Francesc Macià va ingressar amb només 15 anys a l’Acadèmia d’Enginyers de Guadalajara. El 1904 va arribar a ser tinent coronel, però arran del Fets del Cucut, quan els militars van assaltar la seu d’aquesta publicació (i la de 'La veu de Catalunya') arran d’un acudit, l'Avi es va mostrar totalment contrari a aquest tipus d’actuacions i es va començarà a implicar en el catalanisme, un fet que li va acabar provocant la seva renuncia voluntària a l’exèrcit espanyol.

El 1907, va ser diputat de la Solidaritat Catalana per les Borges Blanques, acta que va renovar set vegades consecutives.

Macià era un home amb molt magnetisme, molt popular i un home que va passar de militar espanyol a catalanista i de catalanista a independentista. El 1917 ja es va haver d’exiliar per primera vegada. El 1922 va fundar Estat Català i el 1923 va haver d’exiliar-se a París a causa de la dictadura de Primo de Rivera.

Allà va començar a organitzar un exèrcit per tal d’alliberar Catalunya per la força. És el conegut com a Fets o Complot de Prats de Molló. En realitat va ser un fracàs, ja que van ser detinguts per la Gendarmeria francesa abans d’haver pogut intentar-ho. La manca de suports, la precipitació i la traïció de Ricciotto Garibaldi, el nét de l’heroi de la unificació italiana en van ser les causes.

El judici que se li va fer el 1927 a París va ser un èxit inqüestionable per a ell i per a la causa catalanista. Dels 111 detinguts, només 18 van seure al banc dels acusats el 20 de gener del 1927. Les sessions es van celebrar a la Sala Correccional del Tribunal Civil del Sena. Els protagonistes, a part de Macià, van ser els altres catalans, entre els quals en futur conseller de Cultura Ventura Gassol i els italians Arturo Rizzoli i Ricciotti Garibaldí, que era un confident doble de la policia francesa i de Mussolini. Ell era l’home que havia traït Macià.

L'advocat Henri Torrès
Els acusats van ser assistits per una desena d’advocats liderats per un home clau. Henri Torrès, un polític i advocat francès que va fer una defensa totalment política. Torrès va fer destacades intervencions posant èmfasi en la personalitat de Macià, des dels seus temps de militar espanyol, passant per les Corts, quan era diputat i acabant amb el seu exili a causa de la dictadura de Primo de Rivera. Torrès també va fer una emocionada defensa dels catalans, que des de l’11 de Setembre del 1714 tenien una relació traumàtica amb Espanya

“Estimat Coronel Macià, el meu gran, noble i fervent amic. El dia que apareixereu quasi com un personatge mític, com un heroi escapat de les novel·les de cavalleries, es dirà de vos que vau ser l’expansió del més brillant i pur dels ideals”. El cavaller dels ideals, li van dir aquells dies.

La defensa política de Macià
Macià i Torrès van dur a terme una defensa totalment política. No va negar mai els fets, sinó que els va justificar. Van defensar les raons polítiques de la sublevació i també van justificar la lluita per la independència de Catalunya. En un interrogatori preliminar i en nom de la resta dels acusats, l'Avi ja havia deixat ben clar per on aniria la seva línia de defensa:

“Els conjurats catalans representen la pervivència de l’esperit rebel de la Catalunya oprimida. Històricament, Catalunya ha resistit sempre violentament a ésser governada i fins a l’adveniment de la dictadura militar de Primo de Rivera, passant per l’odiós regnat de Felip V, botxí de les darreres llibertats catalanes, hom no troba més que pàgines de revolta, de violència i de sang en la nostra història amb Espanya”. A més, va exposar que l’acció es devia al desig d’assolir una “República Catalana Independent [...] que anàvem a implantar per la violència, ja que és aquest l’únic mitjà pel qual Espanya pot entrar en raó”.

Macià va assumir totes les conseqüències i va exculpar els seus col·laboradors. I va atacar durament l’Espanya eterna i el seu exèrcit. Va dir que era un exèrcit ple de generals ignorants.

Macià i Torrès van saber tocar la fibra als francesos. L’opinió pública es va posar totalment del seu costat. Macià i Torrès van parlar de França com el país de la llibertat i van recordar que a la Primera Guerra Mundial, milers de catalans van anar com a voluntaris a lluitar al costat de França i contra els imperis centrals. I van deixar entreveure que en la Gran Guerra, Espanya havia estat germanòfila i, Catalunya, aliada. Macià va dir:

“Volem deslliurar la nostra pàtria catalana de la dominació espanyola que pesa sobre ella des del 1714. El nostre ideal democràtic i de llibertat no s’avé amb el de l’Espanya endarrerida, la qual durant la guerra mundial somiava amb la victòria dels enemics del dret i la justícia”.

Macià va proclamar que la república Catalana seria el millor aliat de França: “Una republica catalana seria una guaita a la Mediterrània que vetllaria contra qualsevol intent d’atac a França (...) Nosaltres volem una república catalana independent que sigui per a vosaltres una Bèlgica pirinenca”.

A més, un dels acusats, Ventura Gassol, va recordar tots els catalans que van caure per França a Verdum al crit de “No passaran”.

El manifest de suport d'intel·lectuals de primera línia
Per si no fos poc, la intel·lectualitat més compromesa amb els drets humans va signar un manifest en què figuraven noms de primera línia: Paul Valéry, Vielé-Griffin, Romain Rolland i, naturalment, la comtessa de Noailles, la que definí Macià com “el cavaller de l’ideal”

El judici també va comptar amb la solidaritat del republicanisme espanyol. L’advocat Torrès va cridar com a testimoni de la defensa el tipògraf Portela, a qui va presentar com un obrer espanyol, de Madrid: “Vinc a testimoniar la nostra simpatia, la nostra cordialitat, les nostres abraçades al Sr. Macià i als seus amics, els republicans, els nacionalistes catalans, que seuen aquí al banc, al seu costat. Vinc aquí a dir que els obrers espanyols saben molt bé que el moviment català no s’adreça contra ells sinó contra un règim opressiu contra la dictadura espanyola. I fem constar que nosaltres estem totalment al costat del moviment català”.

També va ser cridat com a testimoni de la defensa l’exdiputat Enrique Ortega i Gaset, germà de José, que va afirmar: “No participo de les mateixes idees polítiques que el senyor Macià. Ni sóc català ni sóc separatista. Però sóc liberat. Dins d’una Espanya lliure volem una Catalunya lliure, que no estigui lligada per la força a la resta de la península. Volem una Catalunya que pugui regir els seus destins”.

També hi va haver suports cap a Macià de gent com l’escriptor Blasco Ibáñez.

El judici va acabar dos dies després del seu inici amb unes penes simbòliques i un gran triomf de Macià i els seus: dos mesos de presó i 100 francs de multa per a Macià i un mes de presó i 50 francs per als altres. Com que les penes eren inferiors al temps que ja havien passat a la presó van ser alliberats. En aquells moments es va fer realitat la frase que Macià va dir als seus homes arran de la detenció: “Perdent, guanyarem”.

Macià i els seus companys van ser expulsats a Bèlgica. I a partir d’aquell moment va néixer el mite de l’Avi. Un mite que es va incrementar quan va tornar a Catalunya. En només un mes va ser capaç de crear Esquerra Republicana de Catalunya i guanyar aclaparadorament i contra pronòstic les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931. Dos dies després, proclamava la República Catalana, però aquesta és una altra història.