Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...La Cosa Nostra, de Sicília a Amèrica
Repassem la història d'aquesta organització criminal en 13 punts
Si fem un flashback i ens remuntem a la Sicília de mitjan segle XIX trobarem l'origen de l'organització criminal que ha deixat una riuada més gran de sang de la història. Una organització que, després de viure el seu apogeu en els anys de la Llei Seca als EUA, sura davant la feblesa de l'Estat italià, el qual, sovint, ha decidit pactar abans que enfrontar-s'hi
Els orígens de la màfia són coneguts, però l'etimologia del nom no tant. Existeixen diverses teories: es parla que tindria origen en el mot àrab ‘mahya' (‘fatxenderia'), de quan Sicília va estar en mans àrabs, o que provindria del vocable toscà ‘maffia', que vol dir ‘misèria'. També s'ha escrit que Giuseppe Garibaldi, considerat l'unificador d'Itàlia, hauria batejat com a ‘mafiosos' els rebels sicilians que s'oposaven a la seva lluita. Altres fonts situen el mot en una obra de teatre estrenada el 1862, ‘Els mafiosos de la vicaria', on s'associava el nom a persones organitzades per cometre accions il·lícites. En tot cas, sí que hi ha registres que la policia italiana ja l'any 1865 utilitzava l'expressió mafiós per referir-se a tota persona o organització criminal.
Històricament, i més enllà de fabulacions i certes llegendes, la màfia entesa com a organització secreta criminal té un origen concret en un lloc determinat: Sicília, a mitjan segle XIX. I per què en la més gran de les illes del Mediterrani? Bàsicament perquè en aquest punt situat entre la mar Tirrena i la Jònica, i ja abans que l'illa s'unifiqués administrativament a Itàlia (1860), hi existia un sistema polític, social i econòmic força peculiar. Era un sistema gairebé feudal, dominat per una elit de terratinents que feia i desfeia sense acatar cap altra llei ni ordre que la seva, amb la complicitat de les autoritats polítiques —corruptes i meselles— de l'època. A aquest fet cal sumar-hi que l'única manera en què confiaven algunes famílies de l'illa per prosperar i defensar els seus interessos davant la deixadesa jurídica era teixint llaços de sang entre nuclis familiars autòctons a fi d'obtenir seguretat, marcar lleis pròpies i protegir les terres. Era, doncs, la llei del més fort amb la violència com a aval. I la millor manera d'articular aquest escenari era que els rics propietaris —que solien viure a Palerm, o ns i tot a Nàpols o a Roma— con essin a alguns caps d'aquestes famílies autòctones la protecció de les seves propietats.
En aquest context històric és quan apareix la figura dels ‘gabellotti', una mena de capatassos dels rics terratinents que es dedicaven a recaptar impostos i salvaguardar les terres de bandolers i lladres comuns a canvi d'una part de les collites de les immenses extensions de tarongers i llimoners de l'illa. El ‘gabelloto' també es quedava amb parcel·les que arrendava a pagesos, els quals, òbviament, havien de lliurar-li part de la collita pel terreny i per la protecció. Ben armats i sense que ningú els discutís la seva ascendència a Sicília, no permetien que ningú els escatimés el pagament. I també controlaven la venda de cereals i cítrics als mercats de les zones urbanes, sobretot a Palerm, on especulaven amb els preus dels productes que només ells podien comercialitzar.
Quan Nàpols i Sicília es van afegir al regne d'Itàlia (1860), les coses no van canviar gaire per a la majoria de la societat siciliana, immersa en una crisi econòmica i política on les classes més baixes assumien que el nou govern central les continuaria menystenint. Mentrestant, els clans familiars que dominaven l'illa també tenien ben clar que tot i ser administrativament italians, el control econòmic i policial del seu territori continuaria sent seu. I qui no ho veiés així, tenia la sentència de mort assegurada.
A diferència d'altres organitzacions criminals nascudes a Itàlia, com la Camorra, originària de Nàpols o la ‘Ndrangheta calabresa, la màfia siciliana estava —i encara està— regida per uns codis, una jerarquia i uns protocols inalterables, molt a imatge i semblança de les societats secretes. Encara que amb el transcurs dels anys va arribar a suprimir-se la cerimònia d'ingrés dels nous mafiosos, durant força temps va formar part de la llegenda de la Cosa Nostra. El ritu començava en presència del padrí o ‘don', qui, amb la sang del candidat a gàngster, obtinguda amb una punxada en un dit, mullava la imatge de Santa Rosalia, patrona de Palerm, i procedia a cremar-la després. Les cendres les dipositava entre les mans del neòfit, qui pronunciava el jurament següent: "Juro lleialtat als meus germans, no trair mai i socórrer sempre. Si no ho fes, que sigui cremat i reduït a cendres com aquesta imatge". Des d'aquest moment, el jurament estava compromès amb tota mena de venjances, fos contra els enemics de la màfia o bé contra les famílies rivals.
En la nova Itàlia reunificada, les autoritats polítiques de Roma no sabien gaire què fer amb la màfia i el 1874 van enviar centenars de militars a Sicília davant l'alarmant creixement de criminalitat a l'illa. Tot en va, perquè el nou govern local va comptar amb el suport de les emergents famílies mafioses, les quals van prometre de fer net de malfactors a Sicília. En realitat, van fer net, sí, però de possibles enemics i rivals. Molts sicilians, sobretot de classe baixa, d'origen rural, endinsats en la misèria i enduts per la por, veient que el poder canviava de mans sense que això els signifiqués cap garantia de prosperitat, van fer les maletes per començar una nova vida a Amèrica.
Del 1820 al 1880 es calcula que a les costes dels Estats Units van arribar més de cinc milions d'italians, però el flux més important es produeix entre el 1890 i el 1914, quan n'arriben fins a quatre milions més. Són italians que busquen oportunitats a la jove nació americana. També n'arriben amb unes intencions menys lícites, a cercar altres tipus de negocis al marge de la llei.
L'any 1910 a Nova York la comunitat italiana era molt nombrosa, d'uns 350.000 membres, molt per damunt de les de Chicago, Boston, Filadèlfia o Nova Orleans, que en tenien una setena part. A la ciutat dels gratacels es formen barris dominats pels italians, les Little Italy, amb carrers on els veïns, que podien ser tots del mateix poble d'origen, obrien comerços i restaurants, i on es parlava diversos idiomes: ‘dialetto' napolità, sicilià o calabrès, entre d'altres, una manera ben pràctica de saber cadascú d'on procedia. En aquests guetos només hi havia una llei, i no era precisament la de l'estat nord-americà o de la ciutat de torn, sinó la mateixa que les organitzacions mafioses havien imposat a Sicília i ara als Estats Units: la llei de la Cosa Nostra, com es va batejar l'organització criminal formada per les famílies mafioses amb orígens sicilians.
Va ser als anys vint i trenta del segle passat quan la Cosa Nostra va accentuar la seva llegenda en proporció a les seves accions, sobretot d'ençà de l'arribada a Amèrica dels ‘dons' o ‘capos' que havien fugit d'Itàlia amb l'arribada al poder del govern feixista de Benito Mussolini, el 1922, el qual declarà il·legal tota organització mafiosa i en va perseguir els seus líders.
L'èxode de molts peixos grossos de Sicília als Estats Units fou un autèntic maldecap per a les autoritats nord-americanes i especialment per a l'FBI, la policia dels Estats Units, que tot i crear unitats especialitzades veia, amb im- potència, com una vintena llarga de famílies italianes es feien amos i senyors de negocis relacionats amb les apostes, el joc, la prostitució, l'alcohol i les drogues. Però també intervenien en la compravenda de mercaderies als grans mercats de carn i de fruita i a les llotges de peix de la Costa Est, en la distribució del tabac, les importacions, el món dels vehicles, el sector immobiliari, la indústria, el tèxtil... No hi ha cap activitat comercial o industrial on els tentacles de la màfia d'origen italià no hi deixés la seva empremta en aquells anys d'entreguerres.
L'espiral de terror anirà a més quan als Estats Units es declararà la llei seca (1920); és a dir, la prohibició de fabricar, vendre i distribuir begudes alcohòliques. Les principals famílies mafioses establertes a les grans ciutats americanes, especialment a Nova York i Chicago, veuran en la prohibició una oportunitat de negoci immillorable i crearan destil·leries il·legals i vendran el producte per tot el país. De fet, el creixement del crim organitzat i la violència serà el principal motiu pel qual s'aixecarà la llei seca el 1933.
La Cosa Nostra creixerà exponencialment des del punt de vista econòmic d'una manera trepidant en aquests anys i es consolidarà l'hegemonia d'uns clans familiars poderosos, que mantindran una rivalitat que podia passar del petó fraternal a l'assassinat en qüestió de dies en funció de les interferències en els negocis respectius. De fet, la Cosa Nostra funcionava com una unitat empresarial i s'articulava a partir del respecte per una jerarquia molt clara, força semblant a la que ja operava a la Itàlia meridional, on el ‘don' sempre és l'home de més poder de la família, assessorat pel ‘consigliere', al qual, a Amèrica, cal afegir la figura de l''avvocato' i del ‘cassetto' —el comptable.
La gran diferència entre el funcionament de la màfia siciliana i la seva filial a Amèrica, eren els acords suprafamiliars, amb una estructura semblant a un hòlding d'empreses. I aquí és on va aparèixer la figura del ‘capo di tutti capi', un càrrec que només es podia aconseguir per dues vies: o perquè hi havia un ‘don' molt més poderós que els altres o perquè un ‘don' havia assassinat els caps de les altres famílies per haver-se saltat la llei del silenci, la cèlebre ‘omertà'. Un mafiós que donés informació a una altra família sense el vistiplau del ‘capo di tutti capi' era considerat un traïdor i havia de ser castigat, normalment amb la mort.
Així funcionava la Cosa Nostra, com una organització secreta, piramidal, amb un seguit de juraments per esdevenir una ‘honorable societat', en terminologia mafiosa. A més, la jerarquització servia també perquè les capes més altes de l'organització estiguessin sempre protegides legalment, ja que les ordres d'assassinar o d'atracar no anaven mai directament de dalt a baix sinó que passaven per tants filtres que difícilment la policia tenia proves per atribuir al ‘don' l'autoria de cap acte criminal. Només amb un funcionament tan controlat es pot entendre que la Cosa Nostra es convertís en una organització que movia tants o més diners que la majoria de les grans empreses que cotitzaven a Wall Street. De personal no els en mancava, ja que molts immigrants sicilians sense recursos volien formar part, per diners i per protecció, d'una de les cinc grans famílies que van dominar des de Nova York la criminalitat als Estats Units: la família Bonanno, la Colombo, la Gambino, la Genovese i la Lucchese. La Cosa Nostra es podia resumir com una gran empresa del crim que tenia uns cinc mil ‘treballadors'.
Els primers padrins de la mà a siciliana a Amèrica estaven beneïts per l'home fort de l'organització a Itàlia, Don Vito Cascio. Joseph Bonanno, àlies ‘Joe Bananas', que va emigrar a Amèrica el 1922 quan Mussolini va pujar al poder, es considera el primer gran capo de la Cosa Nostra als EUA. En aquells temps eren habituals les guerres entre clans sicilians i napolitans i Bonanno se sabia imposar. Després de llargues disputes el va substituir al capdavant de la màfia Joe ‘The Boss' Masseria. Aquella guerra entre clans aixecava molts recels a altres líders ma osos emergents com Vito Genovese, Carlo Gambino, Albert Anastasia, Frank Costello i Tommy Lucchesea. En aquest context sobresurt la figura de Lucky Luciano, un emigrant sicilià que, amb permís d'Al Capone, el rei de l'hampa a Chicago, esdevindria el mafiós més cèlebre de la història.
Luciano va fer veure als altres líders de la Cosa Nostra que la guerra entre clans els perjudicava, que calia reorganitzar el sindicat del crim i associar-se amb altres organitzacions, especialment amb els irlandesos i els jueus. El pla de Luciano era tallar el coll dels dos capos enfrontats i convertir-se en el nou ‘capo di tutti capi'. I així ho va fer.
Amb Luciano va arribar la revolució: va refundar l'organització creant la Comissió formada pels líders de les cinc grans famílies, va establir ponts amb altres bandes i va obligar que s'invertissin diners en campanyes electorals per afavorir un candidat polític o l'altre. Era del parer que els Estats Units no podien canviar la màfia, però la màfia sí que podia fer canviar els Estats Units. Luciano, des de Nova York, també va establir aliances amb Al Capone —tot i ser descendent de napolitans—, el rei de la producció, el transport i la venda de whisky i ginebra en plena llei seca.
Si Capone va ser condemnat només per frau fiscal el 1931, Luciano va ser detingut uns anys més tard, el 1936, acusat de proxenetisme i sentenciat a complir condemna en una presó federal. Per aquest motiu, no va poder ser l'amfitrió de la cimera més important de la Cosa Nostra, celebrada l'estiu del 1940 en un xalet de Nova Jersey.
El govern dels EUA s'estava preparant per entrar en guerra i tot just Itàlia havia decidit fer costat a Alemanya. Els mafiosos italoamericans controlaven el port de Nova York, per on entraven les dues terceres parts de les importacions i sortien la tercera part de les exportacions, i el Govern preguntava sobre la seva fidelitat. Eren italians o americans? Per als caps mafiosos el problema no era d'identitat nacional, sinó més aviat del que era millor pel ‘business'. I per als negocis convenia aprofitar l'avinentesa per rentar-se la cara i adquirir mèrits patriòtics, la qual cosa permetria, després de la guerra, accelerar el procés d'americanització de l'organització criminal. De fet, l'Administració americana no va fer fàstics al control del joc a Cuba per part dels nous patriotes.
La Cosa Nostra, doncs, va netejar d'espies alemanys el port de Nova York, que va funcionar a tot drap, va proporcionar al Naval Intelligence Service una xarxa atapeïda d'informants arreu d'Itàlia, es va encarregar dels actes de sabotatge en els ports italians i de la tasca de desorientació informativa. És clar que l'ajut més inestimable va ser en l'operació ‘Husky', el desembarcament de Sicília, on les tropes americanes es rebien amb pancartes de benvinguda a cada poble. Vito Genovese, en cerca i captura als EUA per assassinat, fou el cap visible de la "resistència" i esdevingué la mà dreta (intèrpret, oficialment) del coronel Charles Poletti, nomenat procònsol americà a Sicília. Mussolini havia promès que Sicília seria la tomba dels americans, el passeig militar aliat en va provocar la destitució. Al final de la guerra, Luciano va ser alliberat en agraïment dels "serveis patriòtics" prestats. Això sí, el van convidar a sortir del país. A Sicília el van rebre com un heroi.
Amb la desaparició de Luciano, va passar al capdavant de la Cosa Nostra Carlo Gambino. Amic de banquers, polítics i artistes —com Frank Sinatra—, la seva biogra a va inspirar a l'escriptor Mario Puzo el retrat del mafiós Vito Corleone en una novel·la que posteriorment va ser portada al cinema per Francis Ford Coppola, ‘El padrí'. Tot i que en un bon inici la Cosa Nostra no veia amb bons ulls que es fes una adaptació tan fidedigna de la seva realitat, s'ha explicat que van pactar amb els productors que no es fes cap referència explícita a les paraules ‘màfia' ni ‘Cosa Nostra'. I així va ser.
A partir de la dècada dels setanta, bona part de les activitats de la màfia siciliana es van realitzar a Itàlia. Amb l'entrada en el negoci del tràfic d'armes i de drogues, els beneficis es van multiplicar —a la meitat dels anys setanta representaven entre un 10 i un 15 % del PIB— i s'imposà la necessitat de blanquejar-los.
Les empreses del nord d'Itàlia van ser el seu primer objectiu. Silvio Berlusconi començarà a teixir les seves amistats perilloses amb els homes d'honor sicilians que sempre estaran al seu voltant, concretament, els condemnats per associació mafiosa Marcello Dell'Utri (el seu advocat i mà dreta), i Vittorio Mangano, que vivia amb Berlusconi a la residència familiar d'Arcore i n'era el comptable.
Quan a principis de la dècada dels anys noranta del segle passat el sistema polític italià se'n va anar en orris, la màfia es va quedar sense interlocutor i Berlusconi sense amics polítics que afavorien els seus negocis. Només quedaven en peu els antics comunistes i tot feia pensar que arribarien al govern. En aquest context, Berlusconi va irrompre al panorama polític amb Forza Italia, el partit-empresa esperonat també pels mafiosos. En les decisives eleccions de l'any 2001, on va aconseguir la majoria absoluta i governar durant cinc anys seguits, els resultats de Sicília van ser espectaculars. Berlusconi va guanyar en els 61 districtes electorals; 61 a 0, en termes futbolístics. Un resultat difícil d'entendre sense la intervenció de la màfia.
De moment ningú ho ha pogut posar fi a més de segle i mig d'organització criminal al sud d'Itàlia. L'últim que ho va intentar va ser el jutge Giovanni Falcone, i el seu cotxe va volar pels aires en esclatar una bomba accionada per control remot enmig de l'autopista de Palerm.
Comentaris