La primavera del 1939, la ciutat d’Alacant bullia fruit de la presència de desenes de milers de republicans que buscaven desesperadament des del seu port –un dels darrers bastions fidels a la Segona República– la manera de fugir de la ja inevitable victòria de les tropes franquistes. Molts dels qui no van poder agafar a temps un vaixell amb destinació a l’exili d’Orà van veure’s confinats al camp de concentració dels Ametllers, un centre de detenció que els franquistes havien creat el 30 de març, tot just dos dies abans del darrer comunicat de guerra que certificava la victòria del bàndol feixista. El camp va arribar a aplegar gairebé vint mil presoners republicans, tant civils com militars, que hi vivien en condicions infrahumanes. Entre els uniformats empresonats hi havia Antonio Ortega Gutiérrez.

El coronel, un cop desmantellat l’efímer centre de reclusió i després de passar pel camp de concentració d’Albatera, va ser traslladat al castell de Santa Bàrbara, l’indret on eren confinats els militars republicans de carrera. L’estada d’Ortega a l’històric castell del Benacantil, muntanya situada al centre de la ciutat –un espai que anteriorment havia servit al bàndol republicà com a centre de detenció de presoners nacionals–, no va ser tan fugaç com el seu pas pel camp dels Ametllers, però amb prou feines va allargar-se uns mesos. El 15 de juliol de 1939, i després d’un judici sumaríssim que el condemnà a la pena capital, el coronel republicà va ser executat mitjançant el sistema del garrot vil quan tenia poc més de cinquanta anys. El seu assassinat evidenciava la naturalesa brutal de la política repressiva que les noves autoritats franquistes duien a terme contra els vençuts en la Guerra Civil.

Però a més evidenciava una altra cosa. La rapidesa amb la qual Ortega va ser condemnat a mort i executat deixava entreveure la rellevància que el personatge havia adquirit durant el conflicte bèl·lic, quan havia ascendit fins als llocs de comandament més elevats de l’Exèrcit Republicà i on s’havia significat per les seves simpaties comunistes. Però per entendre el periple vital d’Ortega i el seu pas per la presidència madridista, cal situar-nos primer al Madrid d’abans de la guerra.

Amb la proclamació de la Segona República, la condició reial del Madrid (atorgada per Alfons XIII el 1920) va ser revocada, una decisió que anava en coherència amb la supressió de tots els símbols monàrquics de la vida pública. El Reial Madrid, doncs, passava a denominar-se oficialment Madrid CF i renunciava a la corona borbònica del seu escut alhora que incorporava una franja morada igual que la de la bandera republicana.

Però els canvis durant el període republicà no van ser només una qüestió de maquillatge. En aquest període, el Madrid va canviar substancialment la seva identitat, associada fins aleshores a les elits madrilenyes de les primeres dècades del segle XX, per anar integrant personalitats de les esferes republicanes. Ho demostra, per exemple, l’ascens a la presidència el 1935 d’algú com Rafael Sánchez Guerra, un home de fermes conviccions republicanes tot i ser fill d’un polític monàrquic.

Aquelles eleccions van evidenciar la lluita oberta entre republicans i monàrquics per aconseguir controlar el club, o el que és el mateix, la lluita de Santiago Bernabéu per evitar que el Madrid, que havia tingut tradicionalment dirigents vinculats als partits que s’havien integrat a la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) o a la Falange, passés a mans republicanes. La presidència de Sánchez Guerra, la darrera que la història oficial del Reial Madrid reconeix durant el període republicà, va ser efímera, del 31 de maig de 1935 al 4 d’agost de 1936, però va representar una entrada d’aire fresc al club. Sánchez Guerra va impulsar la idea del “futbol a pesseta” per fer de l’equip blanc un fenomen de masses i, amb els fitxatges de Lecue, Kellemen i Alberty, el Madrid va guanyar l’última Copa de la República davant del Barça, a Mestalla.

L’esclat de la guerra va tenir un impacte immediat en el club. En aquells moments, l’entitat tenia gairebé sis mil socis i unes instal· lacions esportives que disposaven d’un estadi amb capacitat per a vint-i-dos mil espectadors, i també d’una gran piscina, d’un gimnàs i de diverses pistes de tennis. En definitiva, un complex esportiu el control del qual resultava molt temptador en temps de guerra. Així, el 4 d’agost de 1936 el Madrid va ser decomissat per la Federació Cultural i Esportiva Obrera, una entitat que ja abans de la República es dedicava a fomentar la pràctica esportiva en la classe treballadora i a difondre els ideals comunistes. El comitè de direcció estava dirigit per Juan José Vallejo, que es va convertir en un nou president d’aquell Madrid revolucionari. Es desconeixen les raons i el moment exacte en què Juan José Vallejo va ser substituït al capdavant del club pel nostre home: Antonio Ortega Gutiérrez.

L’accés d’un coronel republicà i comunista al capdavant del Madrid evidenciava la voluntat del Partit Comunista d’Espanya de situar en la seva òrbita tots els estaments del poder, incloent-hi, òbviament, l’àmbit esportiu, de gran transcendència política a l’Espanya dels anys trenta. Però qui era Antonio Ortega?

Nascut el 1888 a la localitat burgalesa de Rabé de las Calzadas, Ortega era un militar a qui l’aixecament feixista del juliol va enxampar a Irun. El seu paper destacat en la defensa de la ciutat el va dur a ser nomenat, el 6 d’agost de 1936, governador civil de Guipúscoa i, poc després, va passar a dirigir les forces republicanes en aquest territori, un fet que el situà en el punt de mira de la premsa que simpatitzava obertament amb el feixisme i que l’acusava, en un evident acte de propaganda, de tenir un passat “contrabandista” i de ser “un analfabet d’escassa cultura”.

Després de la conquesta feixista de Guipúscoa, el setembre del 1936, Ortega va ser destinat a Madrid, on va participar en la defensa de la capital espanyola. Poc després d’arribar-hi, ja va assumir el comandament de la Columna Basca, que va tenir un paper important durant la batalla de Madrid. Aquests mèrits de guerra van suposar per a Ortega un ascens meteòric que el va dur fins al càrrec de coronel de l’Exèrcit Republicà. Com a coronel, es va convertir en el director general de Seguretat del Govern de Juan Negrín i també en president del Madrid Club de Futbol, el nom republicà del Reial Madrid.

 

Tot i que durant la guerra es va suspendre la competició esportiva, el camp del Madrid no va estar buit durant aquells anys. Chamartín va acollir nombroses desfilades i competicions de caràcter esportiu i militar. Un exemple: la que va tenir lloc el 26 de setembre de 1937, organitzada per les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), que va comportar la realització d’una desfilada militar, d’un concurs esportiu i d’una demostració tàctica de la secció d’infanteria de l’Exèrcit Republicà. L’exhibició va fer que a la gespa de l’estadi no s’hi pogués veure futbolistes corrent per la banda, sinó soldats realitzant maniobres militars sota l’atenta mirada de distingits dirigents polítics i militars republicans com el general José Miaja, el coronel Valentín González, conegut amb el sobrenom el Campesino, o Santiago Carrillo, aleshores dirigent de les JSU.

Actes d’aquesta naturalesa van esdevenir habituals al camp del Madrid, convertit en seu del Batalló Esportiu republicà. Aquest batalló, impulsat per membres del Front Popular, havia ocupat de facto les instal·lacions madridistes des del 18 d’agost de 1936 i hi havia organitzat diverses activitats destinades tant a millorar la condició física dels combatents com a exaltar la moral de les tropes. I no era només l’estadi que acollia actes politicoesportius, sinó que també ho feien la resta d’infraestructures del club, especialment la seva piscina, molt popular en aquella època, que va ser escenari de nombrosos concursos de natació.

Totes aquestes activitats estaven marcades pel context de guerra que vivia la ciutat i, per tant, generalment, defugien l’aspecte competitiu, com és el cas, per exemple, del Trofeu Exèrcit del Centre, que s’organitzà al camp del Madrid i en el qual participaren equips de diferents brigades de l’Exèrcit formats per soldats acompanyats d’alguns jugadors federats seguint el principi de no acceptar més de cinc futbolistes professionals o de primera fila per equip. Una de les singularitats d’aquest torneig era que no hi havia cap copa per lliurar, una idea d’acord amb els principis que defensava el coronel Antonio Ortega de fugir de la mercantilització creixent del futbol.

En un dels pocs testimonis periodístics d’Ortega com a president del Madrid CF, l’entrevista que es publicà a la revista Blanco y Negro, el novembre del 1938, signada pel pseudònim Derby, el militar comunista defensava la pràctica esportiva realitzada a Chamartín durant els temps de guerra (“La nova pràctica de l’esport, aplicada a la guerra, ha evitat [...] el preciosisme i l’exhibició, i ha aconseguit que els soldats [...] enforteixin els seus músculs, alimentin els seus pulmons i tinguin una resistència essencial avui en dia en qualsevol tipus de combat”) i apuntava la necessària transformació futura del futbol allunyant-lo de la mercantilització (“El futbol [del futur] no s’assemblarà en res al que es practicava abans del 18 de juliol. Em refereixo, naturalment, a la seva organització. No es comerciarà amb les fitxes ni amb les ‘estrelles’ ni amb la joventut”).
 

Tot i aquesta idea romàntica de l’esport i del tipus de partits que durant el conflicte bèl·lic va acollir Chamartín –sempre amb un rerefons polític i sovint de caràcter benèfic amb la voluntat de recollir fons per a diverses entitats republicanes, des de l’Exèrcit fins a la Casa de la Maternitat de Dones Antifeixistes, per citar-ne alguns exemples–, el cert és que el Madrid CF, davant de la seva manca de competicions regulars, va sol·licitar participar en la Lliga Mediterrània del 1937, organitzada pels clubs dels Països Catalans. La seva petició, però, va ser rebutjada a instàncies del Barça adduint el risc que suposava la proximitat de Madrid amb el front de guerra.

Deixant de banda aquesta anècdota, el cert és que el somni d’un futbol allunyat del negoci que defensava el president Antonio Ortega es va veure truncat fruit de la derrota republicana en la Guerra Civil. Com a metàfora d’aquesta desfeta, el camp de Chamartín, que havia estat escenari d’un gran nombre de demostracions militars i esportives de l’Exèrcit Republicà i que havia acollit partits d’una seixantena d’equips diversos procedents majoritàriament de brigades i cossos de la milícia, quedà pràcticament en ruïnes i es convertí en un camp de presoners controlat pel bàndol nacional. Amb el definitiu triomf franquista, el Madrid va posar punt final al seu convuls període republicà, va recuperar la seva condició de Reial i va tornar a mans conservadores assumint (especialment a partir del 1943, quan Santiago Bernabéu, que havia participat com a voluntari a la Guerra Civil enrolat a les files feixistes, va arribar a la presidència del club) una estreta vinculació amb el poder franquista.

Aquesta és, segurament, una de les principals raons per les quals el Reial Madrid no ha considerat mai, des de la fi de la Guerra Civil, Antonio Ortega com a president de l’entitat. Tota la historiografia madridista, incloent-hi la història oficial del club, passa per alt el període comprès entre el 1936 i el 1939, com si Juan José Vallejo i Antonio Ortega no haguessin ocupat mai la màxima responsabilitat del club de Chamartín.

I és que Ortega no només contradeia els valors conservadors tradicionals de les elits vinculades al club fruit de la seva militància republicana i comunista, sinó que també va tenir una ferma oposició a una qüestió tan apreciada per aquestes com és el cas de les curses de braus. Curiosament, Ortega va encapçalar, el 1937, un moviment que pretenia abolir la tauromàquia, entre altres raons perquè considerava que la majoria de toreros eren de dretes i perquè el gruix de les grans ramaderies estaven situades en territori nacional. Tot i el fracàs a llarg termini de la seva estratègia, el cert és que la zona republicana no va acollir cap cursa de braus durant els anys 1938 i 1939. Menys èxit va tenir el coronel Ortega en la seva voluntat d’erradicar els jocs amb apostes, com per exemple els que tenien lloc en canòdroms o frontons, ja que la seva idea posava en qüestió importants ingressos també per al Govern republicà en un moment de gran necessitat de recursos fruit dels esforços econòmics esmerçats en la guerra.

Un gran estadi per a un gran equip
Dos darrers apunts per completar la personalitat singular del personatge, i és que, al marge de la seva activitat esportiva al capdavant del Madrid i de les seves accions moralitzants contra les curses de braus i les apostes, Ortega va exercir també de col· laborador periodístic a la prestigiosa revista Cuadernos de Madrid, editada per l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes, un fet que deixa en evidència els retrets que algunes publicacions feixistes li havien fet acusant-lo d’analfabetisme i d’escàs bagatge cultural. L’altre apunt: tant Ortega –que no existeix en la història oficial del club– com Santiago Bernabéu –que té totes les hagiografies– coincidien en una cosa: la voluntat de construir un gran estadi per al Madrid. Un desig manifestat pel coronel republicà (“El Madrid [...], i jo intentaré que sigui així, ha d’aconseguir el millor camp esportiu d’Espanya, l’estadi més important. Madrid, que ha guanyat la seva capitalitat, ha de tenir tot allò que posseeixen altres ciutats que han estat més frívoles amb relació a la guerra. Tots, doncs, hem d’ajudar el gran club” declarava, el 1938, en l’esmentada entrevista a Blanco y Negro) que, paradoxalment, va acabar materialitzant l’excaporal franquista.