Una noia amb una guitarra s'asseu a la plaça de Sant Agustí, a Barcelona. Mentre ella estigui tranquil·lament asseguda al banc, tot anirà bé. Es diu Teresa, Teresa Bofill, i avui, diumenge 7 de novembre del 1971, s'ha convertit en el semàfor que dóna llum verda per entrar a la parròquia on s'organitza l'Assemblea. La policia de Barcelona està entretinguda amb la visita del príncep Joan Carles a Barcelona, que participa en un campionat de regates, i cap dels agents sospita que l'oposició democràtica en bloc està mobilitzant-se a la rereguarda.

La trobada ja s'havia provat d'organitzar en una altra ocasió, però aquesta vegada, serà tot un èxit. No havia estat fàcil mantenir el secretisme quan es mobilitzen més d'un centenar persones de diferents partits i tipologies, des del fitxat amb experiència al qui tot just s'estrena en la lluita clandestina. Però el servei de seguretat, dirigit per Pere Ignasi Fages i Pau Verrié, tenia sintonitzada la freqüència de la policia. A més, els assistents que podien aixecar més sospites ja havien pres les seves pròpies precaucions; l'historiador Josep Benet havia anat primer a la pastisseria a comprar dolços, després havia fet cap al despatx d'un amic i, a la fi, feia veure que anava a missa a Sant Agustí, un fet que com a catòlic no podia despertar cap sospita.

El rector de Sant Agustí, mossèn Josep M. Juncà, havia donat el ‘nihil obstat' a Francesc Vila-Abadal, un militant socialista molt ben connectat a sectors eclesiàstics. Els assistents a la reunió es camuflarien entre els fidels que s'atansaven a l'última eucaristia del matí i sortirien de la mateixa manera amb els de l'última vespertina. Entre missa i missa, allà se celebraria també un ritual cívic, el de l'Assemblea de Catalunya, destinada a convertir-se en la plataforma antifranquista més important de l'Estat espanyol.

Havien estat Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, l'home del líder comunista Santiago Carrillo a Catalunya, i l'advocat Josep Solé Barberà, qui van maldar per dur a la pràctica aquest projecte unitari que va voler abraçar tots els àmbits: la fàbrica, la universitat, la societat civil, el barri... El desembre del 1969 s'havia creat la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i, un any després, la "tancada" d'intel·lectuals i artistes a Montserrat va contribuir encara més a impulsar el projecte. Amb tot, la paternitat personal de l'Assemblea admet versions diferents sense sortir d'un nucli dur integrat pel Guti i Solé Barberà però també per Joan-Ramon Capella, pel PSUC; Joan Reventós i Raimon Obiols, del Moviment Socialista de Catalunya; Borja Aragay i Joan Vallvé, d'UDC; Joan Cornudella i Joan Armet, del Front Nacional de Catalunya; Josep Andreu Abelló i Joan Borrell, d'ERC; i els primers redactors dels quatre punts programàtics de la futura Assemblea, els metges Gutiérrez Díaz i Vila-Abadal.

El redactat es va fer en un restaurant que curiosament es deia "La Punyalada" i els seus quatre punts principals eren la consecució de l'Amnistia generals dels presos i exiliats polítics; l'exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió, d'expressió, d'associació, de manifestació i dret de vaga; el restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l'Estatut de 1932, com a expressió concreta del dret d'autodeterminació i, finalment, la coordinació de l'acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica.

A Sant Agustí, l'Assemblea comença d'una manera prou carregada de litúrgia. Des de l'altar major, Josep Andreu Abelló fa la primera intervenció. Parla de la legalitat democràtica arrabassada el 1939 per la força de les armes. No en va, ell havia estat president del Tribunal de Cassació i una de les últimes persones a sortir del Palau de la Generalitat camí de l'exili. La segona intervenció no és menys simbòlica. La veu d'Agustí de Semir, exfalangista i exregidor de l'Ajuntament de Barcelona durant els anys cinquanta, ressona poderosa a favor de la reconciliació imprescindible per tancar el parèntesi d'una guerra civil omnipresent. Joan Reventós clou els discursos de la comissió organitzadora.

Com es veu, els tres oradors escollits eren persones madures, prudents i d'un cert estatuts social; l'Assemblea no era cap estripada. La sessió es va allargar fins a cinc hores més, i s'hi van enregistrar fins a trenta-dues intervencions. La mateixa nit, Pere Ignasi Fages va convocar una roda de premsa clandestina a casa seva, al número 700 de la Gran Via, a tocar del carrer de Bailen. N'eren portaveus Andreu, Joan Colominas, Solé Barberà i Pere Portabella. Se'ls escoltaven els periodistes d'agències de notícies internacionals, com France Presse i Associated Press però també Enric Sopena, que com a periodista progressista de ‘La Vanguardia' va tenir un paper essencial en la contrainformació d'aquells anys censurats, i Antoni Cano, d'Europa Press, agència de notícies espanyola que des de la cobertura de l'Opus Dei podia informar dels moviments antifranquistes. A l'ombra, hi havia el cervell privilegiat d'Andreu Claret Serra, corresponsal del setmanari ‘Cambio-16'.

Segons la versió més fiable, la policia es va assabentar de tot plegat a posteriori, arran d'una conversa telefònica intervinguda entre Sopena i José Antonio Novais, el corresponsal de ‘Le Monde' que havia publicat una entrevista a l'Abat Escarré de Montserrat en la qual denunciava la dictadura.

Sopena va ser detingut i interrogat, igual que el "cap de seguretat" de l'Assemblea, Pere Ignasi Fages. Però Fages va tornar a desafiar la policia franquista, aquesta vegada protagonitzant una fuga de pel·lícula. En dur-lo a casa seva per efectuar l'escorcoll, ell va aprofitar un moment de distracció dels agents per fugir. Segons l'atestat policíac la cosa hauria anat així: "En el curso del registro se hubo de evitar en varias ocasiones que un perro propiedad del inquilino se abalanzara sobre los inspectores actuantes, teniendo que ser encerrado en una terraza de la que consiguió escapar y a este hecho se unió la constante oposición de la sirvienta con la que Fages Mir habló mientras los inspectores luchaban para contener al perro y proseguir el registro. Aprovechando un momento de confusión, el repetido Fages Mir, que se encontraba ligeramente alejado de los funcionarios, logró huir de su domicilio y perderse".

Abans de "perdre's", Fages els va tancar amb clau dins del pis per guanyar temps. Baixant a corre-cuita les escales va caure, es va trencar una mà i es va fer un esquinç de turmell, però va tenir la sort de trobar aixopluc just en tombar el carrer Bailen, a la casa paterna de l'escriptora Montserrat Roig. Després d'estar-se amagat en diferents cases, l'aparell del PSUC el va passar a França, on va fer de corresponsal del ‘Tele/Exprés' amb pseudònim. Després, ocuparia la secretaria de Santiago Carrillo. Pel que fa a la resta de participants, a Andreu Abelló, Solé Barberà, Cirici Pellicer, Joan Vallvé Ribera i Marià Vilà-Abadal, assistir a la sessió constituent de l'Assemblea de Catalunya els va costar multes fortes, que val a dir tots podien pagar. A Josep Benet el va salvar la coartada dels pastissos: la policia li va preguntar si eren bons. Un preu minso per un dels cops més forts entomats per la dictadura, i que va arrencar mobilitzacions posteriors i va obrir una via a la Transició.