Les claus de la victòria de la Revolució Cubana
La corrupció del règim de Batista, el 'pacte de Miami' i la retirada dels Estats Units van facilitar el triomf contra tot pronòstic dels sublevats
El lideratge de Fidel Castro a Cuba fa bo l'adagi "de derrota en derrota fins a la victòria final". L'assalt a la caserna militar Moncada va ser un desori; l'expedició del 'Gramma', un suïcidi, i els dos anys de vida a Sierra Maestra se'ls va passar més fugint que atacant. Tanmateix, va caure el règim de Batista, 'els barbuts' es convertiren en el nucli dur de la Revolució i Castro fou nomenat comandant en cap de les forces armades. Analitzem les claus d'aquest inesperat triomf.

La dictadura de Batista es desintegrà més per raons internes que no pas per l'acció guerrillera. Els morts a causa de la violència política entre el 1952 i el 1958 no arribaren a la xifra de 600. L'oposició democràtica i reformista es consolidà davant l'augment de la corrupció política i econòmica. Batista perdé el suport d'amplis sectors de la burgesia cubana i de l'Església catòlica.

A les darreries del 1957, la majoria de les forces polítiques cubanes es van reunir a Miami (Florida) i aprovaren el 'Document de l'oposició cubana davant la dictadura de Batista', en el qual maldaven per crear una "junta de liberación cubana" que aplegués el conjunt de les forces opositores. L'objectiu era constituir un govern provisional, sota la presidència del magistrat Manuel Urrutia, que permetés el restabliment de les llibertats democràtiques. Castro, des de Sierra Maestra, s'hi va oposar.

Finalment, els nord-americans es rentaren les mans com Ponç Pilat i tancaren l'aixeta dels subministraments militars. Batista entengué el missatge i va tocar el dos, la nit de Cap d'Any del 1958, amb les maletes plenes de dòlars i de joies.
Comentaris