El català embarbussat i el deix palatal la delaten, però això no li treu mèrit. La historiadora anglesa Angela Jackson va arribar a Catalunya seguint la pista dels brigadistes britànics de la guerra civil i ja fa deu anys que viu al Priorat. Acaba de publicar 'Para nosotros era el cielo', una biografia de la voluntaria Patience Darton. El llibre ajuda a contextualitzar el paper de les dones al conflicte espanyol.

Les dones brigadistes són les grans oblidades de la Guerra Civil Espanyola?
Quan el conflicte va adquirir dimensions internacionals, 2.500 voluntaris britànics es van oferir a les Brigades Internacionals, convençuts que podrien ajudar a frenar el feixisme. Formaven part dels 35.000 voluntaris d'una cinquantena de països que van venir per donar suport a la República. Però de tot aquest gruix, només una petita part eren dones. Això va eclipsar la presència femenina.

A més del fet quantitatiu, suposo que també cal sumar-hi prejudicis de gènere.
És cert que els investigadors no s'han preocupat de recuperar el seu testimoni. Això sí, amb notables excepcions: fa deu anys, l'historiador Paul Preston va publicar 'Doves of war' (Palomas de guerra), un llibre que recull, entre d'altres, la biografia d'una infermera britànica.

Com s'ho van fer aquestes dones per ‘sobreviure' en un context tan masculí?
No cal dir que la situació no els era gens favorable. Durant les primeres setmanes de guerra, moltes dones espanyoles van agafar les armes. Però quan es van intensificar els combats, la seva presència al camp de batalla es considerava un destorb i van ser apartades de les trinxeres per desenvolupar treballs més tradicionals. I en aquest context, les brigadistes van venir a treballar d'infermeres, a tenir cura dels ferits. No tenien cap altra alternativa.

Què les motivava d'anar a una guerra?
El ressò del conflicte en els mitjans de comunicació va causar un gran impacte a Europa i va propiciar que molts ciutadans se sumessin a la causa republicana. Les dones no en van ser una excepció. Algunes es van oferir a l'Spanish Medical Aid, una de les associacions que coordinava l'ajuda humanitària. La majoria d'aquestes infermeres no havien sortit mai del país i aquella era una oportunitat per lluitar pels seus ideals polítics i humanitaris.

Però tot no van ser flors i violes.
Ja des del principi van patir la descoordinació de les institucions, de vegades amb coses tan simples i aparentment insignificants com els uniformes de les infermeres. Patience Darton, per exemple, explica en la seva correspondència que en arribar a l'Estat espanyol van tenir problemes amb les còfies de color blanc perquè el comitè ignorava la postura dels republicans respecte als barrets: es veu que a l'època consideraven feixista tot aquell que portés qualsevol tipus de barret.

D'anècdotes d'aquest tipus, segur que no en falten.
En alguns pobles de la rereguarda l'arribada de les infermeres va ser un veritable escàndol. Encara que sembli contradictori, bona part de les esquerres no van tolerar la modernitat amb què vivien aquelles voluntàries.

Una cosa és la teoria i l'altra la pràctica.
La igualtat de drets entre homes i dones formava part del programa polític de les esquerres, però a la pràctica gairebé mai no es complia. En el llibre 'Para nosotros era el cielo' explico fins a quin punt els anarquistes del front d'Aragó es van alarmar en constatar l'afició de les infermeres a nedar al riu. Utilitzaven banyadors complets i nedaven en llocs més o menys apartats dels pobles, però tot i així més d'una vegada van haver de sentir insults del tipus: "Fins i tot espanteu les mules!".

Però no tothom hi estava en contra.
Moltes joves dels pobles s'hi van emmirallar: mai no s'havien relacionat amb dones que tractaven els homes de tu a tu i que, fins i tot, gosaven donar-los ordres. Per això, el contacte amb infermeres estrangeres era tota un novetat per a aquelles noies educades en l'estricta tradició catòlica.

Eren dones que feien gala d'hàbits tan masculins com fumar.
En una de les cartes que he recuperat, Patience Darton escriu: "Allò que més ens fa falta és tabac, mantega, llibres, diaris... el tabac sobretot". Ho va remarcar. Tampoc no es va mossegar la llengua en defensar el dret de les dones a rebre una part de les cigarretes, davant del comissari que repartia el tabac als malalts i treballadors de l'hospital. Al final, els homes van acabar entenent i acceptant les seves reivindicacions, encara que allò signifiqués rebre un paquet menys de cigarretes.

Veig que per reconstruir la biografia de la Darton ha aprofundit molt en els seus escrits.
Els va recuperar el seu fill i han estat d'una gran utilitat. Perquè quan s'escriu la biografia de personatges destacats, la crònica de la seva vida se sustenta en tota una estructura d'informació política, en discursos, aparicions públiques, de manera que el biògraf té moltes eines per llegir els buits de la vida personal. La Patience no era un personatge públic conegut i sense les seves cartes hauria estat difícil escriure el llibre.

Vostè la va conèixer personalment.
La vaig entrevistar diverses vegades, ja de gran. Vam tenir converses molt llargues i vam establir una relació molt estreta. De totes maneres, per escriure el llibre he hagut d'anar en compte a l'hora de fer el buidatge de les entrevistes perquè sempre cal avaluar fins a quin punt el pas dels anys i noves experiències reescriuen els records. El valor de la memòria s'ha de relativitzar i per això les cartes que va enviar durant guerra m'han ajudat a compensar el seu discurs.