El comissari Antonio Juan Creix va néixer a Jerez de la Frontera, el 23 d'abril de 1914. La família, de mare catalana, vivia a Barcelona, però el pare era oficial de l’exèrcit i anava cap al seu destí a Melilla. Allà, en ple cor dels militars africanistes, els quatre fills es van amarar de l’ideari feixista. El germà gran va morir a la batalla de l’Ebre, el segon es va enrolar a la División Azul, i els altres dos, Vicente i Antonio Juan, es van fer policies. Lluitaven tots pel mateix ideari, que ben aviat va portar Antonio Juan a les terribles txeques de Barcelona. Acusat de pertànyer a la Quinta Columna (aquells que des del territori republicà treballaven per la victòria franquista), va ingressar a la txeca del carrer de Vallmajor l’agost del 1938 i va ser sotmès a les tortures més salvatges. Després va ser traslladat a un camp de presoners al Pirineu, va aconseguir fugir-ne i arribar al País Basc ocupat pels franquistes, on va començar a exercir de policia a la secció política. Va tornar a Barcelona el 1941 on reproduiria a la Via Laietana la txeca del carrer de Vallmajor.

Creix va començar a actuar com a agent de la Brigada Politicosocial tot just acabada la guerra. Primer, precisament, al País Basc, i després, a Barcelona. Va estar a les ordres dels organitzadors de la terrible policia política del franquisme, que a la primera postguerra no mirava prim. Era època d’afusellaments a l’engròs i de presons de gom a gom. A les comissaries, la tortura arrencava declaracions i delacions, però l’heroisme d’uns quants va fer excel·lir la dignitat humana, com el del dirigent del PSUC Miguel Núñez.

Núñez va aguantar estoicament sense dir res
Núñez era una de les persones més buscades d’aquell 'Far West', quan exercia de dirigent del PSUC a la clandestinitat. El 30 de març del 1958, Creix el va enxampar i els seus homes li van aplicar un ampli repertori de maltractaments: cops per tot arreu i amb diversos instruments, des de porres rígides fins a fèrules; ofegament intermitent; elèctrodes… A més, a Núñez, que els havia burlat durant anys, li van reservar un patiment especial: el van deixar 72 hores suspès per les manilles dels tubs de la calefacció del sostre d’aquella habitació de la Via Laietana. Es desmaiava de dolor, el reanimaven i tornem-hi, però Núñez no els va donar ni l’adreça de les claus d’un pis on no hi havia cap paper comprometedor.

Després de la seva experiència amb Núñez, quan Creix estovava els detinguts que es resistien, sempre preguntava si es pensaven que eren Miguel Núñez. L’escriptor Manuel Vázquez Montalbán va ser dels primers que va entomar la pregunta intimidadora, i Jordi Dagà, dels últims, perquè tot i que el franquisme va anar relaxant les formes, de maltractaments n’hi va haver fins al final i després del final. Dagà, aleshores líder indiscutible dels estudiants, va entrar a la Via Laietana el 16 de desembre del 1970, i no en va sortir fins el dia de Reis del 1971; va aterrar a la Model fet un nyap. L’estat d’excepció, una mena d’estat de guerra 'light', permetia allargar les detencions més enllà de les 72 hores, i en aquell moment el van decretar precisament arran del procés de Burgos.

Detencions amb l'uniforme de lampista

Si la mala fama de Creix es va articular entorn de Núñez, la de l’efectivitat va girar al voltant de Joan Comorera, exconseller de la Generalitat i ex secretari general del PSUC. Creix llegia tot el material que editaven els comunistes i escoltava Ràdio Espanya Independent, i les primeres pistes que va aplegar venien d’aquestes fonts. Creix feia croquis, establia seguiments i sempre portava a la butxaca uns quaderns amb les dades imprescindibles de cada cas. Emulant el transformisme de Sherlock Holmes, el 9 de juny del 1954 Creix es va disfressar de lampista de la companyia de gas i va entrar a la casa on sospitava que vivia Comorera, al carrer del Consell de Cent, 284. El va enxampar esmorzant en pijama, el va detenir i el va asseure al banc dels acusats d’un consell de guerra que el condemnaria a 30 anys.

