Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...Franco contra el Barça
El procés franquista per espanyolitzar el club blaugrana en 12 punts
La Guerra Civil i la immediata postguerra es van convertir en l'etapa més fosca de la història del Futbol Club Barcelona. Al llarg de gairebé una dècada, els franquistes van executar un pla de depuració que va esborrar els elements catalanistes del club.
Durant els mesos de febrer i març del 1939, el Consejo Nacional de Deportes, la màxima autoritat franquista de l'esport espanyol, ordena deixar en suspens tots els estatuts i reglaments dels clubs de futbol fins que el Consejo en dicti de nous, i tots els clubs que depenen de la Federació Catalana han de cessar tota activitat, institucional o esportiva, fins que la Federación Española i el mateix Consejo diguin el contrari. Si cap club celebra algun tipus d'acte públic serà suspès amb caràcter indefinit. A més, s'aboleixen i queden sense cap mena de validesa tots els resultats i campionats celebrats posteriorment al 18 de juliol del 1936. Quant als futbolistes, tots els contractes queden suspesos cautelarment fins que no els resolgui la Federación. I amb relació als directius que fins al 26 de gener dirigien el Barça, són cessats dels seus càrrecs i queden subjectes a informació de la policia.
Ara com ara, només es permetrà que pugui assumir la funció directiva d'un club i de manera provisional una comissió gestora formada per tres homes, els noms dels quals hauran de ser proposats davant el delegat federatiu. I és així com el dissabte 22 d'abril, a dos quarts de vuit del vespre, arriba el moment de reprendre l'activitat institucional del F. C. Barcelona. És una reunió que encapçala el Dr. Joan Soler i Julià, que havia estat vicepresident amb Josep Sunyol (el president afusellat pels franquistes, vegeu SÀPIENS 92) fins a les primeres setmanes de guerra.
S'aprova la constitució d'una comissió gestora "mientras se procede a la depuración del F. C. Barcelona como norma general establecida para todas las entidades deportivas", la qual estarà formada pel mateix Soler i Julià, Joan Bargunyó i Jaume Guardiola. Com que segons una "disposición del Comité Olímpico Español" cal ampliar la gestora a cinc membres, es proposa nomenar-ne dos més "entre socios del F. C. Barcelona, de preferencia militantes de la F.E.T. y de las J.O.N.S.". Es coincideix amb el nom d'Antoni Vallés Arnau i al cap d'uns dies Agapit Vallmitjana.
A la primera reunió oficial de la comissió gestora, s'acorda, entre altres coses, aprofitar les entrades que queden per als partits, "previa una pequeña rectificación en las mismas" —castellanitzar-les, en definitiva—, i també s'accepta un pressupost de mil pessetes "por la confección y colocación en el Palco Presidencial del Campo de las Corts, de un Escudo Imperial de España, de bronce", i "autorizar la confección de unas Banderas para ser colocadas en el campo de Las Corts". Aquestes decisions neixen de la mateixa gestora, però d'altres vénen imposades. El 2 de juny el Consejo Nacional de Deportes decideix que tots els clubs i federacions esportives tenen l'obligació de "honrar a los Caídos, mutilados y ex combatientes de los Ejércitos nacionales, reservándose a los mutilados un lugar preferente en todos los espectáculos y actos deportivos y a los ex combatientes del Ejército nacional el derecho a formar parte de las sociedades Deportivas con reducción del 50 por 100 de cuota".
El procés de depuració del Barça fa un pas endavant el 7 de juny amb la petició del director general de Seguridad, que demana al cap de la policia de Barcelona, Luis Martí Olivares, que aporti informació sobre els antecedents polítics i socials del club. Però el gran acte públic arriba el dijous 29 de juny, la data assenyalada per a la reobertura del camp de les Corts. Es tracta d'un partit, amistós, entre un combinat de jugadors d'arreu de l'Estat que reforçaran l'equip del Barça, que no té gaires jugadors disponibles, contra un equip juvenil de l'Athletic Club de Bilbao.
L'elecció del rival no és casual. Les autoritats esportives franquistes tenen identificats Barça i Athletic de Bilbao com a abanderats del separatisme català i basc, respectivament, en el passat. Tota la primera graderia de les Corts és envoltada d'una bandera espanyola, i amb les notes de l'himne espanyol arriba el moment dels discursos. El primer a prendre la paraula és el doctor Soler i Julià, que comença la seva intervenció amb un "¡Viva Franco!" i un "¡Arriba España!", que va ser contestat "con entusiasmo por el público". El president de la gestora recorda que aquesta diada de Sant Pere "quedará grabada en la mente de todos como la de nuestra liberación, y que bajo el amparo de la bandera nacional que acababa de ser izada, debíamos sentirnos todos más fuertes y más animados que nunca". A continuació pren la paraula el general Álvarez-Arenas, que és ovacionat quan diu que "sintiéndose español, es cuando se siente de verdad en catalán". El militar té paraules d'admiració cap al F. C. Barcelona d'avui "que ha sabido arrojar para siempre la semilla de los antiespañoles, exponiendo su idea de lo que patrióticamente han de ser las entidades deportivas, el verdadero n del deporte sano y educativo de multitudes".
Quan s'acaba el cicle de sis partits no oficials d'estiu amb un Barça format majoritàriament per jugadors d'altres equips, cal planificar la temporada esportiva oficial que començarà el 24 de setembre amb el ‘Campeonato de Cataluña', el primer i darrer que es jugarà durant la dictadura. La Lliga, en canvi, haurà d'esperar a començar al mes de desembre. El repte de la comissió gestora és presentar un equip amb garanties competitives, feina que no resultarà gens fàcil, atès que els millors futbolistes del 1936 o bé són a l'estranger o bé hauran d'esperar mesos a tenir el permís federatiu per tornar a jugar al futbol espanyol.
El procés de depuració és lent i inflexible. Cap futbolista, es recorda constantment, podrà jugar sense la declaració jurada pertinent. Grans estrelles d'abans de la guerra com Raich, Balmanya i Escolà han estat castigats amb dos anys de sanció, com la majoria de futbolistes del Barça que van participar en l'expedició blaugrana a Mèxic l'estiu del 1937.
El mes de setembre d'aquell interminable 1939 el club rep notificacions de la delegació de la Federación Española a Catalunya "en las que se invita a esta Gestora a modificar la insignia o distintivo del Club". Amb altres paraules, es demana que s'eliminin les quatre barres de la bandera de Catalunya de l'escut i només se'n posin dues. L'opinió de la comissió gestora, en canvi, és que no veuen cap inconvenient en el fet que "el Club continúe ostentando en su insignia parte del escudo de la ciudad de Barcelona, pero como sea que se han suscitado dudas acerca de si son dos en lugar de cuatro las barras que figuran al lado de las cruces, se acuerda asesorarse debidamente y contestar dicha comunicación de la Delegación federativa después de dichos trámites". La depuració, com ja es preveia, no afecta només les persones del club sinó tota la seva simbologia. Finalment, el Barça ha de mutilar les quatre barres de la bandera catalana de l'escut per dues.
Al cap d'uns dies, el 9 de febrer, l'omnipresent cap de la policia de Barcelona, Luis Martí Olivares, signa un informe mecanografiat de quatre pàgines que ordena que sigui enviat al cap de la Dirección General de Seguridad, a Madrid, José María Finat y Escrivá de Romaní, comte de Mayalde. Aquest informe és el resultat de la investigació efectuada durant vuit mesos sobre el FC Barcelona, especialment el seu passat polític i la seva significació més enllà de l'esport. S'hi pot llegir, entre d'altres, "perles" com aquesta: "Ante la estatua de Casanovas se celebraban actos de afirmación separatista [...]. A este acto siempre han acudido con coronas, ores y el escudo del "F.C. BARCELONA", todos los directivos, jugadores y socios del mismo". I també: "Es de dominio público que el "F.C. BARCELONA" siempre ha hecho política, en un principio catalanista y desde hace muchos, francamente separatista y por ello ha explotado su rivalidad con el R.C.D. ESPAÑOL, que precisamente ha sido el único Club de Fútbol de Cataluña que se ha significado como verdadero españolista. En los partidos que estos dos Clubs celebraban los barcelonistas calificaban de extranjeros a los españolistas, por el mero hecho de que estos hablaban en español ".
La primera directiva franquista, que es nomenarà oficialment el 13 de març del 1940 amb la presidència d'Enrique Piñeyro, marquès de la Mesa de Asta, és també la primera de la història del Barça amb personatges que mai no havien estat socis del club i, en alguns casos, fervents seguidors de l'Espanyol. La majoria de les decisions que prendran amb més urgència tindran un caire clarament polític. Després dels telegrames d'adhesió del primer dia, en les dues reunions següents, el març del 1940, s'aprova col·locar un pal de bandera al balcó de la seu social per poder exhibir-hi la bandera espanyola; situar una fotografia del president honorari (que ja no és el fundador Joan Gamper, sinó el general Múgica) a la sala de juntes; rescindir unilateralment el contracte de la publicitat de les Corts, que posseïa l'exjugador Emili Sagi, i aprofitar el desplaçament a Alacant per complir amb una nova tradició del futbol espanyol per la qual van passant tots els equips: dipositar una corona de flors on va caure assassinat José Antonio Primo de Rivera. "Dicha corona llevará cintas con los colores nacionales y del club con la siguiente inscripción: ‘el F.C. Barcelona a José Antonio'", s'explica.
Seguint en tot moment les ordres que va rebent, el F. C. Barcelona enllesteix uns nous estatuts, que el 12 de juny del 1940 són aprovats en reunió de la directiva i enviats a la ‘Federación Catalana' per obtenir-ne l'obligatòria confirmació oficial. Al mes de novembre arriba una altra imposició per exigències de la Jefatura Provincial de Propaganda de Barcelona, que recorda l'ordre de modificar el nom oficial del club "y españolizarlo por completo para que en lo sucesivo pase a llamarse Club de Fútbol Barcelona". El 15 de gener del 1940 s'aprova el canvi de nom del club. Caldran més de trenta anys, fins al 8 de novembre del 1973, perquè es pugui recuperar la denominació en català "Futbol Club Barcelona".
La temporada 1940-41 també acaba amb més pena que glòria des del punt de vista esportiu, amb el Barça en quarta posició (de dotze equips) a la Lliga i sense res a fer a la Copa. La temporada següent es produeix una situació curiosa: en una setmana els blaugrana eviten el descens a Segona i acaben guanyat la Copa del Generalísimo, el primer títol esportiu després de la guerra.
La temporada 1942-43 ha de ser la de la consolidació esportiva del Barça, plenament recuperat dels estralls de la guerra, però acabarà amb un escàndol de proporcions extraordinàries que marcarà el futur del futbol espanyol i tensarà per sempre més les relacions entre el Barça i el Madrid, l'escandalós 11 a 1. Al cap de tres dies, el 16 de juny, el president del Barça Enrique Piñeyro, indignat per una multa de la Federación Española de 25.000 pessetes pels fets de Chamartín, decideix plegar, un fet insòlit en aquella època. El seu barcelonisme i la seva ètica han pogut més que la fidelitat al règim. El seu lloc és ocupat provisionalment per Josep Antoni d'Albert, soci de l'Espanyol, però poc després, des dels centres de poder polítics i esportius del franquisme, s'imposa com a nou president un militar, el coronel Josep Vendrell Ferrer, que manté els directius del seu breu predecessor i en les seves primeres paraules deixa ben clar que "como soldado disciplinado cumplo las órdenes superiores y por ello me hallo hoy al frente del Club de Fútbol Barcelona". Paral·lelament, el Madrid també té nou president: Santiago Bernabeu, considerat per al club blanc "como para España fue Felipe II: su mejor rey". El Barça haurà de tirar endavant amb una junta poc coordinada mentre que el Madrid encetarà una època de gran progrés esportiu i social de la mà d'una junta d'alts funcionaris de l'Estat amb bones connexions amb el poder.
El primer any de mandat, Josep Vendrell té dues prioritats ben definides: el restabliment de les relacions amb normalitat amb el Reial Madrid, seguint curosament totes les ordres oficials que va rebent, i les obres de la nova tribuna de les Corts, una instal·lació que es fa petita diumenge rere diumenge i cal millorar. Amb el seu equip de confiança ampliat i enfortit, la prova de foc de la fidelitat del coronel Vendrell i els seus companys a les indicacions dels dirigents esportius franquistes serà els anomenats ‘partits de la pau', que s'organitzen el 31 d'octubre del 1943 a Chamartín i el 26 de desembre a les Corts, per restablir les deteriorades relacions entre els clubs.
El magre balanç final de la temporada 1943-44 provoca una important renovació tècnica que marcarà el futur del Barça. El Barça fixa com a entrenador Josep Samitier, un personatge envoltat d'una mística especial. Amb l'arribada de Samitier a la banqueta, el Barcelona entra en l'era moderna dels entrenadors. No tant per la capacitat professional del personatge, que també demostrarà posseir-la, sinó pel seu control sobre tots els assumptes relacionats amb el primer equip i sobretot pel seu indubtable atractiu mediàtic. Amb Samitier, el Barça guanya la Lliga 1944-45, la segona de la seva història, setze anys després de guanyar la primera edició del 1929.
La temporada següent, 1945-46, el Barça es diputa a casa el títol en la darrera jornada amb el Sevilla. Els andalusos en tenen prou amb un empat per alçar el trofeu, i ho aconsegueixen. En acabar aquella temporada, a la reunió del consell directiu del 4 de juny del 1946 es produeix un moviment estratègic fonamental: tots els membres de la directiva posen els seus càrrecs a disposició de Vendrell. De fet, li demanen que es faci a un costat i que doni pas a una nova directiva. El dimarts 17 de setembre es dóna oficialitat al traspàs de poders i es posa fi a un període d'interinitat del FC Barcelona que en el fons havia començat el juliol del 1936 amb l'esclat de la guerra. Agustí Montal Galobart encapçalarà un equip directiu amb una majoria àmplia de barcelonistes de sempre, que naturalment també són al cent per cent considerats persones d'ordre i, si no plenament addictes al règim, sí absolutament respectuoses amb la situació política. Però ja no és el temps de situar al davant del club el militar que obeirà ordres i acotarà el cap quan calgui. Comença una nova etapa en la història del FC Barcelona.
Comentaris