El febrer del 1946, el governador militar de les illes Marshall, Ben H. Wyatt, havia convençut el rei Juda, el cap tribal de Bikini, d’abandonar temporalment l’illa per tal que els EUA hi duguessin a terme unes proves atòmiques que, segons Wyatt, havien de servir “per posar fi per sempre a les guerres”. Nombroses famílies indígenes van ser traslladades per l’armada dels EUA a l’atol deshabitat de Rongerik, on hi havia greus dificultats per trobar aigua i aliments i hi proliferaven els casos de desnutrició. Perquè no s’acabessin morint de fam, el govern dels EUA va decidir transportar-los, primer, a l’atol de Kwajalein i allotjar-los en uns campaments al costat de les instal·lacions militars americanes, i uns mesos després, a l’illa de Kili. Tres residències en escassament dos anys i mig. Fins a la primeria dels anys setanta, els funcionaris americans no van elaborar un pla —que preveia la neteja de l’illa, la replantació d’arbres i la construcció d’habitatges— per retornar els habitants de Bikini a la seva pàtria.

Els habitants d'Enewetak: més de 30 anys de trasllat
Pel que fa als habitants d’Enewetak, el 1947 van ser traslladats a l’atol d’Ujelang —on van romandre més d’una trentena d’anys— per tal que els EUA poguessin fer 43 dels 67 assajos nuclears. Una de les proves, la Mike, va volatilitzar una illa sencera. Boadas també havia llegit que, més de mig segle després, gran part de la terra continuava contaminada i els habitants no podien sobreviure sense la importació d’aliments.

“Primer un flaix em va encegar, una estona després vaig veure un gran núvol de color groc, vermell, taronja..., i finalment, vaig sentir un gran tro com fos una tempesta.” [...] “L’1 de març del 1954, el sol va aparèixer dues vegades a l’atol de Rongelap, primer a l’oest i després a l’est; era molt inusual veure una albada a l’oest... Aleshores no sabíem que aquella bola de foc no era el sol, sinó el resultat de la detonació d’una bomba atòmica.” Amb aquestes paraules relataven alguns marshallesos l’explosió de la bomba d’hidrogen Castle Bravo, la més mortífera que han llançat mai els EUA.

Un error de càlcul al laboratori de Los Alamos
L’explosió va ser superior a la que s’esperava en les files nord-americanes a causa d’un error de càlcul que van cometre els seus dissenyadors en el laboratori de Los Alamos i, com a conseqüència, la contaminació radioactiva va sobrepassar els límits de l’arxipèlag de Bikini i va arribar fins a Rongelap i Rongerik, on els seus habitants van patir en la seva pròpia pell les conseqüències d’aquell despropòsit. El mateix va passar amb els tripulants d’un pesquer japonès, el Lucky Dragon 5, que el fatídic 1 de març feinejava per aquelles aigües. Tots els seus tripulants van posar-se sobtadament malalts, i un, Aikichi Kuboyama, va morir poc després dient: “Suplico ser l’última víctima d’una bomba atòmica”. No ho seria.

Cremades a la pell, caiguda de cabell, nàusees, malalties desconegudes i avortaments espontanis
Segons els testimonis, en el període immediatament posterior a les proves nuclears van veure “caure cendra blanca del cel” i, poc després, van començar a experimentar cremades a la pell, caiguda de cabell, nàusees i altres símptomes de la intoxicació aguda per radiació. Les dones van començar a patir avortaments espontanis, les morts fetals augmentaren exponencialment i els problemes reproductius i els defectes congènits començaren a ser freqüents. També s’experimentaren malalties pràcticament desconegudes a les illes fins aleshores, com els càncers de tot tipus i el retard en el creixement dels nens.

A conseqüència de les proves, sis atols (Bikini, Enewetak, Rongelap, Rongerik, Utrik i Ailinginae) havien esdevingut inhabitables. L’aigua era imbevible, la terra absorbia la radiació i enverinava la vida vegetal. I la dieta dels habitants de les illes Marshall es basava bàsicament en el marisc i la fruita, sobretot el coco —del qual també en treien aigua potable— i l’arbre del pa. Els EUA van advertir els habitants de les illes que no era segur menjar els subministraments locals i que optessin per alimentar-se amb els productes enllaunats que l’armada americana els proporcionava. Però moltes persones no van fer cas dels advertiments, ja sigui per una qüestió de tradició cultural o perquè no acabaven de comprendre els afectes adversos que els aliments contaminats podien tenir per a la seva salut, i acabaren sucumbint.

El més paradoxal de tot és que els nadius que van seguir les instruccions dels americans sobre el consum de productes enllaunats també van acabar morint prematurament, però aquests de diabetis. Després es va saber que una dieta basada en aliments enllaunats i altament processats contribueix al desenvolupament de la diabetis. I l'any 2014 era la principal causa de mort entre els ciutadans de les Marshall, més que el càncer, que també era devastador.

Indemnitzacions per a les malaties associades amb els atacs atòmics
La llista en què s’apuntaven les indemnitzacions que havia dictaminat el Tribunal de Reclamacions Nuclears per cada una de les malalties associades amb els atacs atòmics feia feredat: 125.000 dòlars per als qui sofrien leucèmia, càncer d’esòfag, d’estómac, de pàncrees o d’ovaris; la mateixa quantitat per als qui patien càncer de pell o tenien un tumor cerebral; 100.000 dòlars per als qui havien desenvolupat un càncer de faringe o un càncer de pit ; 75.000 dòlars per als que tenien un càncer de còlon o de bufeta... i així fins a una quarantena de patologies més.

Ara bé, tot i que els EUA ja van pagar molts diners, el fons creat per cobrir les indemnitzacions no cobria ni de lluny la suma de diners que recullen les sentències dictades pel Tribunal.

Els desplaçaments de població va tenir conseqüències específiques sobre les dones. En una societat matriarcal com la de les illes Marshall, en què la terra es transmet de mares a filles, els trasllats continuats han negat a les dones un dels seus drets culturals més arrelats. A més, centenars de dones van patir humiliacions durant la reubicació.

Alguns testimonis que van passar pel Tribunal de Reclamacions van explicar la vergonya que havien passat durant els processos de reubicació. Per assegurar-se que no estaven contaminades per la radioactivitat, abans de deixar-les entrar en algunes de les illes, els soldats americans les despullaven i les sotmetien a exàmens radiològics amb comptadors de Geiger. Després les mullaven amb una mànega, a la vista dels seus familiars, i personal masculí de l’Exèrcit dels EUA els inspeccionava el cabell i el pèl púbic…

Amb el pretext d’avaluar el dany ocasionat i donar-los tractament mèdic, van esdevenir conillets d’Índies.

El 1968, deu anys després de la darrera prova nuclear a la zona, els EUA van assegurar als de Bikini que l’illa havia estat descontaminada i van iniciar un programa pilot perquè hi retornessin; però després d’un temps allí van constatar que la presència d’estronci als organismes havia arribat a uns nivells perillosos, els van traslladar a un altre atol i encara avui, 60 anys després, no han pogut tornar a casa.

Enewetak, un atol on la seguretat encara no està garantida
Pel que fa a Enewetak, a la darreria dels anys setanta l’Exèrcit dels EUA va iniciar la neteja de la radiació, i van invertir més de cent milions de dòlars en la recol·lecció de milers de metres cúbics de terra contaminada, que traslladaren a un dels cràters creats per les explosions. Però el 2014 encara faltava netejar part de l’atol i la seguretat per als seus habitants no està garantida.

Rongelap, l'atol en què no es va efectuar cap neteja abans del retorn dels seus habitants
Quant a Rongelap, els seus habitants van ser-hi retornats el 1957, sense que s’hi hagués efectuat cap neteja. Quan el 1978 un estudi de radiologia va demostrar que l’illa tenia uns nivells de contaminació elevats, els nadius van demanar de ser traslladats a un lloc més segur. Així, doncs, el 1985, al vaixell de Greenpeace 'Rainbow Warrior' hi embarcaren un bon nombre de famílies en direcció a l’illa de Kwajalein. I encara avui segueixen allà, esperant que els EUA acabin de netejar els dos terços d’hectàrees que els falta de l’illa per poder-hi retornar. Avui la majoria  dels marshallesos, Graham inclòs, viuen a l’arxipèlag de Ralik, concretament a Majuro.