El 20 de desembre del 1973, l'almirall Luis Carrero Blanco, de seixanta-nou anys, alt, fort i carregat de medalles, va sortir de la parròquia de San Francisco de Borja de Madrid, on havia oït missa, va pujar al seu espectacular Dodge Dart amb xofer i escorta i van enfilar el carrer de Serrano cap a casa, com cada dia. Eren les 9.36 hores, faltaven uns quinze minuts perquè comencés el procés 1001 contra els deu membres directors del sindicat clandestí Comissions Obreres, que feia un any que estaven empresonats en espera de judici.

'Operació ogre'
El cotxe va girar pel carrer Juan Bravo i, a la primera cantonada, va tornar a girar per agafar el carrer de Claudio Coello. Sempre feien el mateix trajecte, i això no és gens aconsellable per a un polític com ell, que feia sis mesos que era president del Govern de Franco i a qui tothom veia com un continuador del règim del dictador. Ja des del 1951, l'almirall havia anat creant una xarxa d'informadors dintre dels ministeris, de l'Exèrcit i de la Falange que li donaven una importància capital en el règim franquista.

El dia abans, havia rebut la visita del secretari d'Estat nord-americà Henry Kissinger. Hom es pregunta com és possible que la CIA, que havia estat revisant minuciosament el recorregut dels dos polítics, no detectés la trampa que li havien parat davant del número 104. Feia dies que el comando Txikia d'ETA havia llogat un semisoterrani i havien excavat un túnel fins al mig de la calçada. Allà van col·locar-hi cent quilograms de Goma-2, que van provocar una explosió tan gran que va aixecar del terra el cotxe més de vint metres, el va fer passar per damunt del terrat de l'edfici de la Casa Profesa de los Jesuitas, annexa a la parròquia, va quedar uns instants enganxat a la cornisa de dalt i va acabar caient en un pati interior. Hi van morir l'almirall Carrero Blanco, el seu xofer i l'escorta.

Carrero Blanco