El 1903, Coney Island (Nova York) estava lluny de ser el parc d’atraccions actual. Era la terra de l’estrambòtic, el lloc on la muntanya russa i el cotó fluix de sucre convivien amb personatges com els nans de Lilliputia, l’home amb cara de lleó, la senyora sense extremitats o la increïble noia de quatre cames. I no gaire lluny dels freak shows hi havia la guingueta més sorprenent de totes, la de les incubadores amb bebès prematurs. Al cartell de l’entrada hi deia: “Incubadores amb bebès vius”. I eren allà, en un edifici que semblava la sala d’un hospital. Estava dividit en dues parts, la de les incubadores i, separada per una paret de vidre, la infermeria, on els infants eren pesats, banyats i alletats. L’equip estava format per infermeres i dides, que dormien allà mateix i que tenien a la seva disposició un cuiner que els preparava tres àpats al dia; dos doctors que treballaven per torns; guies que explicaven les necessitats dels nounats i el funcionament de les incubadores, i un baladrer que havia de despertar la curiositat del visitant perquè pagués els 25 centaus de dòlar que costava l’entrada.

Una atracció amb ètica
Al darrere d’aquest espectacle estrany i sorprenent hi havia Martin Arthur Couney, l’anomenat doctor incubadora, que dirigia la parada de fira amb ètica i seriositat, però tot donant-se llicència per utilitzar els artificis propis dels millors venedors. Així, si les regles prohibien fumar, beure alcohol o menjar hot dogs o panotxes a la graella, les infermeres havien de vestir els infants amb roba de talles superiors per emfasitzar la seva petitesa. Una d’elles es treia l’anell del dit índex cerimoniosament per posar-lo al canell dels nadons davant d’uns visitants incrèduls que moltes vegades entraven per comprovar que el que hi havia a les incubadores no eren ninos.

A principis del segle XX, les incubadores eren una raresa. Pocs hospitals en tenien i, si n’hi havia —a vegades, només una—, el seu cost era estratosfèric. A més, els doctors creien que no valia la pena dedicar esforços als bebès prematurs, perquè moririen igualment. Davant d’aquest parer, la parada de Martin Couney era com un oasi enmig del desert, el refugi dels pares de bebès prematurs que havien nascut en hospitals on no hi havia incubadores o d’aquells que no podien permetre-se-les econòmicament. Els pares no pagaven res, ja que Couney sufragava els 15 dòlars diaris que costava mantenir un bebè (405 dòlars actuals) amb el preu de l’entrada. Quan aquella tardor del 1903 Coney Island tancà les portes, Couney assegurà haver salvat 28 dels 32 nens que havia atès. A la fi de la temporada següent, ja era un home ric.

Couney s’especialitzà en bebès que en néixer havien pesat entre 900 grams i 1,3 quilos. El funcionament de les parades era sempre el mateix: cada dues o tres hores, les infermeres s’emportaven els nens per banyar-los, fer-los massatges, canviar-los, pesar-los i fer un test sobre el desenvolupament. Tots eren alimentats amb llet materna —i amb una gota de whisky al dia—, i si no tenien prou força per succionar, se’ls introduïa una sonda nasogàstrica. Els mètodes no eren els convencionals: si el protocol mèdic de l’època desaconsellava el contacte físic amb els nens prematurs, els de Couney eren abraçats, besats i bressolats per les infermeres.

Graduar-se de la incubadora
Quan augmentaven prou de pes, es graduaven de la incubadora i tornaven amb els seus pares després de passar diferents proves mèdiques. Amb el temps, Couney començà a organitzar trobades de graduats, on presentava els antics alumnes a la resta del grup i els obsequiava amb un diploma i una copa daurada amb una inscripció que certificava que havien viscut els seus primers dies en una incubadora. No era l’únic moment en què el doctor veia els seus nens. Beth Allen, que havia arribat al món amb només 700 grams, el visità durant anys cada Dia del Pare. La trobada d’"antics alumnes" que tingué lloc durant l’Exposició Universal de Chicago fou retransmesa en directe per una ràdio local. 

Malgrat aquestes contradiccions, Couney es convertí en un personatge popular i aconseguí el reconeixement dels doctors nord-americans que havia perseguit durant anys. Mai ningú li demanà cap document que certifiqués les seves qualificacions, segurament perquè mai no treballà en un hospital. No li faltaren detractors, ni imitadors que li copiaren el negoci i fracassaren per manca d’experiència i mala praxi. Se l’acusà de tenir “granges de nens”, la moralitat del seu negoci fou qüestionada en múltiples ocasions i l’Associació per a la Prevenció de la Crueltat envers els Nens de Nova York intentà clausurar la parada de Coney Island. Però el que ningú pogué posar en dubte fou la cura i la professionalitat amb què eren cuidats els seus infants. Assegurà haver-ne salvat 6.500 en tota la seva carrera, una xifra mai verificada.

Fos com fos, Couney hi dedicà la vida, la professional i la personal. Es casà amb una de les seves infermeres, Annabelle Segner, amb qui tingué, casualitats del destí, una nena prematura que estigué tres mesos en una de les seves incubadores.

Si bé és cert que Couney s’enriquí exhibint aquests bebès miracle, també ho és el fet que s’arruïnà invertint —al final, de manera eixelebrada— en la millora del seu negoci.  Couney no volgué perdre’s la Fira Mundial de Nova York del 1939. Era la vint-i-dosena exposició en què participava i decidí fer-ho sense estar-se de res: jugava a casa i arribava l’hora de la retirada. Una prestigiosa firma d’arquitectes de Chicago construí l’edifici on allotjà les incubadores, pagà a un escultor italià perquè li dissenyés una placa amb un bebè i contractà un equip de 28 persones, entre les quals, nou infermeres, tres doctors, sis guies i un periodista. També convidà pediatres i doctors a visitar la seva parada i els portà a dinar als restaurants més luxosos del Pavelló Francès.

Tot i que acabà en deute amb els organitzadors, Couney decidí continuar a la fira un any més. Tenint en compte que l’entrada costava 25 centaus, necessitava 900 visitants diaris per cobrir pèrdues. Però mai arribaren. Quan la Fira es clausurà, el 1940, Couney ja no sabia a quant ascendien els seus deutes. S’havia quedat sense la casa de tres plantes i platja privada que havia comprat —i pagat al comptat— 24 anys abans, perquè l’havia hipotecada. Passà els seus últims anys en un asil abans de morir, l’1 de març del 1950. Molts dels seus graduats no volgueren perdre’s el funeral.

Una victòria agredolça
Couney s’havia retirat el 1943 amb una victòria agredolça: havia rebut el reconeixement de l’Associació Mèdica Nord-americana, però s’havia arruïnat amb l’exposició en què havia dipositat més il·lusió. Eren els anys 40 i el seu ja no era un espectacle de masses. La incubadora ja no era un enginy freak.