Després que l’aviació espanyola llencés aquelles bombes tan estranyes contra aquell petit poblet del Rif (al nord de l’actual Marroc), l’aire va començar a cremar els pulmons de les persones que hi estaven més exposades, mentre la pell se’ls cobria d’ampolles. Posteriorment, en el desconcert i la desesperació, la gent i el bestiar van començar a morir enmig de terribles patiments i la desolació ho va cobrir tot. Començava llavors el drama dels supervivents, una tragèdia que encara avui, vuitanta anys després, és ben present en la vida dels descendents d’aquells homes i dones del Rif que, entre el 1921 i el 1927, van ser bombardejats sistemàticament amb armes de destrucció massiva, com la iperita o gas mostassa, el fosgè i la cloropicrina.
Destrucció sistemàtica
L’objectiu era acabar amb la resistència encapçalada per Abd el-Krim Khattabi i pacificar el que llavors era un protectorat de la zona nord del Marroc. Aquesta guerra, que havia començat l’any 1909, amb l’aixecament armat de diverses tribus rifenyes, va provocar la tercera utilització massiva documentada d’armament químic en un conflicte bèl·lic, després del seu ús per part d’alemanys i francesos durant la Primera Guerra Mundial i de la Gran Bretanya a l’Iraq poc després, el 1919. Això sí, Espanya té el trist privilegi d’haver estat pionera en la utilització a gran escala de bombes químiques llençades des de l’aire i sense diferenciar entre objectius militars i civils.
La principal característica d’aquest tipus de munició és la seva elevada eficàcia per matar, ferir o deixar incapacitat l’enemic. A diferència de les armes convencionals, els seus poders destructius no es deuen a una poderosa força explosiva, sinó als seus components nocius. A causa dels seus efectes devastadors, les armes químiques estan avui catalogades com a armes de destrucció massiva per l’Organització de les Nacions Unides, que l’any 1993 va aprovar una convenció prohibint la seva producció, emmagatzament i ús.
Per què les autoritats espanyoles, fa més de vuitanta anys, van prendre aquesta decisió tan dramàtica? De fet, el rei Alfons XIII ja feia anys que havia autoritzat diversos intents d’adquirir armament químic francès i alemany. Però sempre havien resultat infructuosos. El desastre d’Annual del 1921, quan les tropes d’Abd el-Krim Khattabi van causar una clamorosa derrota a l’Exèrcit colonial, amb milers de baixes i centenars de presoners, va provocar una redefinició de l’estratègia bèl·lica espanyola a la zona i un reavivament de l’interès per la munició química. En aquest fet hi va influir un estat d’opinió, fomentat sobretot per la premsa i el Congrés de Diputats, que, a més de marginar els partidaris del diàleg amb els rifenys, reclamava la utilització de tots els mitjans necessaris per posar punt i final al moviment independentista d’Abd el-Krim, dominar d’una vegada per totes aquest protectorat i infringir als rebels rifenys un càstig dur.
Va ser llavors quan el Govern espanyol va començar a buscar de manera secreta fonts de subministrament. I van girar la vista cap a Alemanya, el país que més substàncies químiques havia fabricat. Però hi havia un problema. I també una solució.
L'eix Madrid-Berlín
El problema era que el tractat de Versalles del 1919, que segellava la pau en la Primera Guerra Mundial, estipulava entre les seves disposicions el desmantellament de totes les fàbriques d’armes i la destrucció de les existències de components i armament químic alemanys. La solució era que l’aplicació d’aquesta disposició es feia de manera molt lenta. El Reichswehr (l’alt comandament alemany) i alguns fabricants particulars de substàncies químiques, entre els quals destacava l’enginyer químic i empresari Hugo Stolzenberg, posaven totes les seves habilitats a intentar obstaculitzar al màxim el procés de desarmament.
Alfons XIII creia que s’havien de deixar de banda les qüestions humanitàries. “L’important és exterminar, com es fa amb les males bèsties”, va arribar a dir
El 20 d’agost del 1921, tot just un mes després del desastre d’Annual, es van establir els contactes secrets entre Espanya i el Reichswehr. Al novembre d’aquell mateix any, Stolzenberg va volar cap a Madrid per mantenir una reunió secreta amb el cap del Govern espanyol, Antoni Maura, i amb el seu ministre de Finances, Francesc Cambó. Van posar fil a l’agulla i el juny del 1922 es va signar un contracte per a l’edificació d’una fàbrica d’armes químiques en una finca del municipi de San Martín de la Vega, a la província de Toledo, que es convertiria en el complex de La Marañosa. Aquest complex encara existeix vuitanta-quatre anys després de la seva fundació, reconvertit avui en un modern centre d’investigació i desenvolupament d’armament nuclear, biològic, químic i radiològic, sovint amb la col·laboració d’experts de l’OTAN.
Cercant l'arsenal químic
De manera paral·lela, el Govern espanyol va contactar amb altres empresaris alemanys per a la fabricació de màscares de gas i va ordenar la construcció d’un grapat d’hidroavions amb capacitat per transportar bombes químiques. El mateix Stolzenberg va ser l’encarregat de fer un estudi sobre les condicions de guerra al Marroc. Les seves conclusions van ser que el gas mostassa era la substància química més apropiada per penetrar fins a l’interior de l’accidentada i feréstega geografia del Rif i impregnar-ne els pobles, els camps de cultiu i els dipòsits d’aigua.
Les primeres bombes carregades de gas mostassa van ser provades a La Marañosa el 26 de juliol del 1923. Segons les conclusions a les quals es va arribar, amb una cinquantena de bombes d’uns cinquanta quilos cadascuna, n’hi hauria prou per destruir completament una àrea de vint quilòmetres quadrats. El moment clau s’aproximava. A part de les bombes construïdes a La Marañosa, n’arribaven d’altres procedents d’Alemanya que eren transportades en vaixell fins a Melilla via Dinamarca, Holanda o Itàlia. I, a més, ja un parell d’anys abans, l’Exèrcit espanyol havia començat a muntar armes tòxiques en un taller situat entre les poblacions de Melilla i Nador.
En aquest cas, però, els materials no procedien d’Alemanya. Amb equipaments francesos i sota la supervisió d’experts gals de l’empresa d’armament Schneider, la fàbrica ben aviat va començar a produir projectils farcits de gas tòxic. Segons el rotatiu colonial francès La Dépêche Coloniale, basant-se en declaracions de persones de l’àrea afectada, el primer atac amb gasos tòxics va tenir lloc a la primeria de novembre de l’any 1921, prop de la ciutat de Tànger, probablement amb projectils que contenien fosgè o cloropicrina, comprats directament a França.
La legió entra en escena
El desastre d’Annual, a més d’accelerar la voluntat espanyola d’utilitzar armes químiques, també va dur un important canvi d’estratègia militar sobre el terreny. La tàctica de dispersar l’Exèrcit per tot el territori d’aquest protectorat, un exèrcit molt pesat i lent, havia donat com a resultat una gran derrota militar i una humiliació sense precedents. La nova estratègia, en la qual tenien un paper protagonista la Legió i les forces indígenes, girava entorn d’unitats mòbils més reduïdes, en contacte entre elles i que vivien a costa de l’enemic, gràcies al pillatge i als tributs.
Els pilots no dubtaven a bombardejar pobles i mercats. En total, s’estima que l’Exèrcit espanyol va llençar prop de cinc-centes tones de gas tòxic
Els pilots no dubtaven a bombardejar pobles i mercats. En total, s’estima que l’Exèrcit espanyol va llençar prop de cinc-centes tones de gas tòxic va arribar a declarar a l’agregat militar francès a Madrid que s’havia de deixar de banda “les consideracions humanitàries. L’important és exterminar, com es fa amb les males bèsties, els Beni Uryagel i les tribus pròximes a Abd el-Krim”.
A la ira que va produir el desastre d’Annual entre les tropes espanyoles, s’hi ha de sumar la mentalitat de l’època, que majoritàriament considerava els africans com a ciutadans de segona (o tercera) categoria. Per això, poca gent va preocupar-se pel fet que, amb tota seguretat, la major part de les víctimes dels desitjos de venjança espanyols serien civils. Ben aviat tindrien ocasió de comprovar-ho. El gas mostassa es va utilitzar per primera vegada a la batalla de Tizzi Azza, el 15 de juliol del 1923. Els responsables militars de l’operació van quedar molt satisfets d’aquella nova i mortífera arma. Com a mínim això es pot llegir a la correspondència militar de l’època. De fet, a les primeries del mes de setembre d’aquell mateix any, el govern prometia un enviament setmanal de quatre-centes bombes químiques per continuar les campanyes contra els resistents del Rif.
Poc després, amb Primo de Rivera ja al poder, un telegrama enviat als caps militars d’aquest protectorat des de la comandància de Melilla ordenava “una intensíssima campanya de bombardejos i destrucció de bestiar i collites de l’enemic, amb bombes de tot tipus, especialment de les incendiàries i d’aquelles altres”. Aquelles altres... És així com van començar els bombardejos massius amb armes químiques arreu de la geografia del Marroc espanyol. Com que es tractava d’unes substàncies molt sensibles a la calor, les forces aèries bombardejaven de nit o de matinada. Els avions havien de volar molt
baix, en vols rasants, perquè el vent no dispersés el gas tòxic abans d’arribar al seu objectiu. Els pilots van haver d’adaptar-se a corre-cuita a les noves tàctiques, i també aprendre a utilitzar els perillosos projectils de gas mostassa, tan diferents de les bombes de TNT i incendiàries a les quals estaven acostumats. Càlculs militars de l’època estimaven que a la primeria del 1924 els 127 caces i bombarders disponibles per a la campanya, inclosos 13 avions amb base a Sevilla, serien suficients per llençar unes 1.680 bombes diàries, una xifra que mai no va arribar a aconseguir-se sobretot per la manca de preparació dels pilots.
Danys col·laterals
Malgrat tot, els llançaments tòxics van afectar, i molt, els guerrillers i la població civil. A més de dirigir les bombes contra les bases d’Abd el-Krim, els pilots no dubtaven a apuntar sobre els pobles i els mercats, de manera que la zona quedés contaminada durant dues o tres setmanes. Les bombes provocaven cremades, ampolles, vòmits, diarrees, febre, conjuntivitis i ceguesa temporal. Aquests productes inhalats en grans quantitats destruïen els aparells respiratoris i podien ser letals.
Però l’ús massiu de bombes químiques va ser determinant perquè l’octubre del 1925 l’Exèrcit espanyol, entre els caps del qual es trobava Francisco Franco, assolís una victòria clau a Alhucemas. La utilització d’aquests ginys es va precedir d’un bombardeig molt intens d’artilleria convencional. L’objectiu d’aquest atac, que va disposar del suport de l’Exèrcit francès, era que l’enemic tingués la necessitat de reunir el màxim nombre de tropes possibles per aturar l’ofensiva. I, després del foc d’artilleria, es va llençar un veritable diluvi de bombes químiques destinades a aniquilar la major part de les forces rifenyes.
Entre el 1956 i el 1958, sent ja el Marroc independent, el rei Hassan II va repetir la història reprimint una rebel·lió rifenya amb bombes de napalm
Poc després, les columnes del general Sanjurjo van prendre Ajdir, la capital del Rif. Abd el-Krim va haver de fugir. Acorralat, el 26 de maig del 1926, el president de la derrocada República del Rif es va lliurar a les forces franceses, sobretot per no caure a mans de les espanyoles. Després d’aquesta rendició, alguns dels seus combatents van continuar la resistència al Rif central, Gómara i Yebara, fins que el 10 de juliol del 1927, el general Sanjurjo va anunciar oficialment a Bab Taza la fi de la guerra.
En total, s’estima que l’exèrcit espanyol va llençar prop de 500 tones de gas tòxic durant la campanya marroquina. Per fer-ho possible, es van necessitar centenars d’avions de construcció francesa, alemanya i danesa, conduïts per pilots de l’Exèrcit espanyol i, fins i tot, per mercenaris europeus i nord-americans. No existeixen estimacions precises i fiables sobre el nombre de víctimes ocasionades, que deuria ser de desenes de milers, sense tenir en compte els efectes a mitjà i llarg termini dels bombardejos químics. Però juntament amb les víctimes indígenes, es va produir un nombre relativament elevat de morts entre els soldats espanyols, sobretot a causa d’una manipulació negligent de les armes químiques a les fàbriques, els tallers o el camp de batalla. Però el cert és que amb la rendició dels darrers resistents rifenys, aquesta faceta inhumana del conflicte va caure en l’oblit més absolut durant dècades.
Conscients d’haver estat autors de múltiples massacres indiscriminades de civils, a més d’haver incomplert totes les convencions vigents, les autoritats espanyoles van prendre moltes precaucions per silenciar l’ús de les armes químiques per part del seu exèrcit colonial. Per exemple, de les reunions entre polítics i militars en les quals es tractava d’aquest afer, hi havia el costum de no aixecar-ne acta o, fins i tot, de destruir-ne els registres. En els informes i correspondència confidencial entre l’alt comandament i el Govern s’al·ludia a les bombes químiques com “aquestes bombes”, “bombes especials”, “bombes d’il·luminació” o “bombes X”.
També els governs europeus, alguns dels quals havien venut les armes als espanyols, van guardar un prudent silenci. I això que el seu coneixement sobre aquests fets era exhaustiu, com ho proven els nombrosos informes i la correspondència militar de l’època. Per la seva banda, els periodistes i els corresponsals de guerra, tot i que és molt probable que tinguessin coneixement d’aquestes accions, potser per una qüestió d’“interès nacional” o pel fet que depenien directament de les fonts militars per obtenir qualsevol informació, es van sumar al mutisme general.
Víctimes per partida doble
El cert és que, juntament amb el silenci aixecat a l’Estat espanyol sobre aquest tema, un silenci que es va fer sepulcral uns anys més tard amb la victòria franquista el 1939, el fet que les autoritats marroquines mai no hagin demostrat el mínim interès per aclarir els fets ha ajudat a perpetuar la desinformació al voltant de la utilització d’armes químiques contra la població rifenya. De fet, entre el 1956 i el 1958, sent ja el Marroc independent, el mateix rei Hassan II va repetir la història dirigint personalment la repressió contra una rebel·lió rifenya amb la utilització de napalm. Els efectes devastadors, com tres dècades abans, es van tornar a fer notar en una terra molt castigada. No ha estat fins a l’arribada al poder del rei Mohamed VI, l’any 1999, que l’Estat marroquí ha fet un tímid reconeixement de la figura d’Abd el-Krim Khattabi, però, això sí, presentant-lo com a part del la lluita del Marroc per sostreure’s del jou colonial i sense fer esment a les particularitats del Rif ni al fet que Abd el-Krim Khattabi no va tornar mai al Marroc i va morir a l’exili.
Actualment, al regne alauita, el tema comença a remoure algunes consciències. En aquest sentit, cal destacar la fundació, per part d’un grup de notables del Rif, de l’Associació de Defensa de les Víctimes del Gas Tòxic al Rif i la formació del Grup d’Investigació sobre la Guerra Química al Rif, que, el 24 de febrer de l’any 2004, va celebrar a Nador, no sense problemes previs amb les autoritats marroquines, un col·loqui internacional sobre la matèria. A poc a poc, les informacions sobre un dels primers genocidis del segle XX van sortint a la llum. I amb elles, el record dels milers de víctimes i la vergonya d’una de les actuacions més lamentables de la política colonial espanyola.
- Balfour, Sebastián. Abrazo mortal: De la guerra colonial a la guerra civil en España y Marruecos (1909-1939). Barcelona: Península, 2002.
- Heiberg, Morten. Emperadores del Mediterráneo: Franco, Mussolini y la Guerra Civil Española. Barcelona: Crítica, 2003.
- Raha, Rachid; Charqui, Mimoun i el Hamdaoui, Ahmed (Dirs.). La guerre chimique contre le Rif. Actes du colloque international sur l’utilisation des armes chimiques, le cas de la guerre du Rif. Rabat: Les Editions Amazigh, 2005.
Aquest article es va publicar en el número 62 del Sàpiens (desembre 2007)

