La matinada del 29 de juliol del 1936, pocs dies després que una part important de l’Exèrcit s’alcés contra la República, a l’aeroport italià de Sardenya, els pilots de 12 bombarders Savoia-Marchetti S 81 esperaven les ordres per enlairar-se. Els Savoia no eren uns avions qualsevol. A la dècada dels 30 del segle passat eren considerats els bombarders més eficients i veloços. Res indicava, però, que els aparells pertanyessin a la Itàlia de Mussolini. Els havien repintat per amagar qualsevol identificació. El general Giuseppe Valle va explicar ràpidament als pilots, tots ells voluntaris, quina era la seva missió. Havien de dur els moderns trimotors que podien allotjar 2.000 quilos de bombes fins al Marroc, on els esperava un impacient Francisco Franco.

El viatge, però, no va resultar gens fàcil. Els forts vents van allargar-lo més del que els comandaments militars havien calculat. En ple vol, els pilots van començar a angoixar-se. S’estaven quedant sense gasolina i ni tan sols havien albirat la costa marroquina. Nou dels 12 avions van aconseguir arribar amb el dipòsit pràcticament buit. Els altres no van tenir tanta sort. Un va caure al mar i els altres dos es van estavellar al Marroc francès, prop de la frontera. Ràpidament, malgrat la precipitada operació de camuflatge, els dos Savoia van ser identificats.

Amb Tunísia i Algèria a l’horitzó

L’endemà els diaris de tot el món publicaven a la primera pàgina que Itàlia donava suport als revoltats espanyols. La decisió d’un eufòric Mussolini, que ambicionava repartir-se el nord d’Àfrica amb Espanya -el Marroc havia de ser per a Franco, i Tunísia i Algèria, per a Itàlia-, s’havia pres precipitadament. Però va resultar clau. Sense l’ajuda militar de la Itàlia feixista i de l’Alemanya nazi, que hi van aportar la tecnologia militar més moderna del moment, Franco molt probablement no hauria guanyat la Guerra Civil Espanyola.

Les forces rebels havien trobat més resistència de l’esperada en els primers dies de la contesa. Els revoltats van tenir moltes pèrdues i Emilio Mola, el general organitzador de l’'Alzamiento', va haver d’admetre el seu fracàs en no obtenir la implicació de les forces navals. Tot i que estava convençut que si França no ajudava la República Espanyola, acabarien guanyant, va tenir la visió d’enviar emissaris a Roma i Berlín. Així doncs, el 25 de juliol, un polític espanyol que havia donat suport als revoltats des d’un bon començament, Antonio Goicoechea, es reunia amb el comte Galeazzo Ciano, el gendre de Mussolini i ministre d’Afers Estrangers italià, per primera vegada.

L'acord pels 12 Savoies

Ciano va escoltar la petició d’ajuda del polític espanyol. No tenien gaire temps i Goiecoechea li va assegurar que els revoltats tan sols volien avions i potser algunes armes per poder controlar la situació. El polític tenia uns pronòstics molt optimistes que no es van complir: podrien ocupar Madrid ràpidament, en qüestió de dies o a tot estirar de setmanes. Ciano li va respondre que fins aquell moment havien optat per la prudència, perquè no tenien una informació prou clara sobre què era el que succeïa.

El gendre de Mussolini va interrogar Goicoechea sobre qui liderava la revolta i si aquesta tenia el suport popular. Al final, li va prometre que els enviarien els 12 Savoies. Ciano va demanar que l’ajuda es pagués al comptat abans de donar-la. El preu acordat va ser d’un milió de lliures esterlines. Goicoechea no va tenir cap problema per obtenir aquesta suma de diners de mans del banquer Joan March. El 27 de juliol el pagament s’havia efectuat.

Entre l’agost i el novembre del 1936 la preocupació italiana va anar augmentant. Hi havia el temor que els comunistes agafessin el control de la situació. L’ajuda russa va desfermar els temors del Govern de Mussolini. El secretari personal de Ciano, Filippo Anfuso, enviava aquest informe: “Franco m’ha dit que tots els comandaments, a Madrid, són russos. Els elements més importants a l’Exèrcit franquista són italians i alemanys. L’Armada espanyola té una gran ajuda d’aquestes dues nacions. És indispensable que els intents d’infiltració bolxevic al Mediterrani siguin tallats. El drama espanyol fàcilment pot ser percebut com un episodi insignificant comparat amb la guerra militar entre els italians, els alemanys i els marxistes”.

A la darreria d’agost el Govern de la Itàlia feixista havia incrementat força l’ajuda. Ja no solament enviava material bèl·lic (canons, morters, tancs i avions bombarders), sinó que també va començar a enviar soldats. Franco va poder disposar al llarg de la guerra d’uns 73.000 soldats de l’Exèrcit de Terra italians, uns 5.700 de l’Aire i tota la flota naval italiana.

Amb el suport bèl·lic del 'Duce', el 'Generalísimo' va arribar a dominar el Mediterrani. Els submarins italians van torpedinar una part de l’ajuda que arribava per mar de la Unió Soviètica, i van dificultar moltíssin el transport i les comunicacions entre Catalunya i la resta de l’Estat. Però res va ser comparable a l’ajuda que va arribar des de l’aire. El comandant de les Forces Aèries espanyoles, Alfredo Kindelán, va ser força explícit: “La unió entre les forces aèries d’Itàlia i Espanya ha fet del mar Mediterrani un llac que no pot ser creuat per l’enemic”. Els pilots italians van ser vitals per a la victòria de Franco. No tan sols a l’hora de combatre, sinó també en la formació dels militars revoltats.

Mantenint el sentit de l'humor

Els més de 800 avions de guerra enviats per Itàlia i els gairebé 700 que va facilitar Hitler aviat es van fer famosos entre la població, que, en alguns casos, no va perdre el sentit de l’humor i els va batejar amb noms com 'tío de los moyetes', 'la burra de la leche', 'pajarito' o 'pavas'. Els bombarders Savoia-Marchetti S81 i S79 italians van resultar extremadament mortífers. Els nous avions tenien la capacitat de bombardejar qualsevol objectiu. En principi, els bombarders tenien com a blanc estratègic els ports, les vies de comunicació, les fàbriques de material de guerra, les centrals hidroelèctriques i els llocs de comandament. Després, tota la Península es va convertir en un banc de proves per a la nova tecnologia militar.

Per primera vegada en una guerra, qualsevol ciutat o poble de la rereguarda podia convertir-se en un objectiu militar. En el transcurs dels mesos, el nivell tècnic i la capacitat de destrucció dels avions van augmentar considerablement. Les escoles, els hospitals, les esglésies, les biblioteques, les fàbriques, els mercats, els autocars, fins i tot les cues per comprar el pa van esdevenir blancs. La població es va acostumar a sentir el brogit dels motors anunciant l’arribada de les bombes. No hi havia temps per pensar què fer. Primer se sentien els espetecs; després, la llum encegant-t’ho tot, la pols, i, finalment, els xiscles i crits. 

Els eficients bombarders italians i alemanys van deixar un reguitzell de morts: els escolars que van sobreviure del Liceu Escolar de Lleida el 2 de novembre del 1937 encara recorden la visió dels seus companys sepultats per la runa. Als usuaris de la biblioteca del Centre de Lectura de Reus la mortífera càrrega els va arribar mentre llegien un 17 de desembre del 1937. Els nens que s’havien amagat a l’església de Sant Felip de Barcelona no van poder salvar la pell un 30 de gener del 1938, tampoc no ho van poder fer els qui van pujar a un autobús que circulava per la ronda de Sant Pau de Barcelona un matí del 17 de març del 1938.

Una col·laboració terrorífica

Les bombes també van perseguir els milers de dones i de nens que al final de gener i el principi de febrer del 1939, amb la guerra ja decidida, fugien per les carreteres i muntanyes, a peu i en ple hivern, cap a França. Els avions italians van ser un cop mortal a la força moral de la gent i una aliança extremadament beneficiosa per a Franco. Els feixistes van intentar diferents estratègies des de l’aire: en comptes de concentrar tots els avions i de llançar totes les bombes possibles en un moment determinat, es van organitzar atacs en cadena ininterromputs per tal de desarticular els sistemes d’alarma. També es va experimentar barrejant bombes explosives i bombes incendiàries.

Els aliats italians -i alemanys- van decidir el final de molts episodis de la guerra civil, entre els quals hi ha una de les batalles més sagnants de tot el conflicte bèl·lic: la batalla de l’Ebre. Els guanyadors, però, acabarien pagant a una Itàlia democràtica el deute adquirit pel dictador. I és que tot té un preu.

Després de tres anys de guerra, l’ajuda militar italiana ascendia a més de 8.300 milions de lires italianes, però al final d’unes llargues i àrdues negociacions es va arribar a una quantitat rodona: Espanya havia de tornar 5.000 milions de lires entre el 31 de desembre del 1942 i el 30 de juny del 1967.

L’acord el van signar el maig del 1940 el ministre d’Afers Exteriors espanyol, Juan Luis Beigbeder, i l’ambaixador d’Itàlia a Madrid, Gastone Gambara. Gambara va destacar com a general tant en la intervenció italiana a favor de Franco durant la Guerra Civil Espanyola, com posteriorment en la Segona Guerra Mundial, sobretot en la cruel repressió sobre partisans i civils en la Iugoslàvia ocupada. Itàlia aspirava a cobrar-se els 3.300 milions de lires restants -i molts més- amb inversions directes i a gran escala en la indústria espanyola. De fet, Mussolini no amagava la seva intenció d’intervenir decisivament en la reconstrucció d’Espanya.

Però després de la Segona Guerra Mundial, el deute no el cobraria el Govern de Mussolini. Seria la Itàlia republicana i demòcratica, constituïda el 2 de juny del 1946, la que reclamaria insistentment el pagament del deute al general Franco.

Política i economia, assumptes independents

L’historiador Andrea Tappi, de l’Associació AltraItalia, dedicada a la recuperació de la memòria antifeixista, va trobar als arxius del Banc d’Itàlia a Roma un informe oficial adreçat al governador d’aquest banc molt revelador. La data és del 9 de novembre del 1954 i en aquest document, que SÀPIENS va publicar per primera vegada, hi consta que el Govern de Franco havia pagat el 30 de juny d’aquell any un terç del deute (la quantitat ascendia a 1.750 milions de lires), tal com preveia el pla d’amortització.

L’acord pactat entre Beigbeder i Gambara va ser reivindicat pels italians demòcrates de la dècada dels 50 i 60, i tot indica que es van pagar totes les quotes. Tal com ha pogut comprovar Tappi als arxius del Ministeri d’Afers Estrangers italià, les qüestions polítiques poc o res tenien a veure amb les econòmiques, en opinió dels dirigents italians. De fet, des del final de la Segona Guerra Mundial, l’ambaixador italià a Madrid, Gallarati Scotti, va maldar per mantenir les relacions econòmiques amb Espanya i continuar cobrant el deute adquirit per Franco.

Aquesta situació, en un moment en què Espanya estava exclosa de l’ONU, comportava reconèixer Franco com a legítim cap de l’Estat. Igualment significatives foren les justificacions adoptades pel Govern italià pel que fa a la seva ferma decisió de reivindicar el pagament del deute. L’agost del 1945, el ministre d’Afers Estrangers italià, Alcide De Gasperi, informava a Scotti sobre el contingut d’un comunicat oficial enviat als ambaixadors dels Estats Units i Anglaterra: “El Govern italià continuarà les negociacions amb Madrid amb l’objectiu de definir la qüestió del deute espanyol, ja que és un assumpte de gran interès nacional”.

La persistència de Scotti va tenir la seva recompensa. El gener del 1946, De Gasperi, informava a l’ambaixador italià a Moscou, Pietro Quaroni, sobre l’acord amb Espanya: “Hem firmat un acord comercial amb Espanya pel retorn dels 5.000 milions de lires. Per favor, expliqui al Govern soviètic aquest acord que està destinat únicament a tornar al poble italià uns diners que es van donar en temps del règim feixista. Hem de mobilitzar tots els nostres crèdits per tal de compensar les necessitats greus i urgents del nostre país. Però qualsevol interpretació que vagi més enllà d’aquesta necessitat seria arbitrària i falsa”.

Un any després de la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial, les Nacions Unides havien exhortat els diferents governs democràtics a retirar els seus ambaixadors de Madrid. Tots els països van acatar-ho, fins i tot Itàlia, però això no va impedir que continuessin les relacions diplomàtiques amb Espanya. Cap de les potències aliades que havien vençut els feixistes durant la Segona Guerra Mundial va protestar davant els acords comercials de l’Espanya franquista i la Itàlia republicana.

Un deute era un deute

L’únic que va alçar la veu en contra va ser el president del Govern republicà a l’exili, José Giral. El ministre d’Afers Estrangers italià, però, es va justificar amb aquestes paraules: “El retorn d’aquest deute s’ha de col·locar per sobre de qualsevol ideologia, perquè respon als interessos del poble italià i espanyol, i oblidar-ho seria una negligència. Els actuals acords entre els polítics espanyols i italians no tenen a veure amb la política. Crec que malgrat les diferències, s’ha de mantenir el contacte, sobretot el contacte econòmic”.

Segons Alcide De Gasperi, els deutes no tenien res a veure amb les qüestions ideològiques i polítiques. En defnitiva, que un deute era un deute.