Subscriu-t'hi
Primera guerra mundial

Catalans a la Primera Guerra Mundial

Tot i la neutralitat de l’estat espanyol en el conflicte, nombrosos catalans van decidir combatre-hi per defensar les democràcies occidentals de l’autoritarisme i reivindicar la identitat catalana

Jordi Finestres i Joan Esculies
20 de febrer de 2020

El 28 de juny de 1914, l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria era assassinat a Sarajevo. Fou l'espurna d'una guerra sense precedents que es desenvolupà per terra, mar i aire, que esberlà els grans imperis europeus i que convertí els camps de batalla en autèntics inferns, amb unes trinxeres que foren l'escenari d'una carnisseria espantosa en la qual s'utilitzaren per primer cop els gasos asfixiants. Tot i que la xifra exacta es desconeix, es calcula que hi deixaren la vida 10 milions de soldats. En aquest article us expliquem la història dels voluntaris catalans que van participar en la Gran Guerra, una peça que hem fet a partir de dos reportatges: Catalans a la Gran Guerra, de Jordi Finestres amb l'assessorament de Joan Villarroya, publicat al número 47 del SÀPIENS, i Catalunya i la guerra, de Joan Esculies, publicat al número 143 de la nostra revista.
 

1 El posicionament a Espanya: divisió d'idees entre la dreta tradicionalista i l'esquerra obrera
El soldat de l'esquerra, de cognom Esquirol, va ser un dels voluntaris catalans que va lluitar en la Primera Guerra Mundial
El soldat de l'esquerra, de cognom Esquirol, va ser un dels voluntaris catalans que va lluitar en la Primera Guerra Mundial ANC / COMITÈ DE GERMANOR AMB ELS VOLUNTARIS CATALANS

Espanya va decidir no comprometre’s amb cap bàndol, encara que és sabut que el rei Alfons XIII no dissimulava la seva predilecció per França. Però també és cert que va ser conscient que el millor era mantenir-se al marge de la guerra, ja que en aquell moment tenia prou maldecaps al Marroc. De la mateixa corda era el president del govern espanyol, Eduardo Dato, que va impulsar la neutralitat espanyola. 

Malgrat la decisió de neutralitat, els ciutadans estaven dividits en germanòfils i francòfils o aliadòfils. L’Espanya catòlica, tradicionalista, carlina, militar i burgesa de dretes mirava amb simpatia els imperis centrals perquè la França hereva de la Revolució del 1789 era vista com una nació anticlerical. En contra, com és lògic, l’Espanya obrera, republicana i liberal es postulava al costat de l’eix París-Londres-Moscou.

2 El posicionament a Catalunya: divisió entre els partits d'esquerra
Soldats alemanys creuant la plaça Charles Rogier de Brussel·les l'any 1914
Soldats alemanys creuant la plaça Charles Rogier de Brussel·les l'any 1914

A Catalunya, els partits d’esquerra estaven dividits. Republicanistes com Gabriel Alomar, Amadeu Hurtado, Jaume Queraltó o Francesc Layret, que sempre havien mostrat admiració vers França, van apostar per la neutralitat. En canvi, sectors nacionalistes més radicals, com la Unió Catalanista, liderada pel doctor Martí i Julià, i l'acabada de crear Esquerra Catalanista, presidida per Antoni Rovira i Virgili, o el Partit Republicà Radical (PRR), d’Alejandro Lerroux, van preferir apostar per la Triple Entesa (França, la Gran Bretanya i Rússia). És clar que no ho enfocaven de la mateixa manera. Lerroux confiava que amb el triomf de les potències democràtiques se solucionarien el que ell anomenava els “problemas de España” i arribà a posar a disposició dels exèrcits aliats voluntaris sorgits de la militància del seu partit. La idea no va reeixir: només 22 reclutats.

Unió i Esquerra, amb Sèrbia. La Lliga, amb Alfons XIII i la neutralitat
Unió i Esquerra simpatitzaven amb Sèrbia “per raons de nacionalisme i d’humanitat” i s’oposaven als imperis centrals, identificats com a potències opressores i autoritàries contràries als interessos de Catalunya. Per altra banda, la Lliga Regionalista, que llavors era la força política dominant a Catalunya, exposava postures lleials amb Alfons XIII. Francesc Cambó, líder de la Lliga era prou clar: “Hem de ser neutrals perquè no podem ser altra cosa”. També hi deien la seva els anarcosindicalistes, que culpaven el capitalisme de tot plegat, dient que els nacionalismes emergents eren un invent de les elits dirigents europees. Mentre els polítics debatien la qüestió, les classes populars i obreristes prou feina tenen a menjar i mantenir la feina en una època generalitzada d’atur i fam. La guerra no els feia ni fred ni calor.

No va ser fins transcorregudes unes setmanes d’ençà del començament de la contesa, sobretot, quan es va evidenciar la cruesa del conflicte, i després de la victòria de les tropes aliades a la batalla del Marne, el setembre del 1914, que la població va assolir un cert grau de consens: el triomf de les democràcies havia de ser bo per a Catalunya.

3 Els primers voluntaris catalans
Voluntaris catalans al front de l'Oise, al nord de París, durant la Primera Guerra Mundial
Voluntaris catalans al front de l'Oise, al nord de París, durant la Primera Guerra Mundial ANC / COMITÈ DE GERMANOR AMB ELS VOLUNTARIS CATALANS

Els germanòfils catalans ho van viure d'una manera diferent. El consolat alemany de Barcelona va fer mans i mànigues per convèncer la població dels perills que, a parer seu, comportaven els petits nacionalismes i una futura hegemonia francobritànica a Europa. Van comptar amb el suport del Partit Carlista, d’alguns cercles catòlics, d’elements de la Lliga i també de famílies adinerades catalanes. 

El 14 d’agost del 1914 el diari republicà La Publicidad comentava que “numerosos catalanes se han incorporado al ejército de voluntarios que lucharán a favor de Francia”. Era la resposta a l'acte de solidaritat amb Sèrbia que s’havia celebrat al Casal Nacionalista del districte sisè de Barcelona. L’Esquerra i la Unió Catalanista, organitzadors de la trobada, havien animat els presents a lluitar a favor de les nacions oprimides. La reacció fou immediata, com recordaria un dels homes forts de la Unió, el doctor Joan Solé i Pla: “D’aquell míting en sortiren dotzenes d’homes que no es coneixien personalment, de totes categories i condicions, que no havien deixat mai llur casa ni llur poble”.

L'allistament a la Legió francesa
Un nombre incert d'homes va enrolar-se per obligació a les files de l'exèrcit regular francès, perquè feia anys que campaven per França i s'havien naturalitzat francesos. Altres joves catalans, seduïts pel clima d'exaltació regnant i seguint les motivacions pròpies de cadascú, van allistar-s'hi de manera voluntària. Aquest contingent va quedar enquadrat a la Legió Estrangera francesa perquè com que no gaudien de la nacionalitat, no podien lluitar a les files de l'exèrcit regular.

A aquest perfil pertanyien gairebé les tres quartes parts dels catalans allistats a la Legió. La seva mitjana d’edat rondava els 21 anys en esclatar el conflicte i es tractava, bàsicament, de xicots que treballaven a França l’estiu del 1914. Era el cas de Joan Vilana, que treballava en una fàbrica de calçat; del barceloní Maurici Brau Ribas, que feia d’escultor, o d’Enric Cuadros d’Arbúcies, que feia de mosso, tots ells a París, on van allistar-se. D’altres ho van fer en altres punts de França propers als seus llocs de residència, com Pasqual Nin, cambrer a Marsella, o el cuiner Antoni Colom a Lió, el barceloní Alfred Sanz Fernández, que des de l’any 1908 feia de terrissaire a Montpeller, o Francesc Brunet, de divuit anys, que treballava a Ceret i va enrolar-se a Perpinyà.

A la Legió aquests voluntaris van coincidir amb altres catalans que ja hi eren, perquè aquest era el seu modus vivendi i l’enrolament es feia per períodes de cinc anys. De mitjana eren més grans que els que s’havien allistat voluntaris i rondaven els vint-i vuit anys l’estiu del 1914. Era el cas de Miquel Llobet, que va marxar d’Espanya “víctima de persecucions polítiques” vers el 1903 després de fer el servei militar al Marroc i s’havia enrolat a la Legió. I del barceloní Joan Bernadell, que feia de mecànic a Perpinyà abans de la guerra i s’havia allistat a la Legió vers el 1904, i ara tenia 31 anys. Però també Vicenç Boix de Balaguer, que s’hi havia enrolat amb 21 anys l’any 1908 amb Joan Clua d’Artesa de Segre. Finalment hi havia un nombre minoritari de joves que, cansats de la rutina i amb afany d’aventura, havien sortit de Catalunya per enrolar-se.

4 La primera decepció: el Govern francès evita que els voluntaris actuïn com una legió catalana

Abans de produir-se el bateig de foc, va arribar la primera decepció: el govern francès es negà que els voluntaris catalans actuessin com una legió catalana, com sí que van fer els polonesos o els italians. Es van excusar dient que no eren prou elements per formar-ne una de pròpia. Segons documentació que es troba a l’arxiu Service Historique de l’Armée de Terre, a París, s’havien allistat 954 catalans, menys de la meitat que italians, polonesos, txecs i una cinquena part que russos.

D’espanyols —sense incloure-hi els catalans, però sí els bascos—, n’hi havia 1.164. Xifres a banda, la raó principal de la negativa va ser estrictament política. París no volia problemes amb Madrid i va tractar sempre els soldats catalans com a súbdits espanyols. Així, durant tota la guerra, les diverses mostres de catalanitat dels voluntaris van haver de dependre de gestos propis.

Senyeres quadribarrades i alguna estelada
Sota bandera francesa, els catalans del sud lluïen senyeres quadribarrades i alguna estelada. Solé i Pla va recordar que “en els atacs, en les festes, en els moments tristos i solemnes de l’enterrament del company caigut, les quatre barres de sang catalanes sortien del sarró del pit del legionari”. Aquestes paraules cal emmarcar-les en el discurs patriòtic, catalanista i llatinista del moment. El miler de legionaris catalans —xifra sempre debatuda, ja que segurament en van ser més els que en el decurs de la guerra anaren al front i encara caldria afegir-hi els nascuts a la Catalunya del Nord i els nacionalitzats francesos— van partir cap a les zones de combat sota l’estol de guerrers almogàvers. Sis segles després de l’epopeia dels homes de Roger de Llúria, els soldats catalans tornaven a creuar fronteres, ara entonant himnes com Els segadors o La Santa Espina.

5 Les expedicions i batalles en què van participar els voluntaris catalans
Tropes d'assalt alemanyes a la batalla de Verdun
Tropes d'assalt alemanyes a la batalla de Verdun Photoaisa

Josep Vidal i Sardà, nascut a Almacelles (el Segrià), formava part del contingent de catalans que participaren en el desembarcament a la península de Gal·lípoli (Turquia), el 25 d’abril del 1915, al costat d’anglesos i francesos, per lluitar contra el turcs. Per aixecar la moral, Vidal va llegir als seus companys fragments de la Crònica de Ramon Muntaner, especialment les pàgines que fan referència a les èpiques batalles dels almogàvers en aquelles mateixes terres. Però els voluntaris catalans de la Primera Guerra Mundial no van tenir tant d’èxit com els seus antecessors. Fracassada l’expedició de Gal·lípoli, van ser destinats posteriorment a Salònica, però només hi arribaren una vintena de catalans sobrevivents de les batalles del Vardar i Macedònia contra els búlgars. Vidal fou una de les víctimes. En aquest sentit, la majoria dels voluntaris catalans van ser arrenglerats en el primer i segon regiment en marxa de la Legió, tot i que també n’hi havia en el tercer i, en el cas dels catalans nacionalitats francesos, en els regiments en línia 44 Colonial i 19 de Dragons.

