"No podria suportar que, per culpa del temps, emmalaltís tan lluny de tots." El 5 de gener del 1939, Joan Colom escriu una carta al seu germà Antoni. Està preocupat perquè tem caure malalt, i desitja amb ànsia poder tornar al costat de la seva muller i els seus tres fills. Explica que, constantment, els fan carregar matalassos, maletes i altres estris per traslladar-los de destí. Els viatges són sempre de nit, l'aire és gèlid i poques vegades pot veure el sol. Quan es troba a Sant Julià de Vilatorta, a Osona, la boirina humida, inamovible, li amara la pell. La guerra civil és a punt d'acabar i el bàndol republicà intenta frenar l'avenç de les tropes franquistes. És un exèrcit exhaust i desmoralitzat pels devastadors bombardejos, el terrible flagell de la fam, i els milers de morts.

En Joan torna a escriure el 6 de febrer del 1939. Ha caigut presoner, però conforta Teresa Comabella, la seva muller, dient-li que estigui tranquil·la, perquè està convençut que en menys d'un mes la podrà tornar a abraçar. La carta següent està segellada el 19 de febrer. En Joan està tancat al castell de Lleida i es disculpa per no haver escrit abans, perquè aconseguir els diners necessaris per comprar la targeta postal no ha estat fàcil. En un revers de la postal, s'hi llegeix el que devia ser una obligació escrita: "Viva España. Viva Franco". El soldat explica que ha sentit rumors que els portaran a Saragossa i que demanaran informes al poble d'origen sobre la seva conducta durant la guerra, però ell està ranquil perquè "cuando pidan mi información la encontrarán limpia".

Diu a la seva dona que no perdi temps anant a veure'l, perquè les visites són obligadament sempre curtes, i aviat es retrobaran. La Teresa, però, hi insisteix i es planta en més d'una ocasió, sense èxit, davant les portes del castell amb un farcell de roba i una mica de menjar. El seu marit ja no la podrà tornar a estrènyer mai més entre els seus braços. Pocs dies després d'haver escrit la carta, el 5 de març del 1939, en Joan mor a l'Hospital Militar de Lleida, víctima d'una epidèmia causada per les nefastes condicions en què es trobaven els presoners republicans.

Teresa de seguida brega per saber on han enterrat el seu marit i recuperar-ne el cos. Demana que l'Ajuntament de Capellades faci els tràmits pertinents, i en no obtenir resultats, fa els impossibles per localitzar el capellà, que va donar l'extremunció al seu marit. L'únic que obté és una carta escrita per una dona que ha conegut a Lleida, en la qual aquesta li assegura que el seu marit ha mort confessat, ha rebut els sagraments i ha estat enterrat en "una modesta caja como todos los demás", en una fossa comuna del cementiri de Lleida gràcies a la intercessió del sacerdot Daniel Muñoz. Teresa apunta només una dada: "San José número 2. Fosa Común", el lloc on se suposa que hi ha en Joan. Desenterrar-lo i emportar-se'l al seu poble, a Capellades, és impossible, segons li comuniquen, "porque puede que esté debajo de todo y es muy difícil identificarlo".

A l'avi de Joan Pinyol el van cridar a files, el 18 d'octubre del 1938, quan faltaven pocs mesos perquè acabés la guerra. En una de les seves primeres cartes assegurava que fent instrucció amb ell a Barcelona hi havia homes que podrien ser el seu pare, i d'altres que tenien l'edat del seu fill Joan: "Quin viure més estrany que ha portat la guerra!", escrivia des del quarter d'Horta. El 12 de desembre el van traslladar al camp d'aviació de la Garriga. Constantment pensava en els seus fills: "Digues al Joan que estic tocant avions, bombarders, a ell li agradaria molt veure aquests aparells". Deia a la seva muller que volia que la Núria i la Laura –les seves dues filles–, li expliquessin moltes coses, que la Núria ajudés molt la mare i que la Laura, la mare de Joan Pinyol, abrigués bé les nines. "A tu, nena, tinc tantes coses per dir-te que no sé per on començar, i et diré que començo a sentir els efectes de la guerra. Sols et diré que envio l'abraçada que envia tot marit a la dona que més estima i desitjo continuar la vida al teu costat per seguir junts i feliços", escrivia.

Profanar la memòria
Gairebé setanta anys després, l'abril de 2008, l'escriptor Joan Pinyol compra la revista SÀPIENS. Obre el llibre de la historiadoa Queralt Solé, en el qual, per primera vegada, es publiquen els noms de milers de soldats republicans, franquistes i civils inhumats al Valle de los Caídos. "Vaig fullejar-lo per si hi havia algú de Capellades. Quan vaig veure el seu nom em vaig quedar glaçat. L'endemà vaig dinar amb la meva mare i, encara que resultés molt dur, tenia clar que li havia de dir perquè no volia que se n'assabentés per algú altre. Tot i que sempre s'ha mostrat molt forta, es va enfonsar. Va començar a plorar, no entenia com el seu pare podia estar enterrat en un lloc tan sinistre al costat del dictador. Ningú de la família no va donar mai cap consentiment".

Remoure cel i terra
Joan Pinyol pensa remoure cel i terra per treure el seu avi del Valle de los Caídos. "Si Franco va poder, amb tota la llibertat del món, obrir les fosses i traslladar les seves restes al Valle, com pot ser que ara, en plena democràcia, no puguin tornar el meu avi a Capellades?", es pregunta indignat. "I espero que no diguin el mateix que l'any 1939 van dir a la meva àvia: "Ara ja no podem obrir la fossa, sigui bona dona i bona mare i torni a Capellades".

El 1959, el govern de Franco va iniciar la localització de les fosses comunes de la guerra civil i el trasllat de les restes al Valle de los Caídos. Es van donar instruccions a les famílies que volien recuperar les restes: "Los familiares (...) serán advertidos del día y hora en que va tener lugar la exhumación del enterramiento correspondiente, para que tengan dispuesto lo necesario, a fin de hacerse cargo de dichos restos".

Joan Pinyol assegura que mai ningú no va informar la seva família del trasllat. "On és la notificació? Vull saber qui va donar permís perquè s'emportessin el meu avi i l'inhumessin al Valle de Franco", assegura. El que l'indigna és que la seva àvia mai no va poder desenterrar el seu avi i, en canvi, Franco va poder buidar la fossa amb tota llibertat. "Volem traslladar el seu cos a Capellades. O és que aquest privilegi només el reserva la història a la conveniència dels règims totalitaris?", conclou Pinyol.