Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...Objectiu: aturar la Guerra Civil
Poc abans que les tropes franquistes penetressin a Catalunya, el Govern català va enviar en secret un representant a Londres per a aconseguir la mediació britànica
L'hivern del 1937-38, a l'equador de la Guerra Civil, és un dels més durs de la història de Catalunya. Es passa fred, hi ha gana i la moral de la població i dels soldats del front trontolla de valent. L'avanç de les tropes franquistes arreu de la Península presagia un final poc satisfactori pels interessos de la majoria de catalans. El sofriment i les penúries sobrevolen un país que encara haurà de viure dos episodis tràgics: la terrible batalla de l'Ebre (juliol-novembre del 1938) i l'ocupació franquista, que comença l'abril del 1938 i que culminarà al cap de deu mesos. Després vindran les revenges i l'ajustament de comptes.
A més, el govern de la República espanyola, presidit per Juan Negrín, ha adoptat una posició pro soviètica que no agrada al govern de la Generalitat de Catalunya, presidit per Lluís Companys. L'executiu espanyol, instal·lat a Barcelona, rebutja qualsevol maniobra unilateral del Govern català. I és que l'obsessió per la unitat de l'Estat sembla tenir més força que l'avanç irreversible dels homes de Franco. Per a acabar-ho d'adobar, la situació internacional no convida a l'optimisme. Alemanya i Itàlia donen suport incondicional a l'Espanya de Franco i ni els pactes angloitalians, l'abril del 1938, impedeixen que Mussolini aposti per una victòria ràpida i contundent del feixisme espanyol sobre la República.
Cap al mes de gener del 1938, i després de diversos intents fallits, el Govern català va dissenyar un pla secret per a aturar el conflicte. Calia comprometre França i Anglaterra en un projecte de pau que fos acceptable tant per la República com per Franco, i que també comptés amb el beneplàcit de Hitler i Mussolini. En aquesta maniobra diplomàtica, Lluís Companys confia en Josep M. Batista i Roca, home fort de la Delegació de la Generalitat de Catalunya a Madrid. Serà ell qui actuarà com a ambaixador de Catalunya a Londres. Batista i Roca arriba a la capital anglesa al mes de març. Mentre, a la Península, els nacionals han començat l'ofensiva de l'Aragó i han bombardejat amb crueltat Barcelona. Cal anar per feina. Batista i Roca confia en el savoir faire del primer ministre britànic, Arthur Neville Chamberlain, partidari de la política de l'appeasement, o sia, de la conciliació de greuges entre estats rivals per mitjà de la negociació i les concessions.
La tàctica de l'enviat de la Generalitat a Londres serà la següent: aprofitarà la bona amistat que l'uneix amb la duquessa d'Atholl, membre de la Cambra dels Comuns pel Partit Conservador i partidària de la República espanyola, per a accedir a persones molt properes a Chamberlain. Després, mirarà de negociar amb el Foreign Office (l'oficina d'afers exteriors britànica) la mediació anglesa en el conflicte peninsular.
El primer document oficial que fa referència als moviments de Batista i Roca va estar amagat a l'arxiu del Partit Conservador fins que SÀPIENS el va publicar el març de 2004. Es tracta d'un informe que signa un funcionari d'aquesta formació, W. F. Wentworth-Sheilds, la missió del qual és fer estudis sobre qüestions polítiques. Aquest personatge és a les ordres de Joseph Ball, un dels protagonistes imprescindibles per a entendre les gestions de Batista i Roca a la Gran Bretanya. De Ball, se'n sap ben poca cosa, però és clar que es tractava d'un assessor a l'ombra del primer ministre. La seva biografia és tan misteriosa com el seu passat (provenia de l'MI5, els serveis secrets), però sabem que arran de la mort del primer ministre Chamberlain, el 1940, va fer destruir tots els seus arxius, llevat d'algunes notes i els documents sobre les trobades amb Batista i Roca.
El 22 d'abril del 1938 —quan els franquistes ja han ocupat Lleida i, posteriorment, Vinaròs, deixant el territori controlat per la República dividit en dues parts— Joseph Ball envia un resum de l'entrevista amb Batista i Roca a Horace Wilson, que és el primer assessor i la mà dreta de Chamberlain.
"Una missió diplomàtica no oficial"
En primer lloc, es parla de Batista i Roca com un personatge que ha vingut a Londres en "una missió diplomàtica no oficial", i s'afegeix: "sabem que és un amic personal del president Companys, el cap de l'Estat de Catalunya". A la vegada, Batista i Roca deixa ben clar que la seva presència a Londres no és coneguda per l'Ambaixada espanyola.
L'informe comença detallant les inquietuds dels catalans sobre la dinàmica que havia pres la guerra, en la qual els republicans, diu el redactat, "estan preparats per a lluitar fins al final", i afegeix: "hi ha rumors d'un distanciament entre el Dr. Negrín i el Govern de Catalunya". Batista i Roca fa saber al Partit Conservador que el catalans busquen aturar els combats. En un paràgraf del document podem llegir: "Ells [pels catalans] han seguit amb especial interès el desenvolupament de les negociacions entre nosaltres [pels britànics] i Itàlia".
Batista i Roca està convençut que Franco entrarà en raó si se li ofereixen algunes "compensacions"
I és que Batista i Roca està convençut que l'acord angloitalià, iniciat aquells dies, facilitarà les coses per a arribar a un acord de pau a Espanya i afegeix que l'executiu de la República "veuria els avantatges d'acceptar una oferta de pau com abans millor per a evitar més desastres". L'interlocutor de Batista i Roca recela que el bàndol nacional accepti la proposta d'un armistici, tenint en compte que Franco veu a prop la conquesta definitiva del territori espanyol. Però l'enviat de Companys està convençut que el general entrarà en raó si se li ofereixen algunes "compensacions".
La paraula "compensacions" dóna peu al moment més delicat de la conversa. Wentworth-Sheilds escriu: "El senyor Batista em va parlar dels territoris espanyols a l'Àfrica i vaig replicar-li que, de fet, aquests ja estaven en mans dels nacionals". Però Batista i Roca té un as a la màniga, com s'explica en el document dels conservadors britànics: "Va dir que Franco havia fallat en la conquesta de Madrid i que aquest error era una taca negra en els seu historial. En altres paraules, el govern de la República estaria preparat per a donar la capital als franquistes si això comportava assolir un armistici".
La pau a preu d'or
Wentworth-Sheilds vol obtenir més informació i pregunta què es pensa oferir als alemanys i als italians perquè marxin d'Espanya. La contesta és ben clara: caldrà pagar a les tropes de Mussolini amb or per a compensar els esforços humans i materials que han invertit en la guerra espanyola. Quant als alemanys, la proposta és realment agosarada: Batista i Roca parla de lliurar la colònia espanyola de Río de Oro (el Sàhara Occidental) als nazis. La conversa entra en un moment de tibantor perquè el funcionari del Partit Conservador li replica que això comportaria el risc que els alemanys interferissin les línies de comunicació Àfrica-Anglaterra.
Davant d'aquesta observació, Josep Maria Batista i Roca planteja, com a segona opció, que els alemanys gaudeixin d'avantatges comercials a Espanya i puguin continuar abastant-se de minerals espanyols per a la seva indústria.
Joseph Ball fa arribar l'informe personalment a Horace Wilson, la mà dreta del primer ministre britànic. I aquest l'adreça a Alexander Cadogan, subsecretari permanent del Foreign Office o, el que és el mateix, el segon home més important del Departament d'Afers Exteriors. Li adverteix que Batista i Roca és a Londres sense que la diplomàcia espanyola en tingui constància. Ho fa en una carta amb un detall prou evident: al segell figura el 10 de Downing Street, residència oficial del primer ministre. Aquest fet indicaria que Wilson hauria comentat a l'home fort del país la presència del català a la capital i que Chamberlain hauria autoritzat que l'informe arribés a mans del Foreign Office.
El 22 de juny —poc després que les tropes franquistes hagin ocupat Castelló i dies abans de l'inici de l'ofensiva sobre València— es produeix una altra trobada important entre Batista i Roca i el Partit Conservador anglès. En aquesta ocasió, l'interlocutor del català és el mateix Joseph Ball. Aquest en redacta un informe que també envia, i aquesta vegada per duplicat, a Horace Wilson. No seria gens estrany pensar que la segona còpia era pel primer ministre Chamberlain.
Batista i Roca parla en nom del Govern de Catalunya, però també del del País Basc. L'enigmàtic Joseph Ball, del Partit Conservador, escriurà: "Aquests dos governs [el català i el basc] defensen un règim democràtic, distint d'un règim feixista o comunista", i afegeix que ambdós estan preparats per a actuar com a mediadors, "amb cooperació amb les potències democràtiques occidentals per a assegurar un armistici, una pau estable".
El pla 'Comitè de No-intervenció'
D'aquest segon document, se'n desprèn que els governs català i basc s'esforçaran a convèncer el govern de la República d'acceptar un pla anomenat 'Comitè de No-intervenció', per a la retirada de forces estrangeres. També proposen la creació d'unes comissions internacionals que, en un primer pas, visitin ambdues zones per a assegurar-se que es produeix una pausa en les hostilitats, pas previ a una època més prolongada de pau en la qual "es refredin les passions" i es pugui crear un sistema polític adequat. Si això s'aconseguís, es continuaria amb l'establiment d'un armistici per a començar les negociacions de pau. "A més —continua l'informe— els governs de Catalunya i del País Basc desitgen ser representats en la Conferència de Pau amb l'objecte d'enfortir la seva posició com a mediadors i també per a establir els seus drets per a erigir-se posteriorment com a governs autònoms". Queda demostrada, doncs, la voluntat catalana i basca de salvaguardar la seva identitat nacional o, encara millor, enfortir-la, com una mena de contraprestació per haver impulsat les accions de pau.
La pretensió de Batista i Roca era crear "en un període estimat d'uns quants anys", un plebiscit per tal que els espanyols, "lliures de pressions i influències internacionals", puguin decidir la forma de govern que s'hauria d'establir a la Península. A Catalunya i al País Basc, el plebiscit se celebraria al marge de l'espanyol, a fi que catalans i bascos decidissin també si caldria eixamplar, i com, els poders autònoms d'aquests dos territoris.
El document que resumeix la llarga trobada entre Ball i Batista i Roca presenta també propostes de futur per a l'Estat: "Els governs català i basc proposen la creació de dues zones a Espanya que haurien de ser desmilitaritzades: a l'Oest, el País Basc, que abraçaria els Pirineus occidentals i la costa cantàbrica, i l'Àrea Mediterrània, on estarien incloses les ciutats de Barcelona, València i les Illes, que, de fet —apunta l'informe— és l'àrea catalana d'Espanya", fent referència als Països Catalans.
"Al servei de les democràcies occidentals"
Però encara hi ha més: Josep M. Batista i Roca assegura al seu interlocutor del Partit Conservador que "els governs de Catalunya i del País Basc garantiran la seguretat dels interessos britànics en els seus territoris respectius", així com exclouran "aquelles influències estrangeres, de caràcter polític o econòmic, que poguessin alterar la condició nacional o democràtica dels nostres territoris". I conclou que en cas d'èxit la indústria catalana i basca "es posarien al servei de les democràcies occidentals en cas de necessitat", en clara referència a la imminent guerra mundial.
Perquè el bàndol franquista accepti aquestes condicions, Batista i Roca s'aferra al fet que significades persones que han donat suport a Franco desitgen que s'acabi l'enfrontament armat. Posa com a exemples Raimundo Fernández Cuesta, secretari de Falange i membre del gabinet de Franco; José M. Gil Robles, un dels fundadors de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA); i Francesc Cambó, líder de la Lliga Regionalista. Per a concloure, Batista i Roca demana al Govern britànic que faci força per la creació del Comitè de No-Intervenció i que sondegi l'opinió dels partidaris del general Franco, i també d'Itàlia i del Vaticà, país que té una "angoixa present per la influència nazi sobre l'Espanya de Franco".
Horace Wilson, l'home de màxima confiança del primer ministre britànic, rep l'informe de l'entrevista el mateix 22 de juny. Però el nom de Joseph Ball ha desaparegut del document, de manera que sembla que la conversa es va efectuar entre Batista i Roca i el mateix Wilson. Segons l'historiador Gregori Mir, Batista i Roca mai no va aconseguir parlar personalment amb Wilson tot i intentar-ho diverses vegades. En qualsevol cas, la documentació trobada a l'arxiu del Partit Conservador prova que les propostes de Batista i Roca i, per extensió, del Govern català, van arribar a les altes instàncies britàniques.
El 23 de juny, l'endemà de reunir-se amb Joseph Ball, Batista i Roca presenta un document oficial a Lord Halifax, secretari del Foreign Office (un càrrec equivalent al de ministre d'Afers Exteriors). Ho fa en nom del president de la Generalitat de Catalunya. El text en qüestió és un memoràndum on es repassen les condicions per a assolir un acord de pau a Espanya que ja han estat comentades prèviament al Partit Conservador i consultades per Horace Wilson, Alexander Cadogan i, molt probablement, Arthur Neville Chamberlain. En aquest document de vuit pàgines, Batista i Roca hi fa una declaració de principis que justifica el conjunt de les seves gestions: "Cal també tenir present que ni una victòria militar, si es produís, no significaria la pau ni la liquidació final d'aquesta guerra civil".
Tot i que les propostes basques i catalanes —gestionades sempre al marge del govern de la República espanyola— van formar part de les negociacions entre la Gran Bretanya i Itàlia, no van tenir els resultats esperats. El dia 2 de juliol del 1938 Mussolini escriurà: "Només era admissible l'armistici amb una rendició incondicional dels rojos". I quan a mitjan novembre entra en vigor l'acord angloitalià, la guerra espanyola està vista per sentència. Tampoc el Foreign Office no va moure un dit, segurs com estaven que els militars revoltats l'estiu del 36 guanyarien la guerra. En aquest sentit, alguns historiadors britànics han qualificat la posició britànica de "neutralitat benèvola". La benevolència, evidentment, envers el general Franco.
Quan Josep M. Batista i Roca torna a Barcelona no explica a ningú les relacions que havia mantingut amb Joseph Ball, i que avui sabem que van durar fins al mes de maig del 1940. La seva insistència, però, no va ser recompensada amb els resultats desitjats. Les propostes de pau impulsades pels governs de Catalunya —i també del País Basc— van continuar vigents fins el 26 de febrer del 1939, un mes després de la caiguda de Barcelona i quan l'exèrcit franquista ja havia ocupat tot el territori del Principat.
Comentaris