Després dels intents fallits de la Gran Bretanya en la conquesta del pol sud, el capità de la marina anglesa britànica Robert Falcon Scott va organitzar el que havia de ser el viatge definitiu per arribar a l'Antàrtida. Ell mateix havia encapçalat una de les expedicions britàniques a aquest continent a inicis de segle XX, però el fred, la gana i l'escorbut d'Ernest Shackleton, un dels membres de la campanya, els van fer retrocedir. La segona expedició fallida la va encapçar el mateix Shackleton el 1908, però també va fracassar. Així, doncs, Scott, després de superar l’oposició de la Royal Navy i d'ajustar el pressupost, va organitzar el que havia de ser el viatge definitiu per trepitjar els anhelats 90 graus de latitud sud, i el 15 de juny de 1910 va partir a bord del 'Terra Nova', el balener més gran d’Escòcia, cap a la badia de McMurdo, on va instal·lar el seu camp base.

Roald Amundsen fa pública la seva expedició al pol sud
El 9 de setembre d’aquell mateix any (1910), Roald Amundsen enviava un telegrama a Melbourne amb la intenció que Scott el llegís quan hi fes escala. El missatge era escarit: “I’m going South”. És a dir: “Me’n vaig al sud”. La manera com Amundsen va anunciar la seva expedició indica l’astúcia amb què la va preparar. El somni d’Amundsen hauria estat ser el primer de trepitjar el pol nord, però aquest èxit se l’atribuí el nord-americà Robert Peary l’any 1909. Calia, doncs, canviar d’idea. Però havent salpat Scott cap a l’Antàrtida, les delicades relacions britaniconoruegues desaconsellaven revelar el projecte d’atacar el mateix objectiu. Quan Amundsen salpava amb el 'Fram' el juny del 1910, havia fet creure que navegava cap a l’estret de Bering. Però d’escala a Funchal (Madeira), per error o per fantasia, la premsa va divulgar que el vaixell es dirigia cap al pol sud. Aleshores, l’aventurer noruec va decidir revelar-ho als seus mariners: ni un de sol s’hi va oposar.

Gener de 1911: Scott i Amundsen arriben a l'Antàrtida
El 14 de gener del 1911, una setmana més tard que Scott, Amundsen desembarcava a la badia de les Balenes. Va aixecar la base de Framheim damunt la barrera de Ross, 190 km més a prop de l’objectiu que Cape Evans, on s’havia instal·lat l’expedició britànica. Amundsen, temorós per arribar més tard que Scott, va protagonitzar un primer intent precipitat el setembre del 1911.

El 20 d’octubre, Amundsen tornava a partir de Framheim. L’acompanyaven quatre homes més (un especialista en gossos, un conductor de trineus, un campió d’esquí i un arponer de balenes). Cadascun d’ells tenia un trineu empès per una dotzena de gossos i s’abrigaven amb roba de pell feta a imatge de la dels inuits nòrdics.

El trajecte va ser suau fins que van haver d’ascendir l’Axel Heiberg, una gelera traïdora que amagava escletxes i esquerdes. Quan van arribar al cim, sacrificaren els gossos més esgotats per l’ascens: només en conservarien 18. Passat el moment més dur de l’expedició, el 14 de desembre van assolir l’objectiu. Fent un exercici de grandesa, Amundsen va cedir a Olaf Bjaaland, el campió d’esquí, l’honor de ser el primer de trepitjar els anhelats 90º de latitud sud. Però abans de desfer el camí, dins la tenda que van deixar plantada, Amundsen hi va deixar una nota adreçada a Scott, testimoni del respecte que sentia pel seu rival, a qui sempre va considerar capaç d’assolir la fita.

La tornada cap a Framheim va ser més senzilla gràcies als 150 cartells indicadors que havien clavat pel camí i a la previsió de queviures. Sans i estalvis, el campament base els va poder felicitar pel triomf el 25 de gener del 1912.

Roald Amundsen

Els britànics van sortir de Cape Evans l’1 de novembre del 1911, acompanyats de tractors i ponis, ja que Scott rebutjava l’ús de gossos perquè ho considerava massa cruel. Però les màquines es van avariar al cap de quatre dies; i el 9 de novembre ja havien sacrificat tots els ponis perquè no resistien el fred. Tot i això, Scott va decidir continuar endavant amb un equip d’onze homes que empenyien tres trineus. A la meta hi arribarien Scott i quatre homes més, però ja en segon lloc, després d'Amundsen. Era el 17 de gener de 1912 i quan hi va arribar es van trobar una nota que els havia escrit Amundsen: "Benvolgut comandant Scott, com que vostè probablement serà el primer a arribar aquí després de nosaltres, podria demanar-li que enviés la carta adjunta al rei (de Noruega) Haakon VII? Si els equips que hem deixat a la tenda li poden ser d’alguna utilitat, no dubti a fer-los servir. Li desitjo una bona tornada. Sincerament seu, Roald Amundsen”.

Aquell 17 de gener del 1912, ja feia un dia que no solament el glaçava la inclement temperatura antàrtica: i és que ja feia un dia que havia albirat la bandera noruega onejant als mítics 90º de latitud sud i els seus anhels de glòria s’havien congelat per sempre més. “Ha succeït el pitjor. Una simple mirada ens ho revela tot. Els noruecs ens han avançat...”, va escriure Scott.

Després de la decepció, si l’anada havia estat dura, la tornada encara va ser-ho més. Les previsions d’aliments i combustible dels britànics van resultar insuficients per resistir un mal temps inclement. Esgotats, els homes de Scott van fer mala fi l’un rere l’altre: Edgar Evans moria el 13 de febrer arran d’una caiguda; gangrena; Lawrence Oates es va suïcidar el 17 de març, un dia abans de fer 32 anys, i el 21 de març, a 240 km de Cape Evans, enmig d’un huracà incessant, el seu amic Wilson i Henry R. Bowards perdien la vida amb Scott, qui, d’acord amb el ritual de la marina reial anglesa, podria haver decidit no sobreviure als seus homes: Wilson i Bowards van morir adormits, i Scott es va descordar l’abric per deixar-se vèncer pel fred.

Els companys de la base els van localitzar un any més tard, amb el seu diari personal i la carta d'Amundsen. Al costat de Scott hi havia 12 cartes adreçades als amics, la mare i l’esposa, i també un missatge a la nació britànica, que havia escrit abans de morir amb els dits mig congelats. “Les causes del desastre no són degudes a una organització defectuosa de la nostra expedició, sinó a la mala sort que hem tingut en tots els riscos que havíem de córrer”, hi deia. A les cartes hi va deixar frases corprenedores com aquestes:
 

• “Hem lluitat contra circumstàncies imprevistes i les hem vençudes, utilitzant però els nostres queviures de reserva.”
• “A causa d’una caiguda, Edgar Evans va morir. La seva pèrdua ens va debilitar just quan l’hivern començava a assotar-nos.”
• “Mai cap ésser humà no ha patit tant com nosaltres en aquest darrer mes.”
• “[El darrer huracà] ens ha fet aturar a onze milles del dipòsit on esperàvem trobar queviures per a la part final del viatge. Algú ha tingut mai tan mala sort?”
• “Estem dèbils, amb prou feines puc escriure. No lamento haver emprès l’expedició. Demostra la resistència dels anglesos, el seu esperit solidari, i prova que avui saben mirar la mort amb el valor d’ahir.”
• “Si les coses se’ns han girat en contra, no ens hem de queixar, sinó inclinar-nos davant de la voluntat de la Providència i fer tot el que puguem fins al final."

Scott no va imaginar el reconeixement que rebria pòstumament per la seva heroïcitat, detalladament narrada en el seu diari. El triomf d’Amundsen, en canvi, seria celebrat discretament. Fins i tot se li va retreure la desgràcia de l’expedició britànica. La seva mort, però, seria també tràgica: l’any 1928, en un rescat, el seu avió es va estavellar a prop del pol nord, el territori que hauria volgut conquerir si la història no li hagués reservat la conquesta de l’Antàrtida.

El punt de partida

• Els noruecs van construir una base a Framheim, en plena badia de les Balenes. Durant l’hivern austral, van concentrar-se a ensinistrar els animals i condicionar el material per a la ruta. A més, la nova ruta que obria Amundsen tenia condicions meteorològiques favorables.
• Els britànics es van instal·lar a Cape Evans, 190 km més lluny del pol que els noruecs, i es van centrar en el vessant científic de l’exploració, dedicant menys temps a preparar la ruta.

Els animals

• Amundsen va decidir acompanyar-se dels huskys siberians que tan bé havien aguantat les expedicions al pol nord, ja que aquests gossos tenen la planta dels peus resistent al gel.
• Scott considerava d’extrema crueltat l’ús de la força dels gossos i els va suplir per ponis (cavalls mongols), que van ser incapaços de suportar el fred més enllà de quatre dies de ruta.

El comandament

• Amundsen, que era un explorador que sabia sobreviure en condicions extremes, va conciliar la seva autoritat amb l’estructura democràtica horitzontal amb què es va organitzar l’expedició dels noruecs.
• Scott va mantenir dins l’expedició l’estructura jeràrquica vertical que havia conegut de l’exèrcit, de la qual ell n’era el vèrtex superior.

Els objectius

• La motivació d’Amundsen era l’aventura per l’aventura, el repte en si de descobrir un nou territori.
• Scott perseguia la glòria dels conqueridors i que la seva victòria fos també la de l’imperi Britànic.

La preparació de l'equip

• Tots els noruecs sabien esquiar; els anglesos, en canvi, no.