A la tardor del 1914, els comandaments de la Royal Navy, la potent marina de guerra britànica, reclamaven al govern de Londres tenir més protagonisme en un conflicte massa estancat al front occidental. Winston Churchill, primer lord de l’almirallat, hi va estar d’acord, però amb la consigna que l’ofensiva dels vaixells de guerra fos en aigües allunyades del focus bèl·lic, aleshores situat a França i a Bèlgica. L’objectiu era Turquia. Churchill considerava factible un atac a Constantinoble per assegurar el control marítim del canal de Suez i, també, per obrir una via de navegació entre la Mediterrània i Rússia que permetés ajudar els aliats de Moscou. I, de retruc, impedir que l’imperi Turc, aliat dels imperis centrals, aconseguís el control del comerç colonial pel canal de Suez.

L'interès de l'Armada britànica en demostrar que era mestressa de les mars
Per tant, hi havia un interès militar i un de comercial, als quals calia afegir l’orgull que l’Armada britànica tornés a demostrar que era mestressa de les mars. És cert que Turquia partia d’una situació de certa debilitat militar, amb la pèrdua de territoris que s’havien independitzat dels otomans com Sèrbia, Montenegro, Bulgària i Romania, però els britànics no comptaven que els turcs, ferits en l’orgull nacional, havien renovat el seu exèrcit. Al país hi havia els Joves Turcs, un grup nacionalista amb molt de suport social i, és clar, l’ajut d’oficials alemays que des del 1914 havien arribat a Turquia amb la missió de modernitzar la milícia otomana. 

El pla inicial de Churchill consistia en una ràpida ofensiva iniciada el 19 de febrer del 1915 per l’estret dels Dardanels amb l’objectiu d’arribar a Constantinoble, la capital otomana. Tenien 38 naus de combat i 35 vaixells dragamines, que no van poder evitar que tres naus de guerra britàniques s’enfonsessin en topar amb les mines. Aleshores Churchill va ordenar fer mitja volta i canviar d’estratègia: conqueririen la península de Gal·lípoli, al costat de l’estret, i farien un desembarcament d’infanteria amb 75.000 mil homes, formats sobretot per soldats d’Austràlia, Nova Zelanda i França. El desembarcament es va produir el 25 d’abril en sis punts diferents, però no van aconseguir trencar les defenses turques. Ben entrenats pels alemanys, els otomans van encerclar la infanteria aliada a les platges de Gal·lípoli.

La frustració britànica i el desallotjasment de la península
A partir d’aquest moment, ni les tropes expedicionàries van aconseguir avançar tot i altres desembarcaments menys transcendents, ni els turcs van poder expulsar els invasors. La forta calor a l’estiu, el fort fred a l’hivern, la mala alimentació i el desgast moral van provocar la frustració total dels britànics, que al mes de desembre abandonaven la península amb la cua entre cames. L’operació va costar 250.000 baixes als britànics, 47.000 als francesos, i un altre quart de milió als otomans.