L'historiador Josep Fontana ha compost una exhaustiva història del món amb la guerra freda de fil conductor que bé podria haver-se titulat ‘Occident i Orient davant del mirall'. El llibre, però, s'anomena 'Por el bien del imperio' (Pasado & Presente) i arranca l'any 1945, quan l'autor tenia catorze anys, i la victòria sobre el nazisme i el feixisme semblava el punt culminant per a una societat més igualitària i més lliure. Com ell, molts creien que el desenvolupament de l'estat del benestar per part del capitalisme seria l'inici d'una transformació social.

El descriu com un moment de gran esperança.
Sí, perquè tot i viure els anys més durs del franquisme, a fora tot canviava. Aleshores estava convençut que es complirien les promeses de la carta de l'Atlàntic: el dret dels pobles a escollir la forma de govern sota la qual volguessin viure, l'obligació d'assegurar a tothom una existència sense por ni pobresa….

Què ho va malbaratar?
Que una cosa era la retòrica i l'altra la pràctica. I cap de les potències colonials tenia la intenció d'abandonar les seves possessions. Les primeres independències africanes no es van produir fins als seixanta i no per un acte de generositat, sinó perquè l'intent d'explotar-les més eficaçment havia fracassat. L'altra gran mentida va ser l'afirmació que s'aconseguiria eliminar la pobresa al món. Hi havia els recursos, però es van destinar a la carrera nuclear.

Una carrera que arriba al punt àlgid l'any 1962 amb la crisi dels míssils.
Sí, és un moment en què està a punt de produir-se un disbarat per un cúmul d'errors. Però, en realitat, cap de les dues potències volia conquerir el món. Els nord-americans fan dues guerres (Corea i el Vietnam) i les perden. Quina capacitat tenien per fer una guerra per conquerir Rússia? A més, quan posteriorment Reagan s'assabenta que els russos tenen por d'un atac americà, respon: per què els hauríem d'atacar? Què tenen ells que vulguem nosaltres? Els soviètics tampoc no tenien capacitat de transportar tropes als EUA; a tot estirar podien avançar militarment, ocupant Europa.

Alguns militars sí que s'haurien embarcat en una guerra total...
Sí, més d'una vegada expressen la seva opinió en aquest sentit. De fet, hi ha un militar d'alta graduació que volia atacar la Unió Soviètica, encara que això representés setanta milions de nord-americans morts; encara que només quedessin vius dos nord-americans i un rus.

Caldria assegurar que els dos supervivents nordamericans fossin home i dona, almenys.
Exacte, és més o menys el que li diuen… Bromes a banda, el que trobo més paradoxal de la carrera armamentística és la gran quantitat de bombes atòmiques que es van construir per a res. Des del Japó, no se n'ha tirat mai més cap. El risc és massa gran.

Per què va servir, doncs, la cursa de l'armament?
Per dues coses, la primera: per estrangular econòmicament l'URSS. Els diferents caps d'estat soviètics saben perfectament que necessiten aconseguir pujar el nivell de vida dels seus ciutadans, però han caigut a la trampa de la construcció d'armaments. La segona: perquè els EUA hi destinessin els recursos que els haurien permès, per exemple, tenir un sistema sanitari universal.

Els presidents americans apareixen al seu llibre amb les seves llums i, sobretot, les seves ombres. Kennedy no en surt gaire ben parat...
És que va ser un frau, igual que Obama. Kennedy prové d'una família molt conservadora —el seu pare era pro nazi i eren amics íntims de McCarthy, el senador republicà que va emprendre la cacera de bruixes— però és intel·ligent, carismàtic i es rodeja de bons redactors de discursos. La seva retòrica era brillant, però no va fer res per defensar els drets civils. A més, ens van vendre la imatge d'un president saludable, quan, en realitat, el seu estat físic era deplorable. Tenia una insuficiència renal, la malaltia d'Addison, que l'obligava a medicar-se contínuament. I amb tanta cortisona i testosterona, la seva vida sexual era desenfrenada. Em sorprèn el fet que a Clinton li van amargar l'existència pels afers amb una becària quan en Kennedy tenia una vida sentimental molt desordenada.

En el llibre he detectat certa debilitat pel president Johnson, en canvi.
Cert, perquè va ser l'únic president nordamericà que va tenir el valor per canviar les coses, tot i que al final va quedar atrapat per la trampa del Vietnam. Ell va néixer en una família humil de Texas, va ser mestre d'escola de nens chicanos… Va ser qui posà en marxa la guerra contra la pobresa, qui tingué la idea que l'educació ha d'estar a l'abast de tothom i qui tirà endavant la llei dels drets civils, sabent el que s'hi jugava. Tradicionalment els estats del sud votaven demòcrata. A partir de la seva política deliminar la discriminació racial, votaran republicà. I fins avui.

El racisme és una de les claus per entendre les relacions de l'Amèrica del Nord i l'Amèrica del Sud?
Sí, és una de les claus. En l'imaginari nordamericà es considera que la democràcia no és apta per als pobles llatins. El més escandalós d'aquesta premisa és el cas de Guatemala, en l'etapa Eisenhower. La reforma agrària que volia tirar endavant el president Arévalo, amb indemnitzacions als propietaris, va ser vista com una gran amenaça. Creien que després de la reforma vindrien els sindicats, que es permetria votar els camperols... i al final, irrompria el comunisme. La combateren enèrgicament per la incomprensió davant d'altres intents de transformar-se socialment per viure millor. Per a mi el cas Guatemala és l'última massacre colonial.

L'etapa Eisenhower també té un altre episodi igualment fosc al cor de l'Àfrica.
Per mi, el més imperdonable de l'etapa Eisenhower és que es plantegés l'assassinat de Lumumba, que va afavorir l'ascens de Mobutu. Els costos que va tenir encara els estan pagant avui…

Fa crítica del bàndol vencedor de la guerra freda, però també del perdedor.
Bé, és una evidència que Stalin va liquidar el projecte d'una democràcia popular i els governs successius van ser incapaços de tolerar cap mena de transformació. Un exemple desolador és com esclafen a Praga l'intent de socialisme amb rostre humà. Per no parlar de l'error brutal de Mao llançant un projecte de creixement que va comportar milions de morts o molts altres despropòsits... Els comunistes han cregut, sovint, que la història els acabaria donant la raó. Que la història estava al seu costat. Però la història no està al costat de ningú.

Què ens cal fer "por el bien del imperio"?
Tornar a inventar la socialdemocràcia, però llançant per la borda aquells que l'han corrompuda i que la política pugui ser prou independent de l'economia com per sotmetra-la a unes regles i tornar a restablir el que és fonamental: que la gent treballi i que puguin tenir uns mínims drets garantits.

Aquesta entrevista es va publicar en el número 114 del SÀPIENS (març de 2012)