Els combats d'Artois: la primera gran victòria aliada amb participació catalana
La primera gran victòria aliada amb participació catalana es va produir el 9 de maig del 1915 en els combats a l’Artois, al nord de França, on els voluntaris del primer regiment portaren el pes de les conquestes de poblacions com La Targette, Neuville, Saint Vaast i Carency. Però s’hi van lamentar moltes baixes, com la de l’esmentat Ferrés i Costa, que un any després va ser homenatjat al seu poble natal, Sant Vicenç dels Horts (el Baix Llobregat).

Ferrés va fer de corresponsal per al diari Las Noticias, com també ho féu un altre home de lletres que era al front, el novel·lista Frederic Pujulà i Vallès, nascut a Palamós (el Baix Empordà), que escrivia per a El Poble Català. Gràcies als seus escrits, el nostre país va conèixer de primera font l’esdevenir de la guerra.

6 Campanyes per ajudar els combatents catalans
Senyera amb un missatge de suport als voluntaris catalans a la Primera Guerra Mundial
Senyera amb un missatge de suport als voluntaris catalans a la Primera Guerra Mundial

Del 12 al 16 de febrer del 1916, el Comitè de Propaganda Francesa va organitzar una trobada a Perpinyà per agrair el suport del poble català vers la França en guerra. A l’estació de Cervera de la Marenda (el Rosselló) hi arribà una delegació cultural encapçalada, entre d’altres, per Àngel Guimerà, Pompeu Fabra, Santiago Rusiñol, Josep Llimona i Narcís Oller. També algun polític i el dinàmic Solé i Pla. Uns i altres van veure amb desànim com en realitat havien estat convidats a un acte de confraternització francoespanyola, oimés quan sonaven amb força les notes de La Marsellesa i de la Marxa Reial espanyola. La Unió Catalanista ho va interpretar com un greuge: “Havíem de sentir pujar el rostre de vergonya que els produïa l’ésser compromesos, confosos, amb els homes que constitueixen la col·lectivitat nacional més oposadament contrària al que representa la ideologia nacionalista de Catalunya”.

El Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans
El 20 de febrer del 1916 es va fundar el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans per acomplir l’ajut humanitari d’una manera més formal.  A banda de la seva seu central a Barcelona, l’ens tenia un centre a Perpinyà i un altre a París per vehicular l’ajut i per assistir els combatents convalescents. El Comitè pretenia ser una mena d’unió sagrada de les forces catalanistes, impossible pels enfrontaments partidistes.

Entre els seus membres, el doctor Joan Solé i Pla, afiliat a la Unió Catalanista, va esdevenir el motor de l’empresa. El Comitè era, però, també una eina propagandística de la presència dels combatents catalans al front com a punta de llança de l’estratègia d’internacionalització perseguida pel catalanisme d’esquerres.

Recerca de catalans al front
Amb aquesta finalitat, Solé i Pla i el seu braç dret, el jove Josep Castanyer, van endegar una recerca frenètica de catalans al front. Aviat, com deia el soldat Agustí Pujol, era “estrany del català que no coneixia els seus noms i es parlava d’ells amb gran respecte”. En efecte, la maquinària de suport humanitari funcionava. A la seu de la Unió Catalanista, al carrer de Canuda de Barcelona, dones i noies familiars dels membres del Comitè o de persones vinculades a la formació de Martí i Julià preparaven els paquets per enviar a les trinxeres.

El combatent Pere Llensa va rebre “cinc mocadors, una barretina, quatre parells de mitjons, una pipa, una bufanda, un llibre, una capsa de sardines, una rajola de xocolata i sabó”; Miquel Anfruns, “castanyes, coca de panellets, quatre puros, fil i agulla, tabac, mistos, una barretina i una garibaldina”; el figuerenc Apol·linar Lisa, “torrons i una barretina”, i Miquel Llobet, “un rellotge i una brúixola”. El Comitè també enviava diners.

La situació dels combatents catalans a la premsa
Així mateix Solé i Pla es feia ressò dels fets de guerra i la situació dels combatents catalans des de les pàgines de La Nació i d’Iberia, a partir de la correspondència que rebia. L’objectiu era escriure la crònica èpica de la lluita dels catalans i substituir així la figura del corresponsal de guerra a primera línia, que no existia com a tal. No es tractava d’explicar què s’esdevenia realment al front, sinó de projectar una imatge dels catalans com almogàvers del segle XX amb fusell i ploma. I és que només una minoria de voluntaris, mig centenar, eren catalanistes i com Campanyà combregaven amb la visió que emanava dels nacionalistes catalans aliadòfils.

El mataroní Ramon Rectoret, per exemple, insistia en la necessitat de fer saber a través de la propaganda que “nosaltres, catalans, no tenim cap principi d’espanyol” i que “Catalunya, màrtir de tantes injustícies, ha treballat, treballa i treballarà per fer-se lliure”. Per la seva banda, Manuel Villumbrales de Terrassa escrivia: “Visca la República de Catalunya”. Per contra, la majoria seguien el discurs del Comitè i es presentaven com a catalanistes per treure’n rèdit. El manresà Emili March se’n queixava al doctor: “Mentides! Catalanistes...? Molts són catalanistes, però sols perquè els enviïn paquets, diaris i diners”.

La implicació d'artistes i intel·lectuals
Artistes i intel·lectuals s’hi van implicar de valent per mitjà de les seves creacions. Catalunya volia mostrar a Europa que estava compromesa amb la guerra. Els versos del poeta barceloní Apel·les Mestres, llegits pels soldats des de la primeria del 1917, van esdevenir un cant a l’esperança per als combatents de totes les nacions: “No passareu! I, si passeu / serà damunt d’un clap de cendra; / les nostres vides les prendreu, / nostre esperit no l’heu de prendre. / Més no serà! Per més que feu, / no passareu!”. El crit de “no passareu”, popularitzat a la Guerra Civil Espanyola, va recórrer tot França. L’“Ils ne passeront pas!” es va fer universal.

7 La participació a la batalla del Somme
Trinxera britànica a Ovillers-la-Boiselle, a la batalla del Somme
Trinxera britànica a Ovillers-la-Boiselle, a la batalla del Somme Photoaisa

L’endemà de la creació del Comitè de Germanor començava la batalla de Verdun, la mítica ciutat fortificada de la regió de Lorena que els alemanys mai no van poder conquerir. Però per als soldats catalans la destinació va ser la Somme, on els atacs aliats tenien l’objectiu de distreure l’atenció dels alemanys. El 4 de juliol hi va arribar el gruix dels voluntaris catalans que col·laboraren durant setmanes amb la Sisena Armée. En aquesta terra de planes rases, hi moriren dotzenes de catalans sota una pluja permanent de bales enemigues. Un dels morts va ser Camil Campanyà, expresident de la Joventut Catalanista, allistat com a voluntari l’octubre del 1914. Sis mesos abans de caure en combat, Campanyà havia escrit: “Vull que sabeu que batega el cor dels catalans que som aquí i de molts de nosaltres, més encara, enemics irreductibles de les armes, emperò que ara, per a vergonya de l’esclatant civilització, ens veiem amb elles a les mans, no solament per a defensar Bèlgica, Luxemburg i Sèrbia, nacions avui esclavitzades, sinó també mirant l’esdevenidor de Catalunya”.

Els catalans supervivents de la Somme, enfrontament que va durar fins al novembre, van passar els mesos següents en trinxeres fangoses. Per matar l’estona i per narrar el que vivien, tingueren l’esma de posar en marxa una publicació: La Trinxera Catalana. Aquesta revista en complementava d’altres que es van editar a Catalunya per comentar l’actualitat de la guerra, com Ibèria o Los Aliados. (I en paral·lel també n’hi havia de germanòfiles, com és el cas de Germania, El Heraldo Germánico o El Correo Catalán, on trobem articles de l’intel·lectual Pere Bosch i Gimpera.)

8 La Xampanya, Verdun i la fi de la guerra
Tropes d'assalt alemanyes a la batalla de Verdun
Tropes d'assalt alemanyes a la batalla de Verdun Photoaisa

El 17 d’abril del 1917 els legionaris catalans van ser enviats a la Xampanya. Tot i que havia arribat la primavera, les condicions climatològiques eren adverses. Nevava de nit i plovia de dia. La fam, el fred i la por s’apoderaven dels soldats, però calia avançar per frenar l’avanç alemany. Dos voluntaris que eren al front, el barceloní Juli Comerma i August Oller, fill de Torrelles de Llobregat (el Baix Llobregat), van descriure les seves sensacions en una carta publicada a La Nació: “[...] Nosaltres, catalans, per nostra dignitat, hem hagut de sofrir molt; per defensar nostre dret de ciutadans, hem passat nits sense dormir, dies sense menjar, ni una hora de repòs, mig morts de set i aniquilats pel cansament; i us hem de dir que estem sempre eixerits i disposats a lluitar fins l’últim moment [...]. Aquest és el crit de brega dels braus catalans defensors del dret, de la llibertat i de la civilització. Us l’adrecem a vosaltres i a la pàtria que enyorem”.

Verdun
El 20 d’agost del 1917 els catalans van arribar finalment a Verdun i participaren en la batalla més èpica de la guerra, que també llevà la vida de molts voluntaris. A les acaballes d’any, el general Petáin va passar revista i els felicità pel seu coratge. Aquell Nadal també van rebre la visita d’un grup d’aliadòfils catalanistes, que passaren les festes amb els soldats. Ja el 8 de gener del 1918 va arribar l’ordre de penetrar en les trinxeres alemanyes per obtenir detalls de l’atac que intentaven sobre la ciutat de Nancy. Els catalans acompliren l’objectiu. La nit del 25 al 26 d’abril s’hi van lliurar nous enfrontaments, aquest cop contra dues divisions alemanyes a Vaucouleurs, localitat situada entre Dijon i París. Els combats a la zona es van estendre fins al mes de setembre.

L’11 de novembre del 1918, a tres quarts de sis del matí, mentre es preparava un assalt al camp atrinxerat de Metz, va arribar la notícia de l’armistici. Totes les campanes de l’estat francès van sonar amb força per fer saber la bona nova de la fi de la guerra.

9 L'esperança generada pels 14 punts de Woodrow Wilson i la xifra dels 12.000 voluntaris catalans
Emmanuel Brousse en una imatge del 1914
Emmanuel Brousse en una imatge del 1914 Agence Meurisse / Wikimedia Commons

Després d’entrar en guerra la primavera del 1917 donant suport als aliats, el president dels Estats Units, Woodrow Wilson, va presentar el seu programa per a la reconstrucció posterior d’Europa el gener del 1918 i va aparèixer com el sant patró de les nacions sense estat després d’introduir el concepte de fronteres nacionals i lingüístiques al dret internacional i una vaga idea de l’autodeterminació com a via per assolir la pau. Això va tenir un enorme impacte en els rengles dels catalanistes d’esquerra que veien ara com els Estats Units donaven una garantia gairebé jurídica a les seves demandes. I la propaganda al voltant dels combatents catalans va prendre una nova embranzida.

Un ampli ball de xifres: els 12.000 voluntaris catalans d'Emmanuel Brousse
Es remarcava que “si Catalunya hagués estat lliure, els 12.000 voluntaris haurien estat 120.000”. Una xifra que podia sorprendre tenint present que, durant tota la guerra, la premsa catalanista aliadòfila havia donat per bona la xifra de mil o dos mil voluntaris. Tanmateix, al novembre, el diputat francès pels Pirineus Orientals Emmanuel Brousse va certificar per a la posterioritat la xifra dels dotze mil en una intervenció a l’Assemblea Nacional francesa. El seu raonament partia d’una certa visió pancatalanista i del fet que els nord-catalans que lluitaven a l’Exèrcit regular francès —perquè eren ciutadans francesos— conformaven els veritables voluntaris catalans. A partir d’aquest moment, és clar, aquesta fou la xifra amb què els catalanistes van presentar les seves reivindicacions.

10 Les aspiracions nacionalistes catalanes queden enterrades
Llenç de Maurice Pillard Verneuil que representa la signatura de l'armistici del 1918 al vagó del mariscal Foch
Llenç de Maurice Pillard Verneuil que representa la signatura de l'armistici del 1918 al vagó del mariscal Foch Wikimedia Commons

La Guerra Mundial va acabar amb la signatura de l’armistici l’11 de novembre del 1918. A Catalunya sobretot les esquerres catalanistes i els nacionalistes radicals ho van viure amb un entusiasme foll. Per mirar de frenar-ho i reconduir-ho, la Lliga va organitzar una campanya per un estatut d’autonomia, però tant els liberals com els conservadors espanyols hi eren contraris. 

El president del consell de ministres, el comte de Romanones, a més, a la darreria de desembre va anar a París, on els Estats Units, França, l’imperi Britànic i Itàlia preparaven la conferència de pau per imposar les condicions de l’armistici als imperis centrals. En un parell de dies de reunions en va tenir prou per tancar la via internacionalista dels nacionalistes catalans i assegurar-se que les potències no intervindrien en afers interns espanyols. I és que l’enderrocament de la monarquia espanyola podia tenir efectes tan imprevisibles com que en comptes d’avançar cap a una república s’anés cap al comunisme o l’anarcosindicalisme, i el perill de contagi d’aquest nou règim a França era el temor més gran dels mateixos republicans francesos —encara que semblés paradoxal.

​Uns mesos abans de la sigantura de l'armistici, l'agost del 1918, un grup proper a la Unió Catalanista havia adreçat una carta a la Casa Blanca tot esperant que el president Wilson els allargués la mà. No en va obtenir resposta.

Els "12.000" són utilitzats a París per reivindicar les aspiracions nacionalistes catalanes
El combatent català Daniel Domingo Montserrat, en una visita diplomàtica a París a mitjan abril de 1919 en companyia de Josep Castanyer, va utilitzar la xifra dels 12.000 d'Emmanuel Brousse per reivindicar les aspiracions catalanes. Domingo i Castanyer es van presentar com “els representants de la futura delegació catalana que desitja ésser admesa a la conferència de pau” i van lliurar un text que exaltava el paper dels delegats de les potències: “En aquest moment solemne i únic en la història del món, un poble abans lliure i independent, sotmès durant molts anys a un règim sistemàtic d’opressió, té plena confiança en l’augusta funció de la redempció de les races oprimides que us és confiada”. El text remarcava “el coratge, tenacitat i entusiasme de més de 12.000 dels nostres germans que van combatre per la vostra causa”, i afirmava que “Catalunya, honorables delegats, vol ser completament independent”. El document va ser registrat pel Foreign Office britànic. Aquest fou el moment en què el plet català va estar més a prop de ser tingut en compte pels aliats. Però la conferència de pau de París va cloure, el 28 de juny del 1919, sense que s’hi tractés el plet català. 

L'entrada d'Espanya a la Societat de Nacions i la fi de les aspiracions nacionalistes catalanes
Entre la signatura de l’armistici i la del tractat de pau de Versalles, el 28 de juny del 1919, Joan Solé i Pla, president del Comitè de Germanor, va mirar de ser escoltat pels vencedors en algun fòrum internacional. Malgrat que el govern francès el va fer cavaller de la Legió d’Honor per la seva tasca en favor de la III República, ja no es va permetre que els voluntaris catalans participessin com a cos constituït en la desfilada de la victòria del 14 de juliol.

De més a més, l’agost del 1919, Espanya entrava a formar part de la nova Societat de Nacions. Les aspiracions nacionalistes catalanes quedaven enterrades.

11 El destí dels combatents catalans
Veterans catalans condecorats pel seu paper en la Primera Guerra Mundial amb oficials francesos
Veterans catalans condecorats pel seu paper en la Primera Guerra Mundial amb oficials francesos Wikimedia Commons

Acabada la guerra, Solé i Pla va tornar a les seves antigues aficions. El govern espanyol va accedir a naturalitzar els espanyols que haguessin lluitat a la guerra sota pavelló aliat permetent així a molts d’ells tornar a l’Estat sense por de represàlies pel seu passat.

De la majoria, no se’n va tornar a saber res: van continuar enrolats a la Legió o van quedar-se a França a treballar com feien abans de la guerra. De la minoria que va retornar, alguns van visitar Solé i Pla per agrair-li l’ajut prestat i acabar d’explicar-li la seva experiència, d’altres per demanar-li diners o feina. Solé i Pla els ajudà a tots en la mesura que va poder. Tant se valia el motiu que els havia dut a combatre, si per catalanisme o per pròpia supervivència: si a ell l’anomenaven “el pare dels voluntaris catalans”, aquests bé havien de ser els seus fills.

12 El monument als combatents catalans a l'escultura de la Ciutadella
Escultura 'Als Voluntaris Catalans', de Josep Clarà, al Parc de la Ciutadella de Barcelona
Escultura 'Als Voluntaris Catalans', de Josep Clarà, al Parc de la Ciutadella de Barcelona Angelique Cornelissen / Wikimedia Commons

Més enllà del mite dels 12.000, de palpable en va quedar un monument dedicat al voluntariat català en què acabada la guerra ja havia començat a treballar a París l’escultor olotí Josep Clarà. El gener del 1921, l’Ajuntament de Barcelona va crear una comissió encarregada de gestionar el projecte. La comissió pro monument va decidir que la ubicació del monument seria a la plaça de Lesseps i el seu finançament seria mixt; en part, amb diners de l’Ajuntament i d’altres institucions, i en part, de subscripcions, col·lectes i aportacions privades en general.

Un projecte perpètuament endarrerit
A partir d’aquest moment es van endegar diverses iniciatives i actes públics per tirar endavant el projecte. La dictadura de Primo de Rivera començada la tardor del 1923 va tallar de soca-rel el projecte. Quan l’any 1930 el general va dimitir i a Espanya es va reprendre el procés de recuperació de les garanties constitucionals, l’Ajuntament de Barcelona va recuperar el projecte del monument als voluntaris catalans amb una nova comissió. No seria la darrera, quan es va proclamar la República encara se’n va constituir una altra. Tanmateix, les tensions i diferències polítiques de la Catalunya autònoma van afectar el projecte.

Tres dies abans de la guerra 
El desembre del 1933, hi hagué una agra discussió sobre la proposta de pagar seixanta mil pessetes a Clarà per a l’elaboració del monument. Aquest no va ser inaugurat fins al 14 de juliol del 1936 als jardins del parc de la Ciutadella. Del projecte inicial, que mostrava un jove nu abillat amb un casc, un escut i el cinyell d’aguantar la beina, ben poc en quedava, ja que el mateix escultor olotí va reduir-lo “al més indispensable”, deixant el jove nu amb un ganivet o baioneta i unes fulles de roure simbolitzant la llibertat, a la mà dreta. Tres dies després de la seva presentació pública, el sollevament rebel donaria pas a la Guerra Civil Espanyola.

13 Per saber-ne més: consulteu l'especial sobre la Primera Guerra Mundial
Imatge de l'especial sobre la Primera Guerra Mundial
Imatge de l'especial sobre la Primera Guerra Mundial

Si en voleu saber més, consulteu el nostre especial sobre la Primera Guerra Mundial, on trobareu informació sobre els antecedents, les batalles, una cronologia i un mapa i vídeos i imatges sobre els combats que es lliuraren per terra, mar i aire. 

Subscriu-t'hi

Portada del número 218 del SÀPIENS (maig 2020)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada del número 218 del SÀPIENS (maig 2020)

Redimim els Borja

Alliberem de la llegenda negra la nissaga més poderosa de la nostra història. I ho fem amb Joan F. Mira com a director convidat

1 any de SÀPIENS  i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto