A partir de la rendició incondicional del Tercer Reich, el 8 de maig del 1945, i de l'assumpció per les quatre potències vencedores de les responsabilitats del govern i l'administració alemanys, desaparegué qualsevol autoritat central autòctona i, segons s'havia convingut en les negociacions dels aliats a les conferències celebrades a Jalta i a Postdam, aquella situació havia d'allargar-se molt de temps, fins ben entrat el segle XXI.

L'inici de la guerra freda
Però l'evolució dels esdeveniments alterà completament les previsions. Quan encara no s'havien acabat d'enterrar els morts ni de desenrunar els carrers de les ciutats ocupades, les diferències entre els vencedors esclataren i derivaren ràpidament en l'estat de tensions i conflictes que s'ha denominat guerra freda. Alemanya, inerme i trossejada, es convertí en el camp de batalla geogràfic i polític d'aquella particular rivalitat entre els aliats occidentals, erigits en defensors de la democràcia política i l'economia capitalista, i els soviètics, constructors del socialisme real. La voluntat dels dos blocs de consolidar la divisió d'Alemanya per necessitats estratègiques es traduí en la institucionalització, en paral·lel, de dos ens estatals separats.

La divisió d'Alemanya
L'RFA es va constituir el 21 de setembre del 1949 i l'RDA, el 7 d'octubre d'aquell mateix any. A partir d'aleshores, els dos estats alemanys van seguir camins ben diferents, fins al punt que va arribar un moment en què només conservaven en comú la llengua i un passat que interpretaven de manera força diferent. Mentre l'RFA, que es pogué beneficiar del pla Marshall, es convertia en una referència de prosperitat i de democràcia, l'RDA, des del començament, patí no solament la feixuga ocupació dels soviètics, que havien saquejat el territori, sinó, sobretot, la falta de confiança en la seva viabilitat com a estat i com a sistema social. Una sagnia constant de població (coneguts com els que votaven amb els peus) estancà el creixement econòmic, desmoralitzà el règim i va ser un dels senyals més evidents i explotats per la propaganda occidental dels defectes del sistema comunista.

La construcció del mur
Entre el 1949 i el 1961 fugiren del país per refugiar-se a l'RFA tres milions i mig de persones. Abandonar l'RDA començà a formar part de la cultura de revolta. La construcció del mur de Berlín, iniciada l'agost del 1961, va ser la confessió pública del règim de la seva impotència per retenir molts dels qui, més que ciutadans d'una nova Alemanya, es consideraven súbdits d'un sistema tirànic i ineficient.

Un benestar qüestionable
Només entre el 1973 i el 1985, quan el règim havia aconseguit —després de l'acord interalemany de normalització de relacions—un ampli reconeixement internacional que culminà amb l'entrada simultània de l'RFA i l'RDA a l'ONU, el 18 de setembre del 1973, i una notable arrencada econòmica, molts alemanys orientals van creure que l'estat que els havia tocat arribaria a ser normal i que s'hi podria viure tranquil, bo i deixant fer el règim. Fou el període del seu prestigi més gran. Una dada espectacular il·lustra aquesta acceptació: el 1985, el PSUA tenia 2.300.000 membres, un 13,53% de la població, una proporció de militància no superada en cap altre estat comunista. El gruix de militants eren treballadors de la indústria, del camp i dels serveis, però també hi havia artistes, intel·lectuals… Ser membre del Partit comportava un compromís polític, però també era la clau per accedir a determinats privilegis.

El model econòmic de l'RDA
Des del punt de vista econòmic, l'RDA fou relativament eficient. Segons el Banc Mundial, entre el 1975 i el 1985 el país tenia la producció per habitant més alta del bloc oriental. Va arribar a ser la setena potència industrial del món, la segona del camp socialista després de l'URSS, a la qual superava llargament en PIB per habitant, i la dotzena potència comercial del món. Però el seu desenvolupament, basat en la producció massiva sense vetllar gaire per la qualitat ni les innovacions tecnològiques, feia que només pogués exportar els seus ordinadors als països de l'Europa Oriental; que el seus cotxes (com el Wartburg i el Trabant, el popular Travi) resultessin ridículs al costat de Mercedes i Volkswagen; i que el 90% de televisors a la dècada dels vuitanta encara fossin en blanc i negre.

La felicitat domèstica
En canvi, si es pogués parlar de compensacions en un camp tan subjectiu com el de la felicitat domèstica, el treball estava garantit, la sanitat i l'educació eren universals i gratuïtes, els preus del menjar i de l'habitatge (molt subvencionats) eren baixos i nombrosos complements salarials facilitaven la vida quotidiana: cantines a les fàbriques on un àpat costava menys d'un euro, transport gratuït per a àmplies capes de la població, escoles bressol per als infants de la dona treballadora, dispensaris i hospitals suficients, centres de cultura i instal·lacions esportives a l'abast de tothom.

La fi dels anys daurats i l'inici de la decadència de l'RDA
En definitiva, l'RDA era una societat sense problemes de subsistència, ni extrems de riquesa o pobresa. Això no vol dir que la societat sense classes de l'ideari marxista s'hagués assolit. No hi havia classes en el sentit que sociològicament es dóna a l'estratificació social en les societats capitalistes, però hi havia privilegis dels quals es beneficiaven, sobretot, les elits polítiques, artístiques i intel·lectuals, que gaudien d'un nivell de consum en quantitat i qualitat superior al de la resta de la població. Invalidaven aquesta desigualtat els èxits econòmics i els propòsits igualitaris del règim? Probablement no, tot i que deixava un regust amarg en aquells que creien realment que a l'RDA es construïa la primera "societat socialista desenvolupada" de la nació alemanya, tal com proclamava la Constitució reformada del 1974. Però, a mitjan dècada dels vuitanta, es van acabar els anys daurats i començà la lenta i inexorable decadència de l'RDA.

La caiguda del mur de Berlín fou alhora la causa i la conseqüència del desmantellament del bloc que formaven les democràcies populars de l'Est, que s'havia iniciat de manera irremissible quan l'URSS de Gorbatxov emprengué un complex tomb polític i afluixà els controls tant interns com externs. I quan el president soviètic va fer saber a Erich Honecker que l'Exèrcit Roig no acudiria a socórrer l'RDA —com havia fet el 17 de juny del 1953 per sufocar l'aixecament obrer del Berlín Oriental— i, a sobre, li etzibà que la història no perdona aquells que no saben adaptar-se als canvis, l'RDA estava sentenciada.

Una crisi de sistema i societat
El 18 d'octubre del 1989, el Comitè Central del PSUA, en una decisió inesperada i, de fet, desesperada, substituí Honecker per Egon Krenz, el delfí oficial de la cúpula del Partit, considerat un dur amb capacitat de diàleg. El canvi de persones no podia aportar cap solució, car la crisi no era conjuntural ni de direcció, sinó de sistema i de societat. Amb tot, el nou dirigent va encetar les converses amb els moviments opositors —que, atenuada la por de la repressió, s'organitzaven sota l'empara de les esglésies i sota l'auspici dels intel·lectuals— i amb els dirigents de la Unió Soviètica i l'RFA.

Manifestacions a les principals ciutats de l'RDA
Des de l'estiu, riuades de refugiats fugien a través, principalment, de Txecoslovàquia, Hongria i Polònia, i una nova complicació va acabar de posar el règim contra les cordes. Milers de manifestants començaren a omplir els carrers i les places de les principals ciutats de l'RDA, seguint l'exemple de la pionera Leipzig. Primer, el clam dels manifestants contra el poder repetia incessantment "Wir sind das Volk!" (‘nosaltres som el poble'); més tard, a mesura que el règim es degradava i la situació internacional oferia esperances de canvi, aque-lla consigna mobilitzadora va ser substituïda per un revelador "Wir sind ein Volk!" (‘som un sol poble').

Però el destí final de l'RDA es va jugar més a fora que a dins mateix del país. D'una banda, Washington i Bonn obtingueren l'acord de Moscou per a la retirada de les tropes soviètiques instal·lades a l'RDA, fent-se càrrec del cost l'RFA; i d'una altra, l'OTAN va admetre la permanència d'una Alemanya reunificada previ nou reconeixement per part del país germànic del caràcter perpètuament inalterable de les fronteres amb Polònia i la Unió Soviètica sorgides de la Segona Guerra Mundial.

La reunicifació
Jurídicament la reunificació es va fer per l'aplicació de l'article 23 de la Llei fonamental de l'RFA, que preveia l'entrada en vigor de la carta constitucional federal a "altres parts d'Alemanya després que hi accedissin". Fou el cas dels cinc länder o estats federats de l'RDA (suprimits el 1952 i reconstituïts per aquest motiu el juny del 1990) i del Berlín Oriental. Prèviament, va tenir lloc, la liquidació de les estructures econòmiques i socials de l'RDA, i aquest és, sens dubte, l'aspecte més negatiu de tot el procés de reunificació.

La desvalorització dels productes de l'RDA i l'aniquiliació dels llocs de treball
La unificació monetària i econòmica que introduí la circulació a l'RDA —a partir de la mitjanit del dia 1 de juliol del 1990— del Deutsche Mark a un canvi molt favorable respecte al Mark oriental, va enriquir, aparentment, les economies domèstiques, però, en realitat, donà el cop de gràcia a l'economia de l'RDA. Els productes fabricats a l'Alemanya de l'Est, poc competitius per manca de qualitat dels materials i de disseny, a més d'encarir-se a causa dels efectes del canvi monetari, deixaren de ser atractius per al consumidor oriental, enlluernat per la societat de consum occidental. En aquest sentit, van desaparèixer materialment de les lleixes i foren reemplaçats pels corresponents productes de l'altra banda, transportats a corre-cuita en caravanes de centenars de camions. Damunt les voreres dels carrers s'amuntegaven mobles, matalassos, neveres, aparells de televisió, màquines de cosir, rentadores i, fins i tot, xassís de Travis. Ara bé, la desvalorització dels productes propis i la revalorització cega dels de l'Oest provocà la conseqüència perversa de l'aniquilació dels seus propis llocs de treball.

Es podia haver fet la reunificació amb un cost menys feixuc per als alemanys orientals? L'RDA podria haver subsistit sota algun tipus d'economia mixta i d'autonomia política dins d'una confederació alemanya? No ho sabrem mai. Sigui com vulgui, la pacífica reunificació alemanya va ser l'epíleg perfecte al protagonisme bèl·lic del país durant tot el segle XX, i la desaparició de l'RDA passarà a la història com un cas insòlit d'extinció d'un estat.