El cop d’estat de Miguel Primo de Rivera y Orbaneja, segon marquès d’Estella —abans d’esdevenir dictador, capità general de Catalunya—, es va produir el 13 de setembre del 1923, tot just dos dies després d’un Onze de Setembre clarament liderat pel nacionalisme radical. Havia estat una Diada massiva, amb brots de violència, i amb un gran protagonisme de Francesc Macià. El seu partit, Estat Català, i Acció Catalana havien signat la triple aliança amb representants del nacionalisme basc i gallec. Totes les instàncies de l’Estat, amb la Corona al capdavant, tenien interès a tallar aquesta evolució. També en tenien, però, els dirigents de la Lliga, que es veien desbordats per la dinàmica nacionalista i atemorits per la violència anarquista. 

Un contacte “cordial”
Abans del cop, s’havia produït un festeig entre el capità general i els regionalistes. Primo de Rivera s’havia compromès a facilitar l’autonomia i fins i tot va circular un esborrany d’Estatut que va ser esmenat pel general. Així es pot entendre que, només dos dies després del cop, una nota de la Mancomunitat de Catalunya informés que el president Josep Puig i Cadafalch havia mantingut una “cordial” entrevista amb el general.

Però tot just va arribar a Madrid, l’actuació del dictador no va semblar conforme al compromís que tenia amb la Lliga. Cinc dies després del pronunciament, es va aprovar el ‘Real Decreto dictando medidas y sanciones contra el separatismo’. El decret prohibia la senyera, feia obligatori l’ús del castellà en actes i en documents oficials, i posava sota la jurisdicció militar els delictes contra “la unidad de la patria”. Al cap d’una setmana, s’havien prohibit els Jocs Florals i s’havia tancat el Centre Català. Al cap d’un mes, s’havien clausurat 50 entitats, tancat publicacions, prohibit l’ensenyament del català i decretada l’obligació d’ensenyar en castellà a les escoles. 

Una nova reunió
Totes aquestes actuacions no van pas trencar el que Josep M. Roig i Rosich ha definit com “el secret desig de col·laboració de la Lliga”. Així, el dia 9 de gener del 1924, Miguel Primo de Rivera va mantenir a Barcelona una reunió amb significatius elements de la Lliga, de la Unión Monárquica i la Federación Monárquica Autonomista. Ningú no havia precisat l’objectiu de la reunió, però tothom tenia clar que es feia per pactar el suport del catalanisme moderat a la dictadura. 

Els dirigents de la Lliga, encapçalats per Carles de Camps, marquès de Camps, van anar a la reunió amb voluntat d’entendre’s amb el Directori. Havien preparat la trobada a casa de Francesc Cambó i estaven disposats a no fer cas “dels cridaners de sempre”, a condició que el dictador respectés la Mancomunitat i el català. El desig de sintonia va quedar, però, esbotzat quan el dictador els va exposar el seu parer, que Catalunya estava excessivament catalanitzada i que el que convenia era “espanyolitzar-la”. 

Contra el “falaz separatismo”
Primo de Rivera s’havia tret la careta. Ja no li calia contemporitzar. I és que tenia una idea clara: darrere el regionalisme hi havia el “falaz separatismo”. La Mancomunitat tenia els dies comptats. Era només l’agrupació de les quatre diputacions provincials catalanes. Calia, però, destruir- la en tant que embrió d’autogovern. Puig i Cadafalch va ser destituït i va ser substituït pel governador militar Carlos de Losada. El 30 de gener del 1924 va ser nomenat president de la Mancomunitat Alfons Sala, comte d’Ègara, membre de la Unión Monárquica Nacional.

Durant el 1924, es va començar a desmantellar la ingent feina cultural, educativa i de vertebració de país que s’havia fet. La Mancomunitat seria dissolta el 20 de març del 1925. No en tenien prou, però, desmantellant la institució. El Palau de la Generalitat, seu de la Mancomunitat, ara de nou seu de la Diputació de Barcelona, va ser sotmès a una profunda operació de canvi. De la mateixa manera que segles abans la Reconquesta havia entrat a les mesquites i les havia convertit en esglésies, imposant tota la simbologia cristiana, el nou règim va entrar al Saló Sant Jordi del Palau i el va convertir en un temple, ple de murals dedicats a la glòria d’Espanya.

Redecorant el Palau
Durant el 1926 i els primers mesos del 1927, una legió d’artistes va ocupar aquest Saló per pintar 'El casamiento de Isabel la Católica y Fernando de Aragón', 'El recibimiento de Colón por los Reyes Católicos', 'La batalla de Lepanto', 'La batalla de Las Navas de Tolosa', 'El compromiso de Caspe', 'La batalla del Bruch' o 'La espiritualidad catalana en relación con Dios y con la Patria'. I presidint el Saló, el mural de Josep Mongrell, de l’escola de Sorolla, titulat 'La Virgen de Montserrat con los santos y reyes que han visitado el monasterio'. Tot plegat va poder ser vist per primera vegada en una jornada de portes obertes del dia de Sant Jordi del 1927.

L’espanyolització no es va limitar a Palau. Tenia voluntat d’arribar a places i carrers. Els noms de viles i ciutats es van traduir al castellà. El 18 desembre del 1923 el general Carlos Losada va ordenar que tots els rètols de la província de Barcelona es traduïssin al castellà. I així es va fer. D’un nomenclàtor de Barcelona que tenia uns 2.000 noms, se’n van canviar 700. L’any 1863, com a cronista de la ciutat, Víctor Balaguer havia rebut l’encàrrec de fer el nomenclàtor de l’Eixample que dissenyava el pla Cerdà. Amb voluntat de redescobrir als catalans la pròpia identitat, Balaguer havia fet una proposta que batejava els carrers amb els noms dels antics territoris de la Corona d’Aragó, de València i Mallorca a Còrsega i Sardenya; o dels grans patricis de la història de Catalunya, de Muntaner a Villarroel, amb Pau Claris i Fontanella.

Rebatejar l’Eixample
Durant la dictadura, el plantejament de Víctor Balaguer es va intentar desfigurar tant com es va poder. La plaça de les Glòries Catalanes es va passar a dir plaza de las Glorias Nacionales; el carrer de les Corts Catalanes, Cortes a seques; el carrer del Compromís de Casp, Caspe; el carrer de la Corona d’Aragó, Aragón, i el carrer del 1714, Extremadura. No solament es va canviar, però, el nomenclàtor de Víctor Balaguer, també la Gran Via de la Diagonal va ser rebatejada com a Alfonso XIII.

Ignacio de Ros, el responsable
Tots aquests canvis van tenir, a partir del 1927, un impulsor notable en el responsable de la Comissió Municipal del Nomenclàtor, Ignacio de Ros. De la seva voluntat, en deixen constància les actes de la Comissió, quan apunta que considera “tendenciosas” denominacions de carrers com ‘Bac de Roda’ (heroi de la guerra de Successió), o Fluvià (en referència a Berenguer de Fluvià, un dels valedors de Jaume d’Urgell al compromís de Casp). Per això va canviar Bac de Roda per ‘Felipe II’ i Fluvià per ‘Juan de Áustria’. Els nous noms solien tenir un caràcter castellà, quan no anticatalanista, i eren marcadament militaristes. 

Es tractava, sempre, d’establir unes referències que ajudessin a crear una consciència nacional espanyola. L’any 1931, amb l’arribada d’un ajuntament republicà, el nomenclàtor es va tornar a catalanitzar. El 1939 es va tornar, però, al nomenclàtor de la dictadura de Primo de Rivera. I Ignacio de Ros en va tornar a ser el responsable.

Tots aquests plantejaments van ser molt presents, a partir d’un determinat moment, en tot el projecte d’urbanització de la falda de Montjuïc, amb vista a la celebració de l’Exposicio Universal. Puig i Cadafalch n’havia redactat el primer avantprojecte, que ocupava 110 hectàrees i que es va presentar el 1915. En la lògica del noucentisme, l’avantprojecte dissenyava un complex urbanístic i arquitectònic hel·lenístic. Es volia fer de Montjuïc una mena d’Acròpolis, com la que corona Atenes. Aquest marc cultural apuntava una concepció espiritual, en la qual Catalunya reeixia amb una voluntat universal.

Aquest complex hel·lenístic partia de la plaça, anomenada avui d’’Espanya’, on es dissenyava un espai semicircular que, a la manera de l’antiga Grècia, permetia seure i conversar. Els pavellons de l’exposició havien de portar noms d’arts i oficis. El cim de la muntanya es coronava amb el Palau del Saber Antic. En el camí cap al cim, i des de la plaça, Puig i Cadafalch hi aixecava quatre columnes jòniques, similars a les del temple de la deessa Atenea Niké, amb estàtues que representaven victòries alades al capdamunt de les columnes. Les quatre columnes remetien a les quatre barres i, amb les estàtues al capdamunt, apuntaven cap a la Victòria de la Catalanitat. De darrere del Palau del Saber Antic, n’havien de sortir grans raigs de llum, cinc de grocs i quatre de vermells, a la manera de la bandera de Catalunya, que s’havien de veure des de molts punts de Barcelona. El conjunt contenia també un teatre grec i un recinte anomenat ‘Iberona’, on s’havia de reproduir la manera de viure dels ibers i d’altres pobles mediterranis.

Una exposició posposada i alterada
El 1917 començaren les obres d’urbanització i d’enjardinament i el 1919 es van aixecar les quatre columnes. Les obres, però, es van endarrerir molt... i va arribar la dictadura. La primera decisió que van prendre les noves autoritats va ser postergar l’exposició per fer-la coincidir l’any 1929 amb l’Exposició Iberoamericana de Sevilla.

L’exposició no només es va posposar. Se’n va alterar totalment la concepció. Del conjunt hel·lènic, només en va restar el Teatre Grec, completament fora de context. Puig i Cadafalch va ser apartat de la direcció del projecte, que es va confiar al marquès de Foronda, i es va espanyolitzar a fons tota l’Exposició. La gran plaça que donava va accés a l’exposició passava a dir-se, i fins avui, ‘plaza de España’. Els pavellons adoptaren noms de reis espanyols. El Palau del Saber Antic es va convertir en el ‘Palacio Nacional’ i els raigs que havien de sortir del darrere van ser blaus i lilosos. Les quatre columnes es van enderrocar el 1928 per construir la Font Màgica.

Iberona es convertí en el ‘Pueblo Español’. A l’entrada, s’hi van posar unes torres castellanes, concretament d’Àvila. Dins, una síntesi de l’Espanya monumental, una manera de tenir Espanya a Catalunya. També es va crear una comissió per construir, al centre de la plaça d’Espanya, el ‘Monumento a la Raza Hispana’. Es volia, així, fer ressò de la iniciativa del president argentí Hipólito Yrigoyen, que el 1917 havia fixat el 12 d’octubre com a ‘Día de la Raza’. Finalment la font monumental dissenyada per Josep Maria Jujol, amb escultures, entre d’altres, de Miquel Blay, es va convertir en una al·legoria d’Espanya. La inauguració de l’exposició es produí el 19 de maig del 1929, amb la presència d’Alfons XIII i de Miguel Primo de Rivera. La van visitar unes 200.000 persones. Un èxit relatiu que degué tenir a veure amb el fet que, durant la seva celebració, es produí el crac de la borsa de Nova York.

Per les autoritats del Directori, era molt clar que l’espanyolització s’havia de començar pels infants i els joves. I, com l’exministre Wert, el 1926 el règim va concretar el contingut de l’ensenyament. Tenien la idea molt clara que calia dedicar tota l’atenció a la llengua i la literatura espanyoles, i que la geografia i la història d’Espanya i d’Amèrica eren fonamentals.

Els boy scouts del règim
A més de les aules, el règim va tenir també un singular instrument per espanyolitzar les joves generacions: els ‘Exploradores de España’. Havien estat fundats l’any 1912 pel capità de cavalleria Teodoro de Iradier, com una rèplica espanyola dels boy scouts. El mateix any, el també capità de cavalleria Pedro Roselló Axet ja en va crear una sucursal amb el nom de ‘Exploradores Barceloneses’. De seguida, delegacions dels Exploradores es van anar estenent per Tarragona, Manresa, Lleida, Castelló, Maó o València. Des del primer moment van tenir un gran suport oficial, particularment de la Corona (el rei pagava una quota anual de 5.000 pessetes). Així, un decret del Consell de Ministres del 26 de febrer del 1920 els reconeixia com a única organització escolta autoritzada.

El seu objectiu era la regeneració de la raça gràcies a l’educació física, el contacte amb la natura i una educació moral complementària de l’escola. “Nuestra asociación es patriótica en toda su pureza; en ella caben todos los españoles que amen a su país”. Segons el seu fundador, els valors superiors de l’organització eren: “El amor a Dios, el respeto al Jefe del estado y el acatamiento de las leyes de la nación”. Salomó Marquès, que ha estudiat la història dels Exploradores de Girona, acredita que des del 1925 fins al 1929 hi havia un suport molt actiu a l’organització per part del governador civil, Prudencio R. Chamorro, un home amb una destacada actuació contra la llengua i la cultura catalanes que, segons 'La Provincia' “ha intervenido activa y acertadamente en la solución del problema nacionalista”.

El compromís dels Exploradores gironins amb el règim fou total. Els ciutadans més rellevants n’integraven el Patronat. En formaven part tots els fills dels militars i alts estaments socials i també gran part de les famílies importants. D’altres s’hi podien apuntar per ascendir socialment o pels avantatges que comportava, per exemple, a l’hora de fer el servei militar.

La riota dels gironins
El ‘Diario de Gerona’, que formava part de la complicitat institucional de donar suport als Exploradores, en parla sovint. Elogiaven com la institució ensenyava l’individu a “valerse por si mismo”, però la població en general no els veia d’aquesta manera. El fet que parlessin en castellà malgrat ser majoritàriament gironins i que anessin sempre amb uniforme era motiu de rialleta. Acabada la dictadura i amb la marxa de Chamorro, els Exploradores van desaparèixer, però el seu llegat, igual que moltes de les actuacions espanyolitzadores de la dictadura, perdura encara avui.

L'historiador Joan Esculies va localitzar a l'Arxiu Nacional de Catalunya un document que mai abans no havia vist la llum: la llibreta de contactes de Puig i Cadafalch, que va ser president de la Mancomunitat entre el 1917 i el 1924. La troballa ens va permetre convertir l'agenda en un fantàstic mapa interactiu. Consulteu-lo aquí.