Subscriu-t'hi
Història contemporània

Les guerres dels bòers en 13 punts

L’expansionisme britànic i la negativa dels colons holandesos d’esdevenir-ne súbdits van originar dues guerres entre el 1899 i el 1902, en què una milícia irregular de 80.000 pagesos va posar en ridícul la principal potència militar del moment

1 El context
Arribada de Jan van Riebeeck a les terres del que seria la Colònia del Cap, l'abril del 1652
Arribada de Jan van Riebeeck a les terres del que seria la Colònia del Cap, l'abril del 1652 Wikimedia Commons

Entrat el segle XIX, l’imperi Britànic s’havia convertit en el més gran de la història, passava el moment de màxima esplendor. Els colors blau, vermell i blanc de la Union Jack onejaven sobre una extensió de deu milions de quilòmetres quadrats, una cinquena part del planeta, i gairebé 400 milions de persones eren súbdits de la reina Victòria. Amb colònies als dos hemisferis, el control dels llocs estratègics de pas entre oceans era clau per mantenir connectat l’imperi. Per això Londres havia dedicat molts esforços, entre el 1795 i el 1805, a arrabassar als holandesos la colònia sud-africana del cap de Bona Esperança.

Bòers o afrikaners?
Els neerlandesos ja havien previst la importància d’aquest enclavament marítim per mantenir amb fluïdesa la relació de l’Atlàntic amb l’Índic. Havien aconseguit controlar-lo cap al 1652, expulsant les tribus d’hotentots que poblaven la zona i estimulant l’arribada de colons holandesos i francesos, que de seguida van prosperar mercès al treball intens propi dels calvinistes i —val a dir— a la generositat de la zona, amb un clima mediterrani que regalava raïm, taronges i altres conreus amb relativa facilitat. 

L’arribada britànica, amb els seus propis colons, conviccions i tradicions, de seguida va incomodar els grangers holandesos, coneguts per bòers (que en neerlandès significa senzillament ‘pagès’ o ‘granger’), per bé que ells preferien autoanomenar-se afrikaners, ja que havien aconseguit, en amb prou feines un segle i mig, una identitat i llengua pròpies, mixtura del neerlandès, l’anglès, el malai, el portuguès i el zulú.

2 El Gran Trek
Els zulús ataquen una caravana bòer a Blaauwkrantz, el 1838
Els zulús ataquen una caravana bòer a Blaauwkrantz, el 1838 Wikimedia Commons

Per això al voltant del 1830 va començar una migració cap a les terres de l’interior que els bòers van anomenar una mica pomposament el Gran Trek. En realitat no va ser una caminada, com es desprendria del nom, sinó un viatge amb corrues de carros tirats per bous. Els neerlandesos van ocupar terres del nord que tradicionalment havien pertangut a les tribus xoses, però que van trobar deshabitades a conseqüència de guerres recents entre aquest grup ètnic i els poderosos zulus. El que avui correspon, bàsicament, a Lesotho, KwaZulu i Natal.

El líder de la primera caravana va ser Andries Hendrik Potgieter. Les prospeccions a l’actual Namíbia, amb el seu temible desert i la imatge del Kalahari, van desaconsellar triar les terres més occidentals. Les que es trobaven a la conca del riu Limpopo i el Transvaal resultaven més propícies per a l’agricultura i la ramaderia.

Van trobar terres on les tribus ndebele es van resistir fortament a la seva presència, però també d’altres de deshabitades. Les van prendre per verges, per bé que en realitat eren lliures de la població nadiua com a conseqüència de guerres tribals anteriors, entre xoses i zulus.

’Pretòria’ ve de ‘pretorius’ 
Per això els racistes sud-africans van basar posteriorment les seves reclamacions en el fet que n’eren els legítims pobladors, els descendents dels autoanomenats ‘voortrekkers’ (‘pioners’). Però aquest mateix argument queda desmuntat per la dura resistència que aquests primers colons van trobar de seguida entre xoses i zulus, als quals van derrotar només gràcies al poder de les armes de foc. Especialment cruel va ser la batalla del Bloedrivier (‘riu sagnant’), encapçalada pel granger Andries Pretorius, de qui ara pren el nom la capital administrativa de Sud-àfrica.

Arran de l’establiment d’aquestes caravanes pioneres es va fundar primer la República de Natal i més endavant el Transvaal i l’Estat Lliure d’Orange, que mig segle després protagonitzarien les guerres contra l’imperi Britànic.

3 El naixement de l'Estat Lliure d'Orange i la República del Transvaal
El Parlament de l'Estat Lliure d'Orange en una fotografia publicada a l'obra 'Battles of the nineteenth century' (1901)
El Parlament de l'Estat Lliure d'Orange en una fotografia publicada a l'obra 'Battles of the nineteenth century' (1901) Wikimedia Commons

Els territoris de l’interior nord-oriental sud-africà van convertir-se en l’Estat Lliure d’Orange i la República del Transvaal. Els bòers comptaven que la influència dels britànics no arribaria fins allà. La terra no era ben bé tan fèrtil com a la costa, però podrien practicar la seva religió tranquils, i també el seu individualisme.

Els neerlandesos consideraven que la situació ideal d’un granger era quan des de casa seva no es podia albirar el fum de la llar de foc del granger veí perquè era prou lluny. El Transvaal i la zona del riu Orange els permetia això.

4 El retorn dels britànics i l'inici de la primera guerra dels bòers
Il·lustració 'El mètode de lluita dels bòers' publicada al setmanari anglès 'The Illustrated Londo News' el 1881
Il·lustració 'El mètode de lluita dels bòers' publicada al setmanari anglès 'The Illustrated Londo News' el 1881 Wikimedia Commons

Però s’equivocaven tant en pensar que els legítims pobladors no tornarien com en calcular que els britànics no els molestarien. Els britànics havien mantingut, des de l’inici del segle XIX, diverses batalles contra els ferotges guerrers zulús. Després de moltes derrotes penoses, els van acabar sotmetent cap al 1877. Enfortits per la victòria, van considerar que podrien fer el mateix amb un grapat de grangers que estarien avesats a treballar amb les eines del camp, però que en el pla militar serien inofensius. De manera que el 1877 Londres es va annexionar el Transvaal, la qual cosa va donar peu al que es coneix per primera guerra dels bòers.

5 La reacció dels grangers neerlandesos a l'ocupació britànica
Quadre de Charles Davidson Bell que representa una caravana bòer
Quadre de Charles Davidson Bell que representa una caravana bòer Wikimedia Commons

Els grangers neerlandesos de seguida van demostrar als superbiosos britànics com s’havien equivocat amb els seus càlculs. Ells coneixien perfectament el territori, les fonts d’aigua, els amagatalls… i tenien una punteria excel·lent. No debades, durant segle i mig diverses generacions de bòers havien ocupat un terreny ple de feres i tribus hostils i havien hagut de caçar per obtenir carn.

Vestien tradicionalment amb robes senzilles de color caqui — paraula persa que significa ‘pols’— i, per tant, eren indetectables, de vegades ni tan sols de prop. En canvi, els elegants britànics cavalcaven per les planúries sud-africanes amb les casaques vermelles i els salacots blancs característics. Per als franctiradors bòers era com disparar contra aneguets de fira.

6 La derrota britànica
El general britànic George Colley a la batalla de Majuba Hill just abans de morir, en una il·lustració publicada al 'The Illustrated London News' el 1881
El general britànic George Colley a la batalla de Majuba Hill just abans de morir, en una il·lustració publicada al 'The Illustrated London News' el 1881 Wikimedia Commons

El 1880 hi va haver una emboscada contra una caravana britànica a la rodalia de Bronkhorstspruit i també l’atac al fort de Potchefstroom, que va ser assetjat durant més de tres mesos. Els britànics acumulaven derrotes. La definitiva fou a les muntanyes Drakensberg, una colossal muralla rocallosa on els bòers s’havien refugiat i des d’on llançaven atacs fulminants. A Majuba Hill la mort del general anglès George Colley va representar la fi d’aquest primer conflicte bèl·lic. En el consegüent tractat de pau el Transvaal quedava de manera simbòlica sota supervisió britànica, però els colons neerlandesos, de fet, s’havien imposat. Londres es va limitar a signar una pau honrosa que dissimulava mínimament que l’imperi més gran del món havia perdut la guerra contra uns pagesos.

7 Tensions entre colons britànics i bòers
Caravana de bòers a Colònia del Cap el 1800s
Caravana de bòers a Colònia del Cap el 1800s Cape Colony Archives Depot / Wikimedia Commons

La dècada del 1880, després de la signatura de la pau, no va transcórrer precisament de manera plàcida. Els britànics engrescaven els seus colons a anar prenent terres properes a les possessions bòers, cosa que provocava tensions permanents. Els grangers neerlandesos, fanàtics calvinistes, veien amb desgrat la proximitat de gent que venien amb una llengua diferent, que s’emborratxaven amb molta facilitat i que no eren precisament uns cristians exemplars. Però el que els semblava pitjor era— als seus ulls— la laxitud amb què tractaven els negres. No és que els britànics els atorguessin drets com als ciutadans blancs, però hi havia la mínima deferència a què obliga l’etiqueta anglesa. En canvi, els afrikaners els consideraven una raça inferior, i els tractaven amb menyspreu i una gran rigidesa disciplinària.

8 El descobriment de jaciments d'or i diamants i l'esclat de la Febre de l'Or
Feines d'extracció d'or a Witwatersrand l'any 1893
Feines d'extracció d'or a Witwatersrand l'any 1893 British Library / Wikimedia Commons

El 1887 es va produir un fet inesperat i que resultaria cabdal per al posterior desenvolupament de la història de Sud-àfrica. A Witwatersrand es va localitzar el que llavors va ser considerat el jaciment d’or més gran del món. Havien passat ja les febrades que havien capgirat la vida de zones tan distants entre elles com ara Califòrnia (1848), Austràlia (1851) i Nova Zelanda (1861), i se’n mantenia una de petita intensitat a la Terra del Foc, a l’extrem meridional d’Amèrica. Però l’or trobat a la Colònia del Cap era abundant i el país tenia un clima molt més habitable que no pas el con sud-americà. I el que era més important: Londres va encoratjar centenars de persones a anar-hi, dient-los que el metall groc les faria riques en poc temps.

La maledicció de l'or i els diamants
Els bòers van acollir inicialment el descobriment de l’or també amb alegria, ja que esperaven que la soferta feina del camp es podia bescanviar per una també d’ingrata però amb resultats molt més satisfactoris per a la butxaca. De seguida un dels seus líders més destacats, Paul Kruger (que posteriorment seria president de la República Sud-africana), va llançar unes paraules premonitòries: “Ploreu en comptes d’alegrar-vos, perquè aquest or serà la causa d’un bany de sang”. No pogué encertar-la més.

Efectivament, tan bon punt es va saber que Sud-àfrica era rica en or — i tenint en compte que ja des de feia dècades s’extreien diamants d’aquest territori— va esclatar una bogeria semblant a la viscuda abans en altres zones del planeta. Centenars de persones s’embarcaven rumb a Ciutat del Cap per posteriorment comprar les eines necessàries que els permetessin endinsar-se en les àrees auríferes. Desgavell, llibertinatge i molèsties, als ulls dels bòers, que cada cop estaven més tensos davant l’arribada de forasters que pertorbaven el seu somni d’una vida rural i en comunió amb Déu.

9 L'arribada de Cecil Rhodes i el somni de la creació d'una immensa colònia britànica
Retrat de Cecil Rhodes del 1888
Retrat de Cecil Rhodes del 1888 Wikimedia Commons

D’entre les riuades d’estrangers, cal fer esment d’un home que va ser cabdal en l’esclat de la segona guerra anglobòer i, de fet, en la colonització britànica d’Àfrica: Cecil Rhodes. Havia arribat al Cap amb només 17 anys per tractar-se d’una malaltia que a la humida Anglaterra no evolucionava bé. L’ambició i la cobdícia el van definir durant tota la seva vida. De seguida es va relacionar amb el món de les mines de diamants, i es va dedicar a comprar tantes concessions com va poder al voltant de la ciutat de Kimberley. Entre d’altres, la més productiva que, segons els experts, havia arribat a la fi del seu cicle productiu.

Rhodes, no se sap si per instint o amb informació confidencial d’algun enginyer espavilat, la va comprar a un preu de saldo. Resultà que la veta continuava a més profunditat, i els guanys van ser increïbles. Amb només 20 anys, Rhodes era un dels homes més rics de Kimberley, indret conegut en l’argot del moment per Diamond City. Va aconseguir la possessió de la meitat de les 600 concessions mineres de la zona. Amb el capital acumulat, quan va esclatar la febre de l’or estava en disposició de practicar la mateixa política sobre les noves mines. A 36 anys ja era pràcticament propietari de totes les zones extractores que valien la pena de Sud-àfrica, i un dels homes més rics de l’imperi Britànic. Llavors amb el pur mercantilisme no en tenia prou. El volia combinar amb la política.

El somni d'una colònia del Caire al Cap
“El meu objectiu principal és ésser útil al meu país. Si Déu té un pla, cal saber primer quina és la raça que ha triat com a divina eina per plasmar-lo. Inqüestionablement, l’eina és la raça blanca. I dins d’ella, l’home angloparlant, ja sia britànic, americà, australià o sud-africà, ha demostrat ser la millor eina per al pla diví per desenvolupar la justícia, la llibertat i la pau en la més àmplia extensió possible del planeta. Per això, jo dedicaré la resta de la meva vida als propòsits de Déu i l’ajudaré a aconseguir que el món sigui anglès”. Són paraules de Rhodes. Va imaginar una colònia britànica a Àfrica que abastés des del Caire fins al Cap sense solució de continuïtat.

10 La creació de Rhodèsia del Nord i del Sud i la ràtzia contra els bòers
Caricatura de Cecil John Rhodes
Caricatura de Cecil John Rhodes Wikimedia Commons

El 1890 Cecil Rhodes, que ja tenia el malnom de Colós (per un joc de paraules amb el Colós de Rodes, la gran estàtua grega que va ser una de les set meravelles de l’antiguitat), va aconseguir que el nomenessin primer ministre de la província del Cap. Emparant-se en el càrrec, es va embrancar en tractats fraudulents i escaramusses bèl·liques contra les tribus ndebele i xosa, i els va arrabassar els seus territoris i els va rebatejar, modestament, amb el seu propi nom. Així, van néixer dos països que romandrien vius durant un segle: Rhodèsia del Nord (l’actual Zàmbia) i Rhodèsia del Sud (l’actual Zimbàbue). Quedaven només dos obstacles per completar el contínuum africà sota domini britànic imaginat per Rhodes: la colònia de l’Àfrica oriental alemanya — ja se n’ocuparia més endavant— i les repúbliques bòers del Transvaal i Orange. Va pressionar Londres perquè esvalotés els colons britànics en contra dels grangers neerlandesos, reclamant igualtat de drets i la desaparició dels gravàmens a les activitats mineres.

Rhodes organitza una ràtzia contra els bòers
Però, pel seu gust, les coses no anaven prou de pressa, de manera que va organitzar pel seu compte una ràtzia contra els bòers. Valent-se de la seva mà dreta Leander Jameson (i segons fonts documentades, amant de tota la vida, la qual cosa explicaria per què no es va casar mai, tot i que Rhodes al·legava “no tenir temps per a aquestes coses”), va atacar Johannesburg el 1895. Esperava que la gran quantitat de colons britànics l’ajudarien a derrocar el Govern afrikaner. No va ser així. Els súbdits britànics es van quedar a casa i van ser testimonis de la gran derrota que els bòers van infligir als homes de Jameson. I com que Rhodes havia emprès l’acció sense consultar Londres (o aquesta va ser la versió oficial), a més va ser cessat com a governador del Cap. Però la llavor de les tensions entre anglesos i neerlandesos ja havia fructificat, i la segona guerra dels bòers s’aniria covant fins a esclatar definitivament l’octubre del 1899. Al cap i a la fi, a punt d’acabar-se el segle XIX, l’única “tribu” africana que es resistia a la bota de l’imperi Britànic era de pell blanca.

11 L'inici de la segona guerra dels bòers
Mapa de la segona guerra dels bòers
Mapa de la segona guerra dels bòers

L’11 d’octubre del 1899 començaren les hostilitats, amb avanços ràpids dels bòers sobre posicions clau com ara Kimberley, Ladysmith o Mafikeng. Aquesta ciutat en concret, en principi sense més valor estratègic o econòmic, va significar, però, per als britànics, un gran símbol. El cap de l’Estat Major britànic a la zona era Robert Baden-Powell, militar veterà ja en sonats fracassos bèl·lics anglesos com ara l’Afganistan o l’Índia. Però aquí va ser diferent. Va aguantar un setge de la ciutat que superà els 200 dies i acabà imposant-se, la qual cosa va fer esclatar d’eufòria el públic britànic, que seguia la guerra dia a dia gràcies al desenvolupament de les línies telegràfiques i les cròniques dels corresponsals de guerra destacats a la zona, entre ells un jove Winston Churchill. Les demostracions de joia van ser tan impressionants que van donar pas a la creació fins i tot d’un nou verb en llengua anglesa, mafficking (celebrar esbojarradament una cosa).

L’intent de creuar el riu Tugela es va saldar amb un miler de morts del costat imperial. Els britànics continuaven fent la guerra de manera cerimonial i absurda. El 1900 es van produir noves victòries dels neerlandesos però quan al mes de febrer desembarcaren massivament reforços arribats de Londres, les tornes comencaren a canviar i els afrikaners es van veure incapaços de contenir la maquinària bèl·lica de la reina Victòria. A més, l’Exèrcit britànic va començar a implantar un sistema de trinxeres anomenat blocao que va donar molts maldecaps als bòers. 

A continuació, podeu consultar el mapa la segona guerra dels bòers a pantalla completa:

 
12 Els presoners i els camps de concentració
Dones i nens bòers en un camp de concentració britànic durant la segona guerra dels bòers l'any 1901
Dones i nens bòers en un camp de concentració britànic durant la segona guerra dels bòers l'any 1901 Wikimedia Commons

Una milícia irregular de 80.000 pagesos estaven posant en ridícul la principal potència política i militar del moment, amb mig milió d’efectius desplegats pel territori. De manera que van començar a aplicar una política de terra cremada: quan arribaven a una granja, cremaven edificis i cultius, i de vegades sacrificaven fins i tot el bestiar. Com que els homes eren en combat, els presoners eren majoritàriament dones i nens. Això va donar pas a la creació de camps de concentració.

Els anglesos van arribar a retenir més de 120.000 persones de raça blanca i origen bòer i la mateixa quantitat de negres, que treballaven a les granges en règim gairebé d’esclavatge, en un centenar de camps. El menjar que es repartia era molt escàs, i les insalubres condicions de vida van ocasionar brots de xarampió, tifus i disenteria, per la qual cosa hi van morir al voltant de 40.000 persones. Més de la meitat van ser nens. Aquesta situació va originar un escàndol majúscul a Londres, i les autoritats es van veure forçades a millorar les condicions dels presoners. La guerra es va acabar oficialment el 31 de maig del 1902, i va haver-hi certa celeritat a l’hora d’alliberar els presoners blancs. En canvi, amb els negres s’ho van agafar amb més calma, perquè es tractava d’interessant mà d’obra barata.

13 El desenllaç del conflicte i el camí cap a l'apartheid
L'exèrcit bòer a la batalla de Spion Kop durant la segona guerra bòer l'any 1900
L'exèrcit bòer a la batalla de Spion Kop durant la segona guerra bòer l'any 1900 Wikimedia Commons

El poder militar de l’imperi es va acabar imposant. Al mes de maig d’aquell any s’arribava a la fi del conflicte, amb la signatura del tractat de Vereeniging, que no representava, de fet, una humiliació gaire severa per als grangers. Les repúbliques del Transvaal i l’Orange quedaven com a colònies britàniques. Però, alhora, accedien a sengles estatuts d’autonomia que s’haurien de concedir com a màxim el 1907.

La pedra a la sabata del Regne Unit 
Mentrestant, els bòers governarien fins i tot els terrenys que havien estat tradicionalment en mans dels anglesos; Londres es comprometia a aportar tres milions de lliures en concepte d’ajuda a la reconstrucció; es restringia l’empresonament als líders de la resistència, mentre que la resta de combatents quedaven en llibertat, i la llengua holandesa es respectaria a les escoles i les institucions. El 1910 es va fundar la Unió Sud-africana. S’iniciava llavors un llarg camí del principal estat racista institucional del món. Va romandre com a colònia de Sa Majestat fins al 1961, quan després d’un referèndum adoptà la fórmula de república independent. Així Londres es va desfer d’un apèndix territorial molest a causa de la política d’apartheid, que va mantenir el seu entramat legal fins al 1992.

Subscriu-t'hi

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada SÀPIENS 224 (novembre 2020)

Judici a Martín Villa

Repassem la trajectòria del polèmic governador civil de Barcelona, des dels càrrecs polítics fins als consells d'administració

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto