Subscriu-t'hi
Guerra civil i franquisme

Miranda de Ebro: el niu de l'esclavatge franquista

Les memòries de Francesc Grau i Vinader, un soldat català que estigué internat a aquest camp de concentració, ens donen llum per explicar la foscor d'aquells recintes

Jordi Finestres (text), Oriol Dueñas (assessorament)
1 En mans de l'enemic
Camp de concentració de Miranda de Ebro
Camp de concentració de Miranda de Ebro Wikimedia Commons

Un dels aspectes més desconeguts de la guerra i la postguerra espanyoles és l'existència dels camps de concentració franquistes on foren deportats soldats captius de la República i, per extensió, persones que el règim de Franco considerava perilloses. Les memòries de Francesc Grau i Viader, un soldat català que estigué internat al camp de concentració de Miranda de Ebro, ens donen més llum per explicar la foscor d'aquells recintes. Recuperem aquest reportatge sobre el franquisme en motiu de l'ocupació de les seves tropes a Barcelona.

Cridat a files
El soldat Francesc Grau i Viader, de la 224 Brigada Mixta, sempre va recordar aquella "matinada bromosa i freda del mes de febrer del 1939 [quan] vaig traspassar la porta de xarxa de filferro que tancava el camp de concentració de Miranda de Ebro". Després de dos mesos de captiveri, en va sortir per ser traslladat a un batalló de treballs forçats a Andalusia.

En Francesc era un dels molts soldats cridats a files l'abril del 1938, l'anomenada lleva del biberó, per defensar la legalitat republicana en la batalla de Catalunya. Tenia dinou anys quan el diumenge 1 de gener del 1939, tot just unes hores després de l'arribada del que seria el pitjor any de la seva vida, el seu batalló va rendir-se a l'enemic davant l'ofensiva de l'Exèrcit de Franco al Principat.

En els darrers dies havia defensat amb penes i angúnies el cap de pont de Balaguer des d'Ivars d'Urgell fins que els soldats de Franco van envoltar el seu batalló per tots els francs. Després de nou mesos de lluita, Francesc Grau es convertia en presoner de les tropes feixistes.

Era l'inici d'un llarg periple marcat per l'esperit de venjança dels vencedors, per interminables interrogatoris, per la manca de respecte, l'absència de la dignitat i per molta humiliació. "Ens havien obligat a treure'ns l'uniforme i les sabates i canviar-ho pel que els nostres adversaris portaven posat, roba vella i sabates atrotinades", recorda en Francesc a les memòries dels seu captiveri, Rua de captius (Pòrtic, 1981). Després va arribar l'espoliació dels efectes personals: el rellotge, l'anell, la ploma estilogràfica, la cartera, l'encenedor, la cantimplora... un autèntic robatori al bell mig de la plaça de Balaguer, on van ser concentrats els captius i des d'on "emprendríem el camí cap a un món desconegut i, segurament, espinós".

El viatge al captiveri
Van fer nit al santuari del Sant Crist de Balaguer i l'endemà a l'alba un camió els va traslladar a l'estació ferroviària d'Almacelles, on els esperava un tren de càrrega per dur-los a una destinació incerta. Un pa de munició i una llauna de sardines per cap era tot l'aliment que tenien per a un viatge de quatre dies dins d'un vagó ocupat per quaranta homes bruts, cansats, famèlics. Sense espai i sense ventilació, sense cap finestra que donés a l'exterior. Pudor insuportable. N'hi havia que patien disenteria.

El comboi s'aturà definitivament a l'estació de Logronyo. L'aspecte dels captius era deplorable, tot i la solidaritat de camperols que durant el trajecte s'havien acostat al comboi per donar pa i verdures als presoners. A la capital de la Rioja, Grau, juntament amb els centenars de soldats fets presoners, va ser traslladat a la plaça de braus de la ciutat, on va romandre tancat tres o quatre dies.

Hauria de dormir sense una trista manta, tot i el fred sever del mes de gener, en estables on en d'altres temps els braus esperaven la seva sort a la plaça. Cada dia, de bon matí, eren els soldats de la República els que sortien a la sorra "disposats a envestir les diàries adversitats i a aguantar totes les befes i tots els maltractaments de què érem objecte". Rutina de càntics falangistes —el "Cara al sol" n'era el tema estrella— i la salutació feixista amb el braç alçat abans de prestar declaració per enèsima vegada.

Grau recorda que "ens estrenyien a preguntes i ens feien greus acusacions simulant haver rebut denúncies que ens inculpaven de la mort del capellà, la crema de l'església, l'assassinat del cacic del poble o simplement de pertànyer a un partit polític determinat, gairebé sempre el partit comunista. Ens feien els càrrecs a la babalà, sense solta ni volta, amb la sequedat d'una escopetada, i ens exigien una resposta ràpida. Si l'acusat titubejava, de vegades pel sol fet de no haver entès la pregunta, ja era motiu suficient per guanyar-se una solemne pallissa".

2 La benvinguda

El diumenge 8 de gener va arribar la notícia que la majoria dels presoners serien traslladats aquell mateix dia cap al nord, a la província de Burgos, en un camp creat per confinar presoners de guerra i des d'on s'organitzaven els batallons de treballadors. En deien el camp de treball de Miranda de Ebro, però ni el Francesc ni cap dels seus companys no havien sentit a parlar mai d'aquest indret.

S'havia construït el 1937, en els primers compassos de la guerra, un camp d'internament tutelat per la Inspección de Campos de Concentración y Prisioneros (ICCP). Estava situat al costat del riu Bayas, concretament en un solar que fou propietat d'una empresa que féu suspensió de pagaments, Sulfatos Españoles S.A. Sembla que també s'expropiaren alguns camps de conreu adjacents per conformar un terreny de 42.000 metres quadrats damunt del qual s'aixecà un camp tancat per filferros i al qual només s'arribava a través d'una línia ferroviària que moria just a l'entrada del recinte. Si bé el camp es va construir per acollir uns mil cinc-cents presoners, l'any 1939, quan hi va arribar el Francesc, n'hi havia dotze mil.

Bevinguda
En aquell migdia assolellat de gener, ni en Francesc ni els seus companys no s'imaginaven el que estaven a punt de viure mentre feien el camí a peu pel centre de Logronyo cap a l'estació del tren, davant els comentaris d'odi i menyspreu —i algun de compassiu— de la població autòctona. "Durant molta estona vaig sentir, clavades en mi, les mirades de la gent", recorda amargament en Francesc.

A mitja tarda ja formaven al pati central del camp de concentració de Miranda de Ebro, on, en entrar-hi, havien estat objecte d'un minuciós escorcoll en el qual se'ls havien confiscat rellotges, anells i altres objectes personals que algú encara conservava d'ençà de la rendició a Catalunya. "La nostra entrada s'efectuava sota el signe de la rapinya i allò constituïa un mal averany". El primer que va veure en Francesc van ser les barraques amb xemeneia, d'on sortia un fum fosc i espès. Eren també les úniques barraques on arribava una bona ració de ranxo: les dels presoners que s'havien prestat a fer de guardians dels altres presoners. En Francesc els va batejar com els esbirros.

Ja al recinte central del camp, les autoritats militars disposaven els deportats segons quatre categories: presos comuns, poc freqüents durant la guerra; presos no hostils al Movimiento Nacional, és a dir, obligats a lluitar al bàndol republicà; presos desafectos, però sense responsabilitats polítiques, i presos desafectos amb responsabilitats polítiques. Als primers, els presos comuns, normalment se'ls deixava en llibertat ben aviat; als segons, se'ls reclutava al bàndol franquista; mentre que a tots els desafectos o bé se'ls enviava al camp a realitzar treballs forçats en qualsevol punt de l'Estat espanyol o a la presó en espera de ser jutjats en consell de guerra.

L'organització de Miranda de Ebro
Un sergent amb una evident coixesa els va donar la 'benvinguda': "Para que no haya malos entendidos vamos a dejar las cosas bien sentadas desde el principio. Si os habéis creído que todavía os encontráis en el Ejército rojo, mandados por oficiales barrenderos y comisarios limpiabotas, un ejército en el cual todo acto vandálico os era permitido, un ejército en donde se premiaba la indisciplina y el libertinaje, estáis muy equivocados. Sois unos miserables prisioneros de guerra; simple desperdicio humano sin ningún valor. Todos juntos no alcanzáis el precio de una cerilla usada. Habéis luchado contra vuestra patria y habéis perdido; habéis combatido contra nuestro glorioso ejército y sido derrotados. Os prometo que aquí nos encargaremos que lo tengáis bien presente. Vosotros sois los responsables de la muerte de nuestros mártires y de las heridas que han mutilado a los mejores y más valientes españoles. Que nadie confíe en nuestro perdón y mucho menos en nuestro olvido. Hay coses que jamás podremos olvidar".

La perspectiva del camp era sòrdida, s'hi respirava derrota i humiliació. El centre estava disposat amb "les garites dels sentinelles repartides tot al voltant del recinte; les barraques de fusta dels presoners, arrenglerades de manera que formessin carrers; l'esplanada central, enmig de la qual, s'hi eleva un pal altíssim amb la bandera espanyola al capdamunt".

Per fer les necessitats calia anar al barco, que és com denominaven els presoners una passera situada damunt el riu, lluny de les barraques, a la intempèrie. Un dels problemes sense solució seria la higiene dels internats, només un rierol on rentar-se i mirar d'alliberar-se dels polls. Duien la mateixa roba que el primer dia. "Mancats de tot remei, ens havíem de fregar la sarna amb sorra molla de la riba del riu fins que les cuixes sagnaven copiosament i orinar-nos sobre la carn viva per evitar que la ronya se'ns escampés per tot el cos", relata en Francesc.

3 El patiment dels vençuts
Pla general del camp de concentració franquista de Miranda de Ebro
Pla general del camp de concentració franquista de Miranda de Ebro Wikimedia Commons

L'interior dels barracots era deplorable. "Compartíem la barraca més de 400 homes embrutits per fora i per dins. Si l'ensutzament exterior feia que l'atmosfera de la barraca es tornés irrespirable, de tan fètida, l'enllordament espiritual creava innombrables tensions i desconfiances. L'extrema necessitat ens tornà excessivament egoistes. El fantasma del recel, de la malfiança, campava paorosament per les barraques del camp."

En els primers dies d'internament calia anar amb compte amb les trampes a les quals eren sotmesos els captius. Sovint el sergent del camp ordenava formar a tots els interns per demanar voluntaris per un intercanvi de presoners. Grau i Viader recorda que l'anunci anava acompanyat de la pregunta: "¿No hay nadie que desee volver con sus camaradas marxistas?". Era un parany al qual queia en més d'una ocasió algun presoner il·lús que s'empassava la mentida. Mai no hi hagué intercanvi de presoners a Miranda de Ebro, només era una maniobra per atonyinar durament aquell qui mostrava públicament el desig de tornar a la zona republicana.

La fi de l'esperança
Passaven els dies de gener i arribaven notícies de l'imparable avanç de les tropes de Franco a Catalunya. La guerra divisava el seu final. Amb la caiguda de poblacions catalanes cada dia arribaven al camp de Miranda de Ebro més soldats de la República, fet que representava un greu problema: "Les barraques que es construïen avançaven més lentament que les necessitats d'allotjament. Des del camp feia la impressió que tota la joventut espanyola estava darrere un filat espinós".

En Francesc no anava errat. Pel camp de concentració de Miranda de Ebro van arribar a passar prop de 65.000 presoners republicans que van ser integrats en batallons de treball forçat arreu de la Península. Només se n'escapava qui aconseguia reunir avals; és a dir, informes favorables de familiars, amics i veïns propers al nou règim franquista. També n'hi hagué que van rebre informes desfavorables o denúncies (falses o no) que els condemnaren a l'afusellament. En aquells mesos de postguerra la sort dels presoners de Franco passava per tenir alguna amistat o algun enemic en el nou poder.

No hi havia opció d'escapar-se d'un camp de concentració sobreprotegit dins i fora per soldats i pels temuts filats espinosos on més d'un presoner va deixar la vida. Els guardians del centre tenien ordre de disparar a matar qui gosés emprendre una aventura cap a la llibertat.

El dia a dia a l'infern
La rutina del camp era insuportable. Bruts, famèlics, amb temperatures de deu graus sota zero i sense abric, cada dia estaven obligats a formar al pati central dues vegades, a l'alba, a toc de corneta, quan s'hissava la bandera espanyola, i al capvespre, quan s'arriava l'estendard. "Sempre hi era present el comandant del camp, un tinent coronel baix i gruixut, de coll curt i vigorós, que es cobria amb una gorra de plat molt alçada de davant, d'acord amb la moda imposada pels nazis". Des d'un pedestal obligava els homes a cantar himnes feixistes, "la qual cosa s'aconseguia a base de puntades de peu i cops de verga", recorda en Francesc.

Les humiliacions eren constants. En tot moment es recordava als presoners la seva condició de derrotats i se'ls feia culpables de tot el dolor causat per una guerra que era a punt d'acabar. Fins i tot a la missa del diumenge al matí, d'assistència obligatòria. L'oficiava un sacerdot que dedicava l'homilia a insultar els presents. "El capellà ens convidava a reconsiderar la nostra vergonyosa conducta anterior, a arrencar de la nostra ànima el dimoni que hi portàvem aferrat; a bandejar de les nostres ments les idees dissolvents que la propaganda comunista havia infiltrat en els replecs dels nostres cervells; a allunyar la maldat dels nostres cors...".

4 El final del malson
Monument a les Víctimes de la Repressió Franquista a Miranda de Ebro
Monument a les Víctimes de la Repressió Franquista a Miranda de Ebro Eugenio Caballo Ibáñez / Wikimedia Commons

El divendres 27 de gener el comandant del camp va fer reunir presoners i guardians per informar-los que "ayer la Ciudad de Barcelona, cuna del anarquismo y capital del separatismo catalán, fue liberada por nuestro Glorioso Ejército y devuelta a la Sagrada Unidad de la Patria". Per tal de celebrar el fet s'anuncià repartiment gratuït de tabac per a tothom, un bé escàs com tots els productes que es venien a l'economat del camp a uns preus només assumibles per a presoners amb famílies adinerades.

"Al camp de concentració de Miranda de Ebro, amb pessetes, era factible resoldre-ho tot o gairebé tot. El que no tenien les "rates del camp" [com s'anomenaven els estraperlistes i esbirros que comercialitzaven productes entre els presoners] es trobava a l'economat. La primera vegada que vaig posar-hi els peus va fer-me l'efecte que penetrava en un món meravellós. A més dels productes alimentaris —pa, xocolata, embotits, llaunes de conserva, llet, etc.— hi havia una gran quantitat d'articles que en les precàries condicions en què vivíem em semblaren de luxe: plats de llauna refulgents com la plata, vasos de metall, culleres d'alumini, cantimplores, sabates, mitjons, carpetes i paper d'escriure amb l'imprescindible "Saludo a Franco" "Arriba España" imprès a la capçalera, sabó, tabac, betum...".

Trasllat
I així va arribar el mes de febrer i la "matinada bromosa i freda" quan Francesc Grau i Viader, després de gairebé dos mesos d'internament al camp de concentració de Miranda de Ebro, va sortir del centre per tornar a pujar en un vagó de tren que aquesta vegada el va traslladar a la província de Granada "a engrapar el pic i la pala que ja teníem reservat en un batalló de treballadors". Mentre soldats captius com en Francesc desfilen cap a l'exterior, altres soldats entren al camp. En Francesc contemplava l'estampa i es va prometre a si mateix que mai més no tornaria a trepitjar "aquella terra negra i fangosa que quedava al dedins dels filats".

El camp de Miranda de Ebro, el primer i també el darrer camp de concentració franquista que va funcionar a la Península, es va clausurar el gener del 1947. Els darrers interns, majoritàriament estrangers i presos comuns, van ser traslladats al penal de Nanclares de la Oca (avui Iruña de Oca), a Àlaba. El camp de Miranda de Ebro va continuar albergant entre el 1949 i el 1953 un centre de reclutament militar fins que el 1954 va ser enderrocat. Avui en dia, del camp de concentració, només en queda un vell dipòsit d'aigua, algun mur, les restes del safareig, una caseta de guàrdia i una placa en record dels presoners.

Amb tot, quaranta anys després del seu alliberament, a les acaballes dels setanta, Francesc Grau i Viader va incomplir la seva promesa i va tornar a visitar aquell indret on havia estat humiliat pels vencedors de la guerra. Hi va anar per poder rememorar millor aquella estada de cara al llibre que estava escrivint dedicat a aquest episodi massa oblidat de la nostra història, tot i que, com bé apunta en Francesc, "es pot dir que els homes de mig Espanya hagueren de sofrir la vexació dels camps de concentració i batallons de treballadors".

Subscriu-t'hi

Portada del número 221 de SÀPIENS (agost 2020)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada del número 221 de SÀPIENS (agost 2020)

Un homenatge al patrimoni català

Reivindiquem el nostre patrimoni a través de 10 monuments que també permeten resseguir la nostra història

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto