El 1906, Alcatraz es va salvar de l’abast del terratrèmol que va afectar San Francisco i el municipi va traslladar-hi durant un temps els reclusos de la presó de la ciutat. Els efectes de la depressió econòmica del 1929 van fer que Alcatraz canviés d’amos. Els militars l’abandonaren en encarir-se el seu manteniment, i les autoritats judicials van decidir aprofitar els edificis de l’illa per muntar-hi una presó de màxima seguretat davant els desordres que patia el país pels embats del gangsterisme, enfortit per la prohibició de l’alcohol vigent des del 1919. El nombre i la perillositat dels delinqüents del període havien augmentat, i engarjolar-los no arreglava el problema, ja que, si no fugien, solien dirigir la vida dels llocs on se’ls internava. Alcatraz va ser ideat com un presidi amb normes estrictes del qual no es pogués fugir i, per tant, capaç d'acollir els criminals de més volada.

Alcatraz tenia detectors de metalls, torres de vigilància dotades de reflectors, metralladores col·locades en punts estratègics, barreres de filat espinós, xarxes a les finestres, portes elèctriques per a les cel·les i un sistema difusor de gasos lacrimògens. Si un pres amb ganes d’escapolir-se aconseguís superar tants obstacles, l’entorn natural de l’illa jugaria també contra seu en forma de violents corrents marins, aigües gèlides i taurons, fet que sense ser fals sembla que va exagerar-se.

A Alcatraz hi havia 348 cel·les, totes individuals i de dimensions reduïdes, amb una reixa frontal, parets a banda i banda, un llit d’acer amb un matalàs, una taula plegable, una cadira, dos prestatges, un lavabo i un vàter. A la presó mai no s’hi enviava directament ningú, ja que s’havia pensat per a reclusos provinents d’altres presons que destaquessin pel seu historial criminós, fet que servia perquè en la resta de penitenciaris s’advertís que les agressions, motins, intents de fuga i altres faltes greus comportaven com a càstig el trasllat al temible illot, que aviat i de manera col·loquial i lògica seria conegut com la Roca.

El primer director de la presó, James Johnston, va establir un reglament, que van tenir en compte els seus successors en el càrrec, basat en la bona o mala conducta del pres per determinar el gaudi o la supressió de privilegis, com el dret a rebre un cop al mes la visita de dues persones de la família. Realment, era difícil conservar sempre una actitud pacient en aquell lloc. Si la qualitat del menjar era notable —i ho va ser fins i tot en temps de guerra—, els càstigs corporals i l’aïllament no eren aliens dins del centre; si la dedicació a una feina fomentava la reeducació de l’intern i afavoria un comportament com calia, la monotonia i el rigor dels horaris i els constants recomptes diaris que s’efectuaven com a tribut a la seguretat que distingia Alcatraz treien de polleguera més d’un...

L'horari: una terrible monotonia

• 6.30 h. Crida. Els presos es lleven, es renten i s’endrecen la cel·la.
• 6.50 h. Primer recompte del dia per part dels guàrdies.
• 6.55 h. Els interns surten de les cel·les i es posen en fila d’un per anar al menjador comú a esmorzar.
• 7.20 h. S’adrecen als respectius llocs de treball: fusteria, bugaderia, jardineria, etc.
• 7.30 h. Recompte en cada lloc de treball i inici de la jornada laboral.
• 9.40 i 11.30 h. Recomptes.
• 11.40 h. Dinar i retorn a les cel·les.
• 12 h. Recompte.
• 12.20 h. Els reclusos tornen als seus llocs de treball.
• 16.15 h. Fi de les feines i recompte.
• 16.25 h. Sopar.
• 16.50 h. Els interns ocupen les seves cel·les, que són tancades.
• 17 i 20 h. Recomptes.
• 21.30 h. S’apaguen els llums i es fa un nou recompte.
• 24, 3 i 5 h. Recomptes.

Al (Alphonse) Capone va arribar a Alcatraz el 1934, quan no feia gaire que el centre havia estrenat les seves instal·lacions. Venia del penal d’Atlanta, del qual s’havia fet l’amo i corrompia qui fos, i a on l’havien condemnat el 1932 per evadir impostos. En entrevistar-se amb Johnston i exposar-li què necessitava —telèfons, oficines, ràdio, companyia femenina, tot allò que se li havia atorgat en anteriors empresonaments—, va assabentar-se de les lleis de l’illa, que eren les mateixes per a tothom.

L'incident amb la mare de Capone
La mare de Capone també va saber com funcionaven allà les coses quan, en anar a visitar el seu fill, el detector de metalls va activar-se a causa de la seva cotilla i la van obligar a despullar-se per descobrir què passava. No va tornar-hi mai més.

Destinat a la bugaderia i als banys
A Capone van destinar-lo a treballar a la bugaderia i als banys i va estar implicat en algunes baralles. Afectat de sífilis, va donar senyals de confusió mental el febrer del 1938, quan el mal era irreversible. Després de freqüentar hospitals i que la premsa sensacionalista acusés el règim d’Alcatraz d’haver-lo fet embogir, se li va permetre morir a casa, fet que va esdevenir-se el 1947.

Són coneguts 14 intents de fuga de la Roca, la gran majoria fracassats. Alguns, dominats per la desesperació; d’altres, obscurs, i d’altres, violents. El primer de tots el va protagonitzar el 1936 un atracador, Joseph Bowers, que va ser abatut a trets pels guàrdies en escalar un reixat. El desembre del 1937, dos reclusos van aprofitar un dia de boira i tempesta per fugir sense deixar cap rastre, i va suposar-se que havien mort ofegats a la mar ateses la climatologia adversa i la baixa temperatura de l’aigua.

Posteriors plans d’evasió van ser avortats enmig de tiroteigs en els quals moriren o van ser ferits zeladors i presoners; després, aquests últims van defensar els seus actes davant els tribunals que els van jutjar tot denunciant les dures condicions de vida a Alcatraz.

Tanmateix, la pretensió de presó perfecta d’Alcatraz va esquerdar-se la primavera del 1962, amb el tretzè intent de fuga de la seva història, potser l’únic que va tenir èxit. El seu autor va ser Frank Morris, detingut per atracament i dut a l’illa el 1960 per haver volgut escapar-se de la presó federal d’Atlanta. En el seu objectiu van secundar-lo els germans John i Clarence Anglin, lladres de bancs, i Allen West, que en l’instant precís no va poder fugir i va confessar com s’havia ordit l’empresa, declaració continguda (i lleument censurada) en la documentació desclassificada dels Arxius Nacionals.

Els preparatius de la fuga
Morris, amb una gran audàcia, va encetar el setembre del 1961 els preparatius que en permetrien la fuga. Els conspiradors van apropiar-se de petites eines i, dotats de talent artístic, van pintar uns cartrons que simulaven les reixes dels conductes de ventilació que hi havia a les seves cel·les i la paret que les envoltava per ocultar —juntament amb els estris que usaven— els forats que practicaven en aquella zona i per on marxarien. A més, van elaborar amb sabó, ciment i cabells recollits de la barberia de la penitenciaria uns caps que col·locaven al llit i que feien la impressió de ser ells, adormits, en els moments que s’efectuaven els recomptes nocturns i que podien coincidir amb els de la seva labor secreta.

La fugida
També van procurar-se roba impermeable per confegir una barca i unes jaquetes salvavides amb vista a l’impediment de l’aigua, i van fabricar-se uns rems. Concloses aquestes i altres tasques que van requerir mesos i que evidenciaven l’esperit planificador dels implicats, Morris i els Anglin van sortir de les seves cel·les cap a les 22 h de l’11 de juny del 1962, cosa que West no va fer fins que va poder obrir la reixa de ventilació de la seva, retard que li tallaria el camí en arribar a la mar i adonar-se que els seus companys ja s’havien fet fonedissos.

L’endemà van saltar les alarmes a Alcatraz en descobrir-se que uns ninots substituïen uns presos. L’FBI va engegar inútilment un gran dispositiu per atrapar-los.

L’únic que es va localitzar d’ells, a l’altra banda de la badia, va ser una cartera amb fotografies familiars que es va deduir que era d’un dels Anglin. La investigació oficial va donar-los per morts, engolits per les aigües, però aquesta versió és discutible si es té present que la mar estava a 12 graus i els corrents eren moderats.

Temps després, i segons els documents consultats als Arxius Nacionals de Washington, el director de la presó va rebre una postal suposadament firmada pels tres fugats. Donar per vàlides les signatures significaria que Morris i els Anglin no van morir en l’intent.

Sis mesos més tard, John Paul Scott, un altre lladre de bancs, va emprendre el que seria l’últim intent de fuga d’Alcatraz, i per poc no assoleix la seva meta, però aquest cop els corrents de la badia van facilitar la seva captura.

Aquests darrers successos van proporcionar munició als qui demanaven tancar el presidi. Quina raó de ser tenia un indret obsessionat per la seguretat i la reeducació si a l’hora de la veritat els aldarulls no s’aturaven i la seva esbombada fortalesa resultava deficient? Per acabar-ho d’adobar, es va fer palès que la sal de l’aire marí corroïa les estructures metàl·liques dels edificis i també el ciment, dada que explicava per què Morris i els seus companys no havien patit per escarbotar-lo. Com que arreglar la presó comportava una despesa massa elevada, es va optar per clausurar-la. El 21 de març del 1963 abandonava l’illa l’últim reclús.

Avui, les instal·lacions d’Alcatraz són un reclam per a turistes que visiten San Francisco, i que potser busquen experimentar, encara que només sigui una estona, l’angoixa d’aquells homes esclafats per una rutina depriment i que de vegades explotaven per sentir-se vius.

Després de Capone, l’inquilí més famós d’Alcatraz va ser Robert Stroud (1890–1963), que hi va estar empresonat vint anys. Stroud, condemnat per assassinat, va ser després sentenciat a mort, però se li commutà la pena per la cadena perpètua. A la presó de Leavenworth va afeccionar-se a l’ornitologia. Va arribar a tenir 300 ocells distribuïts en tres cel·les. Quan es descobrí que passava notes a l’exterior ocultes a les gàbies i que havia muntat una destil·leria al seu habitacle se’l traslladà a Alcatraz el 1942, on va escriure la seva autobiografia, base d’un film ensucrat, Birdman of Alcatraz (El hombe de Alcatraz), que va fer-lo popular.

Curiosament, sense que se n’hagi esbrinat els motius, a Stroud no se li va permetre veure la pel·lícula. Molt malalt, es demanà al fiscal general de l’Estat, R. Kennedy, que l’alliberés perquè morís a casa seva. Kennedy exclamà: “Però si casa seva és la presó!”.