Història contemporània

La Revolució Cubana, pas a pas

Recordem com un grup reduït d'insurgents, amb noms tan mítics com el Che, Camilo Cienfuegos o Fidel Castro, van ser capaços de revoltar el país contra la dictadura tutelada pels Estats Units de Fulgencio Batista

Ernest Bascompte (text) / Andreu Mayayo (assessorament)
12 de febrer de 2019
1 La dictadura de Fulgencio Batista
Fulgencio Batista (esquerra) amb la seva primera esposa, Elisa Godinez-Gómez durant una visita a Washington D.C. el 1938
Fulgencio Batista (esquerra) amb la seva primera esposa, Elisa Godinez-Gómez durant una visita a Washington D.C. el 1938 Harris & Ewing - Harris & Ewing photograph via Library of Congress / Wikimedia Commons

Per entendre el context de l'inici de la Revolució Cuabana, cal recordar la guerra entre els Estats Units i Espanya, que va començar amb l'expolsió del cuirassat nord-americà 'Maine' el 15 de febrer del 1898. Amb l'entrada en escena dels EUA, Cuba, que feia anys que lluitava contra l'ocupació espanyola, va aconseguir la independència. Però el preu que va haver de pagar va consistir a passar a ser un protectorat dels EUA, que va ocupar militarment l'illa fins al 1902 i va definir les relacions entre tots dos països en un acord que autoritzava els nord-americans a intervenir militarment a l'illa sempre que ho consideressin necessari i a establir una base militar a Guantánamo. 

L'aparició de Fulgencio Batista
Com no podia ser d'una altra manera, el control polític va donar pas al control comercial. I mentre se succeïen els governs titelles, companyies nord-americanes com l'American Tobacco Company o la Havemeyer van començar a dominar totalment l'economia cubana. I enmig d'aquest clima va aparèixer Fulgencio Batista, un militar que va saber servir els interessos dels Estats Units i, alhora, satisfer les seves ànsies de poder. I ambdues coses les va dur a terme aplicant una repressió brutal. Va governar el país entre el 1933 i el 1939 a través d'un cop d'estat, va guanyar les eleccions presidencials del període 1940-1944 i va recórrer novament al cop d'estat el 10 d'agost del 1952 per aconseguir el control del país.

El gran pes dels Estats Units en l'economia del país
En aquells moments, entre el 80 i el 100% de tots els consorcis dedicats als serveis públics de Cuba, així com les mines, els ranxos ramaders i el refinament del petroli, eren controlats per empreses de ciutadans dels Estats Units. Igualment, els nord-americans eren propietaris del 40% del sucre, la prinicpal indústria del país, i del 50% del ferrocarril. I la balança de pagaments entre Cuba i els EUA era crònicament adversa a l'illa, transformada en una economia tributària al llarg d'aquest període per més de 1.000 milions de dòlars.

2 L'oposició democràtica al govern de Batista
Foto policial del Departament de Policia de Nova York el 1931 de Lucky Luciano
Foto policial del Departament de Policia de Nova York el 1931 de Lucky Luciano New York Police Department / Wikimedia Commons

L'oposició democràtica aplegava tendències molt diverses, inspirades en el llegat de personatges històrics com el lluitador contra l'esclavitud Carlos Manuel de Céspedes (1819-1874), el gran cabdill independentista Antonio Maceo (1845-1896), o l'escriptor i polític José Martí (1853-1895), creador del Partit Revolucionari Cubà. I hi havia també el Partit Comunista de Cuba, legalitzat sorprenentment per Batista el 1938 i, encara més increïble, representat en el seu govern del 1940 amb dos ministres. 

El Partit Ortodox de Fidel Castro
Enmig de tota aquesta amalgama de pensaments polítics destacava un partit que tenia posat el seu punt de mira a denunciar la corrupció governamental i la seva condescendència amb els interessos nord-americans, especialment pel que feia als casinos, restaurants de luxe i prostíbuls de l'illa, regentats i explotats per noms tan il·lustres de la màfia dels Estats Units com Lucky Luciano o Meyer Lunsky, i dels quals Fulgencio Bartista n'obtenia uns rèdits notables. Era el Partit Ortodox, d'Eduardo Chibas, i hi militava un jove al voltant del qual s'inspiraria el futur moviment revolucionari cubà: Fidel Castro.

3 Fidel Castro entra en acció
Fidel Castro a la terminal MATS, a Washington, el 1959
Fidel Castro a la terminal MATS, a Washington, el 1959 Library of Congress Prints and Photographs Division Washington / Wikimedia Commons

Aquell 1952 el jove Castro, nascut l'any 1926 en el si d'una família de la burgesia cubana, era un candidat al Congrés amb moltes opcions de ser elegit. Però Batista va anul·lar les eleccions amb un nou cop d'estat i en aquell moment Fidel Castro, que ja havia participat en algunes accions de caire revolucionari, com l'intent de derrocar el dictador de la República Dominicana, Rafael Leónidas Trujillo, o en els aldarulls estudiantils de Bogotà del 1948, va decidir emprendre la lluita armada. El 26 de juliol del 1953, Castro va dirigir un atac contra la fortalesa militar de Moncada, a Santiago de Cuba. Però l'assalt, ja de per si suïcida des de la seva planificació, va resultar un fracàs, i l'exèrcit i la policia van detenir o matar els assaltants. Castro es trobava entre els primers. En un judici on va assumir la seva pròpia defensa i on va parlar en nom dels guajiros ("camperols") analfabets i dels estudiants idealistes, Castro va ser condemnat a 15 anys de presó. Davant la sentència, va exclamar la seva frase més coneguda: "Condemneu-me, no m'importa, la Història m'absoldrà!".

Confinat a l'illa de Pinos juntament amb el seu germà Raúl i la resta de condemnats, va ser amnistiat dos anys més tard i es va exiliar a Mèxic, on va fundar el Movimiento 26 de Julio (en record dels fets de Moncada), al voltant del qual es va organitzar una invasió de Cuba per derrocar Fulgencio Batista. 

El Che Guevara entra en acció
I va ser a Mèxic on Fidel Castro va conèixer Ernesto Guevara, l'altre gran mite de la Revolució Cubana. Nascut a Rosario (l'Argentina) el 1928, Guevara procedia com Castro de l'alta societat, però a diferencia d'aquell la seva no era una família adinerada. La trajectòria política d'aquest jove metge s'havia iniciat el 1954 a Guatemala, on s'havia integrat en els grups de resistència contra la intervenció militar dels EUA. Però després del derrocament del president socialista Jacobo Arbenz va haver de fugir a Mèxic. Ben aviat, els seus ideals revolucionaris acabarien tenint gran influència a l'Amèrica Llatina.
 

Fidel Castro detingut pels fets de Moncada
Fidel Castro després de ser detingut per l'atac a la fortalesa militar de Moncada

4 Comença la guerra de guerrilles
Les muntanyes de Sierra Maestra, a Cuba
Les muntanyes de Sierra Maestra, a Cuba Getty Images

El 25 de novembre del 1956, Castro i Guevara es van embarcar al 'Granma', un iot a punt de ser desballestat, mal reparat i amb capacitat per acollir còmodament vuit persones, però que va haver de transportar el grup de 82 homes que volien dur a terme la invasió. Tan bon punt l'embarcació va sortir a les aigües del golf de Mèxic, van sorgir els problemes: el vaixell va començar a fer aigües i els forts vents el van fer quasi ingovernable. Per si això fos poc, els plans d'actuació combinats des de l'interior de l'illa que havien de donar suport a la invasió, com la rebel·lió de Santiago, havien fracassat.

D'aquells 82 homes, només 12 van sobreviure a l'enfrontament contra les forces de Batista i van aconseguir guanyar les muntanyes de Sierra Maestra. Entre els supervivents hi havia Castro, Guevara (al qual tothom anomenava el Che pel seu origen argentí), Camilo Cienfuegos i el germà petit del líder del grup, Raúl Castro.

Dispersat i emparat en l'espessor de les serralades, el grup va sobreviure gràcies a la canya de sucre i, més tard, gràcies a la col·laboració dels 'guajiros' que els subministraven menjar. A poc a poc, i en bona part gràcies a la ineficàcia de les forces armades de Batista, l'exèrcit rebel va créixer i va incrementar la guerra de guerrilles contra el règim des de les muntanyes.

5 Un enviat especial del 'The New York Times' entrevista Fidel Castro i tira per terra la teoria de Batista
Manifestants en favor de Castro al consolat britànic
Manifestants en favor de Castro al consolat britànic Getty Images

Paral·lelament, el Movimiento 26 de Julio guanyava cada cop més adeptes a les ciutats i organitzava una activa resistència, convocant vagues, realitzant sabotatges i enfrontaments armats. En poc temps, Sierra Maestra es va convertir en una fortalesa dels revolucionaris. Però aprofitant la manca de llibertat dels mitjans de comunicació, Batista va fer divulgar la notícia que els rebels havien estat aniquilats. Aquest fet, en principi intranscendent, va tenir una enorme repercussió. Al febrer del 1957, Castro, astut, va rebre a la falda de Sierra Maestra Herbert Mathews, enviat especial de 'The New York Times'. La publicació de l'article (podeu veure'l aquí) no solament tirà per terra la falsa teoria de Batista, sinó que significà una gran victòria propagandística per als revolucionaris i va ser l'esperó definitiu per a molts cubans per sumar-se a la causa dels rebels. 

Fins i tot el Partit Comunista de Cuba, que sempre s'havia mostrat contrari a la lluita armada, que havia condemnat els fets de Moncada i que havia acusat Castro de provocar la crueltat del règim amb les seves accions, va sumar-se a les files revolucionàries. Després de veure el caire que prenien els esdeveniments, els seus dirigents van decidir moure fitxa i van decidir enviar un membre del partit, Carlos Rafael Rodríguez, a Sierra Maestra.

6 Els Estats Units retiren el suport a Batista
Camilo Cienfuegos i Fidel Castro a l'Havana el 8 de gener de 1959
Camilo Cienfuegos i Fidel Castro a l'Havana el 8 de gener de 1959 Luis Korda / Wikimedia Commons

En aquell moment, els dies de Fulgencio Batista com a màxim governant de Cuba ja estaven comptats. Mesos més tard, els EUA van decidir suspendre l'enviament d'armes al dictador. I l'abril del 1958, Camilo Cienfuegos abandonava Sierra Maestra al capdavant d'una columna per combatre en el pla. Quatre mesos més tard, el Che Guevara va fer el mateix al front de 150 homes, i va emprendre la marxa cap a la província de Las Villas. L'exèrcit governamental, desmoralitzat i desorganitzat, no va poder fer front a unes columnes guerrilleres envalentides malgrat la seva inferioritat humana i material.

El 10 de desembre, l'ambaixador nord-americà Earl Smith va comunicar a Batista que el seu govern havia decidit no donar-li més suport. Malgrat els intents d'aparentar normalitat, Batista cada dia estava més sol i, el 31 de desembre, en plena festa de Cap d'Any, el dictador va abandonar definitivament l'illa en direcció a l'exili a Santo Domingo.

7 L'entrada triomfal a l'Havana

El Che Guevara, després d'entrar triomfant a Santa Clara, va avançar imparable sobre l'Havana, on l'endemà, l'1 de gener de 1959, es va reunir amb la columna de Camilo Cienfuegos, el primer comandant que va entrar a la capital. Per la seva part, Fidel Castro no va arribar fins la setmana següent, el 8 de gener. 

Els cubans van llançar-se als carrers a rebre els herois dels quals només n'havien sentit descripcions vagues. De les nombroses cròniques que van narrar en aquells moments, la de Carlos Franqui és una de les més sensibles. L'escriptor i periodista que va participar activament en la Revolució, avui dissident, narra l'arribada a l'Havana dels guerrillers: "El primer barbut que van veure els cubans [...] va ser un jove guerriller de barba negra i cabellera llarga que tenia aire d'un Crist rumber, alegre, somrient, senzill, sense aires de grandesa, de paraula vibrant i breu. Camilo Cienfuegos va ser el primer dirigent guerriller que veien i sentien [...]. El segon comandant que va arribar, el Che Guevara, desbordava respecte. Era greu i sever i tenia accent argentí i una mirada entre orgullosa i arrogant. Imposava respecte i admiració, però no simpatia. [...] El tercer home [Fidel Castro] que va arribar a l'Havana una setmana després...va ser l'apoteosi, la bogeria...Semblava un heroi grec. Alt, ert, blanc, de barba negra. Ferotge o somrient, donava la sensació física d'un home d'altres móns. [...]".

La transcendència de la Revolució Cubana
Segons alguns historiadors i intel·lectuals, aquella revolució era el mirall en què s'havien de mirar els pobles de l'Amèrica Llatina. Per altres, la Revolució es va acabar amb la celebració d'aquells dies; tot el que vindira després, les dissidències i la desaparició de personatges il·lustres, les operacions nord-americanes per envair l'illa, l'acostament de Cuba a la Unió Soviètica o el gir definitiu cap al marxisme, pertanyia ja a una nova era en la història de Cuba: el castrisme.

Subscriu-t'hi

Portada del número 209 del SÀPIENS

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada del número 209 del SÀPIENS

Hans Hellermann: l'home de Hitler a Catalunya

Una investigació exclusiva de SÀPIENS

1 any de SÀPIENS i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto