El 1983 van entrar en acció els Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL), última expressió de la guerra bruta contra ETA que havia debutat tot just començada la Transició. S'hi van implicar agents dels cossos i les forces de seguretat de l'Estat, militants d'extrema dreta i mercenaris. Una trama que també va tenir una branca catalana que començava als sinistres calabossos i despatxos de la prefectura de la Via Laietana, on havien estat interrogats i torturats tants lluitadors antifeixistes. Us detallem qui eren els seus membres i en quins crims van participar per fer-vos un tast del pròxim viatge SÀPIENS al País Basc. Hi anirem del 3 al 6 i del 17 al 20 d'octubre i podeu inscriure-us-hi fins al 18 de juliol aquí.

El 25 de maig de 1975, els serveis secrets que havia creat l’almirall Carrero Blanco i que havien sobreviscut al seu assassinat a mans d’ETA, van funcionar a tota màquina per avortar l’operació de tintoreria que pretenia emblanquinar les camises blaves falangistes per convertir-les en demòcrates. Aquell dia primaveral però rúfol a Baiona, habitual a la meteorologia cantàbrica, un comando d’ETA liderat per Dolores González Yoyes va intentar segrestar un antiquari català a la plaça de la Liberté. L’antiquari aconseguiria fugir, però seria ferit d’un tret a la cama. Una operació exprés de la PAF (Police de l’Air et des Frontières) i la Gendarmerie va detenir el comando, que ja tenia un plànol de l’hospital on havien ingressat l’antiquari per mirar de redreçar el segrest frustrat. ETA ho considerava d’alta prioritat, i per això van fiar la logística a Yoyes, que en aquell moment era la mà dreta del màxim cap de l’organització, Txomin Iturbe.

Per què ETA tenia tant d’interès en un antiquari català? El ministre de l’Interior del Govern de Giscard d’Estaing, Michel Poniatowski, desplaçat a Baiona per dirigir ell mateix aquell contenciós, va esclarir la incògnita per la tele: “Organitzacions que treballen paral·lelament amb la Policia espanyola són responsables de l’onada creixent d’atemptats amb bomba contra refugiats bascos al sud de França”. 

La doble vida de Sebastià Perelló 
L’antiquari s’havia registrat a l’Hotel Biarritz com a “Vicente Martínez”, però en realitat es deia Sebastià Perelló, nascut a Barcelona el 1935, i treballava per a la Policia espanyola. No era un agent de base: parlava francès i anglès, a més a més del català i el castellà, era elegant i freqüentava Bocaccio, la sala de festes de Barcelona que era la seu de l’esquerra il·lustrada i noctàmbula coneguda com a Gauche Divine. 

Després d’aquell incident, no es va saber mai més res de Perelló fins que, al cap de deu anys, amb democràcia i autonomia, el 18 de novembre de 1986 els Mossos d’Esquadra van clausurar una timba il·legal que ell dirigia en un despatx presidit per una foto del Caudillo. 

Poc després del tiroteig a Baiona, els grups parapolicials espanyols van fer dos atemptats molt selectius contra dos membres d’ETA que segons ells havien estat part implicada en l’atemptat contra Carrero Blanco: Julen Madariaga, que era del nucli dirigent que havia pres la decisió, i Josu Urrutikoetxea (Josu Ternera), que hi hauria participat com a ajudant del cervell operatiu i més que probable autor material d’ordenar activar el detonador, José Miguel Beñaran, Argala. L’assassinat d’Argala, el 21 de desembre de 1978, a Anglet, arrodoneix la revenja: li van fer explotar el cotxe, com creien que ell havia fet explotar el cotxe del president del Govern. Signava el certificat de defunció d’Argala el Batallón Vasco Español (BVE), que ja havia matat vuit militants d’ETA i n’havia ferit greument uns altres set. L’enllustrada democràcia espanyola acabava de complir un any i mig sense depurar la Policia dels que l’havien torturada. Entre el 1975 i el 1981, el BVE i els seus satèl·lits van fer setanta víctimes mortals i nombrosos ferits. 

Assassinat de José Miguel Beñaran 'Argala', el 21 de desembre de 1978, a Anglet - AFP

Cherid, el mercenari 
El màxim responsable de fer volar el Renault 5 d’Argala va ser Jean-Pierre Cherid, sergent paracaigudista membre de l’OAS (Organisation de l’Armée Secrète), l’antiterrorisme francès contra l’independentisme algerià, mercenari a Biafra i posteriorment un dels primers membres dels GAL. La principal infraestructura de rereguarda dels atemptats de Baiona i Anglet al final del franquisme era a Barcelona, gestionada per la ultradreta que comandava l’italià Stefano Delle Chiaie, membre del grup nazi Avantguardia Nazionale, relacionat amb la massacre de la plaça Fontana de Milà, el desembre del 1969 –setze morts i vuitanta-cinc ferits–, i amb els successos de l’aplec carlista de Montejurra, del 9 d’abril de 1976, amb dos morts i cinc ferits de bala. Després d’allò, Delle Chiaie va aterrar al Prat i va ser un dels ideòlegs del PENS (Partido Español Nacionalsocialista). 

El març del 1979, la Policia va registrar que neofeixistes italians passaven metralletes Ingram a un escamot català. A un dels detinguts italians li agafaren una agenda en què figurava un policia de la Via Laietana relacionat amb una fuga d’informació dels seus arxius cap a la Capitania General de la IV Regió Militar. Era la infraestructura del BVE a Barcelona, dirigida per Cherid, que va comptar amb el seu amic i també membre de l’OAS Gilbert Perret, el seu germà Clement i l’algerià unionista Mohamed Khiar, el Morito. 

Aquest escamot va ferir greument el dirigent d’ETA Juanjo Etxabe i va assassinar la seva dona (Agurtzane Arregi) el 2 de juliol de 1978 a Sant Joan Lohitzune, i el 13 de gener de 1979 va deixar pràcticament sense visió José Manuel Pagoaga Peixoto, un dels dirigents de la fornada fonamental de la V Assemblea d’ETA. El 4 de maig de 1979, aquest comando tan actiu també va intentar decapitar l’organització basca armada metrallant el tàndem dels seus dos màxims responsables aleshores, Txomin Iturbe, que va resultar il·lès, i Antton Etxebeste, ferit. 

No es pot fer una ucronia de què hauria passat si Iturbe i Etxebeste haguessin caigut, però el que és un fet és que Iturbe és qui comença els diàlegs de pau i Antton és l’únic portaveu oficial d’ETA en la història de la negociació i l’ideòleg de dur-la finalment a bon port. 

Objectiu: destensar el conflicte 
El president Suárez va canviar d’estratègia buscant una sortida dialogada al conflicte: va nomenar ministre de l’Interior Juan José Rosón, que estava ben vist per haver obert la llibertat d’expressió des de càrrecs oficials, i va comissionar extraoficialment el president Tarradellas per mirar de bastir ponts. Tretze dies després de l’atemptat del bar Hendayais (dos morts i deu ferits, el 23 de novembre de 1980), Rosón va rebre una carta del governador civil de Barcelona, Josep Coderch, també de tarannà compromès amb el camí democràtic i amb fil directe amb el president. La missiva, datada el 6 de desembre de 1980, diu que el seu cap de gabinet, “funcionario del Cuerpo Superior de Policía”, s’ha entrevistat amb una de les seves fonts i, “dada la naturaleza del asunto”, li remet un informe titulat “problema político vasco-francés y terrorismo”. El confident, connectat amb dos tinents coronels de la Guàrdia Civil i un comissari de Policia, s’ofereix per col·laborar en “una interesante acción contra los etarras de Francia, pero llevando el asunto con inteligencia y sin que intervengan oficialmente los contactos oficiales”. 

Ho van aturar i no hi va haver antiterrorisme de les clavegueres de l’Estat fins que el BVE fou rellevat pels GAL. De la UCD al PSOE sense sortir del mateix estat. A la primera llista de membres dels GAL que facilita en un servei confidencial per al Govern Basc l’agència Vasco Press, amb bones fonts als serveis d’intel·ligència, hi surten Jean-Pierre Cherid i Mohamed Khiar, que l’any 1983 es posen en contacte amb el policia José Amedo, la cara més coneguda i condemnada de l’organització. Barcelona tornarà a ser un dels epicentres de la nova marca de la guerra bruta, quan encara no havien rentat la cara de la Via Laietana ni canviat de mobiliari. La Brigada Social havia estat dissolta com la cara més fosca de la dictadura, però els seus arxius i contactes seguien indemnes i els seus agents, reciclats a altres departaments. Els GAL catalans comencen per una part del grup d’atracaments, i el seu cap (Francisco Álvarez, Paco per a amics i saludats) acabarà processat quan els GAL s’asseguin a la banqueta dels acusats. Però abans del tribunal, va ser nomenat comissari en cap a Bilbao. 

El 18 d’octubre de 1983, Jesús Alfredo Gutiérrez Argüelles, inspector d’aquella brigada de la Policia de Barcelona que havia resolt el segrest del futbolista Enrique Castro Quini, passa a França amb tres números dels GEO (Grupos de Operaciones Especiales) amb la missió de segrestar José Mari Larretxea Goñi, un dels caps d’ETA pm (politicomilitar), per intercanviar-lo pel capità Alberto Martín Barrios. 

L’operació extraoficial d’alliberament del capità Martín Barrios és un fracàs estrepitós. Quan tenien Larretxea a tret, a Baiona, després que un d’aquells cotxes “K” (kamuflats) l’envestís quan anava en moto, un gendarme que va presenciar l’escena els va detenir, en principi per la imprudència de trànsit descarada. Al cotxe que seguia el de l’escamot hi anava José Amedo, que va fugir. I els polimilis (membres d’ETA politicomilitar) van assassinar Martín Barrios.

Aquesta crisi diplomàtica va recaure sobre el primer socialista ministre de l’Interior, José Barrionuevo. Barrionuevo va al·legar raons humanitàries per dur a terme l’acció d’alliberar el militar, i els policies espanyols van ser posats en llibertat. En aquell moment, a la paret de l’església de Santa Maria del Cor, a la part vella donostiarra, hi van pintar una pregunta retòrica que ningú no gosaria d’esborrar. En plena campanya catòlica contra la llei socialista de despenalització de la interrupció de l’embaràs, la pintada preguntava al bisbe: “Setién, ¿Lasa y Zabala no tienen derecho a la vida?”, a tomb de la desaparició dels dos militants abertzales en temps real, que acabaria de la manera més cruel amb tortura (ni més ni menys que al Palacio de la Cumbre, residència oficial del governador civil de Guipúscoa), execució sumària i calç viva en fossa anònima.

Al cap de ben poc, les sigles GAL signen la seva primera acció, un altre bunyol macabre: el 14 de desembre de 1983 segresten Segundo Marey, una persona aliena a la lluita, a qui confonen amb Mikel Lujua, responsable d’explosius i passos de frontera d’ETA. La causa de Marey als tribunals serà defensada per Olga Tubau, lletrada que, tants anys després, en els judicis del procés va ser l’advocada del major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. La gran perícia jurídica de Tubau es va anotar l’èxit més gran en la lluita contra els GAL, ja que va aconseguir les sentències condemnatòries del Tribunal Suprem (1998) al ministre Barrionuevo, al secretari de Seguretat Vera i al governador Sancristóbal.

Localització dels cadàvers de Lasa i Zabala, assassinats en el primer acte terrorista dels GAL - EFE

L’assassinat de Brouard
Barcelona torna a aflorar a la rebotiga dels GAL en un cas de gran transcendència política, com va ser l’assassinat del pediatre Santiago Brouard, un dels fundadors d’Herri Batasuna, diputat al Parlament basc i personalitat molt estimada. El van crivellar al seu consultori a l’Eixample de Bilbao, el 20 de novembre de 1984, seguint aquella tradició fètida de matar bascos per commemorar el decés de Franco. Quan la Brigada d’Afers Interns de la Policia de Barcelona va investigar l’inspector Juan José Serantes per altres temes, va trobar una caixa de seguretat a nom de la seva dona en què hi havia un informe policial sobre l’assassinat del doctor Brouard. Serantes era un dels agents a les ordres de Paco Álvarez a la brigada antiatracaments de la Via Laietana, on Álvarez era respectat per dues raons: per no haver estat a la Brigada Social i per ser un dels millors professionals. 

Al document s’hi llegia que la pistola Lahti del nou que va matar Brouard havia estat confiscada per la Policia de Barcelona. L’escrit es va atribuir, sense poder-ho demostrar, al comissari Antonio Rosino, i el diari El País (04.03.1988) va anar més lluny: “El comisario Rosino dispuso de información en 1985 para detener a los asesinos de Brouard”. Rosino, que havia obert les diligències per l’assassinat del dirigent abertzale com a comissari a Bilbao, on havia estat cap d’Amedo, havia tingut un paper important, aquest sí, de col·laboració amb la Brigada Social de Barcelona. L’any 1973, el cap superior de Policia, Sergio Gómez Alba, l’incloïa en la llista de petició de condecoració per als funcionaris que havien participat en la galdosa detenció dels 113 demòcrates de l’Assemblea de Catalunya, reunits a la parròquia de Santa Maria Mitjancera; en desarticulacions diverses d’organitzacions clandestines com la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), i en la caiguda de Salvador Puig Antich, que acabaria al patíbul de la presó Model. 

Un escamot català actua de nou 
L’últim cop que la Policia de Barcelona es va veure involucrada en un afer dels GAL va ser l’any 1985: un altre error fatal. La vigília de Nadal, un comando íntegrament format a Catalunya mata a Biarritz, novament per error, el ciutadà francès Robert Caplanne, al qual confonen amb Enrique Errasti, un militant d’ETA. Caplanne era un electricista de 36 anys, separat i pare d’una filla de 15, que feia una vida discreta sense més activitat social que com a membre d’una associació d’antics marins i com a afeccionat al rugbi. 

La connivència de l’escamot català amb algun membre de la Policia era més que palesa: l’assassinat es va cometre dos mesos després que els seus membres comencessin a ser investigats, en què van realitzar almenys trenta-quatre contactes ressenyats en atestats i van fer dos viatges punxats. El cap del grup, Ismael Miquel, que no va prendre part directa a l’atemptat, s’havia jugat la pell en una operació antidroga, infiltrant-se en una xarxa de narcotraficants. No és estrany que fos informat que l’anirien a detenir, i va fugir, segons els atestats, amb un passaport fals a nom d’“Antonio Solero”. 

Amb aquest nom Miquel va entrar a Tailàndia, on per una altra trama, probablement per tapar-li la boca, el van detenir, jutjar i condemnar a cadena perpètua per tràfic de drogues, delicte del qual el testimoni de càrrec de l’inspector cap del grup de narcòtics de Barcelona l’havia exculpat en un judici anterior. Extradit el febrer del 1997, condemnat posteriorment a Espanya per “militancia en grupo armado” amb indicacions del Ministeri de l’Interior d’“exterminio de miembros de ETA”, va sortir en llibertat el novembre del 2013 –en virtut de la derogació de la Doctrina Parot! 

Deixava enrere vint-i-set anys de reclusió difícils de pair per a ell, que no havia fet altra cosa que seguir les ordres del Mando Único de la Lucha Contraterrorista (MULC), que havia dirigit Álvarez. Tant de bo que expliqui tot el que ja ha començat a explicar, o que ho deixi en algun protocol notarial perquè almenys un dia o altre se sàpiga la versió del protagonista. 

L’enllaç és Ismael Miquel 
Quan Javier Rovira buida sobre Caplanne quatre bales del tambor del seu revòlver S&W Magnum 357 del calibre 9, la Policia de Barcelona ja podia saber que el seu grup falsificava documents i que ell havia llogat a la casa Hertz d’Andorra el Suzuki vermell amb què el comando faria alguns desplaçaments. Tenien els seus telèfons intervinguts des de feia exactament vuitanta-un dies, gairebé tres mesos abans de la seva actuació homicida. El Grup II de la Brigada d’Informació posa negre sobre blanc la sospita que membres de la Policia col·laboraven amb la Barcelona Connection dels GAL, formada per Ismael Miquel, José Luis Fariñas, Jorge Porta, Carlos Pedemonte i Javier Rovira, que es movien en cercles d’extrema dreta. 

En l’informe hi diu que Ismael Miquel tenia fotos de refugiats bascos, diners i carnets d’identitat en blanc, que naturalment serien la base de la més perfecta de les falsificacions, perquè a més a més els van facilitar una planxa d’impressió i el plàstic especial per recobrir-la: el DNI seria real, però no les dades que s’hi farien constar. Rovira, condemnat a trenta anys com l’autor material, portava un document a nom de “Juan Egea Torres”, amb domicili a Vic. 

Així funcionava el sistema operatiu 
A partir de les transcripcions de les converses punxades, dels registres, dels seguiments i de les declaracions dels detinguts, les investigacions realitzades conclouen que l’enllaç amb la Policia i “gent important” de Madrid és Ismael Miquel. El sistema operatiu funciona amb el mecanisme de seguretat piramidal dels compartiments estancs: Ismael Miquel parla amb els seus contactes d’alt nivell de la Seguretat de l’Estat, que són els que li faciliten llistes i fotos d’etakides (militants d’ETA), i només es reuneix amb José Luis Fariñas, que pràcticament només es troba amb Jorge Porta, que distribuïa la feina a Rovira i Pedemonte. 

Els dies 8 i 11 de gener de 1986, dues setmanes després de l’atemptat, Ismael Miquel es troba amb José Luis Fariñas i consideren les possibilitats de fuga o de noves accions contra ETA, que serien pagades amb dos milions de les pessetes d’aleshores –en aquell temps, tot un capital– procedents dels fons reservats de l’Estat, popularment conegut com “el fondo de reptiles”. Les cites se celebren al restaurant cafeteria La Oca, al xamfrà de la plaça Macià i la Diagonal, un dels indrets més pijos de Barcelona. 

La trama catalana anti-GAL 
Si hi havia una trama catalana dels GAL, la democràcia que s’hi va oposar també ho era. El paper polític decisiu i valent de denúncia de les clavegueres de l’Estat el van assumir els membres de Jutges per la Democràcia que van tenir les carteres de Justícia i Interior a l’últim gabinet de Felipe González: el ministre Juan Alberto Belloch, posteriorment alcalde de Saragossa; la secretària d’Estat de Justícia María Teresa Fernández de la Vega, que després seria vicepresidenta del Govern i del Consell d’Estat, i la secretària d’Interior Margarita Robles, la qual, al cap d’uns anys de brillant carrera judicial, esdevindria actual ministra de Defensa en el Govern de Pedro Sánchez. Tots tres es van formar a la Universitat de Barcelona, i Fernández de la Vega va militar al PSUC durant la lluita antifranquista. 

Una part important de la feina de Joan Reventós –president del PSC, conseller de la Generalitat provisional i president del Parlament de Catalunya– com a ambaixador d’Espanya a França (1983-1986) també va ser posar ordre al desgavell en les relacions entre tots dos països que havien desencadenat les ingerències dels cossos i forces de seguretat de l’Estat espanyol disfressats amb diferents acrònims (primer BVE i després GAL) en territori francès.