Les denúncies de les tortures de Creix són diverses i greus. A més de Núñez, abans havia desarticulat l’aparell guerriller de Catalunya, que va acabar al Camp de la Bóta: el febrer del 1949 van ser afusellats els militants del PSUC Ángel Carrero, Numen Mestre i Pere Valverde, i també Joaquim Puig, director de 'Treball', l’òrgan clandestí del PSUC. Un altre dels detinguts en aquella ràtzia, Sebastià Piera, va relatar un calvari dirigit per Creix, amb un final amb simulacre de ruleta russa. Els també dirigents comunistes Helios Babiano i Vicente Cazcarra, detinguts el maig del 1959 i el setembre del 1961, van narrar fil per randa els mètodes de la temuda Brigada Social. Babiano va ser torturat davant la seva mare, la sindicalista Manola Rodríguez. Creix, fins i tot, va organitzar l’estratègia que va conduir a l’assassinat de l’anarquista Quico Sabaté, el 5 de gener del 1960 a Sant Celoni.

En aquells anys, però, el comissari Creix va estar temptat de canviar la seva trajectòria. Considerat pel règim un dels millors agents de la policia espanyola, el van becar a fer un curs de mètodes policíacs moderns amb l’FBI. Així, el gener del 1958 el comissari Creix va agafar el vol Iberia 953 de Madrid a Nova York, el primer trajecte transoceànic de la companyia. Es va traslladar a Washington i es va allotjar per gentilesa de Mr. Marshall al Clarendon Hotel Court, al costat del cementiri d’Arlington. Van ser dos mesos d’aprenentatge intens d’una policia que no es podia permetre maltractar, com feia ell, els detinguts. Li van ensenyar a punxar telèfons i registrar sense deixar rastre. Li van ensenyar a dur a terme una intensa pressió psicològica sobre els detinguts i a crear una xarxa d’infiltrats a les organitzacions considerades perilloses, entre les quals hi havia, naturalment, les comunistes.

Quan el comissari va tornar del reciclatge, el franquisme estava en una primera transició per sortir de l’autarquia gràcies a la benedicció internacional. Creix continuava implacable amb els comunistes, però va començar a abaixar la guàrdia amb els catalanistes, els estudiants i els intel·lectuals. La mutació de Creix l’acrediten diversos testimonis, començant pel mateix dirigent comunista Gregorio López Raimundo: les seves tortures van fer la volta al món i Rafael Alberti el va convertir en poema. Però ell assegurava que Creix no el va tocar perquè ni hi era. Juan Goytisolo explicava que va mantenir una entrevista amb ell, al bar 'decontracté' Pastís, en la qual el va advertir d’una possible detenció i que en acomiadar-se’n li va demanar que li dediqués 'Duelo en el paraíso'. El seu germà Luís també feia avinent que no el va maltractar quan a aquest sí que el va detenir, a la tornada del VI Congrés del PCE, celebrat a Praga.

Noves maneres i un nou destí
Antoni Gutiérrez Díaz, un altre secretari general del PSUC al qual Creix va detenir quan era militant, afirmava que va rebre un tracte correcte, i l’estudiant Jaume Josa explicava que, en veure’l, en comptes del cop de puny de rigor que s’esperava, es va trobar amb un consell de moderació. Fins i tot el també estudiant Joaquim Boix va afirmar que no el va torturar, tot i que arran de la seva detenció es va organitzar la cèlebre manifestació de capellans ensotanats. Però el testimoni de càrrec és sens dubte el de Jordi Conill. L’aleshores anarquista va ser detingut i acusat de diverses accions armades i d’un intent d’atemptat contra Franco al palau donostiarra d’Aiete, en col·laboració amb ETA. El juliol del 1962, Conill va ser interrogat per Creix i no el va maltractar, segons el seu propi testimoni.

Temps després, en ple procés de reciclatge, el comissari Creix va ser destinat al País Basc amb l’encàrrec de fer més venjança que justícia contra els que van matar Melitón Manzanas, el seu homòleg al territori basc assassinat per ETA l'agost del 1968. Va deixar, però, ben teixida a Barcelona una xarxa d’infiltrats a les organitzacions clandestines. De fet, un infiltrat seu va informar Creix de tot allò que passava a la tancada de Montserrat del 1970, precisament per protestar contra el procés de Burgos. 

I és que al País Basc ETA havia fet molt més que matar una persona. Havia demostrat que la policia omnipotent era vulnerable. Creix reconeixia en una carta que la invencible i temuda Brigada Social tenia por. Davant això, el comissari tenia ordres estrictes de càstig exemplar. Després de l’intent de reciclatge, van tornar, doncs, els vells mètodes que volia arxivar, i alguns dels encausats per la mort de Manzanas -Josu Abrisketa, Mario Onaindia, Txomin Ziluaga i Andoni Pérez Ayala- explicaven que els va torturar salvatgement.

Paradoxalment va ser una personalitat franquista qui, per fer creïble l’obertura del règim, va sacrificar Creix. Per al falangista Tomás Garicano Goñi, l’home que va raonar el canvi a la reunió del Consejo Nacional del Movimiento el desembre del 1974, els franquistes no es podrien reconvertir en demòcrates amb camarades com Creix en actiu. Aquell 1974, quan les malalties del dictador ja havien de menar biològicament al Valle de los Caídos, el comissari Creix va ser cessat del seu darrer destí, el comandament superior de policia d’Andalusia. L’hi havien enviat després de desmantellar la primera ETA i amb les ordres de posar fi a les poderoses Comissions Obreres i un Partit Socialista que revifava gràcies als advocats laboralistes que els defensaven, com el sevillà Felipe González, conegut amb el nom de guerra d’Isidoro. Creix havia arribat a Sevilla l’agost del 1970 i havia estat rebut a les pàgines gràfiques de l’'ABC' amb tots els honors i totes les autoritats… llevat d’una, el ministre de Governació Tomás Garicano Goñi.

L’estada del comissari Creix a Andalusia va ser una carrera d’obstacles, una trampa darrere l’altra, fins a donar-li el tret de gràcia d’un cessament per a ell vergonyós, amb expedient de sanció de sou i feina de tres anys. Com que imputar-lo per torturador hauria estat una autoinculpació del règim que ho havia propiciat, era preferible acusar-lo de falta d’honradesa en l’administració de quatre duros.

No el podien cessar per cap altra cosa perquè a Andalusia va assolir fites importants, com engarjolar els dirigents de CCOO Soto i Saborido i, fins i tot, el pispa més famós de la delinqüència espanyola, Eleuterio Sánchez 'el Lute', i ho va fer posant la Brigada Social en funcions de Brigada Criminal.

El contacte amb Rodolfo Martín Villa
A partir d’aquell moment, un Creix enfonsat va mantenir correspondència amb Rodolfo Martín Villa, aleshores governador civil de Barcelona i home clau de la Transició, demanant-li ajuda. Martín Villa va fer diverses gestions, però, com que no se’n sortia, va desistir. La darrera carta de Martín Villa a Creix està datada el 31 de desembre del 1974 i acaba desitjant-li un bon any nou 1975.

El comissari Creix va exercir de policia ras mentre van durar els tràmits sancionadors, segellant passaports a l’aeroport del Prat. Després, el van depurar definitivament. Va morir el 24 de març del 1985, per malenconia del cop dels seus correligionaris i poc després de la mort de la seva inseparable esposa.