A les onze de la nit del 24 d'abril s'emetia a través d'Emissores Associados de Lisboa la cançó ‘E despois do Adeus'. Era el primer senyal que tot estava a punt. Els oficials del Movimento das Forças Armadas (MFA) es van dirigir als lloc de comandament. A quarts d'una de la matinada sonava ‘Grândola, Vila Morena'. Era la contrasenya que el principal estrateg del moviment, Saraiva de Carvalho, i els capitans havien escollit per al cop d'estat.

La Revolució dels Clavells va ser el moviment revolucionari que el 1974 va posar fi a 48 anys d'un règim conservador i antidemocràtic amb l'objectiu de construir un estat modern, amb l'objectiu d'acabar amb el conflicte colonial. SÀPIENS ens narra les 17 hores del derrocament de la dictadura més llarga d'Europa.

La guerra colonial
Els militars portuguesos eren la base d'una dictadura a la qual ells mateixos van posar el punt i final. L'essència d'aquest règim dictatorial era el manteniment de les colònies, però amb el procés de descolonització el govern de Lisboa va refermar els seus lligams colonials i va provocar una llarga i costosa guerra. El 1961 ja van intentar fer caure el dictador i cap de govern, Oliveira Salazar, sense èxit. Vuit anys després, amb la substitució de Salazar per Marcelo Caetano, no van canviar les coses.

Davant d'un escenari cada cop més complicat per a les forces armades portugueses i un clima enterbolit en la societat civil, es va produir una convergència entre una part de l'alta oficialitat i els quadres inferiors de l'exèrcit que va culminar el 25 d'abril de 1974.

9 de setembre de 1973: Saraiva participa en la fundació del moviment dels capitans (embrió de l'MFA), una organització de joves oficials militars d'esquerra que comença amb reivindicacions laborals de l'estament militar, es polititza i acaba optant per la revolució amb tres objectius principals: posar fi a la guerra colonial, suprimir la policia política i assolir un estat democràtic amb eleccions lliures. Hi són presents 95 capitans, 39 tinents i 2 alferes.

22 de febrer de 1974: El general Spínola publica el llibre ‘Portugal i el futur', que proposa una tesi federalista per a les colònies i somou el règim, en particular Marcelo Caetano. Aquest, l'11 de març, presenta la dimissió al president de la República (Américo Tomás), que no la hi accepta.

5 de març: Reunió del moviment dels capitans a Cascais amb prop de 200 oficials dels tres exèrcits. Es discuteix el programa polític presentat per Melo Antunes enmig de fortes discussions, sobretot en el punt que fa referència a l'autodeterminació dels pobles colonials —els militars menys progressistes no volien deixar el timó de la política de les colònies als líders autòctons. Es parla obertament d'un cop militar per acabar amb les guerres colonials i amb la dictadura. Se suggereixen contactes amb els generals Costa Gomes i Spínola.

16 de març: El regiment de Caldas da Rainha s'alça en protesta contra el comandament de la regió de Porto i marxa sobre Lisboa. Saraiva no és a temps d'aturar les coses. De fet, s'ha avançat al cop d'estat que es preparava. Hi ha nombrosos empresonaments. Saraiva se'n surt pels pèls, però tot plegat li servirà per dissenyar una estratègia millor un mes i escaig després.

24 de març: Última reunió clandestina dels capitans a Oeiras, en la qual es decideix el cop militar i l'enderrocament del règim entre el 22 i el 29 d'abril. A Saraiva se li encarrega la preparació del "Pla General d'Operacions".

29 de març: Al Coliseu dos Recreios de Lisboa, davant l'entusiasme de la gent corejant la cançó ‘Grândola, Vila Morena' per desafiar la dictadura, Saraiva i altres companys elegeixen aquesta cançó per marcar l'arrencada de la revolució. Mancava el senyal per difondre que tot estava en solfa. Un locutor amic de Saraiva dels temps de Guinea Bissau, Joao Paulo Diniz, es va oferir per emetre una cançó des de les Emissores Associados de Lisboa, però que no arribaria a tot el país. Era igual. N'hi havia prou que el senyal "tot a punt" arribés a un radi d'uns cent quilòmetres. S'elegí ‘E depois do Adeus', una cançó que Portugal presentà al festival d'Eurovisió i que no desvetllaria sospites.

15 d'abril: Saraiva té a punt el pla d'operacions que porta per títol "Viratge històric" i el lliura a l'expert en transmissions Garcia dos Santos.

22 d'abril: Abans de viatjar a les Açores, Melo Antunes fa els darrers retocs del programa polític i el lliura a Saraiva. Mentrestant, joves oficials de l'Escola Pràctica de Radiodifusió aconsegueixen muntar una línia telefònica directa amb la caserna del Regiment d'Enginyeria núm. 1 de la Pontinha. Saraiva i els seus l'elegeixen com a quarter general de comandament clandestí, justament perquè és perifèric i hi té amics. Se les han enginyat per poder interceptar trucades. El comandant de la caserna no en sap res.

23 d'abril: Els enllaços comencen a repartir les ordres d'operacions per realitzar durant la nit del 24 al 25, dins un exemplar del diari ‘Època', portaveu oficiós del salazarisme.

24 d'abril: En un breu del diari ‘República' s'apel·la als lectors a seguir el programa ‘Limite' de Rádio Renascença d'aquella nit. A les 21 h, Saraiva fa arribar al general Spínola el document Proclamació al país de l'MFA portugueses, que l'endemà distribuiran a la premsa.

José "Zeca" Afonso va compondre aquesta cançó en homenatge a la Sociedad Musical Fraternidad Operaria Grandolense de la vila portuguesa de ‘Grândola'. La cançó es va incloure en l'àlbum ‘Cantigas de Maio', enregistrat a Hérouville (França) a la tardor de 1971.

El 29 de març de 1974, ‘Grândola, Vila Morena' va ser la cançó que tancava un espectacle al Coliseu dos Recreios de Lisboa. La censura del règim dictatorial de Salazar havia prohibit diverses cançons de José Afonso i la gent la va corejar a plens pulmons, com un senyal de desafiament a la dictadura. Aquest fet impressionà alguns militars de l'MFA que hi eren presents. Decidiren que la consigna del dia D havia de ser una cançó de "Zeca".

El mateix José Afonso no va ser conscient el 25 d'abril del paper revolucionari de la seva cançó. Havia deambulat pel Carme enlluernat pels esdeveniments militars. Se n'adonà més tard, especialment quan van tenir lloc les temptatives involucionistes, i la gent la va tornar a entonar pels carrers.

En la història de Portugal es denomina Procés Revolucionari en Curs (PREC) el període inicial de la Tercera República, que va des del 25 d'abril de 1974 (Revolució dels Clavells) fins al cop d'estat de guant blanc del 25 de novembre de 1975. Des de les nostres latituds va passar força desapercebut perquè coincidí amb la malaltia i mort de Franco.

L'MFA confià el poder a una Junta de Salvació Nacional formada per set oficials dels tres exèrcits —António de Spínola (que en va ser elegit president), Francisco de Costa Gomes, Jaime Silvério Marques, Manuel Diogo Neto, Carlos Galvão de Melo, J. B. de Azevedo i Antonio Rosa Coutinho— i només quatre representants del gabinet polític de l'MFA (F. Charais, V. Alves, V. Crespo i Costa Martins). Al maig, Spínola, que havia aconseguit treure del programa de l'MFA l'autodeterminació dels pobles colonials, assumí la presidència de la República amb un primer govern provisional presidit per Palma de Carlos, substituït, al juliol, per Vasco Gonçalves.

Es tracta del període més agitat de la transició portuguesa vers la democràcia. Aquells temps es caracteritzaren per una inusitada participació popular; a les escoles, barris i empreses, es reunien comissions de ciutadans i tractaven problemes socials i polítics. Hi va haver moviments de reivindicacions obreres i veïnals en els barris de barraques de Lisboa, Setúbal i Porto, i a favor de la reforma agrària a l'Alentejo. I nacionalitzacions de bancs i empreses.

Les eleccions democràtiques
El 25 d'abril de 1975, un any després de la Revolució dels Clavells, van tenir lloc eleccions democràtiques, i al juliol s'elegí el primer president constitucional de la República. Saraiva de Carvalho va ser nomenat comandant adjunt del COPCON (Comandament Operacional del Continent) —des d'on anul·là intents de processos involucionistes, el primer dels quals comportà la substitució d'Spínola per Costa Gomes a la tardor següent— i comandant de la Regió Militar de Lisboa. Va participar en el desmantellament de l'exèrcit en algunes colònies i va formar part del Consell dels Vint i del Consell de la Revolució d'ençà que va ser creat (març de 1975). A finals de juliol integrà el triumvirat del Directori, estructura política de la cúpula del Consell de la Revolució que va estar en vigor durant el cinquè dels sis governs provisionals que hi va haver durant aquell període i conformat pel president Costa Gomes, el primer ministre Vasco Gonçalves i ell.

No obstant això, dins l'MFA s'acabà imposant el denominat Grup dels Nou, amb posicions molt més conservadores, les quals acabaren guanyant el procés revolucionari. (Els nou van ser Antunes, Vasco Lourenço, Pezarat Correia, Manuel Franco Charais, Canto e Castro, Costa Neves, Sousa e Castro, Vítor Alves i Vítor Crespo.) Substituït al setembre Vasco Gonçalves per Pinheiro de Azevedo, el nou govern va suposar una frenada al procés revolucionari. Ben aviat, Ramalho Eanes se serví d'una insubordinació dels paracaigudistes de la base de Tancos per dur a terme un cop de guant blanc d'acord amb l'ala conservadora de l'exèrcit.
La que hauria pogut ser una revolució popular esdevingué una revolució burgesa. El 26 de novembre de 1976, Saraiva, substituït cinc dies abans en el càrrec de comandant de la Regió Militar de Lisboa, assistí per darrera vegada al Consell de la Revolució i, contra el parer de Costa Gomes, que volia que fos vicecap d'Estat Major General de les Forces Armades, canvià les tres estrelles de general com a comandant del COPCON pels seus galons de major. Tot seguit, s'adreçà als companys per acomiadar-se'n i desitjar-los bona sort: "Ja no puc cridar cap «Visca!» a la Revolució perquè acaba de morir", els digué.

La Revolució Russa de 1917 i la portuguesa de 1974. Ambdues revolucions comencen amb una insurrecció militar davant del descontentament ciutadà general. A Rússia, però, es passà del liberalisme (Lvov i Kerenski) al socialisme real (comunisme) mitjançant una insurrecció militar selectiva —la de la guàrdia roja, després del cop d'estat de Kornilov— i la victòria d'una guerra civil. A Portugal, en canvi, el transcurs dels fets acabà en la imposició militar, també selectiva —però conservadora, la del Grup dels Nou—, per assolir una democràcia de caire liberal i burgès.

A Portugal, després del cop d'estat d'Spínola, és quan s'imposa un Consell de la Revolució i es duu a terme una tímida reforma agrària, a més d'una determinada nacionalització empresarial. Un punt clau per palesar diferències resulta el paper jugat pels processos electorals i els partits polítics: amb les eleccions del novembre de 1917, a Rússia, els bolxevics van dissoldre l'Assemblea Constituent en pro d'un partit únic, el PCUS. A Portugal, amb les eleccions de la primavera de 1975, malgrat les prospectives dels partits més revolucionaris, el respecte al socialisme moderat que esdevingué hegemònic no va deixar que prosperés cap altra força a la seva esquerra.