'havia encarregat de condicionar una zona de Berlín amb molts de museus que havien d'allotjar les grans col·leccions clàssiques de l'Estat. Amb tot, aquest espai, anomenat l'Illa dels Museus, necessitava un revulsiu. El 1871, amb la fundació de l'imperi Alemany, el ministre de cultura es dirigia a l'emperador Otto von Bismark amb aquestes paraules: "És particularment important que els museus que no tenen fins ara més que molt poques obres gregues originals [...] adquireixin ara una obra grega d'importància, idèntica o comparable a la gran col·lecció d'escultures àtiques o de l'Àsia Menor que té el Museu Britànic".

La recomanació no trigà a ser atesa. El 1875 un grup d'arqueòlegs alemanys començava a excavar a Olímpia, l'antiga seu olímpica grega. Aleshores, però, Grècia ja s'havia independitzat de Turquia i tenia unes lleis sobre l'exportació d'antiguitats molt estrictes. Els alemanys, doncs, van decidir concentrar les seves excavacions a Turquia, on els governants no es preocupaven tant pel seu patrimoni. Fou a la ciutat de Pèrgam on el 1878 es descobrí el famós altar dedicat a Zeus. Uns veien en aquesta obra del segle II aC una subtil afinitat política: l'altar havia estat un monument grandiloqüent de la consciència monàrquica d'Èumenes II. Una vegada reconstruït a Berlín, es convertiria igualment en un símbol del nou imperi Alemany. Per aconseguir-ho, però, els alemanys hagueren de pagar a l'imperi Otomà 20.000 marcs. El 1930 la peça ja disposava d'un museu propi, el Museu de Pèrgam de Berlín, ubicat també a l'Illa dels Museus. A hores d'ara, el Govern turc continua exigint a Alemanya la seva devolució.

6 El tresor de Príam
La sala Schliemann del Neues Museum de Berlín, on es troba el tresor de Príam
La sala Schliemann del Neues Museum de Berlín, on es troba el tresor de Príam Wikimedia Commons

La descoberta de l'altar de Pèrgam fou l'inici del domini alemany en l'arqueologia. Berlín aviat aconseguí altres obres de gran prestigi com la porta del mercat de Milet (segle II dC), la porta d'Ishtar de Babilònia (segle VI aC) o el bust de la bellíssima reina egípcia Nefertiti (segle XIV aC). Amb tot aquest furor pel món antic, no és estrany que fos precisament Schliemann, un arqueòleg amateur, qui el 1870 proporcionés als alemanys la seva major glòria amb la descoberta a Turquia de la mítica Troia.

En aquestes excavacions, l'alemany trobà un conjunt de joies que atribuí erròniament al rei Príam. Ell, però, estava tan enlluernat amb aquesta troballa, que el 1874 se l'emportà cap a Berlín per regalar-la al Kàiser Guillem I. Tanmateix, durant la Segona Guerra Mundial, l'anomenat tresor de Príam fou capturat per les tropes soviètiques, que el mantingueren ocult al museu Puixkin de Moscou. Després d'anys desaparegudes, el 1993 es confirmà que seguien al museu rus dins d'unes caixes. Des d'aleshores Alemanya no deixa de reclamar-les, igual que grecs i turcs. Aquests darrers ho fan ja amb més intensitat, ja que Turquia està construïnt un museu a la mítica Troia, on Homer hi tindrà un paper molt important. Però encara no hi ha data per a la inauguració ni se sap del cert què s'hi podrà veure.

7 El bust de Nefertiti
El bust de Nefertiti
El bust de Nefertiti Getty Images

Sorgit del taller de l'escultor reial Thutmose (1330 aC) i considerat una de les obres mestres de l'art egipci, el bust va ser descobert l'any 1912 per l'arqueòleg alemany Ludwig Borcharden i va ser adquirit per l'empresari i col·leccionista alemany James Simon. Simon el va donar posteriorment al Museu Egipci de Berlín. Després de la II Guerra Mundial el bust de la gran reina de la dinastia XVIII es va instal·lar a l'Atles Museum berlinès en espera de la rehabilitació del Neues Museum, on s'exhibeix des de l'octubre de l'any 2009.

8 El tresor dels inques
Machu-Picchu
Machu-Picchu Getty Images

A la primeria del segle XX qui va irrompre amb força en el camp de l'arqueologia europea foren els Estats Units. Un dels grans noms del moment va ser el de l'explorador nord-americà Hiram Bingham, que va quedar meravellat davant l'espectacle que li oferien les ruïnes inques del Machu-Picchu. Era l'any 1911 i havia arribat a aquell indret remot del Perú gràcies a les indicacions d'alguns camperols que ja coneixien la seva existència. Fins i tot li van donar mapes que li van facilitar la troballa. Amb els anys, desenes d'excavacions arqueològiques confirmarien la importància d'aquest indret de la serralada dels Andes i de la civilització que el va construir, els inques. Aquesta cultura peruana mil·lenària, consolidada entre els segles XIV i XVI, havia fet del Machu-Picchu la seva ciutat més sagrada.

Amb la publicació d'un reportatge sobre la troballa a ‘National Geographic', Bingham va aconseguir el ressò internacional que les runes no havien tingut mai i, quan aquest es va voler endur milers d'objectes per ser estudiats a la Universitat de Yale (EUA) el Govern andí només li va posar una condició: haurien de de ser retornats al cap d'any i mig. Però divuit mesos després ningú va enviar res. Van haver de passar dècades de litigis per a què, finalment, la universitat de Yale retornés els centenars de peces que encara tenien "prestades" l'any 2011. Ara s'exhibeixen a la Casa Concha, a Cusco, l'antiga capital de l'imperi.

Després d'haver espoliat altres jaciments de l'Amèrica Llatina, els EUA també s'interessaren per explorar les arrels del seu sistema polític al cor de l'antiga Atenes, l'àgora. Aleshores, però, les autoritats locals, ja escaldades amb l'espoli de Lord Elgin, vigilaren molt de prop els moviments dels nord-americans.

9 Les estatuetes de Benín
Una de les estatuetes de bronze de Benín
Una de les estatuetes de bronze de Benín Getty Images

Aquestes peces de bronze daten des del segle XIII al XVI i pertanyen al regne de Benín (actual Nigèria). Els artistes del regne aprofitaven les polseres de llautó que els comerciants portuguesos bescanviaven per esclaus, ivori i pebre per fer plaques decoratives per al palau reial.

Quan la Gran Bretanya va conquerir el país el 1897, els invasors van quedar bocabadats amb la bellesa d'aquelles obres d'art. Va ser aleshores quan els anglesos es van fer amb unes dues-centes plaques amb escenes de la cort de les mil que es conserven. Als anys setanta Nigèria va comprar-ne cinquanta, però ara demana que se li retornin la resta de peces, que estan repartides a diversos museus, entre els quals hi ha el Museu Etnològic de Berlín, el British Museum o el de Belles Arts de Boston. Des del 2007, l'anomenat Grup de Diàleg de Benín treballa per crear una exposició permanent a Nigèria amb els objectes saquejats de l'antic regne. De moment, Benín va aconseguir el novembre de 2018 que França li retornés les 26 obres que reclamava a aquest país.

10 El plomall de Moctezuma
Reproducció del plomall de Moctezuma al Museu Nacional d'Antropologia de Mèxic
Reproducció del plomall de Moctezuma al Museu Nacional d'Antropologia de Mèxic Wikimedia Commons

Datat entre el 1325 i el 1521, el rei Moctezuma li regalà a Hernan Cortés aquesta important relíquia asteca. Elaborada amb plomes de quetzal, que són ocells de bec groc i plomes de colors vermell, verd, blau i blanc, conté pedres precioses i or. Per la seva banda, Cortés la féu arribar al rei d'Espanya, Carles I. No se sap com, al cap d'un temps va anar a parar a mans de l'arxiduc Ferran d'Habsburg, el qual la conservà al seu castell d'Àustria. Durant la II Guerra Mundial, davant la por que el plomall fos robat, fou dipositat al Museu Etnològic de Viena, on encara roman, tot i les pressions del Govern mexicà.

11 La Unesco regula, els espoliadors es fan els despistats
L'obelisc d'Aksum a Etiòpia
L'obelisc d'Aksum a Etiòpia Wikimedia Commons

Després de segles d'autèntic descontrol i davant la pressió de la comunitat internacional, el 1970 la Unesco va signar un acord per a la devolució del patrimoni artístic a les seves nacions espoliades. Tanmateix, però, països com els Estats Units, el Regne Unit, França i Alemanya es resisteixen a acatar-lo. Argumenten que en molts casos les peces espoliades foren comprades a les autoritats locals i que la seva preservació està més garantida als seus museus. També s'aferren a la idea que amb la possessió d'aquestes peces el que fan és incentivar el turisme als seus llocs de procedència. A pesar d'aquestes reticències, hi ha hagut casos de restitucions reeixides. El 2005, per exemple, Itàlia va tornar a Etiòpia l'obelisc d'Aksum després que fos arrabassat el 1937 per les tropes feixistes i el 2018, França va decidir retornar algunes peces a Benín. Caldrà esperar, però, per veure què passa amb la resta.

Subscriu-t'hi

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada SÀPIENS 224 (novembre 2020)

Judici a Martín Villa

Repassem la trajectòria del polèmic governador civil de Barcelona, des dels càrrecs polítics fins als consells d'administració

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto