Subscriu-t'hi
Història contemporània

La veritable història que va inspirar 'El pont sobre el riu Kwai'

La novel·la i el clàssic del cinema bèl·lic es basen en un episodi real de la Segona Guerra Mundial: la construcció de la via del tren entre Birmània i Tailàndia, on van morir milers de presoners

Jordi Calvet
1 El context històric: la guerra del Pacífic i la construcció de la via
Cartell de la pel·lícula dirigida per David Lean i estrenada el 1957
Cartell de la pel·lícula dirigida per David Lean i estrenada el 1957 Wikimedia Commons

El 7 de desembre del 1941, el Japó comença la guerra del Pacífic amb l’atac a Pearl Harbour i la invasió de Malàisia i les Índies Orientals holandeses. Mig any després, l’exèrcit imperial completa el control al sud-est asiàtic ocupant Birmània i amb la intenció de continuar l’ofensiva cap a l’Índia. Però té un problema: fer arribar avituallaments a les tropes més allunyades davant la superioritat naval aliada. És en aquest context que els japonesos decideixen construir els 415 quilòmetres de via entre Thanbyuzayat (Birmània) i Ban Pong (Tailàndia) que permetran unir per ferrocarril Yangôn i Singapur.

Una construcció mercada per les morts 
Uns 60.000 presoners de guerra britànics, australians, holandesos i americans, juntament amb uns 270.000 treballadors asiàtics, són enviats a la selva a construir la via amb eines rudimentàries, mal alimentats i constantment assetjats per malalties tropicals i la brutalitat i els càstigs dels guardes. Les obres comencen alhora pels dos extrems, i al cap de 15 mesos, el 16 d’octubre del 1943, els dos trams s’uneixen a Konkoita, a prop de la frontera birmanotailandesa. Segons la Comissió de Cementiris de Guerra de la Commonwealth, 12.399 presoners aliats i uns 90.000 asiàtics moren en la construcció del que es coneixerà com el 'Tren de la Mort'.

Rumors de tot plegat arriben fins a Indoxina, on hi ha Pierre Boulle, un francès empresonat per espiar per als aliats. Acabada la guerra, Boulle partirà d’aquests fets per escriure la novel·la 'El pont sobre el riu Kwai' (1952), en la qual es basarà la pel·lícula homònima de David Lean del 1957. 

2 Un riu rebatejat al tram de via de Tamarkan
El riu Kwai al seu pas per Tailàndia
El riu Kwai al seu pas per Tailàndia Wikimedia Commons

“Després de la pel·lícula van començar a arribar turistes que volien veure el pont, i el govern tailandès no va tenir altre remei que triar el de Tamarkan, que era l’únic que quedava dels construïts per presoners de guerra. Tot el que van haver de fer va ser canviar el nom del riu”, explica a SÀPIENS l’australià Rod Beattie, director del museu Thailand-Burma Railway Centre de Kanchanaburi. 

L'error fonètic
Mapes tailandesos de l’època revelen la maniobra: el pont que visiten ara els turistes és, en realitat, sobre el riu Mae Klong, que uns cinc quilòmetres més avall rep un afluent, el Kwee Noi (riu petit), nom que per un equívoc fonètic acaba convertint-se en 'Kwai'. “L’únic problema és que de Kwai ja n’hi havia un. El que va fer el govern va ser rebatejar el tram de riu on hi ha el pont com a 'Kwai Yai' (‘Kwai gran’), de manera que avui hi ha dos rius Kwai, el gran i el petit.” 

Tamarkan era un punt clau del projecte japonès, justament per culpa del riu Mae Klong, un dels principals obstacles de la nova línia. Passat el pont, el ferrocarril s’enfilava cap a Birmània seguint en paral·lel el curs del Kwee Noi. En tot el tram els presoners van construir entre rierols i barrancs 688 ponts, tots de fusta excepte vuit, fets d’acer i ciment. “El pont del qual va sentir a parlar Boulle és el de Songkhalia, a prop de la frontera. Va ser un dels pitjors camps de presoners de tota la línia, on hi havia les condicions més terribles. Hi van morir el 75% dels presoners quan l’índex mitjà de mortaldat de la via va ser del 20%”, explica Beattie. 

3 Disenteria, pluges monsòniques i les presses japoneses van posar fi a la vida dels presoners
Construcció del pont en la pel·lícula de David Lean
Construcció del pont en la pel·lícula de David Lean Wikimedia Commons

La ficció descriu tant les precàries condicions de vida dels presoners com la severitat dels japonesos. La realitat, però, va ser encara pitjor, sobretot al tram central, lluny dels nuclis habitats i de les fonts d’avituallament de queviures o medicines, i on els presos estaven exposats als rigors de la selva tropical. La disenteria va ser la principal causa de mortalitat. D’altres, la malària i el còlera. Sense equipament mèdic i malnutrits, qualsevol ferida corria el risc d’infectar-se i provocar úlceres que només es resolien amb amputacions. “El menjar era una preocupació constant. Sempre tenies l’estómac buit. Ens donaven dos bols d’arròs al dia, sovint amb un brou d’ossos”, recorda John Ballie, un dels supervivents. 

Condicions molt més dures
Les condicions van empitjorar quan l’alt comandament japonès, pressionat per l’avenç aliat, va ordenar accelerar les obres entre juny i setembre del 1943. Va ser durant aquests mesos quan hi va haver la majoria de morts, en coincidir les pluges del monsó i l’augment de la brutalitat dels guardes. 

En punts com Konyu (Hellfire Pass), presoners i treballadors van haver de fer torns de 18 hores diàries per obrir un camí de 600 metres a través d’un turó de roca amb l’únic ajut de pics, malls, pales i dinamita. De treballar, no se n’escapaven ni els malalts que encara poguessin caminar. “Els japonesos ja eren estrictes amb els seus propis homes. Formava part de la seva manera de ser. Havien planificat molt bé el projecte per fer-lo en cinc anys, parant durant el monsó, i amb uns 60.000 treballadors, entre asiàtics i presoners. En rebre l’ordre d’accelerar van haver de multiplicar la mà d’obra. Va ser una situació imprevista i no estaven preparats. Amb tot, a ells l’únic que els importava era l’objectiu: el tren. Els homes que hi morissin poc importava”, explica Beattie 

4 Els protagonistes: ficció vs. realitat
Escena de la pel·lícula dirigida per David Lean
Escena de la pel·lícula dirigida per David Lean Wikimedia Commons

El personatge central d’'El pont sobre el riu Kwai' és el coronel Nicholson (interpertat per Alec Guinness), l’oficial anglès que acaba col·laborant amb els japonesos endut pel seu esnobisme militar i un sentiment racista de superioritat britànica. Al camp de Tamarkan, en canvi, al capdavant dels presoners aliats hi va haver el coronel anglès Phillip Toosey, que es va enfrontar als japonesos i va patir-ne els càstigs per intentar millorar les condicions de vida dels seus homes. Va negociar-hi concessions i va organitzar una xarxa de contraban per aconseguir menjar i medicines. I també va fer tot el possible per endarrerir la construcció del pont i sabotejar les obres. 

L’oficial japonès a càrrec dels presoners era el sergent major Risaburo Saito, cognom que el novel·lista Pierre Boulle va fer servir per al seu personatge, tot i que les coincidències s’aturen aquí. Al final de la guerra, Saito va evitar que els tribunals aliats el condemnessin a la forca després que el coronel anglès Toosey el defensés dient que el seu tracte amb els presoners havia estat estricte però just. Acabada la guerra, Toosey va continuar ajudant els antics presoners al capdavant de l’escola de medicina tropical de Liverpool.  

Una trama ficcionada
A la trama del coronel Nicholson, la novel·la de Boulle n’incorpora una de paral·lela dedicada a l’escamot d’experts en explosius plàstics enviat pels britànics a Tailàndia per destruir el pont. L’escamot l’encapçala el major Shears, que els guionistes de la pel·lícula transformen en un presoner americà (William Holden), que després de fugir del camp accepta guiar l’escamot britànic fins al pont. 

A Tamarkan, en canvi, no hi va haver tanta èpica. De fet, els japonesos van completar la via i durant més d’un any i mig hi van fer circular mitja dotzena de trens diaris amb menjar i material militar per a les tropes de Birmània. Un cop acabades les obres, la majoria de presoners van ser evacuats de la selva cap a Singapur o a hospitals en camps de Tailàndia. Alguns, els que es trobaven en millors condicions físiques, van ser enviats al Japó a treballar en explotacions mineres. Uns altres es van quedar en diversos punts de la via per fer-ne el manteniment.

5 La destrucció de la via i la nova posada en marxa de la línia fins a Namtok
Vista actual del pont sobre el riu Kwai des de Kanchanburi
Vista actual del pont sobre el riu Kwai des de Kanchanburi Wikimedia Commons

A partir del 1944 els avions de la Royal Air Force (RAF) i dels Estats Units van començar a bombardejar la via de manera regular. De seguida els japonesos van entendre que els ponts metàl·lics serien objectius principals i, per això, a Tamarkan van mantenir el pont provisional de fusta fins al final. L’atac definitiu va tenir lloc el 24 de juny del 1945, quan tres dels 11 arcs originals del pont metàl·lic van quedar destruïts.

No va ser fins al 1947 que el pont va ser refet pel govern de Tailàndia, que va substituir la part malmesa amb els arcs rectangulars que encara es poden veure a l’actualitat. Acabada la guerra, els britànics van desfer diversos quilòmetres de via a la frontera i van traspassar el tram de Tailàndia al govern de Bangkok. Aquest va decidir rehabilitar i posar de nou en marxa la línia fins a Namtok, aleshores, l’últim nucli habitat abans de la frontera, a uns 40 quilòmetres de Kanchanaburi. 

Setanta anys després
Bona part de l’antic tram tailandès es troba avui submergit pel pantà d’on surt el Kwee Noi. Altres trams del pont han estat recuperats i museïtzats. És el cas de Konyu, on el govern d’Austràlia ha construït i hi gestiona el Memorial Hellfire Pass. Aquests vestigis són avui el principal reclam que alimenta la indústria turística de Kanchanaburi. Però també són el punt que els supervivents visiten cada any per homenatjar els companys que hi van perdre la vida i que romanen enterrats en dos cementiris de guerra de la ciutat. 

Subscriu-t'hi

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Elionor d'Aquitània, la reina més poderosa

Fem un recorregut per la biografia d'una dona que va tenir una vida de novel·la

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto