Abans de fer el salt a la política, Ramón Franco havia tingut altres dèries al cap. El 10 de febrer del 1926 es va fer mundialment famós per ser al capdavant del 'Plus Ultra', el primer avió de la història que va travessar l’Atlàntic sud. El germà petit dels Franco, un oficial de 30 anys de l’aeronàutica militar espanyola, havia partit 20 dies abans de Palos de Noguer (Huelva) en direcció a l’Argentina. La gesta va ser lloada tant a una banda com a l’altra de l’oceà. 

El mític Carlos Gardel fins i tot va dedicar als protagonistes d’aquella travessia un tango, ‘La gloria del águila’, que entre altres coses diu: “Franco y Duran / Ruiz de Alda los geniales / los tres con Rada son inmortales”. Amb tantes celebracions, a Espanya havia passat quasi desapercebuda una altra notícia: Francisco Franco, de 33 anys, s’havia convertit en un jove general. Aleshores, però, el seu germà petit tenia més anomenada.

El 1929 Ramón Franco va voler repetir la proesa, aquest cop provant un altre trajecte: volar d’Espanya a Washington. L’intent quasi acabà en tragèdia. L’avió va perdre el rumb prop de les illes Açores. Durant tota una setmana les armades britànica, italiana i espanyola es mobilitzaren en la recerca. Quan el trobaren es pogué veure un plorós Francisco Franco abraçat públicament pel dictador Primo de Rivera, igual d’emocionat. L’alegria durà poc.

Aviat començà a circular el rumor que per a aquell vol Ramón Franco no havia utilitzat un avió espanyol, sinó un d’alemany, a canvi d’una suculenta suma de diners. Tot i la presentació d’una querella contra l’autor de la brama, aquest fet va representar un cop dur per a l’honor de les forces aèries espanyoles. A causa de la seva actuació durant la preparació del vol, Ramón Franco va ser expulsat de l’aeronàutica militar. De la nit al dia, l’heroi del 'Plus Ultra' s’havia convertit en rebel. La venjança va ser dura: es va fer simpatitzant de l’esquerra, ingressà en la maçoneria i intervingué en conspiracions anarcosindicalistes amb l’objectiu de derrocar la dictadura de Miguel Primo de Rivera i la monarquia d’Alfons XIII.

Francisco Franco estava molt preocupat pel nou rumb que havia pres la vida del seu germà petit. No solament era una deshonra per a la família, sinó també un obstacle per a les seves pròpies expectatives d’ascens. Així li va fer saber en cada contacte epistolar que mantingueren. Ramón Franco contestava els retrets amb arguments. El 8 d’abril del 1930 escrivia: “[...] los que sentimos el culto de la Patria, debemos quererla republicana, única forma de que progrese, y se coloque al nivel del resto de Europa, respecto al cual vamos atrasados muchos años. Una República moderada sería la solución al actual estado de las cosas”. El gener de 1930 Miguel Primo de Rivera, ja sense cap suport dins l’exèrcit, havia presentat la seva dimissió a Alfons XIII, que el reemplaçà per Dámaso Berenguer.

El nou règim fou titllat de ‘dictablanda’ per la seva manca d’autoritat. No pogué dir el mateix Ramón Franco. L’11 d’octubre de 1930 va ser detingut i enviat a la presó. El dia abans, unes declaracions seves al diari cordovès ‘Política’ van acabar amb la paciència de les autoritats tant civils com militars: “La dictadura no solamente arruinó la hacienda, sinó que destrozó al ejército y elevó a los hombres ineptos. El país sabe perfectamente donde nació y se amparó la dictadura. Por eso mismo soy republicano y deseo la implantación de una república en España”.

De la rebel·lió cap a l'exili
Poc després, el 25 de novembre, va fugir de la presó d’una manera simple i increïble: fent servir una corda i saltant per la finestra de la seva cel·la. Llavors ja estava decidit a passar a l’acció. El dia elegit fou el 15 de desembre del 1930. Ell i altres militars, entre els quals es trobava el militar Queipo de Llano, iniciaren una rebel·lió per proclamar la república. Mentre tot Madrid s’inundava de fullets antimonàrquics, l’aviador del 'Plus Ultra' es dirigí al Palacio Real amb el propòsit de bombardejar-lo. Desistí en l’intent quan, a pocs metres, veié jugant pels seus jardins uns nens. La dictadura no trigà a reaccionar i els insurrectes hagueren de partir corrents cap a Portugal. Des d’allà Ramón Franco inicià el camí a l’exili.

Ramón Franco no dubtà a tornar de l’exili per poder participar en les primeres eleccions a les Corts Constituents de la II República. Es presenta com a candidat a diputat per Barcelona i Sevilla. A Barcelona anava a les llistes d’Esquerra Republicana per petició de Francesc Macià, que considera molt positiu incloure un no català molt popular a les seves files. El 22 de juny del 1931, en el míting d’Esquerra celebrat a la plaça de toros de Barcelona, Ramón Franco parlà a “los hermanos catalanes” per assegurar-los que “la República andaluza estará siempre al lado de la República catalana” i que “para poder llegar a la Federación de repúblicas ibéricas, es preciso que las demás regiones imiten a Cataluña y se constituyan, ellas también, en República”.

El 28 de juny, Ramón Franco va sortir elegit diputat per Sevilla i també per Barcelona. Amb tot, la seva etapa com a diputat va ser desastrosa, sobretot per les derrotes dialèctiques que li van infligir els seus enemics polítics. Per això, al cap de dos anys, va acceptar el càrrec d’agregat aeri a l’ambaixada espanyola de Washington. Allà el sorprengué el cop d’estat de juliol del 1936.

El 20 de juliol de 1936, en morir el general Sanjurjo i quan tota l’atenció estava posada en Francisco Franco com a nou cap d’aquella insurrecció, els periodistes nord-americans buscaren Ramón Franco. Volien saber la seva opinió. Per atendre’ls tots alhora, publicà la nota oficial següent: “En mi opinión, no se trata de una rebelión para instaurar la Monarquía. Es una lucha sobre el orden social, sobre qué forma de República tendrá España. Confío en que suceda lo que sucediere, aun cuando triunfen las fuerzas de mi hermano, jamás considerarán una restauración del Rey […]”. El 13 d’agost del 1936 Ramón Franco fou cessat del seu càrrec a Washington. Al cap i a la fi, a pesar del seu passat republicà, era germà d’un dels cervells de la sublevació. Amb tot, Ramón Franco continuà als EUA. El 23 d’agost li arribà la notícia d’Espanya que Julio Ruiz de Alda, company seu de vol del Plus Ultra i membre de la Falange, havia estat assassinat a la presó Model de Madrid pels rojos, com a represàlia per la matança franquista de Badajoz. 

De revolucionari a comandant franquista
Aquella mort l'afectà molt i comportà un trasbals en el seu ideari. Així d’explícit fou en una entrevista que concedí el setembre del 1936 a Associated Press: “Concedo que [en España] cuando termine la lucha, será necesaria una dictadura fuerte. Pero una dictadura para la cual el bienestar de la Nación sea lo primero. Lo que España necesita es una dictadura de clase media, que luche contra la gran capital y contra los trabajadores revolucionarios”. 

Després d’aquesta sorprenent declaració d’intencions, Ramón decidí tornar a Espanya i sumar-se al bàndol del seu germà. Francisco Franco li assignà la comandància de la base aèria de Balears. Aquest nomenament causà molt de malestar dins el cos de l’aviació, que demanaven el seu cap. De sobte, Ramón es trobà lluitant contra qui, no feia gaire, havien estat els seus companys. La situació el portà a manifestar que abandonaria Espanya “cuando esto acabe”. 

Ramón Franco no va poder abandonar Espanya a la fi de la Guerra Civil. Va morir el 28 d’octubre del 1938, als 42 anys. Volava en una missió que tenia per objecte bombardejar els molls de València. Però, només enlairar-se de la base aèria de Formentor (Pollença), la boira li jugà una mala passada. De seguida van començar a circular tota mena de rumors sobre la seva mort. Alguns van dir que s’havia suïcidat a causa d’una forta depressió que patia els últims dies. D’altres, que havia estat víctima d’un sabotatge ordit pel seu germà gran, que no se n’acabava de fiar.

La reacció de Franco en saber la mort del germà
Franco va rebre la notícia al seu despatx de Burgos. Qui anys enrere havia plorat públicament la desaparició del germà petit prop de les illes Açores, no vessà aleshores cap llàgrima. Es va limitar a enviar el telegrama següent a l’aviació nacional: “No es nada la vida que se da alegre por la Patria, y siento el orgullo de que la sangre de mi hermano, el aviador Franco, se una a la de tantos aviadores caídos”. L’enterrament tingué lloc al cementiri de Palma. El Generalísimo no hi pogué assistir. En representació seva, hi envià el seu altre germà Nicolás.

La mort de Ramón Franco vista des dels dos bàndols
Fou molt reveladora la manera com els diaris d’un i de l’altre bàndol es van fer ressó de la mort de Ramón. Els del camp franquista només el recordaren com l’heroi del 'Plus Ultra'. Ni una menció al seu passat revolucionari. La premsa d’esquerres, en canvi, traspuava rancor. Com a mostra, l’editorial de l’'ABC' de l’edició que es publicava en zona republicana: “Con Ramón Franco son ya tres los timadores que mueren en accidente de aviación […] aunque para algunos de los que han vendido tan vilmente su patria deseamos una muerte más a ras de tierra”.