Guerra civil i franquisme

Els 10 catalans de Franco

Els industrials, membres de l’alta burgesia, militars i alts funcionaris de l’Administració que van tenir un paper més destacat durant el franquisme

Xavier G. Luque
16 de juliol de 2019
1 Eduard Aunós i Pérez, el ministre lleidatà (Lleida, 1894 – Lausana, 1967)
Els 10 catalans de Franco
Els 10 catalans de Franco

Va ser secretari polític de Francesc Cambó al Ministeri de Foment. A partir del 1923 s’allunyà del catalanisme regionalista conservador i va ocupar una cartera ministerial en la dictadura de Primo de Rivera. Exiliat a París durant la República, va treballar per al franquisme durant la guerra i posteriorment va ser nomenat ambaixador a Bèlgica i a l’Argentina. Del 1943 al 1945 fou ministre de Justícia, i així obria la relació de catalans al govern que va continuar amb noms com els de Pere Gual i Villalbí (ministre sense cartera, nascut a Tarragona), Laureà López i Rodó (Afers Exteriors, Barcelona), Enric Fontana Codina (Comerç, Reus), Enrique Garcia-Ramal (Relacions Sindicals, Barcelona), Gonzalo Fernández de la Mora (Obres Públiques, Barcelona), Cruz Martínez Esteruelas (Educació, l’Hospitalet) i Pedro Cortina Mauri (Afers Exteriors, la Pobla de Segur).

Retrat d'Eduard Aunós i Pérez

2 Mariano Calviño de Sabucedo, el Divisionari Azul (Manresa, 1907–1980)
Fotografia de Mariano Calviño de Sabucedo, el Divisionari Azul
Fotografia de Mariano Calviño de Sabucedo, el Divisionari Azul

Advocat i destacat falangista, va ser cap provincial del Movimiento a Barcelona durant un breu període el 1939, va lluitar amb la División Azul i va ser nomenat conseller directe de Franco, en el grup conegut com els '40 d’Aiete'.

3 Laureà López i Rodó, el reformador (Barcelona, 1920 – Madrid, 2000)
Fotografia de Laureà López i Rodó, el reformador
Fotografia de Laureà López i Rodó, el reformador

Jurista i advocat, fou membre destacat de l’Opus Dei i el seu ascens polític fou paral·lel al creixement de la influència política d’aquest institut religiós dins del règim franquista. La seva carrera política sempre va estar molt unida a la persona de l’almirall Luis Carrero Blanco, que el 1956 el nomenà secretari de la Presidència del govern. Se’l considera un dels principals propulsors de la política de desenvolupament econòmic dels anys 60 a Espanya. Va reformar l’Administració Pública de l’Estat i, des del 1962 fins al 1973, va dirigir els tres Planes de Desarrollo Económico y Social, amb una taxa mitjana de creixement del PIB del 7,2% anual. El 1973 es convertí en ministre d’Afers Exteriors, càrrec en el qual només va estar uns mesos a causa de l’assassinat de Carrero Blanco el desembre d’aquell mateix any. Entre 1974 i 1975 va ser ambaixador a Viena.

4 Josep Maria Marcet i Coll, el gran industrial (Sabadell, 1901 – 1963)
Fotografia de Josep Maria Marcet i Coll, el gran industrial
Fotografia de Josep Maria Marcet i Coll, el gran industrial

Fabricant vinculat a la indústria tèxtil llanera, va ser alcalde de Sabadell durant vint anys. Ho era de forma accidental a la darreria del 1940 i arran de l’èxit de la recepció tributada a Franco va ser confirmat en el càrrec fins al 1960. En una gestió tenyida de clarobscurs, el 1957 va presentar a Franco un memoràndum de queixes sobre la situació de les àrees industrials a Catalunya.

5 Miquel Mateu i Pla, l’alcalde preferit de Franco (Barcelona, 1898–1972)
Fotografia de Miquel Mateu i Pla, l’alcalde preferit de Franco
Fotografia de Miquel Mateu i Pla, l’alcalde preferit de Franco

Primer alcalde franquista de Barcelona, va ocupar el càrrec fins al 1945. Va heretar el negoci familiar i era conegut com a Mateu el dels ferros. Era nebot del cardenal Pla i Deniel. La guerra el sorprengué a Peralada, d’on fugí per instal·lar-se a Burgos, prop de les jerarquies franquistes. Del 1945 al 1947 va ser ambaixador a França, però després es va dedicar als seus negocis. També va heretar la fàbrica d’automoció La Hispano Suïssa, que el 1946 va ser expropiada per l’INI per posar en marxa ENASA (Empresa Nacional de Autocamiones). Entre altres càrrecs rellevants, Mateu va presidir la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis i el Foment del Treball Nacional.

6 Enric Pla i Deniel, el teòleg de la ‘cruzada’ (Barcelona, 1876 – Toledo, 1968)
Fotografia d'Enric Pla i Deniel, el teòleg de la ‘cruzada’
Fotografia d'Enric Pla i Deniel, el teòleg de la ‘cruzada’

Bisbe d’Àvila i de Salamanca, quan esclata la guerra ofereix a Franco el Palau Episcopal de Salamanca i lliura el seu pectoral i l’anell per contribuir econòmicament al triomf de l’Alzamiento. Les seves pastorals van fonamentar la Cruzada. El 1941 va ser nomenat arquebisbe de Toledo i primat d’Espanya. També va ser procurador a Corts, membre del Consell de Regència i del Consell del Regne.

7 Josep M. de Porcioles i Colomer, el longeu alcalde de Barcelona (Amer, 1904 – Vilassar de Dalt, 1993)
Fotografia de Josep M. de Porcioles i Colomer, el longeu alcalde de Barcelona
Fotografia de Josep M. de Porcioles i Colomer, el longeu alcalde de Barcelona

Jurista, notari i polític. Designat alcalde de Barcelona l’any 1957, després de la segona vaga de tramvies, va ocupar el càrrec fins al 1973. El seu mandat va quedar marcat pel creixement urbà descontrolat, però també per l’obtenció d’un règim especial per a la ciutat, la Carta Municipal. L’increment dels moviments veïnals en diversos barris i un plet amb el governador civil Garicano Goñi arran de la construcció dels túnels del Tibidabo en van forçar la destitució.

8 Joan Antoni Samaranch i Torelló, el dirigent esportiu (Barcelona, 1920–2010)
Fotografia de Joan Antoni Samaranch i Torelló
Fotografia de Joan Antoni Samaranch i Torelló Wikimedia Commons

Militant de la branca juvenil de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), Samaranch desertà durant la guerra i es va passar al bàndol feixista el 1938. En el terreny empresarial, va començar la seva activitat a Malveny i Brocato, encara del ram del tèxtil, però aviat es va passar al sector immobiliari mercès a Urbanizaciones Torre Baró, de la qual va ser president del consell d’administració entre 1963 i 1973. El 1961 també va fundar el Saló de l’Automòbil de Barcelona, i posteriorment va ser conseller del Banco de Madrid i del Banco Catalán de Desarrollo abans d’esdevenir president de la Caixa d’Estalvis Provincial de Barcelona, avui “la Caixa”, de la qual en seria president del 1987 al 1999.

L'esport
Però el camp que li va donar més notorietat és el de l’esport. El 1943 ja entrenava l’equip d’hoquei patins del RCD Espanyol, i més tard la selecció espanyola d’aquest esport. Precisament, el 1950 fundà i presidí la Federació Espanyola de Patinatge, després va ser delegat nacional d’esports i cap provincial d’esports de la FET y de las JONS. La seva projecció política durant el franquisme va rebre impuls amb els càrrecs de representació esportiva que va ocupar. Regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona en representació dels falangistes (1954) i després delegat nacional d’Esports i president del Comitè Olímpic Espanyol (1967), també va ser elegit procurador a Corts. Entre el 1973 i el 1977 va presidir la Diputació de Barcelona, abans de provar —sense sort— un salt a la nova política democràtica del postfranquisme amb el partit conservador Concòrdia Catalana. El nomenament com a primer ambaixador espanyol a Moscou després de la guerra civil (1977) li va obrir els contactes imprescindibles per arribar a la presidència del Comitè Olímpic Internacional (COI), que va encapçalar entre el 1980 i el 2001. Samaranch va ser l’artífex de la celebració dels Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona.
 

9 Santiago Udina i Martorell, l’organitzador del Congrés Eucarístic (Barcelona, 1911–2006)
Fotografia de Santiago Udina i Martorell, l’organitzador del Congrés Eucarístic
Fotografia de Santiago Udina i Martorell, l’organitzador del Congrés Eucarístic

Advocat i polític. President de la Congregació Mariana, fou detingut pels republicans durant la Guerra Civil i condemnat a treballs forçats. Udina va donar suport al règim franquista pel vessant catòlic. Va tenir un paper fonamental en l’organització del Congrés Eucarístic de Barcelona el 1952. En la seva posterior carrera política va ser regidor i tinent d’alcalde d’Urbanisme a l’Ajuntament de Barcelona i va ocupar diversos càrrecs ministerials. La seva oposició a la Llei orgànica del Movimiento li va impedir ser ministre.

10 Ferran Valls i Taberner, l’exlligaire (Barcelona, 1888–1942)
Fotografia de Ferran Valls i Taberner, l’exlligaire
Fotografia de Ferran Valls i Taberner, l’exlligaire

Polític i historiador medievalista, és un dels exemples més radicals de la conversió al franquisme dels homes de la Lliga Regionalista. Diputat al Parlament de Catalunya i a les Corts amb la República, durant la guerra es va posar al servei del govern de Franco i el gener del 1939 va ser nomenat catedràtic a la Universitat de Barcelona. El 15 de febrer del 1939 va exposar el seu ideari en un article a 'La Vanguardia' on, sota el títol “La falsa ruta”, va declarar que el catalanisme era un cadàver que “para el bien de Cataluña y de España entera no lo podemos de ningún modo dejar insepulto”.

"La falsa ruta", article de Ferran Valls i Taberner a 'La Vanguardia' del 15 de febrer de 1939

Subscriu-t'hi

Portada del número 209 del SÀPIENS

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada del número 209 del SÀPIENS

Hans Hellermann: l'home de Hitler a Catalunya

Una investigació exclusiva de SÀPIENS

1 any de SÀPIENS i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto