Guerra civil i franquisme

La meva família va amagar Escrivá de Balaguer

Reconstruïm la fugida del fundador de l'Opus Dei durant la Guerra Civil a través dels Pirineus

Felip Solé (text)
2 d'octubre de 2019
1 Escapar de la República
Escrivá de Balaguer
Escrivá de Balaguer Wikimedia Commons

Durant la Guerra Civil els passadors catalans van tenir molta feina guiant grups de fugitius d'un i altre bàndol a través dels Pirineus. Un d'ells va ser l'ideòleg de la controvertida Obra de Déu i futur sant de l'Església, Escrivá de Balaguer. Quan es compleixen 86 anys de la fundació d'aquesta institució, resseguim el camí del seu impulsor amb els familiars dels qui el van acollir entre boscos i muntanyes.

Més de 700.000 persones perseguides van creuar els Pirineus entre el 1936 i el 1945. "D'aquestes, 50.000 van ser víctimes de la persecució religiosa perpetrada pels grups anticlericals entre el 1936 i el 1939. Deu mil d'elles van fugir per Andorra", m'explica l'expert en xarxes d'evasió pirinenques Jordi Piferrer. Una d'aquestes 10.000 persones va ser Josemaría Escrivá de Balaguer, el fundador de l'Opus Dei, que quan es va proclamar l'Alzamiento era a Madrid començant la redacció de 'Camino', la futura bíblia ideològica de l'Opus Dei.

Camí del bàndol contrari
Com la majoria d'eclesiàstics, el mossèn es va posar al costat del bàndol de Franco i es va amagar ràpidament per esquivar la persecució religiosa que tenia lloc a l'Espanya republicana. En total, van ser 450 dies reclòs en diferents llocs de Madrid en espera que alguna ambaixada li donés permís per instal·lar-se a l'estranger. Però les gestions diplomàtiques van fracassar i Escrivá es va adonar que no tenia cap altra sortida que fugir clandestinament a través dels Pirineus.

Per ell, aquella fugida no era tant una solució al seu confinament físic, sinó una mena d'alliberament moral, que li permetria continuar amb la tasca espiritual que l'esclat de la guerra havia truncat. És per això que Escrivá va batejar el seu camí d'evasió per Andorra com a 'camí de l'alliberament'.

El 10 d'octubre del 1937, dos dies després d'haver sortit de Madrid, Escrivá i quatre fugitius més (l'acabat de llicenciar en medicina Juan Jiménez Vargas, els professors d'institut José María Albareda i Tomás Alvira, i l'enginyer de camins Manuel Sainz de los Terreros) van arribar a Barcelona. Es van allotjar a casa de Rafaela Caballero, a l'avinguda de la Diagonal, 371, on van estar-se fins a sis setmanes. Quaranta dies d'angoixes i perill en una ciutat hostil i desconeguda, on corrien el risc de ser capturats en qualsevol control a causa d'aquells documents tan mal falsificats que duien. L'espera es va fer molt llarga, sobretot perquè els costava de contactar amb els passadors. Els salconduits falsificats van caducar i els diners destinats a concertar la seva fugida s'esgotaven.

El 2 de novembre els estudiants d'arquitectura Pedro Casciaro, Francisco Botella i Miguel Fissac, tots provinents de València, es van afegir al grup, ara integrat per vuit fugitius. El seu contacte era una xarxa d'evasió de la zona de Peramola i la Baronia de Rialb­ en la qual el germà de José María Albareda feia d'enllaç. A la fi, el 16 de novembre, van rebre la notificació que sortirien tres dies més tard. Així, el 19 de novembre, el grup va pujar a l'autocar de la línia Barcelona - la Seu d'Urgell per encetar un periple per al qual cap d'ells estava preparat físicament. Els més grans van poder viatjar fins a la població d'Oliana, però els tres que estaven en edat militar van haver de baixar de l'autocar abans del rigorós control de la Bassella, a Sanaüja. La seva intenció era arribar caminant des d'allà fins a la primera casa on s'allotja­rien, a Peramola.

2 Cinc dies de marxa i 101 km d'evasió
Andorra la Vella
Andorra la Vella Wikimedia Commons

Entendre com és i per on passa un camí d'evasió és complicat. Per això, demano a Jordi Piferrer que em faci de guia a través dels mateixos llocs per on va passar en el seu dia l'expedició d'Escrivá de Balaguer. "Realment, els camins d'evasió s'han de veure... si no, no s'entenen", em confirma. Per aquesta raó, Piferrer i uns quants companys constituïts en l'Associació d'Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra van començar a recuperar aquest camí que va d'Oliana a Andorra. El van assenyalar com a GR, el van netejar de plantes i arbusts, van crear refugis perquè la gent que el volgués fer no hagués de dormir al ras i ara treballen amb la intenció de reconstruir les cases històriques esbotzades.

Abans de posar-nos en ruta, en Jordi m'adverteix que, en el nostre cas, seran cinc dies de marxa i 101 quilòmetres de recorregut. El punt de sortida és la població de Peramola, concretament el paller de Cal Tonillo, on van dormir els expedicionaris el primer dia i que es troba pràcticament igual que en temps de guerra. "Els fugitius van baixar de l'autocar passat Oliana; el meu avi Toni sempre explicava que, a la nit, va tenir por que Escrivá i els altres es quedessin a casa, ja que si hi havia un registre de guàrdies d'assalt els afusellarien a tots. Llavors va decidir portar-los al paller" m'explica Josep Bach, de Cal Tonillo. "Si a la nit ve algú salteu cap a les oliveres i ja ens trobarem", els va dir Toni Bach.

Però no va passar res de res, ni tan sols van arribar els tres fugitius del grup que havien baixat de l'autocar i havien de venir caminant. En el dietari que van escriure, els fugitius comenten que amb el cap tocaven al sostre, perquè, com que era novembre, era ple de palla de blat i ordi per l'hivern. A sota hi havia animals, vaques, alguna mula i moltes rates. L'endemà, de bon matí, la comitiva, encara sense notícies dels tres que faltaven, va sortir en direcció a Vilaró guiats pel fill d'en Tonillo.

Un ofici involuntari
En Josep Bach s'ofereix a acompanyar-nos, a Piferrer i a mi. Mentre caminem, li pregunto per què el seu avi i el seu pare es van implicar en una tasca tan perillosa com era la xarxa d'evasió de fugitius. "No és que s'hi fiquessin, s'hi van trobar. Al meu avi li venia un veí o un amic i li deia: ‘M'hauries de fer un favor!'... I ell mirava de resoldre'l d'una manera o altra", explica.
Enfilem camí cap a Pallerols i arribem a Can Vilaró, igual que va fer el grup d'Escrivá. Els va rebre l'amo de la casa, Pere Sala, un home que va deixar un bon record a Escrivá i del qual a partir d'aleshores parlaria sovint. A nosaltres ens rep el seu nét, Ramon Sala.

Mentre el gos acaba de fer entrar el ramat al clos, observo la masia. Es tracta d'un gran edifici construït sobre un penyal, una casa rústica que conserva les espitlleres i que, pel seu aspecte, podria haver estat una masia fortificada. "El meu avi, en Pere Sala, era el jutge del municipi i tenia influència. Des de Peramola algú li va demanar que ajudés el grup d'Escrivá i ell hi va accedir. Primer els van portar a Pallerols, on van passar uns dies, i després els van dur cap a les cabanes dels carboners. Mentre estaven refugiats aquí, el meu pare era l'encarregat de dur-los el menjar de cada dia". A Pallerols hi havia dues cases que acollien fugitius i organitzaven expedicions: Can Vilaró i la masia Empordanès. "Vilaró i Empordanès eren les cases dels guàrdies civils i capellans", explica en Ramon.

3 Una allau de fugitius
Sanaüja, a la Segarra
Sanaüja, a la Segarra Wikimedia Commons

La primera nit a Pallerols, el dia 21 de novembre, Pere Sala els va acollir a casa seva. Estava content que hi hagués un capellà en el grup i li va demanar de dir missa. El grup també estava content perquè, per fi!, havien arribat els tres fugitius que faltaven. Resulta que en baixar de l'autocar a Sanaüja se'ls havia donat la consigna següent: "Heu de buscar un home amb un paraigua a la mà, dir-li la paraula 'Pallarès' i continuar caminant". Però quan van baixar a Sanaüja, plovia i tothom duia paraigua. Al final, va ser el guia qui els va localitzar.

Aquella nit, Escrivá va dormir a la mateixa cambra on va oficiar la missa, mentre que la resta de grup van dormir en una cambra del costat, amuntegats sobre unes quantes mantes col·locades a terra. "El meu avi era de la banda dels capellans", explica en Ramon. "Era un home molt de dretes però ajudava tothom... Aquí tothom es necessitava a causa de l'aïllament. Durant la guerra, la terra es treballava menys perquè els joves estaven al front, i amb aquella allau de fugitius es necessitava molt de menjar que en paratges aïllats com Pallerols era difícil d'aconseguir".

Aquest era l'argument dels passadors per justificar el fet que cobressin als fugitius. "Potser sí que alguns refugiats es van queixar del que havien de pagar perquè els amaguessin. L'avi sempre sortia amb l'escopeta, caçava conills i esquirols i els feia arròs amb esquirol. Però la resta de productes els havia de comprar." Testimonis com aquest ens permeten fer-nos una idea de la importància que va tenir aquest racó de món en la configuració de les xarxes clandestines d'evasió. Però potser el que més sorprèn és el fet que, durant tota la guerra, aquests poblets del Pirineu fossin un dels punts calents de la clandestinitat franquista, on van romandre amagats una gran quantitat de capellans i de civils propers a aquesta ideologia.

Les explicacions d'en Ramon em porten ara fins a la rectoria de Pallerols, on el grup va dormir en la segona nit que van passar en aquest poble. Ara tot són paletes feinejant, ja que l'església es troba en ple procés de restauració. Però l'any 1937, quan Pere Sala va dur Escrivá fins aquí, el fundador de l'Opus Dei es va trobar amb un temple inhòspit i abandonat, esberlat de bat a bat. A l'inici de la guerra, un grup de milicians havia fet una foguera amb el mobiliari religiós i atuells de culte que hi havia a l'església.

Els fugitius van passar-hi la nit tot sols, una nit plena de malsons i angoixa. Escrivá, en aquells moments, es trobava al límit de les seves forces psíquiques. De fet, va arribar a anunci0ar que se'n tornava a Madrid, voluntat que ja havia verbalitzat en altres ocasions de feblesa, però va canviar de parer després de trobar al terra de l'església una petita rosa de fusta, restes de la destruïda imatge de la Mare de Déu del Roser de Pallerols, que interpretà com un senyal diví.

L'endemà Pere Sala els tornà a baixar a Can Vilaró i els donà esmorzar i dinar, fins que a mitja tarda es va decidir a pujar-los en petits grups fins a les cabanes de carboner amagades al bosc en direcció nord. Van batejar la cabana de carboner com a Cabana de Sant Rafel, en memòria de l'arcàngel viatger, i durant cinc dies se les van haver de manegar amb els queviures que Pere Sala els duia. Cada dia, Escrivá deia missa a l'aire lliure en un altar fet de pedres i troncs de pi. La resta del dia estava organitzat en tasques: netejar i ordenar la cabana, tallar llenya... Durant aquests dies de confinament, Escrivá va trobar en el silenci del bosc el confort necessari per afrontar els seus temors. Alhora, ell també era requerit per donar consol a altres persones amagades, com l'arxipreste de Pons, refugiat també a Can Vilaró, o dos sacerdots establerts en un altre amagatall, prop de la cabana.

Finalment, el dia 27 de novembre del 1937, a mitja tarda, va arribar en Pere i els va anunciar que s'havien de posar en marxa immediatament. Començava el tram més dur del camí, 50 quilòmetres d'alta muntanya que haurien de recórrer sempre durant la nit, ja que durant el dia calia romandre amagats.

4 Mal equipats per fer el cim
Escrivá de Balaguer al Vaticà
Escrivá de Balaguer al Vaticà Wikimedia Commons

Escrivá duia uns pantalons de pana cenyits als turmells, camisa, jersei blau marí i una boina negra. A Barcelona algú li va aconseguir unes botes de badana de mala qualitat, però que li permetien caminar pel bosc prou bé. La resta duien espardenyes. Només el professor Albareda tenia unes veritables botes de muntanya, adquirides a Alemanya. L'equipatge era mínim, però no hi faltava una copa i un petit plat de vidre, una ampolla de vi de missa, dos corporals i un missal. En previsió que els manquessin les forces, duien també una bóta de vi a la qual anaven ficant grans quantitats de sucre per combatre la fatiga muscular.

En Pere els va presentar també l'Antoni Juncàs, un jove fort i cepat, que seria l'encarregat de guiar-los fins a la casa del Corb, a la muntanya d'Aubenç. El recorregut nocturn va ser duríssim. Dotze hores de molta gana, molt de fred, caigudes freqüents, ferides a mans i peus, ungles trencades... Quan estaven arribant a l'Espluga de les Vaques va trencar l'alba. Era diumenge i Escrivá es va disposar a dir missa davant d'un bon grapat de persones, ja que durant la nit, a mesura que avançaven, se'ls havien anat afegint més fugitius. I és que els grups d'evasió mai no eren petits, començaven amb sis o vuit persones, però s'anaven engrandint fins arribar a les 100 o 200 persones, totes caminant en silenci bosc endins. Quan el grup era petit, tres guies eren sufi­cients, però a mesura que s'anaven fent grans, els guies podien arribar a esdevenir un equip de set o vuit persones.

La nit següent, la del 28, va ser la de la sortida definitiva, per a la qual va arribar el guia principal de l'expedició, l'andorrà Josep Cirera. Els esperaven encara un parell de nits més de patiment extrem. La pujada de l'Aubenç és molt escarpada, i per això Cirera volia acabar-la abans que es fes negra nit. Alguns dels expedicionaris estaven a punt de defallir, però, finalment, tots van prendre la carretera d'Isona a Coll de Nargó fins a vorejar el riu Serpent. Amb tot, s'havia fet tard i la marxa només feia que endarrerir-se, fet que posava Cirera nerviós. A la fi, l'expedició va arribar a la casa Fenollet, on passarien amagats el dia.

Jordi Piferrer i jo també fem cap a Coll de Nargó, on cerquem un veí de la zona, Pere Ramoneda, de Cal Guillot. I el trobem damunt el tractor femant l'hort. Mentre m'assenyala la vall dominada per una muntanya rogenca, diu: "L'Aubenç és emblemàtic, per la seva duresa i perquè la gent hi passava de nit... Una vegada s'hi va veure passar una autèntica ramada de capellans".

5 La fi del 'camí de l'alliberament'
Pirineu lleidatà
Pirineu lleidatà Wikimedia Commons

Ramoneda ens parla d'expedicions fallides, de batusses a trets entre carrabiners o guàrdies civils, de gent empresonada, de guies mítics de la comarca com el Bitllar de les Anoves, en Collel, l'Emili Riba, el Tonet de Sallent, l'Astremós, el Pitarell, el Cirera... L'expedició d'Escrivá la van passar aquests últims, i en tot cas està documentat que el grup va pagar amb diners seriats validats pels franquistes. Els passadors anaven armats i sovint eren contrabandistes que en temps de guerra s'havien fet passadors de gent. "Es guanyaven bé la vida, cobraven 300 o 400 duros, que en aquell temps era una fortuna, i també cobraven en plata o en or."

El dilluns 29 a la nit, la comitiva va sortir de Fenollet. Els tocava passar per la muntanya de Santa Fe, creuar el riu de Cabó i pujar fins a Ares, a 1.500 metres d'altitud. Ja de dia, els fugitius van descansar al Cortal de Baridà, a 1.200 metres d'altitud. Els esperava una nova nit de gran duresa, amb el descens d'un barranc que els havia de permetre creuar el riu de Pallerols. Després de travessar la carretera de la Seu d'Urgell a Sort, la marxa va prosseguir per la riba del riu Aravell. Van ser dues llargues hores entrant i sortint del riu gelat. Xops, el fred era brutal. Aquesta vegada van passar el dia amagats entre matolls i pedres. Era dimecres, 1 de desembre del 1937, i a mossèn Escrivá de Balaguer aquell dia li va tocar pujar el coll de Burbre i baixar-lo, fins a arribar al barranc de Civís. Aquí, tots es van adonar de seguida que un petit llum brillava a poca distància: era el foc que havien encès uns policies en un control.

Evasió i victòria
Arrossegant-se, els fugitius van passar-hi molt a prop. Tret d'alguns lladrucs, el silenci era total. Després de pujar camp a través per un turó, van passar per l'estany de l'Argolell per arribar al Mas d'Alins: la primera casa d'Andorra. Cirera els va comunicar que acabaven de passar la frontera. La resta de la nit la van passar al voltant d'una foguera i la matinada del 2 de desembre van arribar a Sant Julià de Loira, just quan començava a nevar intensament.

Després d'aquest llarg periple, Escrivá es va allotjar a l'Hotel Palacín de les Escaldes i va començar a fer gestions amb la policia francesa per poder entrar a l'Espanya franquista per Hendaia. Avui, Jordi Piferrer es mostra satisfet de la tasca que realitza l'Associació d'Amics del Camí de Pallerols a Andorra, que considera un reconeixement als fugitius de tots dos bàndols i també a totes les víctimes de persecucions i repressions.

6 De Barbastre al Santoral
Escrivá de Balaguer
Escrivá de Balaguer

Escrivá va néixer a Barbastre (Osca) l'any 1902. Va ser ordenat sacerdot el 28 de març del 1925, i dos anys després es va traslladar a Madrid on, segons el seu propi testimoni, el 2 d'octubre del 1928 va sentir que Déu li demanava que difongués a tot el món la crida universal a la santedat, i que obrís un nou camí dins l'Església —l'Opus Dei— per transmetre aquesta crida.

Un pla de vida controvertit
Per aconseguir aquesta santedat, Escrivá va concebre l'anomenat "pla de vida" que han de seguir els membres de la institució que va fundar, i que inclou pràctiques com la missa diària amb comunió, la pregària de l'Àngelus i del rosari, la visita al sagrari, la lectura espiritual i la mortificació del cos per dominar la voluntat, entre d'altres. Insistia en la necessitat de santificar-se a través de la feina quotidiana.

El 1950, l'Opus Dei va ser reconegut pel Vaticà i va encetar una ràpida i exitosa expansió internacional. Caracteritzat pels seus postulats conservadors, se l'ha acusat sovint de proselitisme agressiu, sectarisme i secretisme.

Escrivá va morir a Roma el 26 de juny del 1975. Va ser beatificat per Joan Pau II el 17 de maig del 1992, i canonitzat amb celeritat sorprenent el 6 d'octubre del 2002. Actualment, segons l'Anuari Pontifici, al món hi ha més de 80.000 membres de l'Opus Dei. A la foto, Escrivá amb el papa Pau VI, l'any 1964.

Subscriu-t'hi

Portada del SÀPIENS 211 (octubre 2019)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada del SÀPIENS 211 (octubre 2019)

1 any de SÀPIENS  i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto