Els devastadors efectes de les bombes atòmiques llançades per l’exèrcit nord-americà a les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki l’agost del 1945 no van passar desapercebuts a les autoritats franquistes.

El sotssecretari del govern de Franco, Luis Carrero Blanco, cap de l’Estat Major; el ministre de l’Aire del moment, el general Juan Vigón, i un enginyer de l’Armada, José María Otero Navascués, van prendre bona nota dels efectes de la mortífera arma i van iniciar el que podríem denominar 'projecte nuclear espanyol'.

L'objectiu: defensar Espanya davant possibles atacs exteriors
En una època d’inestabilitat internacional, l’objectiu era desenvolupar tecnologia nuclear per defensar Espanya davant possibles atacs exteriors, que es resumien en un hipotètic enfrontament amb Anglaterra per l’anhelat control del penyal de Gibraltar, i més endavant amb el regne del Marroc pel temor espanyol de perdre territoris africans com el Sàhara, Ceuta i Melilla.

Espanya i els Estats Units acabaren signant, el juliol del 1955, dins del programa 'Àtoms per a la pau', un conveni que incloïa un acord de cooperació nuclear segons el qual el govern de Franco rebia un crèdit de 350.000 dòlars, per obtenir el primer reactor nuclear amb finalitats civils i sempre sota la tutela dels americans. Aquell mateix any, una comissió nord-americana va visitar l’Estat espanyol, i, en un nou informe adreçat al Senat dels Estats Units, s’assegurava que Espanya era el cinquè país del món pel que fa a coneixements sobre física nuclear.

El 27 de desembre del 1958, Franco inaugurava a la Ciutat Universitària de Madrid el Centre Nacional d’Energia Nuclear Juan Vigón —havia mort el 1955—, on s’instal·là el primer reactor d’investigació que funcionava amb petites quantitats d’urani enriquit dels Estats Units. L’almirall Carrero Blanco estava emocionat davant els progressos científics i va atorgar grans quantitats de diners per continuar la cursa. Aquestes maniobres eren seguides pels nordamericans.

El 20 de juny del 1961 el Departament d’Estat nord-americà elaborà un nou informe confidencial que concloïa que Espanya tenia coneixements suficients per fabricar armament nuclear i convertir-se en un país amb capacitat nuclear “en un futur no gaire llunyà”.

Dos anys després, el 1963, el director de la Junta d’Energia Nuclear, José M. Otero Navascués, encarregà un estudi sobre les possibilitats reals que tenia Espanya de construir una bomba atòmica. L’autor de l’estudi fou Guillermo Velarde, que va fer saber a les autoritats que Espanya estava encara molt lluny dels seus objectius. Per aquesta raó, a la darreria d’aquell any, l’ambaixador espanyol a França, José María de Areilza, va reunir-se amb homòlegs francesos a París per escoltar aquesta frase, segons recorda Areilza en les seves memòries: “Els oferim la fórmula per fabricar plutoni, amb tot el que això significa”. El plutoni té un valor estratègic encara més evident que l’urani. Efectivament, el govern de De Gaulle va oferir a Espanya la possibilitat de comprar una central francesa i instal·lar-la a la Península.

Espanya i França, units atòmicament
Es tractava d’un tipus de planta que no necessitava enriquir l’urani per funcionar, ja que els residus d’aquest element donaven plutoni. I és que en aquella dècada dels seixanta França volia entrar de ple a la cursa nuclear perquè les seves centrals de grafit-gas produïen grans quantitats de plutoni i en volien treure un rèdit comercial i polític.

Recel dels EUA i de l'URSS de l'acord entre França i Espanya
En aquell punt, no cal dir que tant els Estats Units com la Unió Soviètica veien l’acord entre França i Espanya com un element discordant. Davant el perill de la proliferació, les dues potències van proposar la firma d’un tractat internacional que controlés la capacitat de generar energia nuclear arreu del planeta, però Espanya i França no van signar l’acord.

Acord entre París i Madrid per instal·lar una central de plutoni francesa a Vandellòs
En aquells moments, París i Madrid ja havien iniciat contactes per comprar una central de plutoni francesa per instal·lar a Vandellòs. La raó de tanta amistat nuclear francoespanyola, a més d’econòmica, també era estratègica, ja que ambdós tenien enemics comuns al nord d’Àfrica: Algèria, per als francesos; el Marroc, per als espanyols. Des de Madrid i des de París es temia que un acord Alger-Rabat posés en perill les possessions dels dos països europeus en aquells territoris.

El matí del 16 de gener del 1966 es va produir un fet que resultà clau en l’estudi de la tecnologia nuclear militar a Espanya: un B-52 de les forces aèries dels Estats Units, procedent de la base Seymour Johnson, a Carolina del Nord, en la bodega del qual s’allotjaven quatre bombes termonuclears de setanta quilotones, col·lidí amb un avió KC135 procedent de la base americana de Morón de la Frontera mentre duia a terme una maniobra de proveïment de combustible en ple vol. Els quatre membres de la tripulació del KC135 van morir a l’acte, mentre que quatre dels set tripulants del B-52 van poder salvar-se, saltant en paracaigudes.

El contingut radioactiu de les bombes
Quant a l’armament que transportaven els avions, dues de les bombes van topar directament contra el terra, van esclatar i van alliberar el seu contingut radioactiu, compost principalment per plutoni i americi. Es calcula que el 15% del plutoni, uns tres quilos en estat natural, en òxids i en nitrats, va quedar escampat en forma polvoritzada creant un núvol radioactiu que es va escampar, per la força del vent, sobre unes 226 hectàrees de terreny. Aquesta àrea incloïa la població de Palomares i els seus habitants, és clar.

Les altres dues bombes van ser recuperades dies després a la mar. I fins i tot s’especula que hi podia haver hagut una cinquena bomba.

Els coneixements de l’accident de Palomares, a més dels intercanvis de científics espanyols amb homòlegs internacionals, van permetre que el 1968 la Junta d’Energia Nuclear presentés el primer reactor ràpid espanyol, el Coral 1, amb capacitat per treballar amb plutoni en grau militar.

Tres anys després, el Centre Superior d’Estudis de la Defensa Nacional (CESEDEN) ja tenia fet un informe confidencial on es deia que “España puede poner en marcha con éxito la opción nuclear militar ”. D’aquest informe s’extreu que el govern de Franco podia dotar-se del seu propi armament nuclear gràcies a les instal·lacions que ja existien en territori espanyol, sobretot amb la central de Vandellòs, com a font de plutoni militar.

L’informe també instava Espanya a dur a terme la primera prova nuclear al desert del Sàhara, amb un pressupost de 8.700 milions de pessetes.

Quant a Vandellòs, cal dir que tècnicament, si bé el reactor era força obsolet i el plutoni que se’n podia fabricar no era de bona qualitat, sí que es podia obtenir plutoni 239, que després de ser separat i tractat, podia aportar un gran benefici militar. A més, Vandellòs no estava sotmesa als controls dels Estats Units o, el que era el mateix, de l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA, en les seves sigles en anglès), ja que ni França ni Espanya no havien subscrit l’acord amb aquest ens.

La companyia Électricité de France (EDF) tenia el 25% del capital de la central tarragonina i podia fer i desfer sense demanar permís als americans. Així, el 1971 Vandellòs ja estava en ple funcionament. Segons l’informe del CESEDEN, la central de Vandellòs era la font de plutoni espanyol per a ús militar.

Espanya entrava de ple en la cursa atòmica, fet que va alertar les potències estrangeres, sobretot els Estats Units. A l’informe de la CIA del 17 de maig del 1974, amb el segell “Top Secret”, es denunciava Espanya, que malgrat mantenir relacions bilaterals amb l’Administració de Washington, mai no va voler subscriure el Tractat de No Proliferació Nuclear de l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA, en les seves sigles en anglès).

En aquest informe, desclassifcat l'any 2010 per l’Administració americana, es diu que “Espanya és un dels països d’Europa que mereixen l’atenció per la seva possible proliferació d’armes nuclears en els propers anys. Té reserves pròpies d’urani de mida moderada, un extens programa de desenvolupament militar (tres reactors operatius, set en construcció i uns altres 17 més en projecte) i una planta pilot per a l’enriquiment d’urani”.

En el mateix document s’afegeix que Espanya, a més d’altres països com l’Iran, Egipte, el Pakistan, el Brasil i Corea del Sud, necessitaven “almenys una dècada per desenvolupar el seu programa d’armes nuclears” i adverteix que el govern de Franco no havia volgut firmar mai el Tractat de No Proliferació d’Armes Nuclears, ja que, segons els nord-americans, “els obligaria a inspeccions periòdiques, les quals posaven al descobert els seus programes de cara als seus competidors”.

Amb tot, l’informe conclou que “només una improbable combinació de circumstàncies derivades de la localització d’Espanya respecte a Gibraltar, Portugal i el nord d’Àfrica, juntament amb la pèrdua de llaços de seguretat amb els Estats Units i l’OTAN, i potser amb un govern postfranquista insegur de si mateix, poden convertir en una raó el fet que Espanya desenvolupi una capacitat nuclear”.

Les opcions nuclears iniciades durant la dictadura van continuar en democràcia, tot i que l’entrada d’Espanya a l’AIEA, el 1981, va posar punt final al secretisme i els avenços unilaterals. El control va ser absolut per part de la comunitat internacional, a més de la pressió i les denúncies contínues per part de les principals organitzacions ecologistes que han situat les centrals nuclears a l’epicentre de polèmiques i debats públics sobre l’eficàcia i necessitat de la seva existència.

El Centre d’Investigacions Energètiques, Mediambientals i Tecnològiques
Des del 1986, la Junta d’Energia Nuclear es denomina CIEMAT (Centre d’Investigacions Energètiques, Mediambientals i Tecnològiques), un organisme públic dependent del Ministeri d’Educació i Ciència. Entre les seves competències, representa tècnicament Espanya en els fòrums internacionals i assessora les administracions públiques en matèries de la seva competència. A més, des del 1980 també funciona el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) com a únic organisme competent en matèria de seguretat nuclear i protecció radiològica a Espanya.

En aquest altre article de Sapiens.cat podeu veure alguns documents relacionats amb la cursa nuclear franquista: informes, cartes i memoràndums que demostren que el franquisme va desenvolupar tecnologia nuclear amb finalitats potencialment militars.