Per posar punt final al moviment independentista d’Abd el-Krim i dominar d’una vegada el protectorat marroquí, el govern espanyol va establir contactes secrets amb el Reichswehr (l’alt comandament alemany) i va edificar una fàbrica d’armes químiques en una finca de San Martín de la Vega, a la província de Toledo, que es convertiria en el complex de La Marañosa.

L’enginyer i empresari químic Hugo Stolzenberg va ser l’encarregat de fer un estudi sobre les condicions de guerra al Marroc. Les seves conclusions van ser que el gas mostassa era la substància química més apropiada per penetrar fins a l’interior de l’accidentada i feréstega geografia del Rif i impregnar-ne els pobles, els camps de cultiu i els dipòsits d’aigua.

Primeres proves a La Marañosa
Les primeres bombes carregades de gas mostassa van ser provades a La Marañosa el 26 de juliol del 1923. Segons les conclusions a les quals es va arribar, amb una cinquantena de bombes d’uns 50 quilos cadascuna n’hi hauria prou per destruir completament una àrea de 20 quilòmetres quadrats. El moment clau s’aproximava. A part de les bombes construïdes a La Marañosa, n’arribaven d’altres procedents d’Alemanya que eren transportades en vaixell fins a Melilla via Dinamarca, Holanda o Itàlia. I, a més, ja un parell d’anys abans, l’exèrcit espanyol havia començat a muntar armes tòxiques en un taller situat entre les poblacions de Melilla i Nador.

Un atac previ amb projectils francesos
Segons el rotatiu colonial francès ‘La Dépêche Coloniale’, basant-se en declaracions de persones de l’àrea afectada, el primer atac amb gasos tòxics va tenir lloc a la primeria de novembre de l’any 1921, a prop de la ciutat de Tànger, probablement amb projectils que contenien fosgen o cloropicrina, comprats directament a França.

El gas mostassa es va utilitzar per primera vegada a la batalla de Tizzi Azza, el 15 de juliol del 1923. Els responsables militars de l’operació van quedar molt satisfets d’aquella nova i mortífera arma. Com a mínim, això es pot llegir a la correspondència militar de l’època. De fet, a les primeries del mes de setembre d’aquell mateix any, el govern prometia un enviament setmanal de quatre-centes bombes químiques per continuar les campanyes contra els resistents del Rif.

Les bombes innombrables
Poc després, amb Primo de Rivera ja al poder, un telegrama enviat als caps militars d’aquest protectorat des de la comandància de Melilla ordenava “una intensíssima campanya de bombardejos i destrucció de bestiar i collites de l’enemic, amb bombes de tot tipus, especialment de les incendiàries i d’aquelles altres”. Aquelles altres...

És així com van començar els bombardejos massius amb armes químiques arreu de la geografia del Marroc espanyol. Com que es tractava d’unes substàncies molt sensibles a la calor, les forces aèries bombardejaven de nit o de matinada. Els avions havien de volar molt baix, en vols rasants, perquè el vent no dispersés el gas tòxic abans d’arribar al seu objectiu. A més de dirigir les bombes contra les bases d’Abd el-Krim, els pilots no dubtaven a apuntar sobre els pobles i els mercats, de manera que la zona quedés contaminada durant dues o tres setmanes. Les bombes provocaven cremades, ampolles, vòmits, diarrees, febre, conjuntivitis i ceguesa temporal. Aquests productes inhalats en grans quantitats destruïen l'aparell respiratori i podien ser letals.

L’ús massiu de bombes químiques va ser determinant perquè l’octubre del 1925 l’exèrcit espanyol, entre els caps del qual es trobava Francisco Franco, assolís una victòria clau a Alhucemas. La utilització d’aquests ginys es va precedir d’un bombardeig molt intens d’artilleria convencional. L’objectiu d’aquest atac, que va disposar del suport de l’exèrcit francès, era que l’enemic tingués la necessitat de reunir el màxim nombre de tropes possibles per aturar l’ofensiva. I, després del foc d’artilleria, es va llançar un veritable diluvi de bombes químiques destinades a aniquilar la major part de les forces rifenyes.

Cap a la fi de la guerra
Poc després, les columnes del general Sanjurjo van prendre Ajdir, la capital del Rif. Abd el-Krim va haver de fugir. Acorralat, el 26 de maig del 1926, el president de la derrocada República del Rif es va lliurar a les forces franceses, sobretot per no caure en mans de les espanyoles. Després d’aquesta rendició, alguns dels seus combatents van continuar la resistència al Rif central, Gómara i Yebara, fins que el 10 de juliol del 1927 el general Sanjurjo va anunciar oficialment a Bab Taza la fi de la guerra.

En total, s’estima que l’exèrcit espanyol va llançar prop de 500 tones de gas tòxic durant la campanya marroquina. Per fer-ho possible, es van necessitar centenars d’avions de construcció francesa, alemanya i danesa, conduïts per pilots de l’exèrcit espanyol i, fins i tot, per mercenaris europeus i nord-americans. No existeixen estimacions precises i fiables sobre el nombre de víctimes ocasionades, que deuria ser de desenes de milers, sense tenir en compte els efectes a mitjà i llarg termini dels bombardejos químics. 

Letal, també, per als soldats espanyols
Però juntament amb les víctimes indígenes, es va produir un nombre relativament elevat de morts entre els soldats espanyols, sobretot a causa d’una manipulació negligent de les armes químiques a les fàbriques, els tallers o el camp de batalla. Però el cert és que amb la rendició dels darrers resistents rifenys, aquesta faceta inhumana del conflicte va caure en l’oblit més absolut durant dècades.

Conscients d’haver estat autors de múltiples massacres indiscriminades de civils, a més d’haver incomplert totes les convencions vigents, les autoritats espanyoles van prendre moltes precaucions per silenciar l’ús de les armes químiques per part del seu exèrcit colonial. Per exemple, de les reunions entre polítics i militars en les quals es tractava d’aquest afer hi havia el costum de no aixecar-ne acta o, fins i tot, de destruir-ne els registres. En els informes i correspondència confidencial entre l’alt comandament i el govern s’al·ludia a les bombes químiques com “aquestes bombes”, “bombes especials”, “bombes d’il·luminació” o “bombes X”. 

També els governs europeus, alguns dels quals havien venut les armes als espanyols, van guardar un prudent silenci. I això que el seu coneixement sobre aquests fets era exhaustiu, com ho proven els nombrosos informes i la correspondència militar de l’època. Per la seva banda, els periodistes i els corresponsals de guerra, tot i que és molt probable que tinguessin coneixement d’aquestes accions, potser per una qüestió d’“interès nacional” o pel fet que depenien directament de les fonts militars per obtenir qualsevol informació, es van sumar al mutisme general. Un silenci afavorit, també, pel desinterès de les autoritats marroquines per aclarir els fets.