Santiago Bernabéu: una llotja amb molt poder

Bernabeu és considerat el creador del gran Reial Madrid. Durant els 35 anys de la seva presidència, sense sotmetre's mai a unes eleccions democràtiques, i amb l'ajut de personatges de pes del règim, va construir el club de futbol més poderós d'Europa, una entitat esportiva que representava internacionalment els valors de l'Espanya franquista

Bernabéu brinda amb Alfredo Di Stefano en un acte públic, el 1967. Ell i Raimundo Saporta van fer servir els seus contactes per arrabassar el jugador al Barça
Bernabéu brinda amb Alfredo Di Stefano en un acte públic, el 1967. Ell i Raimundo Saporta van fer servir els seus contactes per arrabassar el jugador al Barça FDM/APPS
1 de juliol del 2016 a les 00:00
Guardar a favorits

Des del primer moment en què rep l’encàrrec de dirigir el Reial Madrid, el 15 de setembre del 1943, Santiago Bernabéu té molt clar on vol anar, quin és el seu objectiu final i quins són els moviments previs per assolir-lo. El patriarca blanc sabrà envoltar-se dels homes clau en tot moment i substituirà les peces inservibles quan li calgui. A la llotja del camp de Chamartín, ben aviat rebatejat amb el seu nom, es produirà una concentració de poder mai vista. És la llotja de Bernabéu.

La primera junta directiva

Bernabéu arriba a la presidència blanca per encàrrec del general José Moscardó, màxim responsable esportiu en el primer franquisme, arran de la crisi desfermada pel polèmic 11 a 1 del Madrid sobre el Barcelona a la semifinal de Copa del 1943. Hi ha relleu presidencial forçós als dos clubs i en el cas blanc la persona escollida és ell, exjugador i home de confiança del club. Demanarà l’excedència del seu càrrec de funcionari del Departament de Classes Passives del Ministeri d’Hisenda i consagrarà la seva vida a engrandir la llegenda del Reial Madrid.

En la composició de la seva primera junta directiva, Bernabéu desplega amb nitidesa les seves intencions. No se n’amagarà mai. Per a les vicepresidències escull primer un militar, el tinent coronel Fernando Cárcer Disdier, perfectament situat en els àmbits de poder com a ajudant de confiança que havia estat del general Muñoz Grandes a la División Azul, i segon el director general del Ministeri d’Hisenda, Francisco Gómez de Llano, després elevat a ministre (del 1951 al 1957).

El secretari de la nova junta serà un rellevant notari madrileny, Luis Ávila Pla (l’encarregat d’executar el repartiment de béns d’Alfons XIII en benefici de Don Joan de Borbó), i el càrrec de tresorer recaurà en un alt funcionari del Cos Pericial de Comptabilitat de l’Estat i delegat del Tribunal de Comptes, Luis Corrales Ferrás. Entre els que completen la primera directiva de Bernabéu cal citar dos noms més: Francisco Aylagas Alonso (director general de Presons) i Pedro Méndez Cuesta (arquitecte de l’Ajuntament de Madrid). A més, Bernabéu distingeix un altre militar rellevant amb la presidència d’honor del club: el general de divisió Eduardo Sáenz de Buruaga Polanco, amic de Franco, colpista al nord d’Àfrica i governador militar de Madrid el 1939.

Objectiu núm. 1: construir un nou estadi

En aquells temps, Bernabéu ja portava de cap el que havia de ser la clau del ressorgiment del club: l’edificació del nou Chamartín, ja que els ingressos dels clubs de futbol depenien llavors exclusivament de la capacitat dels estadis i del nombre d’abonats. Quan encara no feia dos mesos de la seva arribada a la presidència, Bernabéu ja havia posat en marxa el projecte. Calien terrenys, calia pressupost per comprar-los i calia finançament per construir el nou estadi. Eren moments de penúries econòmiques, d’aixetes tancades per als crèdits i d’enormes dificultats per obtenir les matèries primeres imprescindibles per a un projecte d’aquesta volada. Però res no va frenar Bernabéu.

Quan encara no feia dos mesos de la seva arribada a la presidència, Bernabéu ja havia posat en marxa el projecte de construir un nou estadi

La zona on se situava el vell Chamartín estava afectada pels plans de reconstrucció de la capital espanyola, però el club va aconseguir dos terrenys propers al passeig de la Castellana, que costaven tres milions de pessetes. Tal com explica Carles Torras a La historia oculta del Real Madrid, els propietaris no van poder esperar i aprofitar les plusvàlues que resultarien de la urbanització de la zona i pràcticament van haver d’acceptar el preu que va fixar el Madrid. Una tercera part del cost dels terrenys es va finançar amb el que va rebre el club per expropiacions dels terrenys del vell Chamartín i l’objectiu prioritari va esdevenir l’obtenció dels altres dos milions, segons explica Luis M. González.

Moltes entitats bancàries no veien clara la rendibilitat del projecte i el Madrid va patir per aconseguir el préstec fins que va aparèixer el Banc Mercantil i Industrial, controlat per la Falange. La comissió que va designar Bernabéu per al nou estadi la formaven els arquitectes Méndez Cuesta (personatge clau en tota aquesta operació des del seu càrrec a l’Ajuntament de la capital), Javier Barroso Sánchez-Guerra (que a més era el president de la Federació Espanyola de Futbol, però també l’arquitecte de la nova seu del Ministeri de Justícia i especialitzat en la construcció de casernes de la Guàrdia Civil) i Pedro Muguruza, màxim responsable de la construcció del Valle de los Caídos. Per acabar d’arrodonir la jugada, l’edificació del nou estadi es va adjudicar a l’empresa Huarte y Compañía, que era la mateixa que construïa l’obra faraònica del franquisme, i això explica que en uns moments de penúria no hi faltessin el ciment, el ferro i els altres materials imprescindibles per edificar el nou camp del Reial Madrid.

Subvencions públiques directes

Amb l’inici de les obres, Bernabéu va fer la primera remodelació del seu centre de poder, la llotja presidencial. Entre les noves cares destacava José Velázquez Rodríguez (director del Crédit Lyonnais de Madrid), Alfredo Oñoro (directiu del Mercantil) i Manuel Vila Gárriz, futur director de l’Institut Espanyol de Moneda Estrangera i, per tant, un home clau en l’obtenció de divises. Quedava encara la part més cara de l’operació del nou Chamartín: pagar les obres. De nou, va trobar la col·laboració del Mercantil, que va dur a terme unes emissions d’obligacions que els seguidors madridistes van adquirir amb gran èxit. Anys després, amb el Madrid ja convertit en el gran equip d’Espanya, sí que s’han documentat subvencions públiques directes, com la que figura al llibre citat de Carles Torras: un taló de compra de bons, per valor de 980.000 pessetes, per part de la Delegació Nacional d’Esports "con destino a las obras de la Ciudad Deportiva del Real Madrid y para la iluminación del estadio Santiago Bernabéu".

La construcció del que avui és l’estadi Santiago Bernabéu va adjudicar-se a l’empresa constructora que estava edificant el Valle de los Caídos

El nou camp de Chamartín es va inaugurar el 14 de desembre del 1947, amb capacitat per a 75.000 espectadors. Amb successives ampliacions va arribar a acollir-ne 125.000 i l’any 1955 ja va ser rebatejat com a estadi Santiago Bernabéu. Amb el nou Chamartín dempeus, el discurs insistent de les autoritats de l’esport franquista des del 1939, que consideraven primordial la necessitat de construir un "Estadio Nacional" (a Madrid, és clar) que pogués equiparar-se al londinenc Wembley, va emmudir. Amb el nou Chamartín, la capital espanyola ja tenia el seu gran estadi i a partir del 1948 el Reial Madrid ja disposava de la seva màquina de fer diners.

Objectiu núm. 2: crear un equip invencible

El president Bernabéu ja pot endegar la segona gran tasca: la construcció d’un equip invencible. És el moment idoni per a una nova remodelació de la directiva, on apareixen més personatges curosament seleccionats. Situa al seu costat, com a vicepresident, qui havia estat el seu predecessor al Madrid, Antonio Peralba. Encarrega l’administració quotidiana del club al secretari de la Federació Espanyola de Futbol, incorpora a la junta Benito Pico, futur president de la Federació Espanyola de Futbol i també l’exfutbolista Pablo Hernández Coronado, bon coneixedor de tots els racons foscos del futbol. En remodelacions posteriors hi arribaran també José María Troncoso Sagredo, cap d’Estat Major de l’Exèrcit i Álvaro Bustamante y Polo de Bernabé, militar, marquès de Villatorre i més endavant membre del Comitè de Competició del futbol. Perquè aquesta serà una altra característica de la llotja presidencial: quan se’n surt, els col·laboradors més valuosos són resituats en centres de poder esportiu des d’on poden continuar aportant serveis a l’entitat blanca.

Saporta, el sefardita avergonyit

Però el gran èxit de Bernabéu serà el fitxatge, l’any 1952, d’un jove que revolucionarà el club i el farà una màquina d’eficàcia als despatxos: Raimundo Saporta Namias. Saporta va ocultar sempre els seus orígens i va mantenir fins a la mort que havia nascut a París, de pare espanyol i mare francesa. En realitat, segons ha documentat la investigació de Fernando Arrechea i Víctor Martínez Patón, era descendent directe d’una familia de jueus expulsats d’Espanya el 1492, havia nascut l’any 1926 a Istanbul i havia arribat a Madrid fugint de l’ocupació nazi de París. El 1952 col·labora en un torneig de bàsquet de les noces d’or del Reial Madrid i la seva gestió és tan brillant que Bernabéu el fa directiu aquell mateix any. Mai més abandonarà el club: serà comptable, tresorer (1953), vicepresident (1962) i finalment qui dirigirà la traumàtica transició posterior a la mort de Bernabéu (1978). Des del seu despatx al Banc Exterior d’Espanya controlarà tots els contactes nacionals i internacionals que portaran a l’èxit el Reial Madrid.

Un conservador anticomunista... i monàrquic

Santiago Bernabéu de Yeste (Almansa, 1895 – Madrid, 1978) era un personatge d'ordre, d'ideologia conservadora, enemic de les diferències regionals dins d’Espanya i que es definia com “un liberal anticomunista”. A la guerra civil, amb 43 anys fets, es va allistar voluntari a la División 150 del cos d’exèrcit de Navarra. “Fui cabo voluntario contra el comunismo, en la división que mandaba Muñoz Grandes, en la reconquista para España de la Cataluña independiente", va explicar.

El Madrid, sempre molt reial

Però era també un monàrquic convençut. Al llarg dels nombrosos desplaçaments per tot Europa, on el club acabarà viatjant com a ambaixador de l’esport i dels èxits espanyols, no oblidarà mai la consideració de reial i sempre tindrà present la possibilitat d'acontentar els membres de la casa reial espanyola. No es pot oblidar que el mateix Bernabéu va ser un dels selectes membres del club blanc que l’any 1920 van visitar el Palau d’Orient per rebre d’Alfons XIII la consideració de club “reial”. Un altre exemple: en les negociacions per a la creació de la Copa d’Europa, Bernabéu va exigir que la primera eliminatòria enfrontés el Madrid amb el representant suís, que era el Servette de Ginebra. Sense sorteig, directament. D'aquesta manera, el setembre del 1955 una delegació del Madrid amb Bernabéu i Saporta al capdavant van aprofitar el partit per viatjar fins a Lausana, on van ser rebuts per la família reial amb presència de Joan de Borbó i del seu fill Joan Carles.

Entre Saporta i Bernabéu, per exemple, ordiran tota l’estratègia per arrabassar Alfredo Di Stéfano al Barça. Per arrodonir les pressions al president blaugrana no tindran cap inconvenient a utilitzar l’Institut Espanyol de Moneda Estrangera (IEME), amb qui mantenen estreta relació des dels temps del directiu Manuel Vila. Encara més, el nou cap de l’organisme, Alejandro Bermúdez, també obtindrà el premi d’una cadira a la llotja de l’estadi blanc.

És l’èxit del Madrid fora de les fronteres el que segellarà la comunitat d’objectius entre el club i el règim de Franco. Ja l’any 1955, arran de la victòria a la Copa Llatina, un decret del cap de l’Estat atorga al Madrid la Gran Cruz del Yugo y las Flechas "por su primer gran éxito allende nuestras fronteras". En canvi, el Barça, que havia guanyat el mateix torneig dues vegades (el 1949 i el 1952), no havia obtingut cap condecoració.

Una cadira per a l'inspector d'hisenda

En la creació de la Copa d’Europa, el Madrid s’hi implica de valent i obté un èxit esclatant. Però tindrà en tot moment la benedicció i la protecció del Govern espanyol. Tan bon punt arriba Bernabéu a París, on s’han de consolidar les bases del nou torneig continental, rep el vistiplau de l’ambaixada: "Vostès facin el que calgui i no informin Madrid, jo ja faré un informe favorable", els va dir el comte de Casa Rojas. És una altra jugada rodona, perquè fins i tot les despeses del viatge i les gestions van anar a càrrec del mateix IEME. Tot és ja un assumpte d’estat al voltant del Reial Madrid.

Un any més tard, el nou gerent del club, Antonio Calderón es dirigeix així a la junta general de socis del Madrid: "Viva España y viva el Real Madrid son dos vivas que realmente es uno solo". En aquells moments apareixen cares noves a la llotja. L’any 1956, per exemple, s’hi incorpora Gregorio Paunero, un inspector d’Hisenda. Ell mateix explicaria com anaven les coses: "Un bon dia, quan sortia de l’oficina, em vaig trobar amb Bernabéu que em va dir que l’endemà em presentés al club, que em faria directiu". I afegeix que en la primera reunió de junta el president el va presentar així: "Incorporem un funcionari d’Hisenda que ens serà molt útil si els futbolistes tenen problemes amb els seus ingressos". Un altre flanc ben cobert.

Bernabéu va passar els seus últims dies amargat per no haver pogut enderrocar el nou estadi Bernabéu per fer-hi un gratacel i construir un altre estadi a Fuencarral

Des de la llotja de poder tentacular que ha teixit Bernabéu s’arriba on calgui. Quan l’any 1956 fitxa el francès Raymond Kopa i li cal deixar lliure una plaça de futbolista estranger, el Madrid reclama i aconsegueix que Di Stéfano sigui nacionalitzat espanyol. Quan l’any 1958 fitxa l’hongarès Ferenc Puskas, Saporta encara se supera i li obté la nacionalitat espanyola d’un dia per l’altre. Quan a finals del 1960 el Madrid cau eliminat per primera vegada a Europa, i el seu botxí a més és el Barça, els homenatges es disparen per totes bandes.

Objectiu núm.3: la torre blanca

Però aquesta estreta relació tindrà un trencament contundent amb un Bernabéu ja amb 78 anys a qui li fallarà aquesta vegada el seu olfacte i les seves relacions privilegiades amb el poder. El seu últim i faraònic projecte fracassarà. L’any 1973 el patriarca blanc presenta el projecte d’un nou estadi. Pretén derruir el camp de Chamartín que porta el seu nom per construir-hi un complex urbanístic comercial que estaria presidit per un gratacel de 70 pisos. L’anomenen la Torre Blanca. A canvi, edificaria el nou Bernabéu a l’antic municipi de Fuencarral, totalment cobert i amb totes les places assegudes. No cal dir que l’operació produirà també importants plusvàlues.

Amb la mediació d’Alfons de Borbó, Saporta aconsegueix portar la presentació detallada del projecte i totes les maquetes al mateix palau d’El Pardo, on Doña Carmen hi reacciona favorablement, però en canvi Franco manté un silenci sospitós. L’endemà, Saporta rep una trucada amb un missatge que li fa arribar el mateix dictador: "No presentin el projecte perquè els titllaran d’especuladors". Allò va ser el tret de sortida d’una campanya furibunda en contra de la Torre Blanca. L’alcalde de Madrid, Carlos Arias Navarro, es va mostrar contundent: "Edificar on ara hi ha el Bernabéu està totalment prohibit per la llei, com ho està l’assassinat". Els articles contra el projecte van aparèixer com bolets. Entre els més durs hi havia el que va signar a l’ABC Lluís Pascual Estevill. El seu to agressiu era un fet inesperat per a un Reial Madrid acostumat a la impunitat i la protecció del règim. Com a cop de gràcia, en aquelles dates Arias Navarro va ser ascendit a ministre de Governació. El projecte estava ferit de mort. Quan Saporta en va fer la presentació pública, el va definir com "un somni".

Sense veure feta realitat la seva Torre Blanca, Santiago Bernabéu va morir el 2 de juny del 1978, pocs dies abans d’arribar als 83 anys. Bona part dels seus últims temps a la presidència, amargat pel que li havia semblat una traïció amb el seu projecte final, els va passar lluny de Madrid, a Santa Pola (Baix Vinalopó). Per al club blanc eren també temps de canvi i d’adaptació a marxes forçades als nous aires de la Transició. La successió la va dirigir el fidel Saporta, amb una premissa que va fer realitat: aconseguir la proclamació automàtica d’un únic candidat de consens perquè, va dir, “unes eleccions no són desitjables”. Però la llavor del centre de poder de la llotja del Bernabéu on es reunien totes les forces útils de l’Administració, allò que el president de l’Atlètic de Madrid Jesús Gil arribaria a definir com "l'escenari modern de les caceres del Caudillo", ja havia arrelat.

Per saber-ne més
  • García candau, julián. Bernabéu, el presidente. Madrid: Espasa Calpe, 2002.
  • Pasamontes, juan carlos. Todos los jefes de la Casa Blanca. Madrid: Pearson Educación, 2003
  • Torras, carles. La historia oculta del Real Madrid. Barcelona: Ediciones Temas de Hoy, 2013

Aquest article es va publicar en el número 170 del Sàpiens (juliol 2016)