Guerra civil i franquisme

El somni atòmic de Franco

Els secrets de la inquietant cursa nuclear franquista

29 de juliol de 2010
1 El secrets de la inquietant cursa nuclear franquista
Retall de la portada de 'La Vanguardia' del 23 de desembre de 1959 en què recull la trobada entre Franco i Eisenhower
Retall de la portada de 'La Vanguardia' del 23 de desembre de 1959 en què recull la trobada entre Franco i Eisenhower

Durant la dictadura, el franquisme va desenvolupar tecnologia nuclear amb finalitats potencialment militars. Un informe de la CIA desclassificat recentment als Arxius Nacionals dels Estats Units, a Washington, així ho afirma. La documentació va ser redactada el dia 17 de maig de 1974, i s'hi afirma textualment que "Espanya és un dels països d'Europa que mereixen atenció per la seva possible proliferació d'armes nuclears en els propers anys". Aquesta és la prova de la inquietud internacional que hi va haver en aquells anys per una possible aventura atòmica de l'Espanya franquista.

L'article, que es va publicar en el número 93 de la revista SÀPIENS (juliol 2010), fa un repàs de l'aventura nuclear espanyola, des de les primeres intencions durant la segona dècada dels anys quaranta fins al final de la dictadura, passant per la col·laboració de científics alemanys amb el franquisme després de la Segona Guerra Mundial o l'accident de Palomares.

2 Entrevista a Albert Presas
Albert Presas
Albert Presas

En quin moment neix l'interès del franquisme pel desenvolupament de l'energia atòmica?
Igual que en molts altres països, l'interès del règim per desenvolupar l'energia nuclear neix el 1945, immediatament després de tenir notícies de les bombes atòmiques sobre el Japó. Hi ha un grup de tècnics (enginyers i científics), la majoria d'ells militars, que ràpidament són conscients de les conseqüències d'aquest nou artefacte. Després d'informar-ne les autoritats, sobretot el general Juan Vigón (cap de l'Estat Major) i Luís Carrero Blanco, en aquell moment sotssecretari de Govern, posen en marxa una estratègia per controlar les mines d'urani que es coneixien al territori, iniciar altres prospeccions, recopilar tota la informació possible sobre el tema (amb l'ajut dels serveis secrets) i començar a establir contactes amb científics i especialistes estrangers. Aquests tècnics estaven ben connectats amb els principals centres de recerca europeus, ja que sovint ells mateixos havien estudiat i treballat allí.

Creu que Franco, més enllà del seu interès per l'energia atòmica per a usos civils, volia aprofundir en el seu ús militar?
Tot i que durant els anys vint i trenta del segle passat ja es treballava amb radioactivitat, especialment en la medicina, des d'un punt de vista d'estratègia política, és evident que la primera aplicació de l'energia atòmica fou militar. Després de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki van ser molts els països que es van interessar per aquesta tecnologia i en van valorar les possibilitats. Espanya no en va ser una excepció i es va iniciar en aquests estudis amb un discurs lligat als interessos i a la seguretat de l'Estat, a la seva capacitat d'independència política, etc. També condicionava aquest esperit l'aïllament que Espanya patia internacionalment. Per altra banda, al final dels anys quaranta hi va haver la primera crisi de Berlín; des de la perspectiva franquista, la presència de la Unió Soviètica a l'Europa de l'Est indicava la voluntat expansionista del comunisme. Tots aquests fets feien preveure una III Guerra Mundial i calia —deien— estar preparats per poder-se defensar. Aquesta situació fa que en aquesta primera etapa no es pugui diferenciar en absolut entre un interès civil i militar pel que fa als motius del règim. Aquest posicionament, però, no era exclusiu d'Espanya.


I les potències democràtiques europees tenien por que la dictadura franquista aconseguís energia atòmica per a usos militars?
Cal fer una reflexió general. L'energia atòmica, tant per a usos comercials i civils, com per a usos militars, és quelcom molt complex per la magnitud econòmica, per les seves exigències tècniques i per les implicacions polítiques i de seguretat que comporta. Per altra banda, la recerca nuclear amb finalitats militars mai no ha estat, amb l'excepció de la Unió Soviètica, una empresa d'un únic país. Els americans desenvoluparen el seu primer programa amb l'ajuda dels governs del Canadà i la Gran Bretanya; França, del Govern d'Israel i, per tant, Israel de França; la Xina, amb l'ajut de la Unió Sovètica; l'Índia, amb el suport de França, etc.; per no citar exemples més actuals. És a dir, un programa d'aquest tipus implica certa complicitat de diversos països. Si tot això ho situem en un moment de la història europea tan crític com foren els anys cinquanta i seixanta (la guerra de Corea del 50 al 53, la revolució del 56 a Hongria, la crisi de Suez del mateix any, el permanent problema alemany, més tard Cuba, etc.), veiem que hi ha un escenari polític molt inestable amb un equilibri molt fràgil.

 

LVG19591223 001


I tot això amb dos blocs antagònics i enfrontats.
Efectivament. Tot això feia que molts països estiguessin temptats de cercar la seva independència de decisió política, disposant d'armament atòmic o almenys de tenir la capacitat de poder disposar-ne en el menor temps possible. Aquestes eren, però, investigacions que no podien portar en els seus països, precisament pel control i les pressions americanes. En aquest context, tot i que oficialment podria ser observada de manera crítica, Espanya es convertia en un aliat interessant pel fet d'estar fora del control directe dels americans, ja que no formava part de l'OTAN i no havia signat el Tractat de No Proliferació. Aquestes mateixes democràcies valoraven, si més no de manera no gaire negativa, el fet que el règim franquista, per ser una dictadura, oferís una perspectiva d'estabilitat política a llarg termini, quelcom fonamental per a projectes d'aquest tipus. Gran part de la col·laboració amb França, Alemanya, Itàlia, Suïssa, (països que, certament, no col·laboraren amb la mateixa intensitat i intensions amb Espanya) s'ha de considerar des d'aquesta perspectiva. He de dir que els americans sempre van saber què es feia a Espanya (o ho sospitaven).

Quins van ser els principals encerts i els principals errors del procés atòmic espanyol?
Parlar d'encerts i errors amb projectes d'aquesta envergadura i amb tantes implicacions, és molt difícil i segurament no ens posarem mai d'acord. Però sí que es poden fer una sèrie de consideracions. Primer, el programa atòmic espanyol dels anys que aquí considerem s'ha de situar en el moment històric que li correspon; és a dir, en una etapa molt difícil del franquisme. Políticament, la repressió era molt dura; hi havia l'autarquia o almenys el seu esperit, que acabà arruïnant el país; una censura i un discurs polític que impedia qualsevol generació intel·lectual que no fos la del règim mateix. Pel que fa al teixit científic i universitari del país, era molt pobre, per no dir gairebé inexistent (conseqüència de la guerra civil, per la manca històrica d'una tradició científica estabilitzada). La capacitat industrial del país tampoc no podia en els seus inicis afrontar una empresa d'aquest tipus.

Aquest seria a grans trets el context històric, però quines eren les exigències d'un programa com aquest per a un estat com Espanya, i això tant si es perseguien objectius militars com civils?
La necessitat de modernització tècnica, científica i industrial; la necessitat de col·laboració amb els centres científicament més avançats de tot el món; la incorporació de formes i sistemes de treball molt exigents pel que fa a criteris de qualitat; la formació de generacions de tècnics i científics capaços de participar i gestionar el desenvolupament d'aquestes tecnologies, etc. Aquesta va ser en gran part la funció de la Junta de Energía Nuclear. Allà s'han format les generacions de científics que més aviat es van incorporar al debat internacional (al voltant de la física, la computació, algunes disciplines mèdiques) i que van incorporar estàndards internacionals pel que fa a la recerca científica. Hi hagué un aprenentatge de producció que possibilità la creació d'una indústria de serveis i de sistemes capaç de proveir de tots els components una central nuclear (menys el nucli del reactor). Quantificar tot això és impossible; tampoc no sé si tindria sentit debatre quines haurien estat les altres possibilitats per arribar als mateixos resultats.

Hi va haver enginyers nazis que, després de la Segona Guerra Mundial, van col·laborar en els projectes nuclears espanyols?
Alguns dels responsables del programa espanyol tenien formació alemanya; d'altres eren germanòfils. Això va facilitar tota una sèrie de relacions entre els dos països. A les acaballes dels anys quaranta hi ha un esforç decidit del règim franquista per incorporar tècnics alemanys a les empreses de l'INI i als centres de recerca del CSIC. En un moment en què Alemanya ha estat derrotada, ocupada pels aliats i amb molta recerca tecnològica i científica prohibida per la seva implicació amb l'Exèrcit de Hitler, fou relativament fàcil captar un nombre important d'especialistes (uns dos-cents), alguns de molta categoria, que s'incorporaren a empreses com Bazán, Cetme, Hispano de Aviación. Alguns havien tingut càrrecs de molta responsabilitat en la indústria d'armament de l'Alemanya nazi. Pel que fa al programa espanyol, hi havia una forta vinculació amb Werner Heisenberg i Karl Wirtz, significats protagonistes de l'esforç nazi per aconseguir la bomba atòmica.

L'accident de Palomares, del 16 de gener del 1966, va ser un moment clau dins de la carrera nuclear a l'Estat espanyol. Quaranta-quatre anys després, pel que fa a Palomares, ho sabem tot?
L'accident de Palomares va ser considerat un accident extremadament greu per part de les autoritats americanes. El mateix dia, els americans imposaren una estricta censura que fou acceptada pel Govern espanyol, després de rebre compensacions econòmiques. Aquesta censura, que en part es manté encara per part del Departament d'Energia americà, ha provocat que no se sàpiga què va succeir realment (fins i tot, es va sospitar que hi havia una cinquena bomba encara per recuperar) i quines foren les conseqüències epidemiològiques per a la població i tots aquells que van participar els primers dies en les tasques de neteja: guàrdies civils, militars, inspectors, metges, etc. L'any 2006 el Govern americà es va comprometre a pagar part de les tasques de descontaminació de la zona. Hi havia un acord entre ambdós governs per fer-se'n càrrec, que fou renovat el 1997 i que implicava el seguiment i l'anàlisi mèdica anual de la població de Palomares. Això vol dir que en absolut no és una situació que estigui del tot controlada.

Es pot establir algun paral·lelisme entre la recerca atòmica del franquisme i els actuals intents de països com Corea del Nord o l'Iran?
Anem per parts. El cas de Corea del Nord té un component especial, que és la voluntat del mateix país d'un aïllament extrem, traduït en la desconfiança envers la resta del món, i que dins d'aquesta òptica exigeix un mitjà contundent de defensa. A més a més, el problema de Corea del Nord ha estat el de la proliferació, exemplificat amb la col·laboració amb el Pakistan. Crec que el cas més semblant pot ser el de l'Iran.

Anem, doncs, cap a l'Iran.
Les circumstàncies que feien que el règim de Franco fos sospitós de tenir intencions militars pel que fa a l'energia atòmica es donen també en el cas iranià: disposar de jaciments d'urani, disposar d'un mínim d'equipaments tècnics (reactors ràpids i plantes pilot per a l'enriquiment de l'urani) i l'ajuda que podria tenir d'altres països (en aquest cas especialistes de l'antiga Unió Soviètica que es quedaren sense feina amb la desaparició del país). La possible inestabilitat del règim, la lluita dels diferents grups que el componen i el fet d'haver abandonat el Tractat de No Proliferació Nuclear afegeix un risc d'imprevisió política molt preocupant. Igualment, com en el cas espanyol, hi ha la capacitat tècnica i el fet de disposar de centrals nuclears. Des de la perspectiva històrica, els països que dominen la tecnologia nuclear, és a dir que disposen de centrals nuclears, tenen el coneixement (que no vol dir la capacitat de producció) per produir armament nuclear. És cert, com es diu, que una central no és una bomba, però sí que sovint és el camí més curt per obtenir-ne. En el cas de l'Iran, s'hi afegeix la pressió d'una zona on hi ha altres països que disposen d'armament nuclear com és Israel, l'Índia i el Pakistan.

Subscriu-t'hi

Portada 194

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada 194

1968: quan la guerra del Vietnam va sacsejar el món

Ens endinsem en les mobilitzacions estudiantils de caràcter global contra el conflicte que van donar peu a l'eclosió de moviments com l'ecologisme o el feminisme

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto