Richard Nixon era un enemic de la premsa. Als 39 anys era vicepresident dels Estats Units, amb Eisenhower, però no va tenir mai gran rellevància entre l'opinió pública. Després de perdre les eleccions de 1960 davant Kennedy contra tot pronòstic, va ser derrotat també a les eleccions per a governador de Califòrnia. I de totes dues derrotes va culpar la premsa, per la qual se sentia perseguit.

Una ambició desmesurada, una força de voluntat i una tenacitat incomparables, una capacitat de treball sense límits i una memòria insòlita. Tot plegat el va fer renéixer de les seves cendres i li va fer guanyar, per fi, la presidència. Tot això sense oblidar el seu anticomunisme, una doctrina que no va abandonar mai des que va formar part del Comitè d'Activitats Antiamericanes i la seva "cacera de bruixes". A més, era un polític contradictori. Tan aviat ordenava arrasar des de l'aire el Vietnam, com admetia la derrota, per tornar després a intervenir militarment a Cambodja. Un home que hauria pogut estar incriminat per un grapat d'esdeveniments (defensa de les dictadures de l'Amèrica Llatina, la mort d'Allende o la massacre de My Lai) va haver de dimitir simplement per haver mentit.

Tot va començar el 17 de juny de 1972. Aquella nit, el sergent de policia Paul Leeper va rebre un avís d'escassa rellevància quan patrullava amb el cotxe. Un vigilant nocturn de l'edifici d'oficines Watergate havia trobat cintes adhesives enganxades als panys d'algunes portes. Probablement res important. Leeper i els seus companys John Barrett i Carl Shoffler van pujar al 6è pis de l'edifici i van entrar als despatxos on estava instal·lat el Comitè Nacional del Partit Demòcrata, que preparava les properes eleccions presidencials. Hi havia arxivadors, armaris i calaixos oberts i regirats. De sobte, la silueta d'un home es va moure en la foscor. "Amb un revòlver a la mà i amb el cor bategant-me a cent per hora, li vaig ordenar que s'aixequés amb les mans al cap. Davant la meva sorpresa, es van aixecar de terra cinc paios d'uns 50 anys, vestits amb jaquetes, corbates i guants de cirurgià. Portaven un transceptor portàtil i un munt d'eines sofisticades", explicaria Leeper.

Barry Sussman, redactor en cap del diari The Washington Post, va enviar un periodista, Bob Woodward, a cobrir la notícia. L'endemà, el Post va ser l'únic diari que va publicar els fets en portada. The New York Times només va donar una petita nota en una pàgina interior. Cap altre mitjà no va parlar del tema.

Un dels cinc detinguts va resultar ser Frank Sturgis, un col·laborador habitual de la CIA; uns altres tres eren cubans de coneguda activitat anticastrista, i el cinquè era James McCord, cap de seguretat del Comitè de Reelecció del president Nixon. Ràpidament, la Casa Blanca, a través del secretari de Premsa, Ron Ziegler, va sortir al pas negant qualsevol relació amb els fets i qualificant-los de "robatori de tercera categoria". També va afegir que el detingut McCord no tenia connexió amb l'equip del president ni amb el personal de la Casa Blanca. Per la seva banda, el responsable de la campanya de reelecció de Richard Nixon, l'exfiscal general dels EUA, John Mitchell, també va negar qualsevol relació amb els fets.

Uns dies més tard, el 22 de juny, Nixon va afirmar no tenir cap coneixement de l'assalt a les oficines del Partit Demòcrata. Mentrestant, de les declaracions dels detinguts s'havia pogut saber que dues persones havien dirigit l'operació del Watergate: l'exagent de la CIA Howard Hunt, i Gordon Liddy, exagent de l'FBI, els quals treballaven per a l'entorn de Nixon en temes de seguretat. Tots dos van passar també a disposició judicial. Aquest fou el primer gran error atribuïble a Nixon, si va ser ell qui va donar l'ordre d'assaltar el Watergate, o al seu equip d''apparàtxiks', que podria haver actuat pel seu compte. Amb set persones detingudes, l'opinió pública només havia començat a veure la petita punta de l'iceberg en què es convertiria l'encara anomenat, tímidament, cas 'Watergate'.

El ritme trepidant amb què es van succeir els fets del Watergate va deixar alguns interrogants penjats en l'aire. Avui dia continua sense saber-se què buscaven els assaltants del quarter general del Partit Demòcrata. La resposta més generalitzada és que volien instal·lar-hi micròfons i apoderar-se de documents per tenir accés a informació relacionada amb la campanya electoral de George McGovern, però aquesta no sembla una tesi gaire sòlida. McGovern no era un rival seriós; ho certificaven les enquestes i ho van ratificar els resultats electorals, que van donar a Nixon una de les victòries més notòries de la història dels Estats Units.

A partir d'aquest punt, un munt d'interrogants sorgeixen per si sols: per què havia de córrer el risc que un dels assaltants fos un treballador de la campanya de reelecció de Nixon, podent-hi enviar un escamot de sicaris a sou? Coneixia Nixon l'operació i la identitat dels seus integrants abans que es portés a terme? O en va ser informat quan ja s'havia produït? Va ser fruit de la casualitat que tres dels assaltants fossin cubans anticastristes i un quart (Frank Sturgis) fos un agent de la CIA igualment amb un documentat historial relacionat amb Cuba?

L'1 d'agost, The Washington Post, que havia destinat dos periodistes a investigar el cas (Bob Woodward i Carl Bernstein), denunciava que un taló de 25.000 dòlars, aparentment girat des de la campanya de Nixon, apareixia en el compte d'un dels assaltants del Watergate. Seguint el fil, dies més tard el diari assegurava que John Mitchell, mentre actuava com a fiscal general, controlava un fons secret del Partit Republicà per finançar operacions en contra dels demòcrates.

La bomba final esclataria el 10 d'octubre amb la publicació, a les pàgines del Post, de la tesi establerta per l'FBI, segons la qual els fets del Watergate eren només una petita branca d'una gran campanya d'espionatge polític dirigida per funcionaris de la Casa Blanca. Aquesta afirmació faria despertar el rotatiu The New York Times, que fins aleshores s'havia mirat els fets des de lluny. Davant el protagonisme que començava a tenir el Post, el Times va reaccionar contractant el periodista d'investigació Seymour M. Hersh, guanyador del premi Pulitzer l'any 1970. Les informacions de The New York Times van adquirir una gran notorietat, però el cert és que el diari de Washington sempre va anar per davant en les investigacions sobre el cas.

I és que el 'Post' va comptar amb un informador enigmàtic i misteriós que coneixia els fets de molt a prop i que va guiar Woodward i Bernstein en les seves indagacions. La seva identitat mai no s'ha fet pública, i va quedar amagada sota un pseudònim que, en realitat, era el títol d'una pel·lícula pornogràfica famosa: "Gola Profunda".

Estranyament, però, la repercussió de l'escàndol no va tenir fins aleshores cap influència negativa per a Nixon, al qual, al novembre d'aquell any, els nord-americans van renovar la confiança en les eleccions. Anys més tard, el llavors director de The Washington Post, Ben Bradlee, amb referència a la victòria de Nixon, diria: "Quan va ser reelegit amb el 60% dels vots, escombrant en 49 estats, nosaltres ja portàvem uns quants mesos denunciant l'escàndol Watergate, però per una estranya raó que se'ns escapava, els americans no acabaven de comprar la història".

Però la victòria de Nixon no va servir per diluir els efectes de l'escàndol. Al contrari. El responsable de la seva campanya per a la reelecció, l'exfiscal general John Mitchell, havia dimitit, i, al gener de 1973, els set implicats en l'assalt al Watergate eren condemnats per conspiració, robatori i intercepció il·legal de telèfons. Mentrestant, diversos noms de funcionaris saltaven a les primeres pàgines dels diaris, involucrats en els fets. Entre aquests, els assessors de Nixon H.R. Haldeman i John Ehrlichman –batejats com els 'dòbermans' pels demòcrates–, i també el del conseller presidencial John Dean.

Aquest va ser el segon gran error de Nixon. Kissinger havia suggerit al president sacrificar alguns dels col·laboradors i utilitzar-los com a esquers per a la premsa. Però la decisió va resultar un autèntic bumerang. Dean va amenaçar de fer públics uns documents requisats a Howard Hunt que confirmaven la implicació de la Casa Blanca i del president en els fets.

Enmig de l'escàndol, l'opinió pública assistia atònita a uns esdeveniments que es precipitaven, ja que el 40% dels nord-americans reconeixien que no sabien exactament en què consistia l'escàndol 'Watergate'. Pocs dies després, el Senat dels EUA va prendre part en l'assumpte i va començar les audiències televisades per a tot el país. El nou fiscal general, Elliot Richardson, va designar el demòcrata Archibald Cox com a investigador especial del Departament de Justícia per al cas. I el que semblava que no arribaria mai, finalment va arribar: el comitè d'investigació va citar a declarar Richard Nixon, tot i que el president s'hi va negar.

Però qui no s'hi va negar va ser Alexander Butterfield, exsecretari presidencial, que declararia que, des de l'any 1971, Nixon havia gravat totes les converses i les trucades telefòniques que s'havien produït al seu despatx. Es forjava la caiguda d'un president al qual tothom ja coneixia com "Tricky Dick" ("Ricardet el Trampós"). El comitè d'investigació va demanar les cintes al president, que s'hi va negar en rodó. El 29 d'agost, pocs dies després que Nixon fes una declaració d'innocència en una al·locució televisada, el jutge John Sirica va ordenar al president que lliurés les cintes al comitè. Portat per l'ira, Nixon va ordenar el 20 d'octubre al fiscal general, E. Richardson, que fes fora Cox de la investigació. Richardson va preferir dimitir abans que fer-ho. Llavors, el president va ordenar el mateix al segon fiscal, Ruckelshaus, que també va dimitir. Al tercer intent, Nixon va trobar Robert Bork, que va destituir Cox.

Unes setmanes abans, el vicepresident dels EUA, Spiro Agnew, s'havia vist obligat a dimitir del càrrec acusat d'haver rebut importants sumes de diners de sectors industrials i d'haver comès frau fiscal. Havia estat substituït per Gerald Ford. Era de bojos. Nixon cada vegada estava més sol i la seva situació ja començava a semblar desesperada. Incapaç de seguir donant més negatives al jutge Sirica, però emparant-se en privilegis executius i en la seguretat de l'Estat, el president no va lliurar les gravacions al Senat, però el 30 d'abril de 1974 va enviar a la cambra més de 1.200 pàgines de transcripcions de les cintes. El comitè va denunciar que havien estat suprimits més de 18 minuts de les transcripcions.

El 24 de juliol el Tribunal Suprem va decretar que Nixon havia de lliurar les gravacions. Tres dies després, el Comitè Judicial de la cambra aprovava el primer dels tres articles per iniciar l'impeachment, el procés de destitució del president, per obstrucció a la justícia. En les 48 hores següents, la cambra aprovaria els articles restants per processar Richard Nixon. Així, la Casa Blanca, per fi, va permetre la revisió de les cintes. I en una d'aquestes cintes es podia escoltar com Nixon ordenava a Haldeman que paralitzés, com fos, la investigació del cas. Nixon havia mentit. Cas tancat. Les cintes havien enterrat el 'Watergate' i havien obligat Nixon a dimitir. En el seu discurs del 8 d'agost de 1974 va reconèixer "haver comès un error". Fins a la seva mort, el 1994, va repetir més d'un cop aquesta frase. Però mai no va aclarir a quin error es referia. Quan Gerald Ford va substituir Nixon a la Casa Blanca, ho va fer dient: "El malson s'ha acabat. Aquí qui mana és el poble...". I no s'equivocava. Poc temps després, Ford indultaria Nixon de tots els càrrecs que se li imputaven. I els nord-americans li ho van fer pagar negant-li el vot a favor del demòcrata Jimmy Carter.

En aquest vídeo, podeu escoltar el discurs.