Alejandro Campos Ramírez, posteriorment conegut amb el sobrenom d’Alejandro Finisterre, va ser un bon futbolista durant la seva infància, quan corria pels camps de la seva Fisterra (Galícia) natal. Quan es va traslladar a Madrid a causa dels estudis, va continuar amb la pràctica de l’esport, però el novembre del 1936 la seva carrera futbolística va quedar truncada poc després de l’inici de la Guerra Civil, quan una bomba llançada per l’aviació franquista va destruir la casa on s’allotjava i el va deixar greument ferit.

Finisterre, que llavors tenia 17 anys, va ser traslladat a València i, posteriorment, a la colònia Rius, a prop de Montserrat, on va passar una temporada recuperant-se d’unes ferides que li van impossibilitar per sempre més caminar amb plena normalitat. Un dels seus passatemps era contemplar com els nens sans jugaven a futbol a l’esplanada que hi havia davant de la colònia. Però també hi havia un gran nombre de nens coixos o mutilats per la guerra que miraven, entristits, els companys que corrien al darrere de la pilota. Va ser llavors quan Finisterre va començar a pensar com podia fer recuperar el somriure a uns nens que ja no podien xutar la pilota.

Inspirant-se en un tennis de taula que tenien al centre de rehabilitació, va començar a esbossar un joc, amb 11 jugadors, que fos la prolongació del futbol. El seu repte era crear un giny apassionant, tan fidel com fos possible a l’esport rei, amb el qual, mitjançant uns comandaments, els futbolistes prenguessin vida. Una vegada dibuixat, un refugiat basc, Javier Altuna, que era fuster, el va ajudar a fabricar el primer futbolí de la història.

Aquest futbolí pioner tenia una alçària similar a la dels d’ara. La caixa de la taula era de fusta, el terra era d’un vidre que no relliscava, les barres eren de ferro i la pilota que s’utilitzava era de suro aglomerat. Els jugadors eren de fusta de boix, i un equip tenia els colors naturals i l’altre anava tenyit de negre. El mecanisme era el mateix que avui dia: quan es feia un gol, la pilota sortia per sota, per una caixa, però per jugar-hi no calia introduir-hi una moneda. Jugar amb el primer futbolí era gratuït. El resultat va superar totes les expectatives: s’havia de fer cua per jugar-hi. A més, tal com volia el seu inventor, els que més en van gaudir van ser els nens coixos.

L'intent frustrat de vendre la patent
Poc després d'haver-lo fabricat, Joan Busquets, el líder de la CNT a Monistrol, va veure el giny i va animar Finisterre a patentar l’invent, cosa que va aconseguir fer el gener del 1937. Però, amb la Guerra Civil pel mig, va ser impossible que algun fabricant apostés per comercialitzar-lo.

La situació de Finisterre durant la guerra es va anar complicant. Sobretot després dels fets de Maig del 1937, a causa de les relacions del jove gallec amb el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i l’amistat amb alguns dels seus membres. En els darrers temps de la contesa, Finisterre va marxar cap a l’exili a peu pels Pirineus. Dins de la seva motxilla, hi portava una llauna de sardines, dues obres de teatre escrites per ell i la patent del futbolí. Enmig d’una intensa tempesta, el jove gallec va veure com els llibres i el document de la patent es convertien en una argamassa il·legible.

En aquells moments, exiliat i amb problemes més importants als quals fer front, va perdre qualsevol dret sobre la fabricació d’un dels jocs més populars del segle XX. Finisterre es va refugiar primer deu anys a França i després a Amèrica, on va desenvolupar la tasca d’editor i de poeta. Tot i això, va continuar fabricant futbolins a Guatemala, on va anar a viure el 1952. En aquest país centreamericà va perfeccionar el seu invent, amb barres d’acer suec i fusta de Santa Maria, una de les més fines del món. Precisament, d’aquesta època Finisterre en recorda les partides de futbolí que va jugar amb el revolucionari argentí Ernesto Che Guevara a la seu del Centre Republicà.

Animat per l’èxit, de seguida va idear nous invents, com ara unes innovadores capses de música o el bàsquet de taula, amb una pilota de metall que permetia l’atracció per magnetisme cap a la cistella. Quan els seus ginys, des de Guatemala, es comercialitzaven amb èxit a tota l’Amèrica Central, va arribar el cop d’estat del coronel Castillo Armas. A causa de la seva militància d’esquerres, el 1954 Finisterre va ser segrestat per agents governamentals i obligat a pujar en un avió en direcció a Madrid. Però va aconseguir fer-los creure que duia una bomba amagada, per la qual cosa l’avió va aterrar a Panamà i Finisterre va poder abandonar-lo. D’allà es va dirigir a Mèxic, on va intentar continuar fabricant futbolins. Però llavors la competència ja era impossible d’aturar: desenes d’artesans feien futbolins per encàrrec. Finisterre no podia litigar contra ells, perquè l’invent era de domini públic. 

A gran velocitat, el joc es va popularitzar arreu del món, i va ser batejat amb noms diversos: a Portugal, 'matraquilhos'; a Guatemala, 'futbolillo'; a l’Argentina, 'metegol'... Amb poc temps, es va convertir en un joc molt popular i en un element comú dels bars i salons recreatius. Davant aquesta realitat, Finisterre es va centrar en la seva tasca d’editor.