Els barons del PCUS havien demanat a Gorbatxov una continuïtat renovada del sistema, però ja els ho va advertir el ministre d'Exteriors Andrei Gromiko: "Aneu amb compte, camarades, amb aquest home de somriure amable, perquè té les dents de ferro". Tot i les dents de ferro, Gorbatxov tenia sensibilitat social i, tal com van percebre els líders europeus, era més flexible i accessible que els dirigents anteriors. "M'agrada Gorbatxov –va dir Margaret Thatcher–, em sembla que ens podrem entendre".

'L'homo sovieticus'
El nou primer secretari soviètic pertanyia a una generació de russos que no havia participat en la Segona Guerra Mundial i que havia rebut una educació relativament elevada. En paraules per a SÀPIENS del seu assessor i darrer portaveu soviètic, Andrei Gratxov, "Gorbatxov era la segona generació d'homo sovieticus. La primera estava determinada per les circumstàncies conflictives, per la fractura social i per la revolució i la guerra. Representava, en canvi, la societat estabilitzada, una mena de classe mitjana i relativament pròspera".

Amb tot, la seva biografia deixa entreveure les dures condicions de vida del poble soviètic: la seva família vivia en una sola habitació, els seus dos avis van ser enviats a Sibèria, l'avi de la seva futura dona va ser executat i alguns familiars seus van morir de fam als anys trenta. Durant l'època universitària, compartia una sola habitació amb 21 persones més, desgavell que no li va impedir ascendir políticament i exercir, amb només 35 anys, com a alcalde d'una gran població. Aquest càrrec li va permetre fer molts contactes i, abans d'arribar a la cinquantena, ja formava part de la direcció del PCUS.

En realitat, ja feia temps que passaven coses insòlites. Quan el primer núvol radioactiu va emergir de la central nuclear de Txernòbil el 26 d'abril de 1986, el primer que va fer l'URSS va ser ocultar mediàticament la catàstrofe, però Gorbatxov va donar ordres d'informar-ne obertament. El mandatari ja havia parlat anteriorment de la transparència informativa o glasnost, entesa més com l'accés a la informació que no pas com a llibertat d'expressió, però el cas de Txernòbil i la tempesta política que va generar van accelerar les bases de la llibertat d'expressió i de premsa. En realitat, Gorbatxov mai no va donar llibertat de premsa, sinó que van ser les diferents publicacions les que se la van anar prenent.

Seguidors i detractors
En paral·lel, al llarg del 1987, Gorbatxov va alliberar milers de presos polítics i va destituir 150 alts càrrecs militars després de l'aterratge a la plaça del Kremlin d'una avioneta alemanya que va esquivar tots els controls soviètics. En definitiva, decisions que van fer que l'equip de Gorbatxov s'anés dividint en dues parts: els entusiastes, que l'animaven a fer més canvis, i els detractors, que li recomanaven alentir-los. Entre uns i altres, ell procurava mantenir-se equidistant.

A la fi del 1987, Gorbatxov es va convèncer que la situació exigia fer un pas més: la reforma política. L'home que la va encapçalar va ser Alexander Iakovlev. A diferència de Gorbatxov, que encara creia en la transformació de l'URSS en una socialdemocràcia, Iakovlev sí que duia al cap la possibilitat de liquidar el sistema aprofitant les escletxes legals del partit.

Quan el juny del 1988 es va inaugurar la Conferència Federal del PCUS, ja feia setmanes que a la plaça de Puixkin de Moscou la gent es trobava per parlar de política amb els diaris més emblemàtics de la glasnost sota el braç. Arreu del país proliferaven els "grups informals", embrions dels futurs partits polítics, com el bloc de forces radicals en el qual se sostindria Borís Ieltsin per fer de braç opositor. I és que cap d'aquests grups donava suport a Gorbatxov, que tampoc tenia el suport dels barons del PCUS. Els defensors del primer mandatari soviètic eren els intel·lectuals i els mitjans de comunicació. 

Una fita històrica per a la perestroika
En aquest context, va tenir lloc la Conferència Federal del PCUS. Tot i la negativa conservadora, Gorbatxov i els reformistes van tirar endavant una reforma constitucional per crear un nou parlament i també una nova llei electoral que permetés la pluralitat de candidats en cada circumscripció. Les que serien les primeres eleccions legislatives mínimament democràtiques des que Lenin va dissoldre l'Assemblea Constituent el 1918, van quedar programades per al 26 de març de 1989.

Però aquell 1988 encara tenia reservada una altra fita històrica. El 8 de desembre, Gorbatxov i el seu homòleg Ronald Reagan van signar a Washington un tractat per erradicar els míssils d'abast mitjà a Europa. Aquest acord era el primer desarmament efectiu des de la Segona Guerra Mundial i també el primer senyal de desglaç de la guerra freda. El senyal va venir ratificat per la retirada definitiva de les tropes soviètiques de l'Afganistan i per l'anunci a l'Assemblea General de l'ONU del replegament d'un important contingent de tropes soviètiques de l'Europa oriental. Tot plegat va significar per a Gorbatxov un enorme prestigi internacional. Entre línies, el missatge que el mandatari soviètic estava enviant al món era la seva intenció de renunciar a l'ús de la força per resoldre els problemes interns dels països sota l'òrbita soviètica, respectant-los la seva sobirania com a pobles a l'hora de triar el seu propi sistema polític.

Incomprensió a l'URSS
A diferència del que passava al món occidental, tot allò no va ser gens popular en el si de l'URSS. "Si la retirada de tropes de l'Afganistan s'havia viscut amb una sensació de derrota, l'evacuació de 240.000 soldats soviètics i 10.000 carros de combat dels països de l'Est (que es va fer efectiva el gener del 1989) va ser vista amb frustració, com si es tirés per terra tot el que s'havia assolit en la Segona Guerra Mundial, ja que molta gent creia que la victòria russa en aquesta guerra legitimava la presència soviètica en aquests països", explica Gratxov.

Però el mandatari soviètic ho tenia clar. "Moscou no volia continuar sent el director d'orquestra. Gorbatxov havia començat a percebre els països satèl·lit com una feixuga càrrega que li impedia dur a terme les reformes a l'URSS i creia que havia arribat l'hora que la resta de països comencessin també a fer-ne", explica a SÀPIENS Georges Mink, sociòleg especialitzat en els països de l'Est de l'Institut des Sciences Sociales du Politique de París.

La situació a l'RDA
Un dels millors exemples d'això és la tensa conversa que va mantenir amb el secretari general del Partit Socialista Unificat d'Alemanya (SED), Erich Honecker, a la tribuna de la desfilada militar amb motiu del 40è aniversari de la fundació de la República Democràtica Alemanya (RDA) el 6 d'octubre de 1989. Des del 10 de setembre, milers d'alemanys orientals viatjaven a l'Alemanya occidental a través d'Hongria, que havia obert les seves fronteres. A l'RDA, mentrestant, també s'havien començat a organitzar els grups opositors davant la impassibilitat de Honecker, un immobilisme que Gorbatxov observava amb menyspreu. Després d'advertir-li que si a l'RDA hi havia una revolta popular les tropes soviètiques no sortirien al carrer, Honecker va dir-li que no pensava fer cap concessió. Va ser llavors quan Gorbatxov li va etzibar ben alt, perquè tothom ho pogués sentir: "La història mai no perdona els qui arriben tard".

En les actes de reunió del politburó del 3 de novembre, Gorbatxov va parlar amb els seus assessors sobre quant de temps podia resistir el règim de l'RDA sense haver de treure les forces al carrer, ja que l'últim que volia el mandatari soviètic era que la perestroika pogués tenyir-se de sang. "El millor seria que nosaltres mateixos enderroquéssim el mur", va dir el ministre d'Exteriors, Eduard Xevarnadze. L'endemà, el 4 de novembre, els contactes entre Moscou i els sectors reformistes alemanys es van intensificar i Gorbatxov va suggerir el nom del líder reformista Hans Modrow per a primer ministre de l'RDA. Cinc dies després, els embolics que es va fer el portaveu del Partit Socialista Unificat d'Alemanya en una roda de premsa van precipitar-ho tot. Davant la perplexitat mundial, el teló d'acer s'esmicolava en petites peces de formigó que la gent s'emportava de record.

Menys d'un mes després, Gorbatxov i el president George Bush van escenificar a Malta la fi de la guerra freda i l'inici de la normalització de les relacions Est-Oest. Per al poble soviètic, tot plegat era el colofó d'un any farcit de terratrèmols polítics, sobretot arran de les eleccions al Congrés dels Diputats, que havien tingut lloc al març. Dels 2.250 escons del Parlament, se'n van elegir 1.500 per sufragi universal i 750 de forma indirecta. Molts dels candidats que van guanyar eren reformistes i radicals, com va passar amb Borís Ieltsin a la circumscripció de Moscou. Per la seva banda, Gorbatxov no es va atrevir a ser elegit per sufragi universal o referèndum, com havien demanat els reformistes. El seu escó va ser un dels elegits indirectament, i perdé l'oportunitat de legitimar-se democràticament.

Eleccions a les nacions perifèriques
A diferència de Gorbatxov, els candidats nacionalistes de les nacions perifèriques de l'URSS, com Estònia, Lituània, Geòrgia, Ucraïna o Armènia, van obtenir un ampli suport del poble. Un any després de les eleccions, el març del 1990, Estònia i Lituània serien les primeres a parlar de la possibilitat de convertir-se en estats independents. Les proclames sobiranistes van sorgir dels parlaments autonòmics votats durant unes noves eleccions el març del 1990, quan Gorbatxov ja havia legalitzat el pluripartidisme, petició reclamada reiteradament a Moscou en diverses mobilitzacions. A Rússia, el bloc electoral guanyador va ser el reformista radical Rússia Democràtica, liderat per un Borís Ieltsin acabat d'operar a Barcelona i que es convertia així en el nou president de Rússia. Gorbatxov, per la seva banda, esdevenia president de l'URSS, un càrrec similar al que tenia com a primer secretari del PCUS.

L'hivern del 1990-1991 va transcórrer enmig d'un clima d'histèria política que explica els esdeveniments que van venir després. Gratxov, que aleshores ja era portaveu del Govern de Gorbatxov, va assegurar que aquell va ser el moment més delicat de tots, quan es debatia el model de la nova Rússia. "Gorbatxov patia moltíssimes tensions entre els qui li demanaven que tornés a un model més estalinista, fent servir la força per evitar la desintegració de l'URSS, i els qui l'animaven a seguir endavant amb el seu projecte i transformar l'URSS en una mena d'Unió Europea de repúbliques voluntàriament juntes". Això explicaria els titubejos de Gorbatxov, que aquells mesos va treure els tancs al carrer en diverses ocasions, com si intentés resistir-se a unes tendències que ell mateix havia provocat. A mesura que la seva figura es desgastava, la de Ieltsin, que s'havia ratificat en el poder gràcies a unes noves eleccions el 1991, cada cop brillava més. És en aquestes circumstàncies que cal entendre l'intent de cop d'estat contra Ieltsin de l'agost del 1991.

El cop d'estat
"Com poden haver pres el poder els que ja estan en el poder?", es preguntava el general Lebed. La seva execució del cop va ser un fracàs a causa de la manca d'un lideratge clar i la incompetència dels implicats, que a tall d'exemple van fer una roda de premsa sota els efectes d'una evident borratxera. La nit del 20 al 21 d'agost va ser el moment clau, quan les unitats militars es van posar sota les ordres de Ieltsin. Temps després, Gorbatxov va dir que "si el cop hagués estat un any i mig o dos abans, possiblement hauria pogut triomfar". També és possible que si aquell mateix setembre Gorbatxov hagués dimitit, Ieltsin hauria evitat la desintegració de l'URSS acceptant una fórmula de tipus estat federal. Però dos mesos després, ja era massa tard. A la separació dels Països Bàltics va seguir la de Geòrgia, Moldàvia, l'Azerbaidjan...

En paral·lel, Rússia va heretar el lloc de l'URSS al Consell de Seguretat de l'ONU i juntament amb Ucraïna i Bielorússia va crear la Comunitat d'Estats Independents (CEI), a la qual es van sumar altres repúbliques. El sorgiment de la CEI va significar la sentència de mort de l'URSS i va forçar un Gorbatxov completament sol a dimitir el 25 de desembre de 1991. El seu assessor Gratxov va fer servir l'expressió francesa le pompier piroman ('el bomber piròman') per definir la seva figura. "Com més va lluitar per controlar el foc, més el va atiar, o el que és el mateix, com més va voler reformular el sistema per salvar-lo, més el va destruir", explica. Tot un contrapunt tràgic per a qui va abanderar un dels fenòmens polítics més transcendentals del segle XX.