Subscriu-t'hi
Història contemporània

La batalla de Little Bighorn, el gran triomf de Toro Assegut

Us expliquem com va caure el setè de cavalleria davant els indis de les planures nord-americanes, que es jugaven la seva forma de vida davant de l'home blanc

Àlex Novials (text) / Javier Laviña (assessorament)
3 de desembre de 2019
1 Els orígens del conflicte
Litografia de la batalla de Little Bighorn
Litografia de la batalla de Little Bighorn Library of Congress

A la dècada del 1860, les tribus sioux de les grans planures eren reis i senyors dels territoris que avui són Dakota i Wyoming, seguint lliurement el seu estil de vida nòmada, estretament lligat a la cacera del búfal. Abans havien ocupat altres zones, però l’expansió constant de l’home blanc els empenyia més i més cap a l’oest. Tant els sioux com els xeienes, els seus cosins ancestrals, expulsaven al seu torn les tribus que es trobaven en la seva migració forçosa.

Però el 1863, en plena guerra de Secessió, l’expansió blanca amenaçava de nou els seus dominis. La descoberta d’or va desfermar una carrera de pioners que travessaren pel bell mig els seus territoris de caça, i poc després l’exèrcit ja havia construït tres forts per protegir-los. Va ser aleshores que el cap Núvol Vermell va unir diverses tribus per aturar la invasió dels blancs i hi va plantar cara, interrompent el trànsit pels seus territoris i amenaçant constantment els forts durant dos anys de guerra. Poc després, la construcció de la via de tren de la Union Pacific va fer innecessària la ruta en disputa, i el govern va negociar la pau amb els indis. Aquest va ser el primer i l’únic cop que els indis van guanyar una guerra a l’exèrcit dels Estats Units.

2 La Gran Reserva Sioux
Mapa de la Gran Reserva Sioux a Dakota del Sud i Nebraska
Mapa de la Gran Reserva Sioux a Dakota del Sud i Nebraska Wikimedia Commons

El tractat del fort Laramie va dibuixar sobre el mapa la Gran Reserva Sioux, un territori a l’actual Estat de Dakota del Sud, amb una sèrie d’agències on els indis rebien les provisions que els facilitava el govern. Però una part dels indis refusava qualsevol control governamental i insistia a preservar la vida tradicional de caçadors nòmades que havien heretat dels seus avantpassats. Aquestes bandes de guerrers, que sumaven uns 3.000 sioux i uns 400 xeienes, es movien lliurement per les planures que el govern anomenava 'territori no cedit'.

3 Toro Assegut entra en escena
Retrat de Toro Assegut del 1885
Retrat de Toro Assegut del 1885 Library of Congress

El 1870, el cap Núvol Vermell es va retirar a viure en una reserva, i els indis rebels buscaren nous líders que els inspiressin. La personalitat dominant no va ser la d’un cap guerrer, sinó la d’un home medicina (líder espiritual) anomenat Toro Assegut, de la tribu dels sioux hunkpapa. Advocava per un retorn als costums antics i un aïllament total respecte dels blancs.

La seva influència va créixer a mesura que se li van sumar líders guerrers com Àguila Clapada, Gall i Cavall Boig. Molts van abandonar les reserves per retornar a la seva vida tradicional, i d’altres comerciaven i obtenien racions de les agències governamentals durant l’hivern, però s’unien als rebels durant l’estiu per caçar a les planures.

4 El govern del president Grant decideix forçar els indis a quedar-se dins de les reserves
Retrat del president dels EUA Ulysses S. Grant
Retrat del president dels EUA Ulysses S. Grant Library of Congress

A mesura que el ferrocarril s’expandia i les grans bandades de búfals desapareixien, delmades per l’home blanc, els problemes es multiplicaven per a aquells indis que no volien sentir a parlar d’establir-se en una reserva. I el govern tenia pressa, ja que de sobte es va descobrir or al bell mig de la Gran Reserva Sioux, en un terreny que en teoria era sagrat i inviolable.

Però tot i l’agitació dels indis, a començament del 1875 ja hi havia dos grans pobles miners que bullien amb buscadors de fortuna que el govern ni tan sols va intentar aturar. Tampoc no va poder comprar la zona als caps de la Reserva, ja que estaven fortament influenciats (i amenaçats) pels guerrers rebels seguidors de Toro Assegut. Va ser aleshores que l’Administració del president Grant va decidir solucionar el problema forçant tots els indis a quedar-se dins de les reserves, sota control federal. La missió es va assignar a l’exèrcit...

L'ultimàtum
El 6 de desembre del 1875 es va llançar l’ultimàtum: tot aquell que a les acaballes del 31 de gener no es trobés a la seva reserva seria considerat “hostil”.

5 L'inici de les operacions militars contra els indis "hostils"
Càrrega final de Custer
Càrrega final de Custer Library of Congress

El comandant de la divisió de Missouri, el general Sheridan, va esperar que expirés l’ultimàtum, i el 8 de febrer del 1876 va ordenar als generals Terry i Crook que “preparessin les operacions contra els hostils”. La idea era que, prenent 1.000 soldats cadascun, fessin una pinça sobre la vall del riu Bighorn, on es creia que es concentraven els rebels, per fer-los retornar per la força a les reserves.

L’1 de març, enmig de fortes tempestes de neu, el general Crook va sortir del fort Fetterman amb els seus 1.000 homes. Després de dues setmanes de marxa, van trobar el campament del cap Ós Vell, que congregava 240 guerrers, i el van atacar. Quasi tots els indis van aconseguir fugir, però els soldats els van cremar les tendes i les provisions, deixant-los a la intempèrie amb un fred intensíssim. Quan dies després els supervivents es van trobar amb el campament de Cavall Boig, les notícies de la ràtzia es van estendre com la pólvora: era l’avís que els soldats venien disposats a plantejar una guerra total. Les bandes disperses es van anar agrupant per buscar protecció, atretes pel magnetisme de Toro Assegut i unides pel desig d’expulsar els blancs de les seves terres.

6 L'atac dels indis
Retrat de George Armstrong Custer
Retrat de George Armstrong Custer

L’1 d’abril un altre contingent de l’exèrcit, la columna de Gibbon, amb 450 soldats, es va posar en marxa en direcció est, però no van trobar ni rastre dels indis. Els seus campaments es movien amb rapidesa, seguint les bandades de búfals. El 17 de maig la darrera columna, la del general Terry, amb mil homes que incloïen el setè de cavalleria de Custer, va sortir del fort Lincoln cap a l’oest, però era tan gran que es movia amb molta lentitud. Finalment, el 29 de maig van començar a pujar cap al nord els mil homes de la companyia de Crook.

L'atac indi
L’exèrcit ja tenia els seus 2.500 homes sobre el terreny, però els primers a atacar van ser els indis. El 17 de juny, per sorpresa, centenars de sioux i xeienes van caure sobre la columna de Crook. Els guerrers van ser repel·lits i la batalla va acabar amb taules, però va ser el primer senyal que eren molts i estaven decidits a lluitar. Crook va retrocedir per esperar reforços. D’aquesta manera, en el moment àlgid de la campanya, gairebé la meitat dels soldats es retiraren del teatre d’operacions.

7 L'exèrcit es prepara per atacar
Esquema gràfic de la batalla de Little Bighorn
Esquema gràfic de la batalla de Little Bighorn Wikimedia Commons

Per la seva banda, Terry va continuar buscant el campament dels rebels. Finalment, el 19 de juny va localitzar signes de campaments recents i un immens rastre que es desplaçava cap a l’oest. La direcció i la distància de l’enemic ja estava confirmada, semblava que anaven cap a l’oest per creuar el riu de Little Bighorn. L’exèrcit ja podia atacar. Terry va ordenar a Custer que comandés el setè de cavalleria com a força mòbil d’atac, aproximant-se a Little Bighorn des del sud mentre ell ho faria des del nord amb la resta de la columna per bloquejar la fugida. Però com que necessitava temps per situar-se en posició amb la infanteria, va ordenar que fes marrada i no hi anés directament. Terry va oferir ampliar la dotació de Custer amb el segon de cavalleria, però aquest va refusar dient: “El setè pot superar qualsevol repte que es trobi”.

El 22 de juny, Custer i els seus homes es van separar del gruix de la columna de Terry i es van internar en territori hostil per tal de seguir el rastre cada vegada més recent dels indis.

8 L'error de Custer i la victòria dels indis
Imatge de la batalla de Little Bighorn
Imatge de la batalla de Little Bighorn

Per la seva banda, el campament dels rebels liderat per Toro Assegut no havia parat de créixer i en poc temps el formaven més de 1.000 tendes i 7.000 habitants d’11 tribus diferents, incloent uns 2.000 guerrers. I no tenien cap intenció de fugir. Custer, davant l’evidència de la proximitat del campament, va desobeir les ordres rebudes i sortí al seu encontre. El 24 de juny va fer marxar els seus homes fins a les dues de la matinada, amb ordres de preparar-se per a l’atac el dia següent. Al matí, els exploradors avisaren que havien vist fum a l’horitzó i un gran ramat de cavalls que indicaven la presència del campament a uns 20 quilòmetres al nord-oest. Però Custer no va veure res amb els seus binocles i dubtà que el campament fos tan gran com deien. El rastre evidenciava que hi havia una estranya aliança de moltes tribus i faccions, a més de la presència de moltes famílies senceres, i aquest era el punt dèbil que Custer pretenia explotar.

Custer es fica a la gola del llop
Encara que els exploradors haguessin avisat que hi havia més enemics que bales tenia el setè de cavalleria, l’única cosa que preocupava Custer era que els indis se li poguessin escapar. Tot i que un dels capitans li va suggerir de mantenir el regiment junt, Custer va organitzar els seus homes en quatre batallons sense saber encara a quin repte s’enfrontava, i va fer marxar els batallons en direcció al campament enemic, ficant-se directament a la gola del llop.

Els errors de Custer
La recerca acadèmica i arqueològica sobre els fets va desmentir aquells que van voler amagar els errors del comandant i glorificar el desastre com si fos un destí inevitable. L’objectiu de Custer des del primer moment era provar de capturar el ramat de cavalls de l'enemic i prendre com a ostatges les seves famílies per tal d’obligar els guerrers a contraatacar obertament o rendir-se. Però es va trobar envoltat per totes bandes i amb els homes del seu regiment que l’haurien pogut salvar massa lluny de l’indret on resistí desesperadament.

9 Els morts: Custer, el seu germà Tom i els seus 210 homes
'Comanche', l'únic cavall supervivent dels homes de Custer durant la batalla de Little Bighorn
'Comanche', l'únic cavall supervivent dels homes de Custer durant la batalla de Little Bighorn Library of Congress

El cos de Custer va ser localitzat amb un tret al pit i un altre al cap. No li havien arrencat la cabellera perquè feia poc que se l’havia afaitat. Ben a prop tenia 17 cartutxos del seu rifle Remmington i el cos del seu germà Tom cosit a fletxes. Els 210 homes de Custer eren tots morts i els seus cadàvers, despullats i mutilats, s’estenien pel camp de batalla. Quan va arribar la columna del general Terry, el 27 de juny, l’immens campament havia desaparegut i les tribus índies s’havien dispersat.

10 Les conseqüències: el final de la cultura nòmada dels indis
Dansa de la victòria de la batalla de Litlle Bighorn
Dansa de la victòria de la batalla de Litlle Bighorn Wikimedia Commons

Per als soldats, la darrera batalla de Custer es va convertir en un desastre militar clàssic, model d'estudi a les acadèmies de l'exèrcit. Per al govern, la desfeta va ser només un petit entrebanc en l’expansió cap a l’oest i un maldecap davant l’opinió pública, que va rebre commocionada les notícies sobre la “massacre de Custer”. I per a les tribus de les planures del nord, Little Bighorn va ser una gran victòria, però en realitat va acabar comportant la seva derrota i el final de la seva cultura nòmada. El Congrés americà va imposar el govern militar a les reserves i els indis van ser perseguits, desarmats, desmuntats i subjugats. El 6 de maig del 1877, quan ja no quedaven gairebé rebels lliures, Cavall Boig i els seus 1.100 seguidors es van rendir. Toro Assegut i 400 guerrers hunkpapa van fugir al Canadà, però amb els búfals desapareixent i l’exèrcit patrullant la frontera, també van haver de sotmetre’s el juliol del 1881. L’orgullosa resistència dels nadius americans estava tocada de mort.

Subscriu-t'hi

Portada del SÀPIENS 213 (desembre 2019)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada del SÀPIENS 213 (desembre 2019)

1 any de SÀPIENS  i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto