Algunes sí. Quan detenien algú que tenia alguna relació amb mi, no dormia a casa. Mirava de no tenir papers que poguessin ser compromesos i no vaig tenir la impressió que em seguissin. Però reconec que les mesures de seguretat no eren prou rigoroses. Si més no vam aconseguir limitar molt les conseqüències.

El temps que va passar entre la meva detenció, a dos quarts de dues de la matinada, i el moment en què jo vaig donar noms a la policia, que devien ser cap a quarts de set del matí. Llavors ja havia fugit tothom. Quan els policies van arribar a casa, jo anava en pijama. Vaig demanar per vestir-me i m’ho vaig fer venir bé per dir discretament a la meva dona: “Truca als que ja saps i els dius que d’aquí a tres hores han d’haver desaparegut”. La meva dona coneixia aquells noms i els va avisar, no em va caldre pronunciar-los per si de cas els sentissin els policies.

Van venir a casa tres policies, em van portar a Via Laietana, i allà el que dirigia les operacions era en Vicente Creix. En arribar van mirar la meva filiació, qui era, l’edat, el domicili, quina feina tenia, la pinta que tinc... Va ser llavors que em van dir allò que no era un professional, que no estava entrenat. Hi vaig pensar quan, en sortir de la presó, va passar allò d’en Grimau, que el van tirar per la finestra. I després hi ha el cas d’en Núñez, pobre, que va rebre pallisses molt més fortes que les meves.

Miri, la gent del partit comunista va rebre molt, també és veritat que el partit comunista tenia una gran capacitat de fer martirologi... Però a mi em va passar amb la meva gent, també em van enaltir.

Sóc conscient que podia haver anat molt pitjor. Un cop vaig haver guanyat tres o quatre hores, però, ja no perillava ningú. Vaig aguantar per retardar els horaris de les detencions. Quan vaig donar els noms, gent del món catòlic, ja s’havien amagat perquè els havia avisat la meva dona. En definitiva, però —entengui’m—, va sortir molt bé...

Sí, sí, però va sortir molt bé per a la causa. Vam aconseguir que se salvessin els col·laboradors de l’impressor, en Francesc Pizón, perquè els haurien tancat la impremta.

Quan pensava que tenien el que volien, em van enviar al calabós i em van dir: “Mañana continuaremos”. En Creix ja m’havia dit que podien anar molt més enllà amb la tortura per treure’m més noms. Això em va inquietar perquè evidentment sabia moltes més coses... Estava baldat i vaig pensar que si l’endemà hi tornaven ho passaria molt malament. Pensava si s’haurien assabentat d’alguna cosa que tingués relació amb mi i volguessin estirar fils. M’havia de rearmar moralment i vaig meditar.

Però l’endemà em van dir que ho deixarien com estava: “Firmi aquí, i a la presó”. I jo content, és clar, com tothom. Anar a la presó era sortir d’allà, que era on t’apallissaven. La presó era el millor que et podia passar, tot i que jo hi anava molt masegat, sí.