Barcelona. Dimarts, 8 d’octubre del 1940. Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya, és a Barcelona, on ha arribat cinc dies abans. Un any i vuit mesos enrere, davant l’arribada de l’exèrcit franquista a la capital catalana, havia marxat de la ciutat en direcció a França. Companys mai no s’imaginaria que tornaria tan ràpid a la seva terra, i menys encara en una situació tan deplorable. Castigat psíquicament i físicament per les policies alemanya i espanyola, sense tenir notícies del seu fill, Lluís, i lluny de la seva esposa, Carme Ballester, Companys sap que el seu futur immediat no és gens prometedor. Franco ha decidit que sigui sotmès a un consell de guerra sumaríssim d’oficials generals i sigui executat a Barcelona. És acusat d’haver actuat contra el triomf del Glorioso Movimiento Nacional, d’instigar a favor del desordre públic, de donar armes a elements extremistes i, a més a més, se’l titlla de comunista i de maçó. Des del dia 5 d'octubre roman a la presó del castell de Montjuïc. Aquest tipus de judicis ràpids imposaven que els processats havien de romandre en estat d’incomunicació absolut. No podia, per tant, demanar ajuda de ningú. Només tenia dret a disposar d’un defensor, militar, naturalment, que en termini de quatre hores havia de redactar l’escrit de la defensa. Però, a diferència d’altres processats, ningú no es va dirigir a Companys perquè aquest pogués escollir el seu defensor.

Un soldat de la Capitania General notifica a Colubí que ha d'exercir d'advocat de Companys
Lluny de Montjuïc, a l’Eixample de Barcelona, concretament al carrer de Muntaner, el capità d’artilleria Ramon de Colubí i de Chánez i la seva esposa, Mercedes Recoder González, ignoren la presència de Companys a la ciutat. De fet, ho ignora la pràctica totalitat de la població, incloses les germanes del president, Ramona i Neus, que vivien a Barcelona. A les deu del vespre, un soldat de Capitania General es persona al domicili dels Colubí per lliurar una notificació que està encapçalada per un “Reservado” prou misteriós. La nota diu: “Para su conocimiento y efectos oportunos le participo que ha sido Vd. nombrado para ejercer las funciones de defensor en la causa que se sigue a LUIS COMPANYS JOVER, de la que es Juez Instructor del Exemo. Sr General D. Ramón de Puig Ramón, toda vez que le ha correspondido en turno, quedando sin efecto su anterior designación para defensor de SANTIAGO PÉREZ SACRISTÁN, por haber padecido error en el nombramiento. Dios guarde a Vd. muchos años. Barcelona, 8 de octubre de 1940”.

Efectivament, el capità Colubí, del Regiment d’Artilleria núm. 44, havia estat assignat, només un dia abans, defensor del mencionat Santiago Pérez. De cop i volta, però, havia de deixar el cas per a ocupar-se’n d’un altre que, pel to de la nota, denotava certa urgència. Ramon de Colubí guarda originals d’aquella notificació. Mentre repassa el text recorda que en un primer moment no va saber identificar el seu defensat. “En aquell primer instant no vaig caure en qui era. No sabia que Companys hagués estat detingut i portat a Espanya. Quan vaig reaccionar vaig dir a la meva dona: "Déu n’hi do la que m’ha caigut a sobre!”.

L’endemà, el dimecres 9 d’octubre, al matí, Ramon de Colubí es presenta a Capitania General per consultar el sumari contra el president de la Generalitat. “No era massa voluminós”, recorda. Després de repassar l’acte de processament dictat pel jutge que instruïa el cas, el general de brigada Ramon de Puig Ramon, i l’escrit de qualificació provisional del fiscal, Enric de Querol i Duran, Colubí ha de redactar l’escrit de la defensa en només “unes hores”. Sense temps per perdre, Colubí es dirigeix al castell de Montjuïc per a entrevistar-se amb Companys.

La primera trobada
“Em vaig presentar i li vaig explicar qui era i què havia de fer. Li vaig recordar que, tot i estar en el bàndol oposat al seu, també havia estat pres en aquelles mateixes parets. Li vaig deixar clar que tot i les nostres diferències ideològiques, faria tot el possible per a salvar-lo.” Colubí recordava un Lluís Companys tranquil, serè, un comportament que es mantindrà inalterable fins al darrer minut. Recordava, fil per randa, les primeres paraules del seu defensat: “Em va explicar que era president de la Generalitat de Catalunya, que havia estat a França buscant el seu fill, molt delicat per una malaltia mental, i que tenia una autèntica obsessió per trobar-lo. Em va confessar que si no fos pel seu fill, hauria marxat cap a Amèrica, però que la policia alemanya l’havia detingut i lliurat a l’espanyola. Em va narrar els mals tractes que va rebre a Madrid, però també em va assegurar que d’ençà havia arribat a Montjuïc, i estava en mans de militars, se l’havia tractat com una persona. Aquestes van ser les seves primeres impressions”.

Colubí, que en vuit mesos defensaria unes cent cinquanta persones, recordava que tots els processats tenien una ansietat comuna: posar-se en contacte amb la seva família: “Em vaig oferir d’anar a veure les seves germanes. Companys em va donar les seves adreces corresponents i em va agrair el gest”.

Després del primer contacte amb Companys, el capità Colubí va escriure “a mà” l’escrit de qualificació provisional de la defensa. Ho va fer a casa seva. Tot va anar molt ràpid, massa segons ell, “però s’havia de fer així. No hi havia més remei”. Abans de lliurar el document al Jutjat Militar, Colubí visità les germanes de Companys, tal com havia promès. “Els vaig dir que era el defensor del seu germà i, com era d’imaginar que el volien veure, que jo mateix tramitaria els permisos oportuns perquè poguessin entrar al castell.” Aquest acte humanitari, però, va ser durament censurat pels seus superiors, obstinats que el processat estigués totalment aïllat de l’exterior. Colubí rememorava aquells instants de tensió: “A Capitania, un coronel d’Estat Major, que ara no en recordo el nom, em va etzibar un gran escàndol, i no em va autoritzar que la família veiés Companys. Jo li vaig respondre que no sabia què havia fet ell durant la guerra, però que a mi m’havien empresonat un any i mig i, en aquestes condicions, no hi ha desig més gran que poder veure la família. Al final, el coronel va entrar en raó i va permetre la visita”.

Un cop enllestit l’escrit de qualificació provisional de la defensa, Colubí visita diàriament Companys. Aquest li agraeix novament tot el que fa per ell i, sobretot, que hagi fet possible que Ramona i Neus Companys, hagin pogut anar a Montjuïc. Ho faran diverses vegades. Una vegada li porten, a petició del seu germà Lluís, una ampolla de xampany, que guarda, com veurem, per a una ocasió ben especial.

La indignació de Colubí
Ramon de Colubí s’indigna davant la falta d’elements a favor de la defensa. I no s’ho calla: “Mai no he tingut pèls a la llengua a l’hora de dir les coses. De la mateixa manera que vaig tenir l’enganxada amb el coronel, també em vaig queixar de la manera com es feien les coses, de l’absurd que era tot allò. Sabia que a mi em tocava cobrir les aparences perquè el procés a Companys semblés del tot legal, quan tots sabíem que allò responia a una ordre concreta del general Franco perquè Companys fos afusellat”. En l’escrit de qualificació provisional, Colubí demana una pena de vint anys i un dia a trenta anys de reclusió major per Companys com a responsable d’oposició a la rebel·lió militar, però en cap cas calia inculpar-lo de las “circunstancias agravantes apreciadas por el Sr. Fiscal” i, en canvi, sí que s’havia de tenir en compte, com a atenuants, “su deseo de oponerse a los desmanes que en zona roja se cometieron”.

Colubí negava que Companys hagués autoritzat o consentit “el reparto de armas que con profusión se hizo en esta Ciudad [per Barcelona] entre elementos extremistas e integrantes del Frente Popular y con las que hizo frente al Ejército Nacional” o que el govern de la Generalitat hagués promocionat “una era de salvajes crímenes, asesinatos, robos, saqueos y depredaciones de toda clase a la que el procesado toleró no oponiendo medio eficaz alguno para evitarlas, ni mucho menos para reprimirlas”, tal com es llegeix en l’escrit del fiscal.

Colubí: “Dins la idea de l’Espanya nacional, Companys era un enemic”
Ramon de Colubí informa en tot moment Companys del desenvolupament de la causa. Li llegeix l’escrit que ha preparat per a la defensa. Tots dos sabien, però, que els atenuants presentats per Colubí difícilment tindrien conseqüències positives per al president de la Generalitat de Catalunya. El 2003, l'any que vam parlar amb Ramon de Colubí -63 anys després del judici-, aquest tenia ben clar que Companys no era mereixedor de la pena capital: “Jo, pel fet de ser el seu defensor, tampoc no podia dir que era del tot innocent perquè va actuar contra el Movimento Nacional i, per tant, no podia demanar-ne l’absolució, però hi havia un seguit d’atenuants, sobretot basats en les gestions que va fer”. Colubí té ben clar que Companys va morir per catalanista i no pas per instigar cap desordre social: “El problema és que dins la idea de l’Espanya nacional, Companys era un enemic”, conclou.

El diumenge 13 d’octubre, a l’Orden General de la IV Región Militar, publicada a Barcelona, s’anuncia la celebració del consell de guerra contra Companys per l’endemà mateix, el dilluns 14, a les deu del matí. A l’hora fixada i enmig d’una gran expectació, Companys va entrar a la sala de consells del castell de Montjuïc. Després de la lectura de l’apuntament per part del jutge instructor de les declaracions que Companys havia fet uns dies abans a la Direcció General de Seguretat de Madrid i les fetes durant la isntrucció, es van llegir les declaracions dels testimonis -sempre contràries als interessos de Companys- citats per jutjge i també els informes de FET y de las JONS, la Guàrdia Civil i la Prefectura Superior de la Policia, amb acusaciones personals fortes contra el processat. Després va venir el torn de la lectura dels documents aportats pel testimoni de Manuel Bravo Montero, on se citaven els noms de persones assassinades durant els primers mesos de la guerra. La defensa no va poder proposar cap dels molts testimonis que haguessin pogut declarar a favor de Companys, que haurien explicat que havia contribuït a salvar-los la vida. Ramon de Colubí tenia clar que ell mateix s’erigia en l’únic testimoni a la sala a favor de Companys.

El torn de paraula de Colibí
Després de la lectura de l’informe del fiscal, el capità Colubí pren la paraula. “Vaig llegir la defensa escrita, però, entremig, vaig oferir la meva visió personal, explicant que Companys havia defensat molta gent. Vaig parlar del meu cas, oferint-me com a testimoni. La meva intervenció va durar uns deu minuts, però de la part que no estava escrita, no crec que el taquígraf en prengués constància”. Efectivament, la lectura de la defensa no va quedar registrada en cap document. L’escrit de Colubí se’l va quedar ell, i avui encara el guarda. Les paraules de Colubí van causar sensació a la sala. Alguns dels presents van expressar, amb veu baixa, la seva indignació per com es portaven les coses. Tot plegat era una mena de farsa dramàtica.

La sentència: "pena de Muerte"
Colubí ens va dir categòricament: “Indubtablement, tot allò era ben absurd, sense testimonis de la defensa. Crec que si el tribunal hagués estat format per persones com jo, la sentència hagués estat diferent”. Recordava un Lluís Companys molt serè i molt valent en les seves intervencions, “tot i que era ben conscient del que li cauria a sobre”. El consell només va durar una hora. Ja només calia esperar la lectura de la sentència. Al cap d’una estona, el tribunal va fer públic el veredicte: “Fallamos, que debemos condenar y condenamos al exPresidente del disuelto Gobierno de la Generalidad catalana, Luis Companys Jover, como responsable en concepto de autor por adhesión del expresado delito de rebelión militar, a la pena de Muerte”. El president de la Generalitat de Catalunya era condemnat a mort. Una de les darreres frases que havia pronunciat una estona abans a la sala agafaven volada: “La historia nos juzgará a todos en nuestra intención”.

Colubí envia un telegrama a Franco demanant la commutació de la pena
L’execució estava prevista per a l’endemà, dimarts 15, a l’alba. El capità Colubí, només conèixer la sentència, va anar a informar Ramona i Neus Companys del fatal desenllaç. Els va aconseguir un permís per a veure, aquella nit, i per darrera vegada, el seu germà. Abans, però, i a iniciativa pròpia, va fer el darrer intent per a salvar la vida de Companys: “Quan vaig llegir la sentència, vaig enviar un telegrama al general Franco per demanar-li que commutés la pena. Això no ho vaig fer saber a ningú. En tot cas, no vaig rebre cap resposta i ignoro què en van fer del meu telegrama. Potser no va arribar mai a Franco”.

Després d’acomiadar-se dels seus familiars, Lluís Companys demana que el visiti un capellà. Després de confessar-se, assisteix a missa. Colubí l’acompanya: “Recordo que va combregar i va ajudar en l’eucaristia. Jo no sé si Companys era maçó o no, però jo el veia com el típic català educat en un entorn catòlic”. Finalitzada la missa, Companys i Colubí passen l’estona xerrant. El seu defensor no se separa d’ell ni un sol moment. Companys li proposa compartir l’ampolla de xampany que li havien dut les germanes: “És un record difícil d’explicar -recordava Ramon de Colubí-. Companys va estar molt agraït amb mi i només em va demanar que lliurés una carta a les seves germanes. Aquella nit vam parlar de moltes coses mentre ens bevíem el xampany. Va ser una cerimònia especial entre dues persones, una de les quals sap que és a punt de morir”.

La comitiva fúnebre
Mentre esperava que claregés, la comitiva fúnebre va enfilar el camí cap al fossar de Santa Eulàlia, escenari habitual de les execucions al castell de Montjuïc. Un soldat amb una creu alçada encapçalava la marxa, seguit per dos soldats que il·luminaven el camí amb dos focus de gasolina. A continuació, Lluís Companys, que fumava una cigarreta, acompanyat de Ramon de Colubí i de dos sacerdots, i tancava la corrua el jutge militar, el governador del castell i alguna altra persona sense identificar.

"Quan vam veure que tothom era al seu lloc, li vaig fer una abraçada"
Colubí tenia gravat a la memòria aquest moment: “En sortir fora, jo el vaig acompanyar al fossar. Quan vam veure que tothom era al seu lloc, li vaig fer una abraçada. Ell em va correspondre. Ens vam acomiadar. Vaig anar en direcció al piquet d’afusellament. La qüestió era molt greu. Jo mai havia viscut una situació així”. Companys, recordava Colubí, “portava un vestit senzill, de color blanc, calçava espardenyes. Vaig observar com es descalçava. Després li van disparar. Va cridar “Per Catalunya!”, i va caure a terra, mort. No afusellaven una persona qualsevol, estàvem davant un personatge i un moment històrics”.

La mort del president Companys va ser silenciada per la premsa. Era una qüestió que ningú no s’atrevia a comentar públicament. Però l’actitud del capità d’artilleria Ramon de Colubí en el procés a Companys no va passar per alt als cent cinquanta processats que, entre l’octubre de 1940 i el juny del 1941, van demanar els seus serveis davant els tribunals militars: “A gairebé tots els vaig salvar, només van afusellar Companys i dues persones més”.

L’estiu de 1941, Colubí és destinat al Marroc. Al cap de sis mesos torna a Barcelona, i el 1947 l’ascendeixen a comandant. La seva destinació és Cartagena, però ja en té prou, de l’estament militar. Veneçuela l’espera. Se’n va a Caracas conscient que el record de Companys l’acompanyarà sempre més. Quan se li planteja si hauria acceptat algun homenatge o condecoració del Govern en temps de democràcia, Colubí apel·la a una frase emmarcada en algun indret de l’Acadèmia d’Artilleria de Segòvia: “Las honras no consisten en poseerlas, sino en haber llegado a merecerlas”.

En aquesta altra peça del web podeu veure a pantalla gran l'escrit que va redactar i llegir Ramon de Colubí en el consell de guerra. El trobareu transcrit, pàgina a pàgina.